Ara, desprès de 25 anys, un tribunal de justícia (justícia? Què és això?) ha emès una sentència condemnant a 2 anys de presó 8 directius (tan pocs anys, que no els compliran) i a abonar 9.000 € (les famílies de les víctimes mortes ixen a 0,45 € per família). 
Imagineu-vos, si podeu, el resultat del desastre: el dolor físic, les malalties, la tortura física i emocional, la misèria econòmica de les víctimes directes; a més, les tortures dels descendents, impedits, malalts crònics, incapaços de treballar i de guanyar-se la vida, el sofriment dels pares i/o familiars... Comprendreu, aleshores, crec jo, el caràcter profundament inhumà i cruel, sense moral ni ètica alguna, dels principis que regeixen grans empreses com aquesta, que són les que controlen el món. Perquè, no cap dubte, els governs estan al seu servei i al seu servei està la judicatura. Si no fos així, com s’explicarien els 25 anys en blanc de la justícia, amb una sentència final que, més que a una condemna, s’assembla a encoratjadors colpets a l’espatlla entre camarades? (Us recorda açò alguns fets judicials espanyols?). I com s’explicaria el silenci del poder polític de l’Índia i de tot el món? Deixem ara de costat el fet probable que polítics i jutges foren funcionaris amagats de l’empresa. Cap, tanmateix, una altra explicació, encara que no exclusiva: els poders citats haurien volgut evitar la fugida d’altres empreses com aquesta, ja que les empreses necessitarien al·licients, al·licients majors que els dels seus propis països. És a dir: perspectiva de beneficis gegantins en poc temps i amb poc esforç. No seria bon reclam (seguirien pensant) castigar amb sancions rigoroses comportaments que s’han adoptat esperant immensos beneficis. Les empreses estrangeres no gosarien instal·lar-se a l'Índia. Però l’Índia necessitaria empreses com aquesta, que creen llocs de treball i augmenten la riquesa del país. Al cap i a la fi, què signifiquen 600.000 persones comparades amb els 1.100.000.000 d’habitants que té?
Tant les empreses com els governs, com la judicatura, fan càlculs sobre quantitats, no pensen qualitativament ni tenen sentiments. Calculen, no pensen. Tanmateix, convé pensar que la qualitat d’ésser humà es troba en qualsevol ésser humà, pobre o ric, savi o ignorant. El mal que s’infligeix a un s’infligeix a la qualitat humana que té. No val sacrificar-ne 600.000 per hipotèticament salvar-ne 1.100.000.000; matar-ne vint mil per enriquir-ne mil milions. Al capdavall, un ésser humà és humà com qualsevol altre, ni el superen ni supera: tots som iguals.
La teoria neo-liberal del lliure mercat ha organitzat l’economia mundial com un gran mecanisme digital regit per una sola llei: el guany i el seu increment. No hi ha altre objectiu, no hi ha altre valor. Sols, l’increment del guany. Tots els altres valors s’accepten, si no perjudiquen aquest; s’afavoririen, fins i tot, si l’incrementaren. Quan creiem que defensen la moral, la religió, el benestar públic, estan calculant els ingressos que això els reportarà. Si Union Carbide haguera calculat beneficis, ocupant-se de la seguretat o atenent els damnificats, ho hauria fet. No hauria sigut aquest comportament contrari als principis neoliberals del màxim benefici, no: la computadora calcula. Però com no va ser així (ja hom ha procurat que les condicions socio-econòmiques, polítiques i culturals siguen com són), l’empresa, una màquina digital, com hem dit, sense cor, ni sentiments, cruel com pot ésser un volcà, va tirar les 620.000 persones a l’abocador. En unes altres circumstàncies socio-econòmiques, polítiques i culturals, s’haguera desviscut per compensar-les i ajudar-les. Però, compte!, sense cor ni sentiments, només pel càlcul digital de la màquina.
Amigues i amics, aquest és el món en què vivim i aquestes són les regles socio-econòmiques, polítiques i culturals que dirigeixen les nostres vides. Són, però, regles que hem triat nosaltres, als creadors, defensors i executors de les quals hem votat i estem votant. Si ens agraden, avant! Si no, pensem bé què ens cal fer. Pot aplegar un moment en què el camí cap enrere no siga ja possible.
De tota manera, pense que, mentre la màquina digital continue funcionant, no estaria de sobra que anàrem posant les condicions per a que el màxim benefici no sols s’assolira evitant desastres com el de Bhopal, sinó també, cas que s’hi produïren, desvivint-se pels damnificats. Serà això possible?
El neo-liberalisme del lliure mercat és una màquina sense moral ni ètica. Com a tal hem de tractar-lo. Insensible com és, pot destruir-nos. És com un monstre, com un drac, el de sant Jordi. Haurem d’esperar un altre heroi que ens n'allibere? Eixe heroi podríem ser nosaltres, si ens atrevirem a pensar i organitzar-nos, en lloc de limitar-nos a calcular igual que el neo-liberalisme.
….. ….. …..
Davant d’un paisatge desolat com el de la lluna, preferesc un altre ple de calor humà on els humans pul·lulen. Eixa és la diferència que hi ha entre el rastre que deixa el neo-liberalisme calculador d’Union Carbide i el que pot deixar qualsevol altre pensament capaç de sentir el dolor de les persones.
….. ….. …..
El futur de la humanitat està prefigurat en Bhopal, Union Carbide, govern indú i judicatura corresponent, si Europa i el món que pot votar continuen fent-ho com ho fan. Aquest és el caire que va prenent la solució a l’actual crisi econòmica.
1 comentari:
En tot el món liberal els governs de torn, sobre tot si són de dretes, però, ai!, no sols ells, a poc a poc han anat rebaixant els impostos, sobre tot els dels rics, fins deixar-los en poca cosa. Poca cosa, si atenem a la finalitat redistributiva per a la qual podien servir en una certa mesura. Ara, però, que ja l’Estat s’ha quedat econòmicament badívol, ara precisament, ha de retallar les despeses públiques. Quines? No les dedicades a l’exèrcit, a l’Església i altres religions, sinó aquelles que ens aproximaven, encara que no massa, al conegut com “Estat del benestar”. Aquesta serà la darrera etapa del triomf del capitalisme neo-liberal!
Publica un comentari a l'entrada