Ofrenes a l’altar del poder

        Cavaco Silva, el candidat de la dreta anomenada partit socialdemòcrata, ha guanyat en Portugal les eleccions a president de la república, segurament perquè els electors saben que els mercats són de dretes, igual que el candidat. Votant a un home de dretes tenen assegurada la benevolència dels mercats.

        Malgrat les abstencions, el triomf és clar, perquè gran part dels abstinguts sabien per les enquestes qui seria el  guanyador, i no van votar en contra.

         Cavaco representa el poder, el poder econòmic, per la seua ideologia dretana, neoliberal, i pels seus negocis, no massa clars i no massa nets, segons el parer d’adversaris polítics. Avui en dia (jo m’atreviria a dir: sempre) els negocis foscs i amb certa brutícia que els fa rendibles, són admirats (els negocis i els negociants, és clar). I la humanitat ha sigut sempre devota del poder dels diners.

         El poder ha sigut, des de temps immemorials, posat als altars. L’home, l’estirp  o el grup poderós, ha sigut considerat déu, o diví, o emparentat amb els deus, o especialment afavorit per ells, o bé el seu representant. A més a més, tots aquells i aquelles que estan als altars tenen (o hom creu que tenen) alguna classe de poder.

Ofrena als deus maies (Marín)

        El poder atrau, es respectat i fa por. Davant d’ell se sent temor i tremolor. Tots hem vist en pel·lícules el comportament de fidels d’una religió, súbdits de poders absoluts, esclaus davant dels seus senyors, etc. S’agenollen amb el cap tocant terra, es tomben ajaguts sobre el ventre amb la cara aixafada en terra, s’agenollen a l’estil que ens és familiar, surten del saló sense donar mai el dos al poder tot fent inclinacions cerimonioses, etc. És, també, conegut el fet que, quan els poders (deus, déu, esperits malignes, etc.) han actuat causant maleses als humans, en raó dels càstigs o per gust, els humans manifesten, més ostensiblement encara, la seua devoció, amb ofrenes, sacrificis, alabances, etc., per a tenir-los propicis, congraciar-se amb ells, fer-se’ls amics i participar del seu poder. Per això, és fàcil pensar que l’elecció de Cavaco funciona com una ofrena als mercats per a desagreujar-los i tenir-los propicis, desprès de la campanya d’amenaces amb què els han obsequiat recentment. La mateixa cosa podem pensar sobre l’epidèmia de reformes a l’estat espanyol.

Kali, deesa de l'horror i de la mort

        Aquest sentiment davant del poder, absolut o participat amb major o menor grau, és i ha sigut prou comú en la humanitat. Tan comú és i ha sigut, que podria raure (no ho sé) en algun tret fonamental de l’evolució.  Ara trobem l’esmentat sentiment en el cas dels mercats financers, en el cas de Putin, de Berlusconi, del Papa o, fins i tot, de Camps, del PP i dels de la Gürtel. És el que passa quan hom elegeix, en eleccions político-democràtiques, algun dels poders establerts al país de què es tracte (Republicans-demòcrates a USA; dreta-partit socialista a França; Berlusconi-oposició a Itàlia; PP-PSOE a Espanya). Per a que hom vote un altre partit fora o al marge dels partits estàndards que participen del poder convencional, és necessari que la població siga creadora, perda la por, vulga instaurar un altre poder (el de tots), somoure els ciments del sistema. És, aleshores, la veritable democràcia la que comença a traure el cap.

        Es possible, no obstant, que qui traga el cap siga la serp nazi-feixista. Però aleshores no es tractaria de la població creadora que vol instaurar un nou poder, com a Tunísia i Egipte, sinó la poruga, que vol fortificar el poder convencional, capitalista i neoliberal.

