Eleccions 2011

     Heu aquí uns versos coneguts, parcialment adulterats:

                           Volverán las oscuras golondrinas

                           en tu balcón sus nidos a colgar,

                           y, otra vez, con el ala a sus cristales

                                       jugando llamarán;

                           pero aquellas que el vuelo refrenaban

                           tu hermosura y mi dicha al contemplar,

                           aquellas que aprendieron nuestros nombres…
                                                esas…

                                         ¡no volverán! (¿?).

                           Mas aquellas que tanto nos dañaron                     

                           tu desgracia y mi miedo al provocar

                           aquellas que marcaron nuestros nombres…

                                               esas…

                                       ¡ya están aquí!

                                                                                                                                                                  

Què ha passat? Què han votat els peninsulars, diguem-ne espanyols?:

En les eleccions d’enguany el PP ha assolit la majoria absoluta amb 10.830.693 vots, 552.683 més que en 2008, any en què les va perdre (obtingué el segon lloc en nombre d’escons). L’any 2000 havia assolit la majoria absoluta amb el mateix nombre de vots que obtingué desprès, l’esmentat any 2008. És curiós el fet que la mateixa quantitat de vots servisca tant per a perdre les eleccions com per a guanyar-les, no de qualsevol manera, sinó per majoria absoluta. Fenomen typical spanish, que depèn, com és natural, del nombre d’electors i de les seues eleccions, dels vots en blanc, dels vots nuls i de les abstencions, però més que res, i no tan natural, de la llei electoral i del sistema d’Hont.

                                                                Paciència! Resistiré...

Què haguera passat si aquesta llei fixara equitativament igual nombre de vots per a cada escó? Per a saber-ho, hauríem de dividir el nombre total de vots útils (23.932.453) entre el total d’escons (350). El resultat seria 68.000 vots per escó. Dividint per aquesta quantitat el nombre de vots del PP en aquestes eleccions (10.830.693), li correspondrien 159 escons. La qual cosa vol dir que li’n mancarien 17 per tenir majoria absoluta (la meitat més u dels escons: 175+1). Seria el partit amb més escons, però necessitaria aplegar a acords amb altres partits per a governar.

Gràcies a la llei electoral i al sistema d’Hont, ultra el tipus d’elecció feta per l’electorat, el PP té la majoria absoluta i no necessita acords amb altres partits per aprovar lleis, lleis que podrien perjudicar-nos. Tant més quant que és bastant obvi amb quanta cura ha mantingut en secret el programa que ha d'executar, si és que en té algun, per tal d’assegurar-se l’anuència dels ciutadans a les promeses generals que feia. Car davant les queixes d’aquests amb les mesures adoptades pel PSOE i la situació econòmicament desastrosa de treballadors i classe mitjana, prometia resoldre cada problema, però no deia com. Només s’adjudicava un saber, una decisió i un poder no explicitats tot suggerint tàcitament unes amistats econòmiques poderoses a nivell nacional i internacional. Era qüestió de generar confiança. 

Les promeses de Rajoy

Ha estat fent campanya electoral des que començà la crisi, criticant el govern i prometent la solució com si tinguera una vareta màgica o “los polvos de la madre Celestina”. Canviar el partit i les persones que governen (“súmate al cambio”), actuar “como Dios manda”, “con sentido común”, crear riquesa i llocs de treball, etc. i no dir mai quins podrien ser els procediments, és tot el bagatge de solucions que ens espera, si no en té altres amagades. És una cosa pareguda a la promesa religiosa de la felicitat celestial post mortem. Totes les desgràcies i patiments terrenals seran substituïts per felicitat. Com? No es diu. “Menjant coquetes en mel”? Expressió metafòrica per a ments senzilles. Allò que amb més seriositat hom diu és la contemplació de déu: passarem l’eternitat contemplant déu. Això ens farà feliços i felices. Com? Gràcies al poder, al saber i a la bellesa de déu. De la mateixa manera ens diu Rajoy que sortirem de la crisi. Com? Gracies al saber i poder de Rajoy i del PP (no inclou aquí la bellesa, però sí la capacitat de generar confiança). Qui ens assegura, però, que, en lloc d’anar al cel del PP, no caurem a un infern més profund que el del PSOE? Anticipacions i premonicions ja les tenim, falta que hi fem atenció (“tenen ulls i no veuen; orelles i no ouen”). Només cal mirar les autonomies caigudes en mans de la dreta i les que ja hi eren abans de les eleccions autonòmiques.

Una política como dios manda

Encara sort que hi ha hagut una pujada de vots cap a opcions d’esquerra anys enrere menystingudes i algunes prohibides (IU, Compromís, Amaiur, etc.). Açò podria ser el principi d’una nova remuntada. Així mateix, cal fer una altra consideració: si als vots dels partits més o menys d’esquerres, oposats al PP, sumem els vots nuls, els vots en blanc i les abstencions, aconseguirem una quantitat que gira al voltant de 20 milions. Això ens fa suposar que, si volem un futur més adient a les necessitats del benestar comú de les persones, un món més humà lliure de la dictadura neoliberal dels mercats, haurem d’imitar i prosseguir l’exemple de les coalicions Compromís, Amaiur, IU-LV, etc. i ampliar-les (“similis similem quaerit”) en allò que siga possible sense perdre el nucli que ens alimenta (unitat, sí, però respectant la pluralitat). I no oblidem mai el diàleg, l’esperit democràtic, les relacions horitzontals. Hem de practicar la democràcia real ja i sempre, que ningú puga fer-nos mai el retret: “no ens representen”.