A Carmen Garcia Vendrell

        Jo esperava, corregint imatges del poeta Ronsard, que envelliríem ensems i que, au soir, à la chandelle, cantaríem tu i jo el goig de la vida. No ha estat, però, possible. Hauré d’envellir tot sol i vagar perdut a soles entre la multitut del món.

        Recordaré, no obstant, el dia que et vaig vore i em vas mirar. I que aleshores el sol va sortir de darrere dels núvols i va il·luminanr la platja i la mar. L’aigua estava quieta, com una bassa d’oli, tèbia i acollidora. L’arena m’acaronava la pell humida sota el calor amorós del sol. Jo somiava paisatges que anomenem d’ensomni. Viatjava per montanyes tranquil·les que m’enganxaven al misteri de la terra i em feien u amb ella, de manera que jo era sol i aigua i arena i terra i montanya. Aleshores podia descansar el meu esperit angoixat. Pasetjava de nit entre arbres, a vegades olivars, a vegades tarongers. I no sabia si eren tu, ells o jo; arbres silenciosos, pacifics i callats, soferts i resistents, tranquils.

        I sempre et veia a tu: que eres a la vegada sol brillant, aigua quieta i tèbia, arena acaronadora i sol amorós. La meua vida va ser des d’aleshores el sol, la mar, l’arena, les montanyes, les oliveres i els tarongers. Perquè tu estaves sempre allí donant-me pau i acollint-me amorosa. Tu eres, i ets encara, el meu paradís, formosura tan antiga i tan nova.

Poble i política, política i poble

        Molts pensen que estem vivint a l’Estat espanyol un greu problema d’ètica, entre altres problemes, perquè sembla que a la gent no li impressiona la corrupció, ni la dels polítics ni l'empresarial ni la financera. Li basta pensar que tots són igualment corruptes o que els altres són més culpables, o simplement no l'importa, sempre que li vagen bé les coses o espere que li vagen bé en el futur. És possible, però, que el problema de fons més aviat siga cultural o, si voleu, intel·lectual: una mancança pregona d’hàbits intel·lectuals. La majoria d’espanyols no són crítics, són crèduls, rutinaris, arrossegats per la inèrcia; la seua visió del món no aplega més enllà dels nassos (El Príncep, de Maquivelo). Critiquen, no cap dubte, però sense un mínim de rigor. Per tant, no poden copsar la realitat que s'insinua en les aparences.

    

        Basta mirar els programes televisius de més audiència. Basta escoltar els discursos dels polítics de més futur, els dels partits que acumulen més expectativa de vots a les enquestes. No parlen a la intel·ligència, els seus raonaments no són més que aparença de tal cosa, sense lògica i sense matisacions, barroers i toscs. A través d’ells podem conjecturar l'opinió que tenen de la intel·ligència o hàbits culturals dels ciutadans a qui van dirigits. Aconsegueixen el que volen, sense importar que els valors humans siguen conculcats o enaltits. És això que em fa pensar que majoritàriament els ciutadans són com les televisions i els polítics creuen que són.

        A més, l’espectacle polític, va pareixent-se cada dia més a determinats programes de Tele 5. Aquest canal berlusconià està aconseguint configurar les relacions polítiques i populars de l’Estat espanyol. Amb ell, Berlusconi esdevindrà, si la cosa no canvia, el veritable educador dels espanyolets i espanyoletes.

És la política model de la televisió 
o la televisió model de la política?

        Norman Birnbaum diu a l'article: Drama histórico o teatro del absurdo (El País, 17/02/11): “Obama no puede apelar a la opìnión pública culta, porque no la hay en EE. UU.” Per què els USA són tan pareguts a Espanya en aquest aspecte? També els ha educat Berlusconi? O serà que Itàlia i Espanya han sigut educats per USA? Tal volta sobre aquest punt siga oportú recordar que Amèrica és un efecte europeu i també constatar que l'Europa actual en gran part està feta a imatge d'Amèrica. 

        

Mans, d'Escher

        Una ma dibuixa una ma, mentre aquesta dibuixa l'altra i viceversa. Els polítics eduquen el poble o el poble educa els polítics? És la televisió qui conforma el poble o és el poble qui conforma la televisió? És el pensament frívol o cobdiciós causa de la manca d'ètica o és la manca d'ètica causa d'aquell? No serà que tot està implicat en tot i que no hi ha manera de separar una cosa de l'altra? No serà que la política està condicionada per l'elector i l'elector conformat per la política; que la manca d'ètica produeix manca de rigor intel·lectual i aquesta,  manca d'ètica? Una cosa, però, sembla que no encaixa en aquest esquema: que entre televisió i política la influència va habitualment de la primera a la segona, perquè  la televisió és experta en tècniques publicitàries de seducció i manipulació que la política va adoptant a poc a poc.

