Seria democràtic que els partits islamistes d'Egipte, en guanyar les eleccions, imposaren una constitució calcada de la sharia?
I si en Espanya s'imposaren els criteris polítics dels bisbes?
I si en la Unió Europea dirigira el cotarro només el cap de govern d'un sol estat (per exemple, la senyora Merkel), o de dos (per exemple, la senyora Merkel i el senyor Sarkozy) per damunt de la Comissió, del Consell de la Unió, del Consell Europeu i del Parlament?
L'arca de Noé-Merkel salva la UE
I si els poders econòmics no elegits imposaren un cap de govern, tampoc elegit, a Grècia i un altre a Itàlia per a resoldre els problemes que ha causat la crisi, crisi provocada per les idees i els interessos d'aquestes persones (els piròmans, posats a bombers; els lladres, administradors econòmics de les víctimes)?
Origen de Lucas Papadimos i de Mario Monti
Si, doncs, ni Espanya ni Europa són democràcies clares, no és estrany que Egipte tampoc ho siga.
Què és la democràcia, aleshores? Segons he oït dir per aquí fora, seria el compliment d'allò que determina la majoria, la majoria exigida per la llei.
En aquest cas, ens podríem preguntar per la identitat d'aquell o d'aquells que elaboren i promulguen aquesta llei: qui són els que tenen el poder de fer lleis en democràcia? El poble, diuen. Un cop dit açò, de seguida venen les precisions, els "distinguos", les excepcions, les reserves, les interpretacions. El poble sí, però no. És a dir: a través dels seus representants. I qui són els seus representants? Com els coneixerem? Mitjançant unes eleccions. I com es fan les eleccions? D'acord amb la llei. I qui fa la llei? El poble, però no directament, sinó a través dels seus representants. I qui són els seus representants? Els elegits pel poble d'acord amb la llei (hmm!? Algú fa ganyotes dubitatives).
Pensareu, i jo també, que en algun moment haurem de sortir del cercle viciós del peix que es mossega la cua. Doncs sí, no cap dubte, però açò ens obliga a sortir fora de la democràcia, a una fase anterior: l'autor d'aquesta llei prèvia (que desprès hom pot corregir, és clar) és el poder de fet, predemocràtic.
El tal poder, si es tracta de la postguerra (com en Alemanya, Itàlia, França... desprès de la guerra mundial) o d'una revolució (com en Rússia...), són els vencedors. Si es tracta d'un canvi de règim (Espanya, Egipte...), són aquells que, provenint del règim anterior, mantenen cert poder d'una manera més o menys dissimulada (ex franquistes en Espanya i ex seguidors de Mubarack en Egipte; grans fortunes, exèrcit i policia, en ambdós països). I no oblidem que, supervisant-ho tot, acostumen a estar sempre els EUA i aliats.
Per tant, aquesta llei, que determina com s'han d'elegir els representants del poble per a elaborar la Constitució, és una llei secretament orientada a defensar i salvaguardar uns interessos concrets. No és una llei imparcial, ingènua, sinó més aviat maliciosa. Així doncs, la llei que en sorgisca, la Constitució i les altres lleis, és i són lleis marcades per l'origen, pel pecat original que totes porten en la seua ànima, unes més i altres menys, depèn del tipus d'origen, de la clarividència dels ciutadans i, sobre tot, de la seua honradesa.
Podem posar alguns exemples: la Constitució espanyola, en la mesura que fa possible la sentència del tribunal constitucional sobre l'Estatut de Catalunya; la llei electoral, també espanyola, segons la qual determinats partits necessiten menys vots per a tenir més diputats que altres, també bastant determinats. D'aquí deriven una sèrie de desigualtats no gaire democràtiques, moltes de les quals passen desapercebudes pel comú dels ciutadans, ja que les consideren naturals, pròpies de la llibertat democràtica. Podríem posar més exemples. Em faria, però, massa llandós. Ja n'he suggerit prou al principi del post. Malgrat tot, m'és impossible oblidar la prohibició del tractat de la UE, segons la qual el BCE no pot prestar als estats membres ni un cèntim. En canvi sí pot prestar, no solament cèntims, sinó milions d'euros, als bancs privats mitjançant un interès mínim, perquè aquests els presten als estats membres, tot penyorant-los amb un elevadíssim interès.
No em negareu que aquesta bestiesa ha de tenir un significat econòmico-polític claríssim.
Els legisladors predemocràtics
Per tant, aquesta llei, que determina com s'han d'elegir els representants del poble per a elaborar la Constitució, és una llei secretament orientada a defensar i salvaguardar uns interessos concrets. No és una llei imparcial, ingènua, sinó més aviat maliciosa. Així doncs, la llei que en sorgisca, la Constitució i les altres lleis, és i són lleis marcades per l'origen, pel pecat original que totes porten en la seua ànima, unes més i altres menys, depèn del tipus d'origen, de la clarividència dels ciutadans i, sobre tot, de la seua honradesa.
Podem posar alguns exemples: la Constitució espanyola, en la mesura que fa possible la sentència del tribunal constitucional sobre l'Estatut de Catalunya; la llei electoral, també espanyola, segons la qual determinats partits necessiten menys vots per a tenir més diputats que altres, també bastant determinats. D'aquí deriven una sèrie de desigualtats no gaire democràtiques, moltes de les quals passen desapercebudes pel comú dels ciutadans, ja que les consideren naturals, pròpies de la llibertat democràtica. Podríem posar més exemples. Em faria, però, massa llandós. Ja n'he suggerit prou al principi del post. Malgrat tot, m'és impossible oblidar la prohibició del tractat de la UE, segons la qual el BCE no pot prestar als estats membres ni un cèntim. En canvi sí pot prestar, no solament cèntims, sinó milions d'euros, als bancs privats mitjançant un interès mínim, perquè aquests els presten als estats membres, tot penyorant-los amb un elevadíssim interès.
No em negareu que aquesta bestiesa ha de tenir un significat econòmico-polític claríssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada