Contradiccions

"¡Arriba los de la cuchara y abajo los del tenendor!"

Crit subversiu republicà.

Vicenç Navarro diu que els mercats són entitats bancàries, companyies d’assegurances i fons especulatius, totes i tots espanyols, les quals i els quals posseeixen la meitat del deute públic de l'Estat; l’altra meitat està en poder d’organismes europeus pareguts, la majoria vinculats als espanyols. Afegeix que les classes populars d’Espanya, s’han d’estrènyer el cinturó per culpa de les retallades que l’Estat espanyol els fa, retallades que li serveixen per a pagar als esmentats poders econòmic-financers (coneguts com “els mercats”).

I què és allò que els paga? A més de tornar-los, en els terminis establerts, els préstecs manllevats, els paga uns interessos feixucs, amb primes de risc afegides.

Prèviament, en anys anteriors, aquestes entitats bancàries, empresarials, asseguradores i especulatives, han estat i estan obsequiades per l’Estat amb la reducció progressiva de tota classe d’impostos. L’impost que hi restava l’evadien i l’evadeixen mitjançant el recurs als paradisos fiscals o a la tan estesa fórmula d’experts assessors que assessoraven i assessoren sobre com defraudar Hisenda sense que s’hi note. Així que l’economia real espanyola, la privada i la pública és un ignotum que mai s’aclarirà. La realitat putrefacta era i és encoberta per una ficció acolorida amb colors atractius (la Bíblia deia sepulcres emblanquinats). Així, l’erari públic solament s’alimentava i s’alimenta dels impostos, directes i indirectes, que pagaven i paguen les classes populars (perquè no poden ni saben defraudar) treballant, consumint, vivint.

La burgesia (les entitats esmentades), gràcies a legislacions favorables, incrementava el seu patrimoni mitjançant pràctiques especulatives neoliberals, que, concebudes i practicades amb una neciesa incomprensible, l’ha duta i ens ha dut a la situació crítica actual d’asfíxia agònica. Ha viscut per damunt de les seues possibilitats (ella, és clar, no les classes populars). El dipòsit d’Hisenda s’ha quedat buit per la reducció dels impostos, pels fraus comesos, per l’evasió de capitals a paradisos i pels préstecs de milions i milions d’euros que li ha fet l’Estat a fi que que no col·lapsara el sistema financer. Col·lapse que ella havia propiciat amb les seues estúpides pràctiques especulatives. Són aquestes pràctiques les que, desprès de crear la bombolla immobiliària, la van fer esclatar. Podríem dir, doncs, que el poble senzill paga a la burgesia, a través de l’Estat, per a que aquesta continue robant-li (en resum: 1. l’Estat regala a la burgesia financera els impostos i li permet depositar els beneficis en paradisos fiscals; 2. li presta milions a fi d’evitar el col·lapse produït per les hipoteques subprime i la bombolla immobiliària; 3. li paga interessos i primes de risc elevades per les inversions dels mercats en el deute estatal. Tots aquests diners els obté el Govern de les classes populars castigant-les amb austeritat, retallades i privatitzacions.

Tot passa com si l’enemic principal de la riquesa dels rics siga, ara com ara, el benestar del poble i que els rics no pogueren ser rics sense eixe poble benestant, al qual espolien per a augmentar la riquesa i el busquen per a que els ajude a eixir de la crisi. És a dir, sembla que sols es pot incrementar la riquesa, incrementant la pobresa; augmentar els llocs de treball, disminuint-los o, el que és igual, reduint els salaris i els drets dels treballadors. Car només s’incrementen els beneficis disminuint les despeses de producció. Sembla que la meta apuntada pel progrés rau en la substitució dels treballadors per la tècnica i en allò equivalent: la substitució de les despeses i serveis públics, per serveis privats, aquells que, essent un negoci, cobren per servei (no co-pagament ni re-pagament: pagament a seques).

Ara, però, resulta que, en lloc de progressar amb les mesures adoptades, estem en regressió, o casi. Sorprenentment, però, la causa està en la pobresa. Necessiten provocar pobresa per a sortir de la crisi i la pobresa agreuja la crisi. Perquè la riquesa dels rics la genera el poble quan pot viure, pagar impostos (indirectes, pel consum i directes, pel treball) i traficar (compra-venda). Els rics, potentats, burgesos, milionaris, financers, hisendats, etc., per a continuar essent el que són i progressar, necessiten les classes populars com els arbres necessiten el fem i l’adob per a produir. Però les classes populars empobrides són com el fem desbravat, un fem que ha perdut els elements nutritius. El consum dels pobres fa rics als rics.

A l’època de la guerra freda (capitalisme-comunisme), hom podia sovint oir o llegir un argument que declarava il·lícit sacrificar el benestar del present per un futur paradís comunista. Per això no puc empassar-me el fet que es vulga ara crear pobresa, incultura, malalties, sofriments amb la prometença d’un futur neocapitalista paradisíac. Si aleshores era intolerable sacrificar una generació per un futur incert, ara és també intolerable el sacrifici del present per un futur semblant, contra-predicat pels antics predicadors.