Les privatitzacions, eixe robatori benpensant

“El primer que, havent encerclat un terreny, gosà dir: açò és meu, i va trobar persones suficientment ximples per a creure’l, va ser el veritable fundador de la societat civil. Quants crims, guerres, assassinats, quantes misèries i horrors haguera estalviat al gènere humà aquell que, arrencant les estaques i omplint el fossat, haguera cridat als seus semblants: guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots, la terra, però, no és de ningú”! (J.-J. Rousseau, Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, segona part).

Segons Rousseau, doncs, la privatització d’allò que és públic (fer privat quelcom, apropiar-se'l, privar a altres d'alguna cosa) esdevé l’origen de tots els mals de la societat. Podria ser que no tinguera tota la raó, però alguna, i no petita, sí que en tenia i en té, sens dubte, perquè privatitzar és prohibir, limitar la llibertat dels altres augmentant la pròpia, és robar (la propietat és un robatori, diu Proudhon), expropiar, espoliar. Per exemple, la destrucció ecològica de l’Amazònia, expropiada als seus habitants de segles, les dues guerres contra Irak per causa del petroli (del d’Irak i del de Kuwait). No oblidem els Imperis colonials, i, abans, els imperis sense adjectius (o aparentment civilitzadors), tan antics casi com la humanitat. En fi, per què no dir-ho ja clar i breu: la història de la humanitat és la història de les guerres per l’apropiació de bens, també la dels conflictes interns a les nacions, la dels moviments revolucionaris dels de baix contra els de dalt, la de les revolucions contràries a aquestes, feixistes i nazis, la dels conflictes familiars per qüestions d’herència, la dels robatoris fets per delinqüents (individuals o organitzats en bandes), la de l’altra delinqüència: la corrupció d’empresaris i de polítics. Darrere de tots els conflictes està la propietat privada i la riquesa ("esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots". I tan perduts!).

Verwundeter (Otto Dix, 1916)

Per raons diverses, unes bones i altres no tant, molts països democràtics havien aconseguit conservar certa quantitat de bens en forma d’empreses, immobles i terrenys en poder dels estats per a benefici de tots. El neoliberalisme, però, considerà que la propietat pública ("els fruits són de tots") era una rèmora per al progrés i començà la lluita (coaccions, campanyes publicitàries a través dels mitjans de comunicació més importants, dominats per ell, suborn a empresaris, a executius, a científics, a polítics, etc.) per aconseguir la privatització universal, el robatori global. És a dir, que tots els bens tingueren amo i que els amos foren un percentatge mínim de la població mundial. I, amb la crisi, hem aplegat finalment a l’estadi (últim?) de la privatització global.

Hi ha qui pensa, fins i tot, en la privatització de l’aire que respirem. I no va del tot descaminat. Efectivament, per exemple, un viu tranquil·lament en sa casa amb aire relativament pur, li posen un restaurant al costat, i els fums li'l contaminen. Els amos del restaurant han comprat o llogat un local i s’han apropiat de l’aire exterior, furtant-li’l al nostre personatge, el qual està pensant comprar-se un equipament d'immersió. O, en lloc del restaurant, li han posat unes dependències de Telefònica amb unes maquinàries que necessiten refrigeració contínua. Aquesta produeix un soroll de nit i de dia que impedeix dormir. Com el soroll i el so són vibracions de l’aire, açò vol dir que Telefònica, amb la compra de la casa o del pis, s’ha apropiat de l’aire que no ha comprat. No obstant, si vols aire pur, encara pots tenir-lo malgrat la contaminació creixent, si disposes de bastant capital. Compra't una extensió de terreny considerable en un lloc solitari, fes-te un xalet envoltat de defenses electròniques, mecàniques i humanes (vigilants i gent armada) contra intrusos i lladres. Aleshores possiblement tindràs aire pur i silenciós, en la mesura que ho permeta la contaminació global.

Respirant aire privatitzat

El neoliberalisme, amb el mot llibertat sempre per davant, una llibertat nova (neo), ha fet creure a les masses que veritablement defensa la llibertat. No diré que no. Però diré que la llibertat que defensa i per la qual lluita és la seua, la de quatre potentats econòmics (o 5, o 6, o 500, no importa. Són, siga com siga, una mínima part, no solament del món, sinó de cada país), facinerosos i facineroses, que volen apropiar-se de tot (950 milions de famèlics, 4.750 milions de pobres… n’és el resultat). L’esclavitud de la pobresa, per als altres. Podran ser lliures, política, social, i mentalment lliures, una immensitat de pobres, si depenen dels seus amos, mercats i empresaris, que dominen la política, la societat, la informació, la salut, l’educació? En aquestes circumstàncies, si no obeeixes, t’acomiadaran i et llançaran fora, a les tenebres exteriors, on hi haurà plors i cruixir de dents.

No ho oblidem: la propietat, i més encara les privatitzacions, són un robatori. El sistema neoliberal que vivim i que té com a meta la privatització total, és un sistema de lladres, el sistema del robatori universal. A imitació d'Hobbes, quan va dir que l’estat natural de l’home, del qual havíem de sortir, era “la guerra de tots contra tots” i “l’home un llop per a l’home”, direm que aquest sistema neoliberal, al contrari, persegueix com a meta el robatori constant de tots a tots. Ho aconseguiran? Aconseguiran que l’home siga definitivament un llop, o un lladre, per a l’home?

L'exili (Capa)

"El món serà salvat, si pot ser-ho, només pels insubmisos" (André Gide).

Si us ve de gust, podeu vore aquí, clicant, un tipus d'expropiació.
I un altre aquí, clicant també.

Els governs despolititzats

        

Il·lustració de Mikel Casal

         

        Des que les empreses es convertiren en grups empresarials per tal de respondre a la globalització, els estalviadors, que solien ser els accionistes majoritaris, varen ser substituïts pels grans bancs i altres entitats inversores, nous propietaris que elegiren directius amb un altre perfil. Els nous directors de les empreses ja no eren experts en els productes fabricats, sinó geneneralistes, gestors de qualsevol tipus d’empresa, que ignoren els detalls del negoci. Saben, això sí, com incrementar els beneficis dels amos en el context neoliberal globalitzat. Apareix aleshores el model d’empresa com “agència” dels mercats financers. La seua missió ara no és millorar el producte i potenciar l’empresa, sinó augmentar el valor de les accions. Si és necessari, es ven o es desmunta i deslocalitza. Els empleats i obrers?  No importen: són per a usar i tirar. Els clients? Tampoc. I què em diríeu del producte? Si no dóna allò esperat, fora!. L’únic que importa és l’increment del valor financer.

        De manera similar, els governants que abans es regien per principis, idees i valors d’esquerra són ara “generalistes” capaços d'administrar qualsevol projecte de govern. La seua ideologia són els mercats neoliberals. Han assumit els interessos d’aquests mercats i en ells radica la seua política. No han assumit el progrés capitalista, com deia Berggruen (perquè tal ens no existeix), sinó els interessos dels mercats: aquella sortida de la crisi que més beneficia als bancs, entitats financeres, grans inversors, especuladors, etc., a costa de l’empobriment de la ciutadania, com estem veient. Educació? Per a què? Per a crear problemes? El poble quan més descerebrat, millor. La salut? Clíniques i hospitals privats, que cotitzen a nivell global. Els medicaments? A preu de mercat: llibertat de comerç i competència. Pensions? Fons de pensions, que cauen sota el domini dels grans grups financers, com passa en Alemanya, on, invertits per eixos grups en l’armament grec i altres deutes dels estats, impedeixen resoldre la crisi, gràcies a les Agències de Qualificació (Moody’s, Standart & Poor’s, Fitch...), obsessionades per apujar al màxim la prima de risc. Si la jubilació majoritària dels alemanys fóra estatal, possiblement Grècia no tendria tants problemes. I Espanya potser tampoc.