        Col·lectivament els espanyols han sigut casi sempre poc creadors, immobilistes (“facella y no enmendalla”), inclinats al favoritisme, parcials i insolidaris (“quien a buen árbol se arrima...”, “amigo de sus amigos...”) i submisos al poder. Cada volta que la creativitat socio-política hi ha volgut traure el cap, hom l’ha decapitada tot seguit. Recordeu la Constitució de 1812? Decapitada dos anys desprès, va ressuscitar al Trienio liberal de 1820 i decapitada el 1823. Amb el Sexenio democrático (durant el qual, 1868-74, s'elaborà una nova constitució en 1869 i tingué lloc la primera república en 1873), tornà a reviscolar la creativitat popular, prompte decapitada (1874), fins que el 1931, al segle XX, tornara a traure el cap amb la segona República. A aquesta, més potent, la mataren amb una guerra. El que va quedar d’ella va esser raptat per Plutó i confinat a les tenebres de l’Hades durant quaranta anys de captiveri, desprès dels quals no ha aconseguit aixecar-se i traure el cap (va tenir que morir el dictador al llit i instaurar-se el canvi amb ministres franquistes). I així continuem. La democràcia era açò. Sembla que aquí estem contents i bé: ens trobem a gust amb Plutó. Mai, però, que hi haja un petit intent de creativitat, surt Plutó i la torna a raptar. Per això, a l’Estat espanyol fa temps que no tenim primavera ni estiu (contra el que Ovidi ens narra al mite).

Gabriel Alonso, El rapte de Prosèrpina (2006)
Aiguafort de la sèrie: "Los Rubens de Madrid".
http://gabrielalonso.wordpress.com/

Danys col·laterals

        La contemplació d’un bell paisatge humà, de primer antuvi, m’ompli el cor de plaer estètic. Posem que siga un semicercle d’agradables edificis enmarcant la blavor marina d’una badia; o bé un conjunt d’edificis  d’època que invita a somiar; o, fins i tot, el bell jardí estèticament organitzat per l’experta ma d’un artista, al fons del qual hi ha edificat un conjunt d’avantguarda. En qualsevol, cas la visió de l’espectacle és com una llum que m’il·lumina interiorment i m’ompli d’una pau serena, expansiva, eufòrica.

        Tot seguit, però, en imaginar les persones que hi viuen, passegen, es desplacen dins de cotxes, autobusos o tramvies, entren o surten dels edificis, dormen, mengen, cuinen, netegen, llegeixen, escriuen, veuen la televisió o la pantalla de l’ordenador; homes i dones, nens i nenes, joves i majors, no puc deixar de pensar que entre les que viuen alegres i felices n’hi ha moltes aclaparades pel sofriment.

        Sofriment i dolor físic, o simplement psicològic no menys esglaiador. Dins de qualsevol comunitat humana hi ha moltes persones que sofreixen (càncers, bronquitis, tuberculosis, fractures òssies, discapacitats físiques o psíquiques, malalties terminals, etc.; robatoris, atracaments, violacions, maltractaments, assassinats, etc.) i persones dels seu voltant que sofreixen per vore-les sofrir.

        És com si el possible dissenyador d’aquest món no hagués pogut garantir-ne l’esdevenidor i desenvolupament  sense produir danys col·laterals, de la mateixa manera que l’ex president Bush i el seus col·laboradors, Blair i Aznar (així com, abans, Franco), en les seues guerres, fetes per garantir l'esdevenidor de llurs víctimes. És com si el gran dissenyador s’hi haguera inspirat en les guerres humanes de les societats desenvolupades.

        En quan percep aquesta similitud se m’ofega el cor de dolor. Pense, tot seguit, que millor seria contemplar paisatges no humans, innocents i feliços.