      

La crueltat

La senyora Merkel renyant-nos
perquè no volem ser els únics que paguem la crisi, 
ja que no en som els responsables

        Quan un cocodril clava els seus queixals en el cos d’una presa, gaudeix. Gaudeix pel plaer de satisfer la fam, com gaudim nosaltres quan mengem famolencs la cuixa d’un xai torrada al forn. El cocodril no sent plaer pel sofriment de la víctima. El seu organisme no disposa de l’aparell adequat. No la mata pel gust de matar, com el caçador, sinó per saciar la fam, com nosaltres. Nosaltres, però, disposem de les condicions orgàniques per compartir el sofriment de la víctima, de la qual és la cuixa que mengem. Podem pensar a la vida truncada del xai. Però no és quan mengem que l’estem truncant. Per això ens és fàcil separar una cosa de l’altra. Si cruel és aquell que és delecta a fer el mal o a fer sofrir, podem pensar que el cocodril  o nosaltres, en alimentar-nos, no som cruels. O, si voleu, som innocentment cruels (més els cocodrils que nosaltres).

        Diríem, però, altra cosa del caçador o, al menys, d’algun tipus de caçador esportiu. El caçador gaudeix matant l’animal. No, perquè s’hi estiga alimentant, ja que no s’alimenta quan caça; potser, però, perquè cobra una peça, que vendrà i li servirà per a viure, o simplement per esport, per gust, per vèncer.

        Els addictes a les curses de toros són com els caçadors: o no senten el sofriment dels bous o el senten i els produeix plaer. Tenim també aquells que es vengen produint sofriment a qui abans els l’ha produït, o el torturador que frueix amb el sofriment aliè, o, en fi, els mercats i els responsables del sistema neoliberal, els quals, per aconseguir els beneficis projectats, causen tot el mal i sofriment que faça falta. Els responsables d’aquests, també, una de dos: o bé per alguna causa no senten el dolor que produeixen o d’alguna manera es complauen en ell.

        Crueltat, podem dir ja, és fer sofrir i complaure’s en el sofriment causat o ignorar-lo intencionadament o, sense ignorar-lo, menysprear-lo per no considerar-lo digne d’atenció. Segurament perquè la felicitat, el plaer, el bé aconseguit, ho justifica, o perquè els éssers vius (persones o animals) que pateixen són considerats inferiors i el seu sofriment no compta.

        També hom anomena cruel qualsevol fet que cause gran sofriment als éssers vius, sobre tot humans. En aquest sentit podem dir que l’univers i, per tant, la natura, és cruel quan es produeixen grans catàstrofes, com les erupcions volcàniques, els terratrèmols, els “tsunamis”, les inundacions, etc, que causen cruels sofriments. I aquelles formes de vida i aquells valors econòmico-político-socials, que produeixen desastres i sofriments a gran escala com el neoliberalisme amb els sistema de mercats financers desregulats i propietat privada fora de seny, que equival a abandonar-nos a mercè de la crueltat natural dels homes. I són cruels tots aquells i aquelles que prefereixen aquest sistema d’organització mundial.

        Els mercats, i el sistema neoliberal que els fa possibles, són cruels: procuren el seu benefici subjectiu i no importa el mal i el sofriment que puguen produir. No es complauen necessàriament en el mal aliè, però no el senten, no els importa, el justifiquen, perquè serveix per a assolir el que ells busquen. Els milions de desnodrits, de malalts, d’aturats sense drets, habitants del nord d’Àfrica no signifiquen res per a ells a no ser que siguen, com ara, una amenaça per als seus negocis. Les malalties produïdes, les llars destruïdes, les desgràcies provocades, l’angoixa, les depressions, el dolor de milers de persones, no importa, el que importa és el benefici. Això és crueltat.

        Els mercats financers neoliberals són cruels i ho són, sobre tot, les regles del joc, gràcies a les quals els mercats són com son. El neoliberalisme ha organitzat la vida humana sobre la crueltat. La vida dels altres, llur felicitat, llur benestar no importen. El que importa és el progrés econòmic dels privilegiats, llur benefici privat creixent, la pujada interminable. Un món dirigit per persones humanament defectuoses, per cruels. Un món canalla, degenerat i criminal.