Sangonera

        Així, doncs, els problemes no es resolen amb el canvi de gestors, sinó amb el canvi de polítiques. Si només canviem els polítics, que es redueixen a ser els gestors dels interessos dels mercats, la política que faran serà la mateixa. Mireu Portugal, mireu el Regne Unit: han canviat de gestors, però no han canviat la gestió, la qual es redueix a engreixar les arques de les corporacions que estan darrere dels mercats (gran banca, firmes de capital risc, fons especulatius...). És a dir, a retallar els ingressos dels econòmicament febles. Volen que de la crisi sols hom puga sortir augmentant la pobresa. I es que els rics (bancs, grans especuladors, grups financers) són com les sangoneres, com les xinxes, les paparres, les puces, els vampirs, que només engreixen xuclant-nos la sang. I els polítics gestors són els aconseguidors que els aconsegueixen les víctimes.

        Aquests xucladors de sang han crescut desmesuradament i s’han convertit en una plaga amb l’auxili dels partits infectats i dels seus votants. Mentre no els controlem o els anul·lem, no ens en sortirem.

         Nota:

     Aquest post està escrit sota la influència de l’article: Los gobiernos despolitizados, de Juan Hdez. Vigueras (Público, 12/9/11), amb alguns afegitons meus. Cliqueu aquí, si voleu accedir-hi.

         

La bogeria neoliberal

 Nicolas Berggruen, multimilionari, president del Consell per al Futur d’Europa y membre del Consell d’Administració de PRISA, diu que l’esquerra ja ha assumit el progrés capitalista. Afirmacions com aquesta suposen una creença, participada per la multitud, una creença que, com tantes altres, no correspon a la realitat. No em referisc a l’afirmació de “assumir”, sinó a la creença segons la qual el capitalisme ens fa “progressar”. Quin progrés suposa la crisi econòmica actual, netament capitalista? Que jo sàpia, el capitalisme neoliberal és el sistema econòmicopolític que ens ha portat a la situació que estem patint i de la qual no es veu la sortida.

L’esquerra haurà assumit els valors del capitalisme econòmic i polític, haurà assumit el sistema neocapitalista, tot creient que ens portarà al progrés i basant-se en unes dades enganyoses, la realitat de les quals ara estem veient. Però no ha assumit allò que no existeix: el progrés capitalista, perquè, evidentment, el no res no es pot assumir. Existeix, això sí, la voluntat de progrés, la seua aparença, i també el retrocés o involució de l’aclaparadora majoria, provocat per tal de garantir el progrés (a tot estirar) d’una exigua minoria insolidària i avariciosa que no vol ni pagar impostos, encara que els nombrosos milions no li càpien als paradissos fiscals. El progrés d’una exigua minoria no és "el progrés", especialment si es fabrica a costa de la resta de la humanitat. El progrés general, en canvi, sí que és progrés. Però l’exclussivament particular, no. Tampoc es pot dir que durant uns anys hi ha hagut progrés i desprès, crisi. No. El progrés, o és total en l’espai i en el temps per a tots, o no ho és. A tot estirar, no es pot dir que l’esquerra haja assumit una cosa que no existeix. Allò que hauria assumit és la seua quimera: l’aparent progrés neocapitalista neoliberal.

Per què les masses volen votar el PP? perquè no veuen el tal progrés i esperen que aquest partit el porte. Però el poble, com diu Maquiavelo al seu llibre El Príncep, no veu més enllà dels nassos. Aquest partit té la mateixa manera d’entendre la política i l’economia que David Cameron, Zarkozy, Merkel, Berlusconi, i tots els altres, que en Europa són legió. En els seus països, igual que en els EUA, més aviat hi ha regrés que progrés.

El comportament dels electors espanyols respon al patró descrit per Maquiavel a El Príncep en paraules semblants a aquestes: Els homes, afeccionats a mudar de senyor, amb la boja i errada esperança d’amillorar la seua sort, s’armen contra el que els governava i posen un altre al seu lloc. No passa, però, massa temps sense que l’experiència els convença de l’empitjorament de la seua condició.