        Així doncs, passe a la contemplació de paisatges naturals construïts per vegetacions de totes classes: arbres, arbustos, plantes i herbes; configuracions del terreny, interessants i suggeridores, tan belles o més que els anteriors panorames. Però prompte caic i m’adone que aquests indrets són habitats per milions d’éssers que viuen, sofreixen i moren, de manera que uns viuen dels altres. Tot està sotmès a una batalla (a milers de batalles) d’uns contra d’altres, amb morts i ferits, uns viuen (aus rapinyaires i animals depredadors) perquè altres moren. Fins i tot, n’hi ha qui naixen destruint la vida d’altres, com aquelles larves inoculades al sí d’altres éssers, les quals, en un moment de la seua metamorfosi destrueixen aquests per a poder viure tot alimentant-se d’ells. O com aquelles formigues que segresten les larves d’altres formigues per a convertir-les en esclaves quan esdevinguen adultes.

Au rapinyaire

        Un món insensible i cruel, com l’humà. Tots dissenyats, diuen, per un dissenyador tan paregut als humans Bush, Blair, Aznar i Franco (m’estalvie de citar-ne altres, ja que en són innombrables –entre els quals, Al Qaeda, per exemple, que mata en nom d’un altre dissenyador-).

Una altra

        La mateixa Bíblia ens mostra nombrosos exemples, com l’aniquilació de dues ciutats, Sodoma i Gomorra, amb els seus habitants, sols perquè eren gais, segurament per corregir un error de disseny. O la destrucció de Jerusalem, l’any 72, castigada, perquè, diuen, alguns dels seus habitants havien contribuït a l’execució de Jesucrist.

Aquí sota l'herba es lliuren milers de cruels combats

        Ara, desprès de tot aquest malson, ja només em pregunte: estaré mal informat? O…

     

Exemple d'animals depredadors

Quo vadis Europa?

El rapte d'Europa (oli de Gabriel Alonso, 2009)
Ja des del principi Europa es va deixar seduir

        A la pel·lícula Film socialisme, actualment projectada en algunes (poques) sales, Jean Luc Godard, el famós cineasta de la Nouvelle Vague, original i avantguardista, ens parla de moltes maneres i de moltes coses amb un estil trencador, com era d’esperar. No tot, per tant, resulta comprensible al primer cop d’ull.

        El que dic a continuació són reflexions suggerides per la pel·lícula, sense pretendre ser-li fidels. La riquesa de suggeriments és una de les seues virtuts.

        L’aigua és de tots, ens diu una veu en off, i hom acompanya les paraules amb llargs plànols de l’aigua mediterrània (Mare Nostrum) vista des d’un vaixell, creuer amb turistes benestants, poderosos alguns, ociosos tots i frívols. La mar és de tots, però la creuen turistes sobre un vaixell de propietat privada. És de tots, però els estats que estan a la vora, banyats per les seues aigües, no ho consideren així. Un número sobreimprès damunt la mar ens recorda l’any 1948, sense dir-nos que va ser l’any de la proclamació del nou estat d’Israel i el principi de l’inacabable conflicte d’Orient Mitjà. Partint d’un espai reduït, Israel està prop ja d’aconseguir el domini de tota Palestina. I no ho ha fet com els hebreus  bíblics tombant les muralles de Jericó amb concerts musicals.

        L’aigua mediterrània són moltes aigües, aigües que tenen els seus propietaris: unes d’Israel, altres d’Egipte, Líbia, Tunísia, Espanya, França, Itàlia, etc. Una aigua que voldríem una i de tots, però que és plural, dividida i conflictiva.

        Més avant ens mostra l’escalinata on va tenir lloc la massacre cosaca de l’innocent poble rus, escenificada per Eisenstein al film El cuirassat Potemkin. Ens fa pensar en les il·lusions i esperances de la revolució, interrompudes al llarg del seu desenvolupament.

        Tot el film està pensat en termes d’interrupció, d’inacabament. Hi trobem locucions, expressions (la gent parla), però casi mai no hi ha interlocucions, no hi ha respostes. La gent no dialoga. El film sencer discorre de manera discontínua, mitjançant  una espècie d’interrupcions. I, a més, descriu un món també interromput: esperances truncades, il·lusions esvanides. Una Rússia, per exemple, que ni amb la revolució comunista, ni amb la implosió d’aquesta i l’accés a l’admirat neocapitalisme, ha aplegat encara a ser feliç.

