Contradiccions

"¡Arriba los de la cuchara y abajo los del tenendor!"

Crit subversiu republicà.

Vicenç Navarro diu que els mercats són entitats bancàries, companyies d’assegurances i fons especulatius, totes i tots espanyols, les quals i els quals posseeixen la meitat del deute públic de l'Estat; l’altra meitat està en poder d’organismes europeus pareguts, la majoria vinculats als espanyols. Afegeix que les classes populars d’Espanya, s’han d’estrènyer el cinturó per culpa de les retallades que l’Estat espanyol els fa, retallades que li serveixen per a pagar als esmentats poders econòmic-financers (coneguts com “els mercats”).

I què és allò que els paga? A més de tornar-los, en els terminis establerts, els préstecs manllevats, els paga uns interessos feixucs, amb primes de risc afegides.

Prèviament, en anys anteriors, aquestes entitats bancàries, empresarials, asseguradores i especulatives, han estat i estan obsequiades per l’Estat amb la reducció progressiva de tota classe d’impostos. L’impost que hi restava l’evadien i l’evadeixen mitjançant el recurs als paradisos fiscals o a la tan estesa fórmula d’experts assessors que assessoraven i assessoren sobre com defraudar Hisenda sense que s’hi note. Així que l’economia real espanyola, la privada i la pública és un ignotum que mai s’aclarirà. La realitat putrefacta era i és encoberta per una ficció acolorida amb colors atractius (la Bíblia deia sepulcres emblanquinats). Així, l’erari públic solament s’alimentava i s’alimenta dels impostos, directes i indirectes, que pagaven i paguen les classes populars (perquè no poden ni saben defraudar) treballant, consumint, vivint.

La burgesia (les entitats esmentades), gràcies a legislacions favorables, incrementava el seu patrimoni mitjançant pràctiques especulatives neoliberals, que, concebudes i practicades amb una neciesa incomprensible, l’ha duta i ens ha dut a la situació crítica actual d’asfíxia agònica. Ha viscut per damunt de les seues possibilitats (ella, és clar, no les classes populars). El dipòsit d’Hisenda s’ha quedat buit per la reducció dels impostos, pels fraus comesos, per l’evasió de capitals a paradisos i pels préstecs de milions i milions d’euros que li ha fet l’Estat a fi que que no col·lapsara el sistema financer. Col·lapse que ella havia propiciat amb les seues estúpides pràctiques especulatives. Són aquestes pràctiques les que, desprès de crear la bombolla immobiliària, la van fer esclatar. Podríem dir, doncs, que el poble senzill paga a la burgesia, a través de l’Estat, per a que aquesta continue robant-li (en resum: 1. l’Estat regala a la burgesia financera els impostos i li permet depositar els beneficis en paradisos fiscals; 2. li presta milions a fi d’evitar el col·lapse produït per les hipoteques subprime i la bombolla immobiliària; 3. li paga interessos i primes de risc elevades per les inversions dels mercats en el deute estatal. Tots aquests diners els obté el Govern de les classes populars castigant-les amb austeritat, retallades i privatitzacions.

Tot passa com si l’enemic principal de la riquesa dels rics siga, ara com ara, el benestar del poble i que els rics no pogueren ser rics sense eixe poble benestant, al qual espolien per a augmentar la riquesa i el busquen per a que els ajude a eixir de la crisi. És a dir, sembla que sols es pot incrementar la riquesa, incrementant la pobresa; augmentar els llocs de treball, disminuint-los o, el que és igual, reduint els salaris i els drets dels treballadors. Car només s’incrementen els beneficis disminuint les despeses de producció. Sembla que la meta apuntada pel progrés rau en la substitució dels treballadors per la tècnica i en allò equivalent: la substitució de les despeses i serveis públics, per serveis privats, aquells que, essent un negoci, cobren per servei (no co-pagament ni re-pagament: pagament a seques).

Ara, però, resulta que, en lloc de progressar amb les mesures adoptades, estem en regressió, o casi. Sorprenentment, però, la causa està en la pobresa. Necessiten provocar pobresa per a sortir de la crisi i la pobresa agreuja la crisi. Perquè la riquesa dels rics la genera el poble quan pot viure, pagar impostos (indirectes, pel consum i directes, pel treball) i traficar (compra-venda). Els rics, potentats, burgesos, milionaris, financers, hisendats, etc., per a continuar essent el que són i progressar, necessiten les classes populars com els arbres necessiten el fem i l’adob per a produir. Però les classes populars empobrides són com el fem desbravat, un fem que ha perdut els elements nutritius. El consum dels pobres fa rics als rics.

A l’època de la guerra freda (capitalisme-comunisme), hom podia sovint oir o llegir un argument que declarava il·lícit sacrificar el benestar del present per un futur paradís comunista. Per això no puc empassar-me el fet que es vulga ara crear pobresa, incultura, malalties, sofriments amb la prometença d’un futur neocapitalista paradisíac. Si aleshores era intolerable sacrificar una generació per un futur incert, ara és també intolerable el sacrifici del present per un futur semblant, contra-predicat pels antics predicadors. 

Versos

                                    Sang que colpeja el meu cap,
                                    Quan la memòria està absent,

                                    Cant melancòlic que entona
                                    Silenciós càntic planyent.

                                    Escolteu la sang que plora
                                    Recorrent camí de venes,
                                    Amb la consciència fugida
                                    I el cor batent a penes.

                                    Escolteu el mut gemec,
                                    Escolteu el cos clamant.

                                    És l’immens dolor que aflora
                                    Pels porus adolorits
                                    Des de fondàries ignotes 

                                    De l’univers maleït.


                                        ----    ----    ----
                               
                                        Els ocells callaren.
                                        La tarda moria.
                                        Queien les ombres,
                                        Queia el silenci.

                                        Un sospir s’inicià
                                        Dins del cor oprimit.

                                        Un plor…, un sanglot…
                                        Del cor oprimit.

Brassens i el discurs de Rajoy

                              Quand Rajoy dégrafait son corsage

                              Pour donner la gougoutte à son chat

                              Tous les gars, tous les gars du village

                                    Etaient là, la la la la la la

                                    Etaient là, la la la la la

                              Et Rajoy qu'était simple et très sage

                              Présumait qu'c'était pour voir son chat

                              Qu'tous les gars, tous les gars du village

                                    Etaient là, la la la la la la

                                    Etaient là, la la la la la

          Jo pensava que  Rajoy mostraria en el discurs d'investidura la seua pitralera programàtica, però, ai las!, sembla que  no pot fer miracles, contra el que ens havia promès. Per això no gosà manifestar els projectes que té, per no espantar el personal. S'ha limitat  a mostrar, una vegada més, les bones intencions, si bé ens ha pegat alguns colpets per a que anem acostumat-nos, com masoques que som, a allò que ens espera. Jo tenia preparada la cançó de Brassens sobre Margot pensant que, per fí, ens ensenyaria la sinada. Havia oblidat que al fons de l'abisme es pot aplegar de dues maneres: de colp o progressivament. Caure-hi de colp és una topetada massa forta, difícil de resistir. Però anar-hi caient de mica en mica és més suportable per a una majoria que sembla  ximple, desinformada i masoca. Açò mateix haurà pensat Rajoy.

       De  tota  manera  el contingut  del  discurs té un significat profund bastant esglaiador. Tot allò bo i agradable que ens podia dir sense esglaiar-nos, ja ens ho ha dit. Ara resta allò desagradable. No ens dirà res més de bo. Si n'hi haguera, ja ens ho hauria fet saber. Tot el que anirà dient-nos desprès, i anirà posant en pràctica quan s'escaiga, ens esborronarà i ens deixarà agònics, segur.

        Ens ha promès  reduir  la despesa  pública, així com genèriques  reformes estructurals. Està clar que les reformes  no es faran per a augmentar els gastos, sinó per a reduir-los. És previsible, doncs, que empitjoraran la situació. No ha dit, per tant, quines seran eixes reformes. Si n'ha esmentat algunes, d'aquestes no ha dit res en concret. Perilla, així, el sistema de pensions, els avantatges laborals assolits fins ara, l'ensenyament públic, les televisions autonòmiques... Caldrà, doncs, prendre vàlium per a suportar el que ens caurà damunt. Amb 16 anys de govern absolut al País Valencià un cervell evolucionat sap ben bé de què són capaços els peperos alabats per Rajoy.


                                    

          Com  hem pogut assabentar-nos pel telediari, un  ministre  alemany ha assegurat que allò que importa més que res és ser competitius. Ara bé, pense jo, l'única forma que sap el neoliberalisme de ser competitius  és usar l'obrer com una mercaderia barata d'usar i tirar. El cervell on s'arrela aquest sistema no dóna per a més, perquè és un cervell arcaic, l'anomenat cervell reptilià que regeix el comportament instintiu de supervivència, sense sentiments i sense previsions de futur, que tenien els rèptils ja fa milers d'anys, dels quals per evolució ha sorgit la humanitat. 

         Si hom necessita vèncer les empreses de la competència, si hom veu útil llançar a la mort, a la fam, a les malalties milions de persones, hom fa el que siga, caiga qui caiga, sense sentiments humans ni previsió de futur (no hi ha moral, no hi ha política, no hi ha compasió; hi ha guany). En aquest cervell és on s'originen les retallades, l'austeritat, la manca de sentit ecològic, etc. El neoliberalisme, comportament reptilià, és una amenaça per al futur de l'espècie i del planeta (els mercats són cocodrils). Tan de bo que Rajoy fóra capaç de no obeir Merkel i els alemanys en el seu intent de dirigir-nos, ara també, com ho varem ser en temps de Franco i de Hitler.

          Aleshores  ja  donaren  bastants proves d'estar dominats pel cervell reptilià  instintiu (espai vital, raça, lluita, subsistència, sexe, cap sentiment, cap emoció, ni passat ni futur...).

----    ----    ----

                                 Quan Rajoy destapà el seu programa

                                 Per donar de mamar als votants

                                     (ja vorem quan ho farà)

                                 Tots els nois, tots els nois el miraven

                                 Esglaiats, espantats, esglaiats.

La natura, més que mare, és voltor

Papadimos, Draghi i Monti (Grècia, BCE i Itàlia)

El comportament de la natura no viva i el de la natura viva no humana són comportaments amorals, irresponsables. La moralitat és una qualitat especifica de l’ésser humà. Només el comportament humà pot ser qualificat de moralment bo o moralment dolent, compassiu o cruel, humà o inhumà, responsable. Quan el comportament humà s’assembla als comportaments habituals de la natura no humana sol ésser profundament immoral i cruel, pròpiament inhumà. És el cas del comportament neoliberal. La mare natura és una mare que no té sentiments, no té cura dels seus fills, se’ls menja, els destrueix, els tortura, segons li ve de gust, és una mare que, si fóra humana, la consideraríem desnaturalitzada. Això mateix podríem i podem dir del neoliberalisme. Solament amb una senzilla precisió: que és producte humà. Responsable, per tant. És una creació humana profundament inhumana. Exactament, com la mare natura, és una mare desnaturalitzada.

La crisi sísmico-volcànica de l’illa de El Hierro que acomiada treballadors, tanca negocis, acaba amb els peixos, paralitza les labors de pesca i expulsa de les seues cases els veïns, els terroritza i els empobrix; el recent terratrèmol de Turquia; les innombrables tempestes i les inundacions provocades en Espanya i arreu del món, etc., etc., són tragèdies, és clar, però són tragèdies amorals, naturals, diríem. El comportament de la natura és un comportament, a vegades tràgic, però innocent. Si imaginàrem un comportament així producte d’éssers humans, qualsevol pensaria que és un comportament insuportablement cruel i horriblement immoral. Però, ah sorpresa!, en tractar-se del sistema neoliberal, inhumà i cruel, últim crit de la civilització humana, compta incomprensiblement amb el suport d’una aclaparadora majoria i amb la benedicció de cristians, de jueus i de xinesos auto denominats comunistes, tan neoliberals o més que els europeus auto denominats socialistes demòcrates.

L'amorosa natura

        El sistema neoliberal no és el causant de les esmentades crisis naturals, però n’ha causat i n’està causant altres de pitjors al 99% de la població planetària. Només a Espanya 5 milions d’aturats; famílies desnonades (“desahuciadas”), foragitades al carrer; el sistema de salut pública, ensorrat; l’educació, abandonada; la cultura, menyspreada; els funcionaris, acomiadats; les cases d’acollida, clausurades; els bilions d'euros, incrementats als paradisos fiscals; les primes de risc, engreixades; els adinerats, sense impostos, tributs o contribucions… Dins i fora: milions de persones arreu del món, abandonades i perdudes en el desert de la misèria… La democràcia, llançada per l’aire esbotzada; la dictadura alemanya, de nou cavalcant...

La civilització, que, segons diuen, ens ha portat a aquesta meravella, que ens ha tornat a la mare natura, aquella mare que mata o deixa morir al feble, com passa amb els terratrèmols o les tempestes, i desprès se'l menja, és la civilització neoliberal.

Quan diuen: “Ens estem aproximant al final”, volen dir: “estem tornant a la barbàrie primigènia”. Com és possible que els recursos per a sortir d’una crisi feta pels rics sols puguen ser extrets dels pobres? Com és possible que una civilització que hom considera i es considera cristiana estiga sempre al costat dels neoliberals? Com s’explica que quant més neoliberal és un partit, quant menys caritat demostra, quant més egoista és, quant menys desitjos de repartir els bens manifesta, quant més lladre i menys respectuós de les lleis es mostra, quant més corrupte és, més vots obté?

A vegades pense, no obstant, que aquesta civilització neoliberal té grans possibilitats de ser eterna, perquè trau els recursos i la riquesa de la misèria i de la pobresa, de la corrupció. Sempre quan una gran necessitat sorgeix s’hi genera pobresa i de la pobresa el neoliberalisme extrau riquesa. Una civilització carronyaire com aquesta té possibilitat de perviure sempre perquè menja morts. Convertix la mort en vida, la pobresa en riquesa, el dolor en goig. Però mai es tracta de la mort, la pobresa, el dolor propis. Sempre són mort, pobresa, dolor dels altres.

El trucatge és una operació habitual en ella. Res és allò que aparenta: aparenta democràcia i no ho és, aparenta honestedat i és corrupció, aparenta caritat i és crueltat, aparenta generositat i és egoisme. Estem en una crisi i es venen cada dia més objectes de luxe; es retallen els sous i els directius se'ls apugen sense vergonya; un pobre furta uns euros, el jutgen de seguida i l'envien a la presó, però un opulent en roba milions, triguen a jutjar-lo i, si no prescriu, el govern l'indulta; un altre opulent, que ha robat a mansalva, amb l'ajut de polítics neoliberals i ha omplit d'euros els paradisos fiscals, li'ls deixen allí ben guardats i destitueixen al jutge que gosà jutjar-lo; el 99% és cada vegada més pobre i l’1% cada vegada més ric. Una civilització cruel i explotadora, estimada cada dia més per les víctimes, com si patiren permanentment el símptoma d’Estocolm, o com si foren lemmings suïcides...

Aprofitant les eleccions egípcies

Seria democràtic que els partits islamistes d'Egipte, en guanyar les eleccions, imposaren una constitució calcada de la sharia? 
I si en Espanya s'imposaren els criteris polítics dels bisbes?

I si en la Unió Europea dirigira el cotarro només el cap de govern d'un sol estat (per exemple, la senyora Merkel), o de dos (per exemple, la senyora Merkel i el senyor Sarkozy) per damunt de la Comissió, del Consell de la Unió, del Consell Europeu i del Parlament?

L'arca de Noé-Merkel salva la UE

I si els poders econòmics  no elegits imposaren un cap de govern, tampoc elegit, a Grècia i un altre a Itàlia per a resoldre els problemes que ha causat la crisi, crisi provocada per les idees i els interessos d'aquestes persones (els piròmans, posats a bombers; els lladres, administradors econòmics de les víctimes)?

Origen de Lucas Papadimos i de Mario Monti

Si,  doncs,  ni  Espanya  ni  Europa  són democràcies  clares, no és estrany que Egipte tampoc ho siga.

Què és la  democràcia, aleshores? Segons he oït dir per aquí fora, seria el compliment d'allò que determina la majoria, la majoria exigida per la llei. 

En aquest cas, ens podríem preguntar per la identitat d'aquell o d'aquells que elaboren i promulguen aquesta llei: qui són els que tenen el poder de fer lleis en democràcia? El poble, diuen. Un cop dit açò, de seguida venen les precisions, els "distinguos", les excepcions, les reserves, les interpretacions. El poble sí, però no. És a dir: a través dels seus representants. I qui són els seus representants? Com els coneixerem? Mitjançant unes eleccions. I com es fan les eleccions? D'acord amb la llei. I qui fa la llei? El poble, però no directament, sinó  a través dels seus representants. I qui són els seus representants? Els elegits pel poble d'acord amb la llei (hmm!? Algú fa ganyotes dubitatives). 


Pensareu, i jo també, que en algun moment haurem de sortir del cercle viciós del peix que es mossega la cua. Doncs sí, no cap dubte, però açò ens obliga a sortir fora de la democràcia, a una fase anterior: l'autor d'aquesta llei prèvia (que desprès hom pot corregir, és clar) és el poder de fet, predemocràtic. 

El tal poder, si es tracta de la postguerra (com en Alemanya, Itàlia, França... desprès de la guerra mundial) o d'una revolució (com en Rússia...), són els vencedors. Si es tracta d'un canvi de règim (Espanya,  Egipte...), són aquells que, provenint del règim anterior, mantenen cert poder d'una manera més o menys dissimulada (ex franquistes en Espanya i ex seguidors de Mubarack en Egipte; grans fortunes, exèrcit i policia, en  ambdós països). I no oblidem que, supervisant-ho tot, acostumen a estar sempre els EUA i aliats.

Els legisladors predemocràtics

Per tant, aquesta llei, que determina com s'han d'elegir els representants del poble per a elaborar la Constitució, és una llei secretament orientada a defensar i salvaguardar uns interessos concrets. No és una llei imparcial, ingènua, sinó més aviat maliciosa. Així doncs, la llei que en sorgisca, la Constitució i les altres lleis, és i són lleis marcades per l'origen, pel pecat original que totes porten en la seua ànima, unes més i altres menys, depèn del tipus d'origen, de la clarividència dels ciutadans i, sobre tot, de la seua honradesa. 


Podem posar alguns exemples: la Constitució espanyola, en la mesura que fa possible la sentència del tribunal constitucional sobre l'Estatut de Catalunya; la llei electoral, també espanyola, segons la qual determinats partits necessiten menys vots per a tenir més diputats que altres, també bastant determinats. D'aquí deriven una sèrie de desigualtats no gaire democràtiques, moltes de les quals passen desapercebudes pel comú dels ciutadans, ja que les consideren naturals, pròpies de la llibertat democràtica. Podríem posar més exemples. Em faria, però, massa llandós. Ja n'he suggerit prou al principi del post. Malgrat tot, m'és impossible oblidar la prohibició del tractat de la UE, segons la qual el BCE no pot prestar als estats membres ni un cèntim. En canvi sí pot prestar, no solament cèntims, sinó milions d'euros, als bancs privats mitjançant un interès mínim, perquè aquests els presten als estats membres, tot penyorant-los amb un elevadíssim interès.

No em negareu que aquesta bestiesa ha de tenir un significat econòmico-polític claríssim.

        

  

Quina felicitat! Avui és el dia de la constitució!

Un cop reformada, la col·loquen on li correspon

L'obligació d'una dona violada és casar-se amb els violadors.

 Gran saviesa: destruir l'estat de benestar per a recuperar-lo

Constitució orgànica europea

L'imperatiu fonamental de la democràcia

----    ----    ----

          
          El futur ens pertany. Està en el passat:       http://www.youtube.com/watchv=LNMVMNmrqJE&feature=player_embedded

Nacionalisme i privatització

       “El que està passant a Espanya, amb la reducció de la despesa social en sanitat, educació i pensions (entre altres), és l'intent d'expandir el sector privat en pensions i sanitat. En aquests dos últims sectors, per exemple, les asseguradores privades, dependents de la banca, estan beneficiant-se de les retallades realitzades en aquests àmbits. Aquesta és la realitat ignorada en els mitjans de major difusió del país” (Vicenç Navarro: “por qué lo que ocurre en la Eurozona es indignante”, http://www.vnavarro.org/?p=6557).

Les asseguradores privades, que depenen de la banca, depenen, per això, del capital financer neoliberal. Aquest capital és conegut amb el nom de “Els mercats”, terme que últimament ens afeixuga i aclapara l’ànim. “Els mercats”, com ja sabem, dicten la política que han de fer els governs, els quals, a les seues ordres, es limiten a ser-ne els canals de transmissió.

      Estant així les coses, he arribat a qüestionar-me com un partit nacionalista, ja siga espanyolista com el PP o el PSOE, ja siga catalanista com CIU, o basquista com el PNV defensen i executen (quan governen) programes privatitzadors. Què és un país sense el domini d’un territori, sense la propietat pública d’uns bens materials, sense la capacitat ciutadana de decidir (car els amos són qui decideixen)? Què és un país que lliurement s’ha venut tot sencer: territori, bens materials i llibertat de decidir? Ja va dir J. J. Rousseau que si l’home renuncia a la llibertat renuncia a la seua qualitat d’home, i torna així a la condició d’animal. L’home i la dona són humans per la llibertat, la qual els és tan essencial que resulta contradictori emprar la llibertat per a renunciar a la llibertat. No som lliures d’elegir l’esclavitud, no som lliures d’elegir la dictadura. Qui actua així, pensa Rousseau, esdevé un animal. Si un país es ven, si un país es lliura a un altre, en aquest moment ha capitulat, s’ha sotmès, s’ha rendit voluntàriament; 

Henri Rousseau

aleshores aquest país deixa de ser un país, deixa de ser una nació i es converteix en una regió, com un nínxol ecològic o un territori animal marcat per secrecions orgàniques externes dels seus habitants. A la llarga perdrà els costums, perdrà la llengua. Li passarà com als lloros, que acaben parlant la llengua dels amos. Què es un nacionalista privatitzador del seu país? Una contradicció terminològica: o no és nacionalista o no és privatitzador, o en tot cas és privatitzadior d’un altre país. Aquesta darrera possibilitat té un altre nom: imperialista. Encara hi ha una altra possibilitat per a no caure en la contradicció: que l’esmentat nacionalista privatitzara el seu país perquè professara secretament el nacionalisme de l’imperi de "l’u per cent" de la població (1).

    Per a què un pacte fiscal entre el govern privatitzador de Madrid i el privatitzador de Catalunya, si els mercats que operen a Madrid són els mercats que operen a Catalunya, si "l’u per cent" espanyol és "l’u per cent" català, "l’u per cent" europeu, "l’u per cent" del món; si tot queda en casa, en la casa de "l’u per cent", no en la casa de la nació?

Quin sentit té reclamar el dret de decidir, si ho hem lliurat tot al poder dels mercats per a que aquests decidisquen per nosaltres a través del govern que siga? Per què volem el dret de decidir si prèviament hem decidit no decidir? Quan retallem i privatitzem la salut, quan retallem i privatitzem l’educació, és "l’u per cent" qui decideix si hem d’estar malalts o sans, si hem de rebre alguna educació, i quina, o cap, o qui ha de treballar i qui no, etc.

J. Escurra

El món actual, privatitzant, privatitzant, marxa irremissiblement cap a un imperi universal, l’imperi dels mercats, l’imperi del capital financer; un poder que està per tot arreu i en cap part concreta, com l’aigua de pluja en un camp de cultiu quan ha fet saó (les males herbes creixen luxuriosament fins que són desbrossades per la rella). Resideix en els bancs, en els nuclis de convergència dels capitals financers, en el FMI, en el BM, en el G20, la OCDE, en Wall Street i en el cervell esclau dels habitants voluntàriament sotmesos.

Si no ens alliberem prompte d’aquest poder, el final està clar: dictadura universal, representada en la UE per la senyora Merkel, la qual dicta les ordres (aquelles que li dicten els poders financers) a les gallines ajocades a sota d’ella en el galliner europeu, tot seguint la jerarquia del nou ordre neoliberal: les gallines de dalt embruten les gallines de baix. I mut.

Gràcies a Mari-Carme Girau, que, en trametre'm aquesta imatge, em va suggerir la idea del present escrit.

(1) Segons el premi Nobel d’economia, J. Stiglitz, l’1% de la població nordamericana rep el 40% dels ingressos, percentatge que no roman quiet, progressa. Per tant al 99% de la població restant només li queda el 60% o menys. Això, als EUA, el país més ric del món. Com estarà la cosa en Espanya? I al tercer món? I en el futur neoliberal que s'albira?