S’ha pervertit la idea del diner (diu Arcadi Olivereres al llibre: Aturem la crisi). El diner era instrument d’intercanvi (compres una mercaderia, i dónes diners; la vens, i rebs diners per a comprar-ne una altra o per a guardar-lo i comprar després). S’ha convertit, però, en mercaderia (compres i vens diners), no és un instrument, sino un objecte que es compra i es ven. A més a més, els diners abans eren monedes, bitllets, basats en el valor d’ús o en el valor de canvi; ara són nombres que circulen per internet. Per internet es compren i es venen nombres, quantitats. De què? De mots (euros, lliures, dòlars). Tu pots comprar o vendre nombres des d’aquí com si fores a Nova York o a Tokio mitjançant nombres, sense que ningú et controle. Si guanyes, guanyes nombres. Si perds, perds nombres. Compres i vens nombres; guanyes o perds nombres. Això són ara els diners: nombres, encara que qualificats amb el nom de euros, dòlars, lliures, yens, etc. Però el valor dels euros s’expressa en dòlars, el dels dòlars, en euros o en yens, el dels yens, en euros o en dòlars o en lliures… Depèn de la demanda (i/o de l’oferta), que sol tenir un caire emocional no massa equilibrat.

Tu no fas grans quantitats de diners perquè produesques taronges, blat, cotxes o avions, sinó perquè els nombres que vens tels paguen cars o perquè els que has comprat han augmentat el seu valor. El valor de les accions d'una empresa no depèn del que aquesta produeix, sinó del nombre de compradors i de les quantitats que ofereixen. Si un dia hi ha molta demanda, apuja el seu valor. Si n’hi ha poca, abaixa. El nombre de compradors depèn del seu estat d’ànim. El valor és una qüestió psicològica, una qüestió emotiva, no una qüestió racional de satisfer necessitats. Necessitats de salut, per exemple, o d’educació, o de vivenda, o d’alimentació… (Per això s'hi han fet les retallades recents). El capitalisme neoliberal es un sistema políticoeconòmic nefast i emotiu que es desequilibra fàcilment. És un desequilibri emocional que depèn de rumors, pors, avarícies, cinismes, crueltats... Però no hi ha cap psiquiatra que se n’ocupe. En última instància la crisi és un símptoma de la malaltia psíquica neoliberal.

Manicomio, de Goya

Si, doncs, l’esquerra ha assumit el que creu progrés capitalista, allò que realment ha assumit és una malaltia: la bogeria neocapitalista. Ara bé, si aquesta bogeria té cura, no la tindrà sense el tractament psiquiàtric adient. El neocapitalisme liberal és, ara com ara, un problema psiquiàtric. Aquest és el problema que té l’esquerra, eixa esquerra que Berggruen diu que ha assumit el progrés capitalista.

Una metamorfosi ben acomplida

Joan Francesc Mira diu:

“Una gran part de la humanitat pareix que no vol privar-se dels diferents “opis del poble”, no vol eixir de les “tenebres” i entrar en la llum racional, secular i enemiga del dogma i del mite, què hi farem” (de l’article: Pelegrins a Madrid, El temps, 30/8/11).

Un poema de León Felipe:

“Yo no sé muchas cosas, es verdad.

Digo tan sólo lo que he visto.

Yo he visto:

Que la cuna del hombre la mecen los cuentos…

Que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos…

Que el llanto del hombre lo taponan con cuentos…

Que los huesos del hombre los entierran con cuentos…

Y que el miedo del hombre…

Ha inventado todos los cuentos.

Yo sé muy pocas cosas, es verdad.

Pero me han dormido con todos los cuentos…

Y sé todos los cuentos”.

….    ….    ….    ….

“Pero yo no quiero cuentos…

No me contéis más cuentos”.

(Nueva antología rota, pàg. 182, Edic. Público, 2010).

Ignacio Ramonet diu:

“[Los grandes grupos mediáticos de la globalización]  asumen abiertamente su nueva función de perros guardianes del desorden económico establecido y su nueva condición de poder antipopular. (…) Se han convertido en el aparato ideológico de la globalización.