        Europa, dins de la qual situem la península amb els pobles que l’habiten, ha sofert desgràcies innumerables durant el segle passat, de les quals sembla que no ha sabut traure més rèdit que la corrupció (evident per tot arreu) i una llibertat avergonyida i sense orgull, humiliada voluntàriament  per l’addicció als diners i als seus poderosos amos, tant pels rics com per bona quantitat de pobres (penseu en quina importància donen els electors d’aquest país a la delinqüència dels seus preferits quan responen a les enquestes). Vivim en un món lliberal (o neo-liberal). La paraula llibertat és com el sol que il·lumina la nostra política, la nostra vida social i la nostra vida econòmica. Però no passa de ser un sol virtual, un sol aparent i enganyós.

        La llibertat és humiliant quan l’exercim per a sotmetre’ns als mercats; quan elegim als polítics corruptes, perquè els nostres negocis i compromisos, o pors, ens ho exigeixen; quan preferim les dictadures de la costa mediterrània africana (per exemple, Tunísia, la benvolguda del FMI) a llur democràcia possible; quan fem allò que no voldríem, perquè no tenim altre remei; quan les nostres opcions vénen dictades per condicions econòmiques que no hem sigut capaços de modificar (o, simplement, no hem pogut).

          Preferim el mal al bé. Som lliurement humiliats, envilits, sotmesos. Aquest és el món en què estem vivint, que no gosem canviar, i d’on tenim por de sortir.

        El món (o Europa), com la forma de la pel·lícula i com el que aquesta diu (talls, interrupcions, manca de respostes i de diàleg), és una cosa pareguda al coitus interruptus. Ja, de menut, sentia jo sovint la frase: no et faces il·lusions que t’eixiran ca…ons.

        Així, doncs, la fracassada revolució russa i la desgraciada implantació posterior del capitalisme; l’esperançador triomf europeu sobre el nazisme amb la desil·lusionada democràcia subsegüent; l’Estat d’Israel i el conflicte interminable; les benvolgudes dictadures de la mediterrània (la Tunísia, per exemple, fins ahir acaronada pel neocapitalista Fons Monetari Internacional, del qual és director general el socialista millor situat davant de les properes eleccions franceses, Dominique Strauss-Kahn; Egipte, Algèria, Marroc); el PSOE, practicant una política de fre i marxa enrere flagrant respecte al seu ideari (per imposició dels mercats o per convicció?); els diaris, obligats a fer publicitat de la prostitució-explotació de persones per a poder subsistir; Felipe Gonzàlez, conseller de Gas Natural, desprès d’haver privatitzat aquesta empresa (en benefici propi?); l’ex Canceller socialdemòcrata Schröder, president del Consell d’administració d’una filial de Gazprom, conseller de la petroliera TNK-BP, etc. (cobrament ajornat?) Tony Blair, negociant que s’enriquix vertiginosament, gràcies a la seua condició d’ex Premier socialista del RU (treballava pel bé comú o per l’augment del seu peculi?); etc., etc. Tot açò i molt més suposa innumerables coiti interrupti  (arrancades de rossí, aturades de burro i marxa enrere), corrupcions i llibertats humiliades.

        Dels polítics de dreta i el seu accés a càrrecs ben remunerats d’empreses poderoses no cal dir res, perquè aquest és el seu destí. En la seua natura està el benefici privat per damunt de tot.

        Així que, amiga i amic, és hora de llançar la pregunta: Quo vadis, Europa?

Aquest és el mal d'Europa: preferir el tenir a l'ésser

Els internautes i la llei Sinde

        La Llei Sinde i el rebombori que s’ha armat al voltant m’han portat a fer-me algunes preguntes.