        L’estructura d’aquest món impedeix que les persones actuen de forma solidària. L’honestedat no és rendible; la solidaritat, extingida; la compassió, rebutjada; la misericòrdia, ridiculitzada: no hi caben. Només s’hi pot sobreviure amb la crueltat, amb la propietat privada i el benefici privat. Els solidaris que queden pereixen, fracassen o passen desapercebuts. És un sistema muntat sobre l’individu tancat en si mateix, incapaç d’obrir-se als altres i als seus problemes.

        Pel nord d’Àfrica està sorgint ara l’esperança. Tan de bo que el neoliberalisme i els seus mercats desregulats, que fins ara han sigut tan cruels amb els habitants d’aquesta regió (i d’altres), mitjançant les dictadures que han alimentat, no l’escapcen abans de nàixer.

        Estem assistint al final de la resignació de la joventut nordafricana i àrab. Seria hora, també, que assistirem al final de la resignació de la joventut europea i, concretament, de l’espanyola. Ja n’hi ha prou que, amb el nom de llibertat, el neoliberalisme de la senyora Merkel i una UE retrògrada ens la retalle descaradament amb l’excusa de la crisi: més de quatre milions sense treball, acomiadament abaratit, jubilació retardada amb pensions substancialment retallades, nòmines en perill per la minva de llibertats amb el projecte de desmantellar la negociació col·lectiva i desvincular els salaris de la inflació tot vinculant-los a la productivitat, per a que els amos sempre guanyen i els criats casi sempre perden... I més que vindrà, si no ens espavilem.

        Haurà arribat ja l'hora d'exigir que deixen de fer passar per llibertat allò que no és més que repressió?

Egipte

                            El poble conjuntat sembla que, per fi, ha triomfat

Lee, pero no prenunsia

Occident llegeix els Drets Humans,
pero no els sap pronunciar

        Ahir encara, com aquell que diu, Tunísia, Egipte i altres Estats d'Orient mitjà eren democràcies (?) (o no se sabia el que eren, perquè no s’hi parlava. No ho eren, en canvi, Iran, Cuba o Venezuela, dels quals sí que es parlava, i continua parlant-se, ben mal). Aquells, si més no, eren estats estimats per Occident, pel BM i pel Fondo Monetario Internacional (això mateix és el que diu Berlusconi). Sobre ells queien euros i dòlars a doll, que s’arreplegaven al si d’algunes famílies. Aquesta circumstància deixava a la intempèrie econòmica a milions de ciutadans. Avui sembla que ni eren democràcies ni ho són, però volen ser-ho. Ho aconseguiran? No ho sé. És molt possible que apleguen a ser no més que dictadures moderades. Si s’acompleixen els desitjos dels USA, la UE i Israel, seran dictadures moderades, per a l’estabilitat del sector. Blair ja ha dit que la crisi s’ha de tractar de forma moderada; el mateix diu Obama i Sarcozy, etc. I, a més, Zapatero ha suggerit que la transició d'Egipte podria seguir el model espanyol... (mort del dictador al llit i transició amb polítics i ministres de la dictadura?).

        El factor estabilitat, que ha sigut, fins ara, la causa per la qual el Magreb ha sigut i és un conjunt de dictadures, possiblement serà la causa d’allò que esdevindrà. Encara no sabem què. Aquí  teniu USA, els Estats de la UE i Israel per a fer-ho possible. I no digueu que aquests Estats són democràcies i estimen la llibertat. Però estimen la seua, com també estimen la seua les corporacions econòmiques que els regeixen (podeu llegir: mercats), encara que a la resta dels habitants d’aquests els apleguen només les miquetes. Miquetes força més grans que les que  apleguen als habitants del Magreb. Saben el que és democràcia i llibertat, però no ho practiquen quan no els interessa o en la mesura que no els interessa (és com el burro d’una falla de València, amb ulleres, un llibre obert i un cartell que deia: “lee, pero no prenunsia”). Defensen els drets humans, però no els practiquen. Jo anomenaria això hipocresia i cinisme. Potser, però, que m’equivoque i caldria dir neoliberalisme capitalista i mercats.

