Inclina el bescoll, altiu sicambro

“Inclina el bescoll, altiu sicambro; adora el que cremares i crema el que adorares”, va ordenar el bisbe Remigi al bàrbar Clodoveu quan aquest es va convertir al cristianisme per a ser rei de França. I això mateix semblen haver-li exigit al socialdemòcrata José Luis Rodríguez Zapatero els caps de Govern de l'Eurogrup, a Brussel·les, el 7 de maig de 2010, quan es van sumar al Fons Monetari Internacional (FMI) i als mercats financers per obligar-lo a renegar de tota vel·leïtat social, i a convertir-se en l'acte al credo neoliberal. Paraules d’Ignacio Ramonet a l’article: Neoliberalismo obligatorio, publicat a Le monde Diplomatique, 4/7/10 (Cliqueu aquí, sis plau).

Avui sabem quines han estat les conseqüències d’aquest abaixament de cap. No la crisi, que ens va caure damunt inopinadament, a ell i a nosaltres, originada per la pràctica neoliberal anterior, sinó les mesures emprades.

La UE és neoliberal. També els partits que hi governen i els que tenen la possibilitat de governar-hi. Tots tenen el clatell sota el jou del poder econòmic, lliure i desbocat. Per això, els bons polítics, que en l’exercici del poder, han servit fidelment els interessos del capital, són desprès recompensats amb sinecures com, per exemple, ésser inclosos en les nòmines dels consells d’administració de grans empreses. Pel que fa al PSOE, podem citar a Felipe González i Pedro Solbes, exministre d’economia. Aquest ha sigut agraciat, el 3 de maig de 2011, amb un lloc de conseller de l’empresa italiana Enel, que posseïx el 92% de les accions d’Endesa, adquirides recentment durant el govern socialista (no cal parlar del PP: tots sabem que entre els seus “ex” podem trobar un major nombre d’agraciats).

.

El neoliberalisme posa en pràctica la famosa màxima agustiniana (ignore si conscientment): “Estima, i fes el que vulgues”, perquè l’amor és superior a la llei. “El meu amor és el meu pes”, que m’arrossega. La qual cosa vol dir: la meua llei es redueix a l'amor que tinc als diners. La llei com a tal és inútil, l'elimine, perquè el meu amor m’arrossega millor que podria fer-ho la millor llei. No actue mogut per la llei, sinó per l'amor. Només quan aquest manca, és necessària la llei. Això és el que propugnen els neoliberals. L’amor als diners garanteix el progrés econòmic més que qualsevol llei. Estimen tant els diners que no toleren cap entrebanc regulador. Doncs, fora lleis dels negocis i dels mercats! Els mercats s’autoregulen espontàniament, perquè els mou l’estima del benefici.

No són terroristes. Només són els creadors de les hipoteques podrides

“La ciudad sin ley”, títol espanyol de diverses pel·lícules americanes, es converteix ara en allò que podríem dir: “Los mercados sin ley”, on els dolents d’aquells films han esdevingut els bons neoliberals, banquers, empresaris i financers, factor imprescindible del progrés. S’han fet els amos de la ciutat. Ajuntament, policia i electors, tots (o casi) estan al seu servei. El progrés està garantit.

                              Malgrat tot, els neoliberals tornen a cavalcar

El Center for Economic and Policy Research (CEPR), de Washington, acaba de publicar un important estudi sobre l'evolució dels indicadors econòmics i socials dels països de les Nacions unides des de 1960 a 2000, dividint-lo en dos períodes, 1960-1980 i 1980-2000. Aquesta divisió es basa en el canvi de paradigma econòmic que ha dominat el FMI, passant de Keynesianisme (intervenció de l’Estat,1960-1980) al neoliberalisme (mercats desregulats, 1980-2000).  

El creixement econòmic, el creixement del PIB per càpita, el creixement de l'esperança de vida, el descens de la mortalitat infantil, el creixement de la despesa pública educativa, el creixement de la població escolaritzada (en educació primària i secundària), el descens de l'analfabetisme, entre altres, van ser més grans en la majoria de països durant el període 1960-1980 que durant el 1980-2010.

Analitza, també, el cas la Xina, on el crèdit està nacionalitzat (els quatre bancs més importants del país i el 44% de les indústries són propietats de l'estat).

L’exemple més clar dels impactes negatius de les polítiques neoliberals va ser la URSS, on, en lloc de seguir una transició que mantingués un rol per a l'estat com a la Xina, s’hi va passar de l'economia planificada al neoliberalisme més dur amb un cost humà enorme. Els indicadors de l'esperança de vida, els nivells de benestar i qualitat de vida van baixar en picat. Encara avui són més baixos que els existents en l'època preneoliberal. Si aquest deteriorament s’haguera generat en un país que haguera passat del capitalisme al socialisme l'escàndol haguera estat enorme. Va passar en el sentit invers i amb prou feines va ser notícia.... (Cliqueu aquí i voreu més dades interessants).

Conclusió: el neoliberalisme no és cap garantia de progrés.

                                Som l’aliment dels monstres que hem creat