        

        Per què hi ha tants internautes obsessionats amb el dret de descarregar-se, lliurement i gratuïta, música, films, llibres, etc., de manera que consideren aquesta exigència com una batalla important per a la llibertat d’expressió i d’informació? Confesse la meua ignorància en aquest tema. Per això segurament no comprenc per què és tan importat la llibertat i gratuïtat de descàrrega i no ho és la gratuïtat d’accés a Internet, ja que, al cap i a la fi, la llibertat de descàrrega és la llibertat i gratuïtat que gaudeix un grup tancat: el d’aquells i aquelles que han pogut pagar la bolleta d’entrada: ADSL i ordinador propi o emprat, la porta d’entrada al club. Només els socis s’hi poden descarregar lliurement i gratuïta totes les creacions culturals que hi estiguen a l’abast. Així, doncs, una gran part de la població n’està exclosa. Per això, crec que tan important com poder fer descàrregues lliurement i gratuïta seria poder accedir a Internet lliurement, també, i gratuïta. Al capdavall, els internautes paguen per tenir descàrregues gratuïtes. Per què no demanaran, també, la gratuïtat de l'ADSL?

        Tampoc comprenc massa la importància que aquests internautes donen a la llibertat de la seua navegació, quan per a viure són més necessàries altres coses, com el menjar, el vestir, la vivenda, l’educació, la salud. Em pregunte, doncs, per què no demanen o, millor, exigeixen la gratuïtat de totes aquestes coses.

        En quant a la llei, em crida l’atenció quan preocupats estan els governs per garantir els ingressos de les grans empreses que mercantilitzen els productes culturals amb inversions considerables.

        A més a més, estimaria justificada la defensa de l’inalienable dret dels autors a la compensació econòmica que els correspon per les seues creacions, si també els estats es preocuparen del dret que tenen, per exemple, els agricultors a percebre la compensació adequada pels fruits que produeixen. Ja que sols els apleguen (quan els apleguen, que no és sovint) les molles que deixen caure els intermediaris. No són, per ventura, més comprensibles els drets que valen per a tots, sense privilegis, que aquells que sols valen per a uns quants?

        Per què uns no poden menjar o dormir a cobert, escalfar-se a l’hivern, accedir a l’educació, ser atesos quan estan malalts, mentre que altres han de tenir el dret sagrat d’abaixar-se les bagatel·les de què s’encapritxen, sense cap servitud econòmica?

        Per què uns han de tenir dret a cobrar pel que fan i altres no?

        És evident, doncs, que tant la llei Sinde com les exigències dels internautes poden plantejar alguns problemes.

        Per altra banda, se m’hi acut que si les pel·lícules, la música o els llibres no reben una compensació econòmica suficient, deixaran de fer-se. Només es faran pel·lícules i llibres (la música podrà escapar a aquesta maledicció, pel que fa a les actuacions en directe) publicitaris i/o conformadors d’una incultura rústega i conformista al servei del poder econòmic de qui les faça, empreses o partits, que seran els Mecenes del futur, amb mentalitat de màrketing neocapitalista. També podríem citar aquí l’agricultura: si no rep la compensació econòmica corresponent a la inversió, serà abandonada, dependrem de tercers països i un dia haurem de fer una guerra per a assegurar-nos-en el subministrament, com ha passat i passa amb el petroli i el gas.

        Hi ha una possible objecció: que el progrés sacrifica moltes coses particulars, però beneficia el comú de la humanitat, com la impremta, la màquina de teixir, el cotxe d’explosió, etc. Uns perden i altres guanyen, el món, però, no s’atura. A la qual cosa jo contraobjectaria que en aquests i altres casos no s’ha interromput el servei a la comunitat amb llibres, teixits, transports, etc, ans s’ha incrementat. Ara, en canvi, perillaria la bona música, el cine de qualitat, els llibres que mostren el món d’una altra manera, perquè llurs creadors podria ser que no els feren, ja que possiblement haurien de dedicar-se a altres activitats per a poder viure.