Mireu l'humanisme que destil·la
el món democràtic

El giro de Zapatero entusiasma a Merkel, Sarkozy y Botín

És obligatori girar a la dreta

        El giro de Zapatero entusiasma a Merkel, Sarkozy y Botín (Público 4/2/11)

        Si les dretes s’entussiasmen, és que la girada de Zapatero les beneficia. Ergo, la girada de Zapatero és una girada a la dreta, que és per a allò que està servint (o ha estat inventada) la crisi. Ara dic jo: per a què necessitem el PP, si la dreta ja la tenim amb el PSOE?

        No ho oblidem: la dreta representa els rics, les corporacions d’empreses, el gran capital, els mercats, els causants de la crisi. Aquests són els que la voten espontàniament. Els altres que la voten (treballadors, per exemple) són votants desnaturalitzats, per no dir una altra cosa. La dreta defèn els seus interessos. Per això està. En conseqüència, a qui beneficia primària i principalment el gir de Zapatero és als rics posseïdors de grans capitals. 

        [Merkel] li va donar l'aprovat [A Zapatero] sense acabar-se'n de refiar que sigui suficient per corroborar que l'Estat espanyol ha fet el que li exigeixen la UE i els mercats (Montse Oliva, a l'Avui, 4/2/11).

        En la mesura que Merkel no s’acabe de refiar que l’Estat espanyol haja fet el que li exigeixen la UE i els mercats, en aquesta mesura podem pensar que és esquerrà Zapatero. Que no s’acabe de refiar Merkel vol dir que hi ha en ell una miqueta d’esquerranisme, difícilment visible. És a dir, no acaba de ser un neoliberal capitalista d’esquerres, però tampoc un socialdemòcrata tradicional. És, més aviat, un socialdemòcrata que està a punt de deixar de ser social i demòcrata. 

No està permès girar a l'esquerra

De l'anècdota a la categoria

L'escenari del pecat

        La gran gelada que va afectar a Oliva, no sé si el 55 o el 56, va rebaixar, fins a límits impensables, la producció de cítrics aquest any i els següents, ja que va danyar els arbres. Les fulles varen caure com fulles caduques d’arbres caducifolis. Gran part del camp d’Oliva oferia un espectacle desolat amb els tarongers nus i secs com no s’havia vist mai. La verdor havia desaparegut. Com que aleshores la taronja era la principal, si no l’única, font d’ingresos dels olivans, la crisi va ser profunda, tant per als productors, com per als comerciants exportadors, els botiguers, els revenedors del mercat municipal, i, sobre tot, per als jornalers.

        Miraves els carrers silenciosos, poc transitats, i notaves la crisi econòmica convertida en una depressió psicològica amb dimensions socials. Oliva havia esdevingut una població moixa, trista, taciturna.

        L’església local va aprofitar l’avinentesa per a intentar encarrilar els costums i la moralitat del poble pel camí correcte, no massa trepitjat recentment, al seu parer. En efecte, les darreres festes havien estat ocasió per a muntar un parador de lona en una prolongació del passeig. Parador fet a imitació dels habituals a les falles de València, o potser un d’aquests, manllevat a aquells fallers. En aquest parador es va tocar música, es va beure i es va ballar. És a dir, des del punt de vista eclesiàstic, es van fer coses prohibides per la llei de Déu, se l’hi va ofendre: s’hi van fer pecats.

Ballant i fent pecats

        El capellà rector de la parròquia corresponent va considerar la gelada un càstig merescut per les immoralitats practicades al parador. Perquè, deia, quan els fidels ofenen Déu, aquest s’irrita i castiga els pecadors per tal que es penedisquen i tornen al bon camí. Però en aquesta ocasió va ser tot el poble  d’Oliva el castigat. Com sempre, pagaren justos per pecadors. I no tot el poble d’Oliva va tornar al bon camí.

        Amb ocasió i sense ella, insistien els predicadors en la necessitat de desagreujar Déu, perquè és bo, perquè ens vol, perquè ha sofert suplici i mort per nosaltres i perquè la seua còlera és temible: ens pot fer molt de mal. Reiteraven que calia aplacar-lo a fi que ens poguera mirar amb bons ulls i ens ajudara en els problemes futurs que ens sobrevinguessen.

