Catòlics i política

Contemplava una irritant transformació vial del meu poble, quan ensopegue estupefacte..., amb qui? Ni més ni menys que amb el no mai prou admirat Professor Franz de Copenhaguen.

Desprès de les afectuoses salutacions de rigor, m’explica que està viatjant arreu del món (i ara, per Espanya) intentant esbrinar la possible relació entre catòlics i política. Treballa sobre una hipòtesi que vol plasmar en forma d’enquesta.

– “Te l’esbossaré en poques paraules”, continua, abans que jo òbriga la boca. “Vet-les aquí”. I em presenta un foli on es pot llegir el que segueix:

- “Què significa: ‘doneu a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar’? No ficar-se en política? No pretendre canviar la societat? En tal cas, què signifiquen, doncs, les manifestacions contra la llei de l’avortament, contra la del matrimoni gai, etc.? Alguna vegada en la història d’occident, abans de la revolució francesa, l’Església ha estat fora de la política i del poder? I en Espanya…?” Aleshores, què li hem de donar al Cèsar?

- “Què vol dir la frase: ‘Pobres en tindreu sempre entre vosaltres’? Que l’Església no ha d’intervenir en la transformació política de la distribució de la riquesa, que ha de respectar el sistema econòmic de classes socials i prohibir la teologia de l’alliberament? Que sempre hi haurà rics i sempre hi haurà pobres? Que l’única cosa que hom pot fer és remeiar, mitjançant la caritat, la misèria dels pobres i el sofriment humà?”

- “Per què el significat de la paraula caritat s’ha reduït casi exclusivament a donar almoines? No seria millor canviar el món per a que foren innecessàries? Però, si no hi haguera pobres, com podríem acomplir la invitació de Crist: ‘Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. I, aleshores, vine i segueix-me’? Seria un problema, no? Serà també per això que els catòlics no es preocupen de canviar la societat per tal d’eliminar la pobresa, ja que, ocupant-se dels pobres, dels malalts i de la humanitat adolorida poden adquirir un tresor al cel?”

- “Serà aquesta una qüestió d’increment del guany com en el neocapitalisme? Canviar un tresor de la terra sense valor per un altre del cel, sòlid i valuós? És a dir, canviar hipoteques subprime, hipoteques de fem, bons sense valor, per tresors celestials (‘trocitos de cielo’, deia aquell), firmes i segurs, com els que tenen casi tots els responsables de la crisi, el capital dels quals s’ha incrementat enormement i el tenen guardat en paradisos fiscals?”

- “Per què una gran part dels catòlics (no tots, però cada dia més) viuen dedicats a arreplegar bens terrestres i mundans? Els que no els arrepleguen per a sí, els arrepleguen per a l'orde a què pertanyen o l'Esglèsia. A més a més, per què casi tots els catòlics (rics i pobres) són més amics dels rics que dels pobres, objecte aquests, en tot cas, d’accions misericordioses espiritualment rendibles? Per què solen votar més als partits dels rics (infestats de corruptes, miserables, lladres, farsants, cínics, hipòcrites...) que als dels pobres? No hi tindrà res a veure aquella promesa de l’Evangeli, segons la qual qui renuncie a tot per ell ’rebrà en aquest món el cent per u i desprès la Vida eterna’?”

La creu presidint la corrupció

    - “Per què  mostren tanta insensibilitat ètica davant els escàndols econòmics dels polítics que solen votar, davant llur corrupció, llurs mentides en els mitjans audiovisuals, etc., de manera que els tornen a votar com si res haguera passat? Serà perquè apliquen el principi tan denigrat per les jerarquies eclesiàstiques: ‘el fi justifica els mitjans’, si pensen que aquest fi és la gloria de Déu? 

- ‘Ai de qui escandalitze! Més li valdria que li penjaren al coll una roda de molí i el llançaren al mar’. “No creieu que aquesta maledicció pot explicar l’actitud dels bisbes amagant els pederastes eclesiàstics, per tal de no escandalitzar a més gent? No serà, també per aquesta raó, pràctica habitual de l’Esglèsia l’encobriment de delictes, injustícies, immoralitats fetes per eclesiàstics o persones de prestigi catòlic? I què dir de la persecució en el passat dels que pensaven de manera diferent, tractant-los d’heretges i cremant-los? Quins són els escàndols reprovables?: Sexe, gais, avortament? I quins no?: Corrupció econòmica i política?”

 - “Per què tanta intolerància al matrimoni homosexual i a l’avortament dels no catòlics, quan els catòlics saben perfectament que tant una cosa com l’altra estan prohibides per la llei de Déu i castigades amb el foc etern? Penseu que els catòlics no tenen prou fe? Que necessiten obligar els altres a complir les lleis catòliques en què no creuen per a que ells, que sí que creuen, les puguen complir? És que el cristià necessita del no-cristià per a poder ser cristià?”

- ‘Aneu per tot el món i prediqueu l’evangeli a tothom’. “Com? Amb guerres, amb repressió, amb imposicions per la força, amb lleis? O no, sols amb persuasió i convenciment? Què farem amb la història real de la predicació evangèlica?”

                         Heu aquí un predicador de l'Evangeli

Fins aquí, el contingut del foli. Li vaig dir que esperaria impacient el resultat de l’experiència. I continuàrem xarrant de mil coses, per exemple, allò d'oferir l’altra galta quan a un li n’han colpejat una, els mercats neoliberals expulsats de l’esglèsia (o no?), la prohibició eclesiàstica del vot als capitalistes neoliberals (o no?), etc., etc. Li vaig dir, també, que, més que una hipòtesi, em semblava una declaració de principis. Ell, però, només es va somriure...