 

        A més a més, si s’aprova una llei que permeta al govern de torn tancar webs per via administrativa, la llibertat d’expressió i d’informació estarà en perill, com ho està a la Xina o a l’Iran.

        Davant de tants problemes, una possible solució seria no prohibir res, deixar-ho tot gratis; encarregar-se, a canvi, l’Estat, l’Estat democràtic, de subvencionar-ho tot: Internet, pel·lícules, llibres, música, agricultura, productes industrials, electricitat, gas, etc. Solució aquesta que no agradaria, em sembla, a cap dels protagonistes (empreses, autors, internautes), llevat dels agricultors, car aquests, tocats de l’ala, ja no compten (per més que, si comptaren, tampoc l’acceptarien). I doncs?

Tot? O només alguna cosa?

Retorn al passat

        Entrem en l’any nou 2011, deu anys desprès del futur, simbolitzat pel 2001 (recordem el film de Stanley Kubrick, 2001, Una odisea del espacio, que va ser estrenada el 1968, fa 43 anys). Podríem dir que el futur, eixe futur emblemàtic, ja l’hem superat. I… què? Doncs, que tornem al passat! Efectivament, el passat torna, o tornem a ell; està només a quatre passes, en girar el cantó. El futur que imaginàvem al segle XX ha resultat ser això: tornar. La humanitat s’ha tornat cranc. Pensions, jornals o salaris, drets dels treballadors, sindicats, aliment, salut, casa, electricitat, gas, benzina, transport o mobilitat, etc., tot trontolla; a poc a poc i, a vegades, bruscament, torna a ser com abans, fa cinquanta, seixanta, vuitanta o cent anys. La profecia d’els mil anys del III Reich, que tots creiem un bluff, està camí d’acomplir-se. Si no amb la forma concreta en què aparegué al segle XX, sí amb una altra aparença, per a que no l’acusen de fòssil, però amb la mateixa entranya, el mateix rovellet d’ou, l’ou de la serp (El huevo de la serpiente, Ingmar Bergman, 1977. Hi descriu la incubació del nazisme). És l’esperit del passat. L’esperit (o l’estil), no la lletra.

        No sols hem arribat a la post-política, com diu Slavoj Zicek, sinó també al post-futur, que és el passat en forma de futur retallat. Els polítics, tant els de dreta com els anomenats d’esquerra, s’han fet sastres: retallen i retallen tot els escreixos del passat. Els governs són ara sastreries.

        Tornem al pre-sindicalisme, a una societat sense dreta ni esquerra, als governs sotmesos a un poder superior (abans, el Papa; ara, els mercats), el qual dicta les polítiques a seguir i assenyala subtilment qui ha de ser elegit. Tornen les lluites religioses medievals: la religió cristiana (la civilització occidental) contra la religió islámica (sota l’aspecte d’amenaça terrorista).

        Sempre s’ha dit que segones parts mai foren bones. En la pel·lícula Copia certificada de Kiarostami, guanyadora (ex aequo amb una altra) de la Espiga de Oro de la SEMINCI de Valladolid d’enguany, es planteja, tant en art com o en altres processos vitals com l’amor, el valor de la còpia respecte de l’original, la segona part, respecte de la primera.

        Uns solament aprecien l’original. Per a aquests, segones parts mai foren bones.

        Per a altres el que importa és viure el millor que es puga, tant siga original com còpia. Accepten el que hi ha, el que troben o el que els ve. Fruïxen el present segons el consell horacià Carpe diem.

        Altres creuen que les còpies o segones parts, en ocasions, poden ser millors que l’original. De manera semblant, pense, el retorn a la injustícia del passat, o passat ressorgit, pot superar-lo. La còpia del mal pot ser superior a l’original. És l’ou de la serp que estem covant.

        Aleshores, què puc desitjar-vos per a l’any nou, si ja sabem que aquest no és bo? L’única cosa que se m’acudix és: Compte! Compte amb allò que coveu, el passat ens amenaça!