        Atemorits, els fidels varen obeir per una barreja confusa d'amor, temor de Déu i temor al futur i per a, damunt, aconseguir beneficis: recompenses econòmiques, de salut i pau familiar als bons comportaments. Varen ofrenar sacrificis a Déu, al castigador, a aquell que els havia fet tant de mal, per aplacar-lo. Li varen ofrenar la renúncia al ball i als pecats de la carn, a la beguda; van prometre assistir a la missa, combregar, resar el rosari; assistir als oficis i als cants religiosos, participar en les processons, etc. Així, doncs, van reaccionar besant la ma del que els havia maltractat brutalment. No era estrany oir sovint: si no et portes bé, Déu et castigarà. O: segueix el bon camí i tot t'anirà bé (el premi podia ser un bon matrimoni, fills ben encaminats, salut, èxit en la carrera o en les mampreses econòmiques, etc. i, també, una mort en gràcia de Déu que ens catapultara directament al cel). O: Respecta el diumenge i festes de guardar; no treballes eixos dies, que no et faràs pobre per això. Al contrari. I posaven l’exemple del llaurador que treballava com un negre (era l’expressió d’aleshores), fins i tot els dies del Senyor. En lloc de progressar econòmicament, tot li eixia mal al pobre llaurador (sequera, pedregades, inundacions, lladres, etc.), de tal manera que en poc de temps va quedar en la misèria.

Arruïnat per treballar en diumenge

        Aquest, que és un comportament religiós, el trobem igualment en les relacions humanes no religioses. És un model que regula una categoria de comportaments laics. No enfrontar-se a aquell que ens ha fet mal, si té poder de fer-nos-en més. I en el cas que necessitem algun favor que ens puga fer, damunt el tractarem amablement, li lleparem la ma. Esquemes d’aquest comportament el trobem, també i sobre tot, en les relacions polítiques (elegim el poderós que ens amenaça, per aplacar-lo i arrimar-nos a la seua ombra), en les econòmiques i en les relacions de treball amb els superiors (fes-te de voler). Corria entre la gent del negoci un llibre de Dale Carnegie titulat: "Cómo ganar amigos e influir sobre las personas", on ensenyava a triomfar en el comerç mitjançant l'afalac.

        Per aquella època el rector de la parròquia d’un poblet de la Marina, li va pegar per vendre trossets de cel als feligresos i a altres devots i devotes. Pagaven una quantitat i tenien un tros de cel en propietat. Garantia de salvació, tingueren el comportament que tingueren? No ho sé. No crec que, en cas d’anar a l’infern, continuaren essent propietaris d’una parcel·la celestial (en aquest cas, n'hi hauria compra-venda entre salvats i condemnats?). Però el que dic és el que diuen que va passar, fins que la jerarquia desautoritzà el rector o interpretà piadosament la compra com una almoina a la parròquia. No deixa d’aletejar al voltant del meu cap la suposició que un feligrès ric comprara multitud de fanecades de cel i que, al final, hi entrara: seria ric en la terra i ric en el cel (la divisió de classes, també allà dalt?).

Fruint la propietat privada d'un trosset de cel

        Aquesta pauta de comportament, la del rector venedor i la del feligrès comprador, tampoc és exclusiva de la religió. El comerciant vol incrementar els seus ingressos i envolta de publicitat la mercaderia, sense preocupar-se massa de la veritat d’allò que promet. Suborna, engalipa, afalaga, enganya. El comprador es deixa encisar per la publicitat i les seues promeses, perquè el que desitja en secret és que l'il·lusionen i assolir allò que vol per camins fàcils, encara que siguen sospitosos.

        Moltes vegades comprar és deixar-nos subornar. La intenció secreta del venedor, com la del comprador sol ésser tèrbola i poc honesta. Comprem alguna cosa o ens fan algun servei tècnic i preferim pagar sense IVA. Si ens assabentem que algú ven a bon preu material robat o d’origen sospitós, ens apressem a comprar-lo, si ens abellix. I quan sospitem que l’Administració va a posar-se rigorosa i intransigent amb aquestes irregularitats, ens sentim atacats en la nostra llibertat. Necessitem una Administració laxa, que faça els ulls grossos; també, per altra banda, sentir-nos per damunt de la llei, sentir-nos únics, privilegiats, com ho eren els antics aristòcrates amb els seus privilegis. Considerem llibertat poder incomplir les lleis o que no n'hi hagen. Per això votem als que són com nosaltres o que poden afavorir-nos. No sempre ho pensem així clarament, però el motor que ens mou és aquest amb una clara o una fosca consciència.

Rerefons dels comportaments religiosos i laics