És millor invertir en centres d'elit que en beques?

Gràcies als pares, uns es col·loquen

Vaig trobar el Professor Franz de Copenhaguen força molest per les intromissions neoliberals en el món educatiu. Segons Juan Rosell, president de la CEOE, el fet que uns xiquets reïxquen en els estudis i altres no, depèn de l'herència genètica. L’aspecte socioeconòmic no importa. Per això és millor invertir en centres d'elit que en beques, sempre molt més cares. Ignacio Escolar, disconforme amb aquesta afirmació, ens recorda al seu bloc, per a aclarir-nos-en el significat, que  Manuel Fraga, fa molts anys, ja deia: "Els fills de bona família són més llestos i quan concursen en una oposició tenen més possibilitats d'assolir l'èxit". A més, afegeix l'esmentat Rosell, les dones ensenyants perjudiquen l’ensenyament més que el beneficien. Cosa que li recorda al Professor Franz l’aforisme: “La mujer honrada, la pata quebrada y en casa”.

I altres fracassen

Per al Professor, aquests despropòsits se situen dins de la tradició que pren el determinisme animal com a model del comportament i estructura social humana. Així, doncs, ens cita:

a) El conte d’Alphons Daudet: "La chèvre de M. Seguin", segons el qual la cabra sempre tira a la muntanya, o

b) La faula de la granota i l’escorpí, el qual, arrossegat per la seua natura, clava sempre la pua enverinada, siga on siga (és, per exemple, el que fa la CEOE? Sempre mossega els treballadors i el poble pla?), o

c) La frase de Jesucrist: "Molts són els cridats, però pocs els elegits", o

d) L’acudit aquell, en el qual el secretari d’un bufet li pregunta a un que vol divorciar-se: -Qui ets? –Cornelio Caprone, contesta. –D’on ets? –De Capri. –Quin ofici tens? –Gioco il corno. –Predestinato! (xiuxiueja algú del despatx, fent el gest de les banyes).

Insisteix el Professor Franz dient que sempre s’ha cregut que els rics són rics perquè ho porten en les venes i que els pobres són pobres perquè eixe és el seu destí.

A un matrimoni pobre, que estaven una nit calfant-se al foc morts de fam, els hi apareix una fada que els diu: -Demaneu el que vulgueu que jo us ho donaré. Però sols podeu fer-me tres peticions. L’home comenta encisat: -Em menjaria una botifarra torrada. Encara no havia acabat de dir-ho, quan una olorosa botifarra apareix damunt les brases. -Només demanes això? Diu la dona enfurismada. -Tan de bo que se t’enganxe al nas! I al nas se li enganxà. No va haver-hi altre remei que gastar la tercera petició per a desenganxar la botifarra. Corol·lari: la botifarra hom te la pot desenganxar, però el gen de pobre no hi ha qui t’el lleve.

Així, sembla per als de la CEOE i partits amics, que tot està bé com està, ja que vivim en el millor dels mons possibles (Leibniz).

El Professor pensa que la CEOE s’acaba de situar, amb aquestes paraules, en la línia conservadora ancestral, més antiga que l’arna. En totes les èpoques l’actitud  reaccionària ha sigut enemiga de la ciència: sempre l’ha combatuda. L’ha combatuda i la combat fent-ne una altra de fictícia. L’epistemologia empresarial, com l’eclessiàstica (per què tindran tant d’interès a crear universitats catòliques?), considera científic allò que li aporta beneficis. Per això, són considerats científics els experts de la banca, els professors d’economia venuts a les institucions financeres, els directors dels organismes econòmics mundials (Fons Monetari Internacional, Banc Mundial, etc.). Vegeu, si no, Inside Job, de Ferguson. Tots s’inventen la ciència a cops de xecs, de prebendes i de càrrecs. Ens amenacen amb el desastre si no els obeïm i el que fan en realitat és abocar-nos al femer en què ara ens trobem.

La disbauxa neoliberal ens castiga

No tindrà prou la CEOE amb l’il·lustre Díaz Ferrán, que concentrava en sí brutalment tots els trets de les incompetències neoliberals? Voldrà emular-lo amb el president actual, per tal de no desviar-se de la línia marcada pels seus interessos genètics?

El 15M demana una democràcia real, ja. Quina és la que tenim? Una de mentidetes? Fictícia?

Doncs tenim una democràcia en la qual els delinqüents que han jodido la marrana s’erigeixen en jutges i condemnen les víctimes a una travessada pel desert sense pa ni aigua, per a que ells puguen alçar el cap i viure amb l’opulència genètica de sempre.

Una democràcia en la qual els interessos eclesiàstics volen imposar les lleis que genèticament els convenen (no oblidem que el pecat original ens afecta genèticament a tots), encara que aquestes suposen la tortura i el sofriment dels moribunds en situació terminal. S’oposen, per exemple, a l’avantprojecte de llei de Cures Pal·liatives i Mort Digna, a la llei del matrimoni gai i a la llei de l’avortament. Dilapiden, ara, temps de crisi, quantitats enormes d’euros amb la visita del Papa (però, si en totes les esglésies està déu a l’eucaristia, quina necessitat tenen del Papa? No són creients? A més, l’altre dia, festivitat del Corpus, el varen passejar pels carrers arreu del país. No serà més important Déu que el Papa?).

Una mort digna ideal, sense cures pal·liatives

 Parlen de misericòrdia, però no la coneixen: són insensibles al sofriment humà (recordeu la pel·lícula de Javier Fesser, Camino?). Hi ha en ells una mancança (genètica?) d’empatia.