Els extrems es besen

• Tinc la satisfacció de felicitar Israel per haver aconseguit que els extrems es toquen, com una línia o segment que ha deixat de ser recte per a conformar una circumferència. Els extrems, que eren extrems perquè estaven oposats en els dos caps de la recta, s’han unit besant-se i formant una circumferència. No és, a més d’estrany, admirable? Doncs sí. Vegem.

• Sabem que els criminals genocides, responsables de l’holocaust eren nazis, que els altres partits nazis, feixistes o simpatitzants, eren antisemites. Doncs, mira per on, els partits hereus d’aquests, els més semblants als feixistes, i els periodistes tirant a reaccionaris sembla que s’hagen convertit al judaisme. Tots els d’aquesta mentalitat fatxosa que jo he llegit, he vist i he oït (es tracta dels dies 2 i 3 de juny) defensen l’acció d’Israel contra la flotilla de la llibertat (per exemple, premsa escrita: La Razón, Libertad Digital, Hermann Tertsch d’ABC, La Gaceta, del grup Intereconomía, César Vidal, Gabriel Albiac, Edurne Uriarte, etc.). És admirable vore com els grups socials d’ideologies properes, no massa crítiques, dels genocides, són ara defensors del que puguen fer, bo o dolent, els jueus. Serà açò una mostra del triomf de les víctimes? O, més aviat, el triomf pòstum dels nazis, car han aconseguit que els descendents de les seues víctimes arriben a ser una quasi còpia dels botxins, partidaris de la seua forma violenta de resoldre els problemes?

• Ara precisament me’n recorde, no sé per què, de la derrota d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, i dels valencians actuals, descendents de les víctimes de la derrota física (morts, ferits, presoners, expropiats, espremuts, empobrits) i víctimes culturals (abolició dels furs, lleis, institucions, costums, llengua).

• Què ha passat? Doncs, que, només hem sigut lliures, hem escollit un himne que canta les lluites per ofrenar noves glòries a l’Espanya conqueridora, la nació que va derrotar els nostres avantpassats provocant un mal que encara a tots alcança, si més no, com genocidi cultural.

L'Avinguda de Blasco Ibáñez a punt d'nvadir el Cabanyal
(Obra d'Anna Sanchis, 2009)

• “Para ofrendar nuevas glorias a España nuestra región supo luchar”. Per a què va saber lluitar? Per a aconseguir la fórmula 1, entre altres coses, oblidar la desfeta d’Almansa, la desfeta de la República, els crims del franquisme i, un cop destruït el Cabanyal, barri típic ple d’història, oblidar-lo, també, i oblidar, a poc a poc, tot el que hem sigut. Per a, d’aquesta manera, acabar convertint-nos en la imitació bavosa dels nostres vencedors: una circumferència en què els extrems es besen.

• I, en aquest silenci cultural, sonarà un crit: - “Visca l’Alzheimer!”

• I respondran, tots a una veu, embolcats amb la senyera i en mig d’un gran nombre de falles: - “Visca!”

• I baixarà el teló.

• I, aleshores, del País Valencià ja no quedarà res. S’haurà acabat d’executar, per fi, el Decret de Nova Planta. Decret, l'esperit del qual sembla que ha quedat gravat en la manera de ser i pensar dels espanyols.
  

El futur del Cabanyal desprès de la invasió “barberana”
(obra d’Anna Sanchis, 2009)