Ya no actúan como medios de comunicación sino como auténticos partidos políticos. No reivindican el derecho a la crítica [com quan la premsa era el quart poder] (…). Su verdadera misión es la de contener las reivindicaciones populares. Su modelo sigue siendo Silvio Berlusconi, líder del principal grupo de comunicación italiano, elegido democráticamente presidente del Consejo. Berlusconi ha demostrado que, cuando uno posee la primera fortuna de un país y controla su principal grupo mediático, ganar –democráticamente- unas elecciones nacionales constituye una simple formalidad”. (La explosión del periodismo, Clave Intelectual, S. L., pàg. 64).

Recordeu, també, el poder d’assassinar que té el Dr. Caligari a través d’un intermediari hipnotitzat per ell. És a dir, el poder d’aconseguir que uns executen el desig d’altres sense assabentar-se’n (segons el guió original de la pel·lícula: el gabinet del Dr. Caligari. Vegeu l'entrada al bloc clicant aquí). 

Tampoc estaria mal que repassàrem, damunt damunt, la història del PSOE, començant per recordar de quina manera hom va abandonar la ideologia marxista. En el congrés de 1979 Felipe González proposà la renúncia a aquesta filosofia político-econòmica. La majoria no ho admeté i Felipe dimití. Per a elegir substitut i decidir l’orientació del partit es convocà un altre congrés. Mentrestant, actuaren a l’ombra, per una banda, l’ambaixador nordamericà i, per l’altra, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya. Aquell suggerí que s’estava preparant un cop d’Estat en el cas que continuaren amb la ideologia marxista. Aquest amenaçà amb anular el substanciós regal de marcs que havia promès, si persistien en la citada ideologia.

El resultat va ser que no es presentà cap alternativa a Felipe i, per tant, la voluntat dels EUA, la d’Alemanya i la del franquisme etern cuinaren el PSOE que ara tenim, sotmès als interessos d’aquestes forces.

Així, doncs, per no fer-me massa llarg (que ja ho sóc prou), diré que acceptaren una transició light, edulcorada i descafeïnada, que mantenia els franquistes intactes; acceptaren l’amnistia als criminals colpistes, però no a les víctimes, (que encara perdura: vegeu el càstig a Garzón) acceptaren el Concordat de tarannà franquista amb la Santa Seu, la Constitució, segellada pel mateix franquisme residual i sempitern, i entraren en l’OTAN. Zapatero, recentment, desprès de reforçar la unitat d’Espanya front a les vel·leïtats catalanes, de retallar els ingresos dels que ja els tenien prou retallats, declarà que suprimir l’impost a les grans fortunes, vella política dretana, pot ser d’esquerres. I ara reforma la Constitució amb un article, proposat pel PP un any abans. Aquest article consagra el neoliberalisme capitalista en la Carta Magna, la qual cosa farà impossible en el futur una política social i solidària amb el poble, de manera que s’esvairà l’estat del benestar, perdut casi sense haver-lo provat (lasciate ogni speranza).

El PSOE ha anat progressivament transformant-se en un partit de dretes, com la història d’una mort anunciada: la de l’esquerra. Dóna la impressió, per tant, que PP i PSOE no són ja dos partits, sinó un sol partit amb un sol cervell i dues cares: cara dreta i cara esquerra, però el cervell és de la dreta. Essent la dualitat de cares necessària per a mantenir una aparença d’oposició, la ficció d’un litigi inexistent, la rivalitat, en suma, que hom pot trobar en qualsevol competició esportiva entre amics i/o familiars.

Conclusió de tot el que figura ací damunt: estem manats per qui no hem elegit, els quals s’amaguen, en canvi, sota l’aparença de partits elegits, malgrat seguir interessos tan aliens a nosaltres com oposats als nostres. A més a més, podria ser que, fins i tot sabent-ho, els elegiríem ben a gust i votaríem a favor el referèndum de la reforma constitucional, si fóra el cas. Aleshores votaríem convençuts d’actuar voluntàriament i lliure, com habitualment fan els italians. Per això pense que la metamorfosi afecta, també, els electors.

The end