Per fi hem arribat al no res.

Multitud 1, d'Anna Sanchis, 1996

Desprès que, durant segles, hem estat buscant una convivència més humana, una societat lliure, igualitària, plural, tolerant, respectuosa de la diferència, culta i apassionada pel saber, honesta, pacífica i laica, ara ens topem amb una que jo, inspirant-me en Alberti, consideraria morta. Si els ciutadans veuen en la classe política el problema número tres, jo veig en els ciutadans el problema número u. Han convertit els polítics en classe social i tots sabem que una classe social, sobre tot si és privilegiada (dels treballadors i pobres desgraciats no parlem, perquè aquests ja no es consideren classe), defèn els seus interessos. Però, a més a més, el que és més important, els polítics són polítics i fan el que fan (o no fan el que no fan, que és el mateix), gràcies als ciutadans (o no? Se’n recordeu d’aquella expressió ingènua: “El pueblo unido jamás será vencido?”). Els ciutadans som l’arrel del mal, del mal que ara socialment i política ens rosega per dins, ja que els polítics, al cap i a la fi, són ciutadans. Tot sembla indicar que en la selecció natural evolutiva hem sigut seleccionats els pitjors (a vegades pense que la selecció no ha sigut tan natural, pel que fa a la humanitat, sinó intencionada ¿?). Per això, inspirant-me interessadament en Alberti, propose considerar aquesta societat una societat morta. És a dir (preneu-ho com un flash provisional, escrit a “vuela pluma”):

Una societat per a la qual ser tolerant és respectar el pensament i l’actuació dels corruptes (lladres honorables fora de tota sospita), perquè tots voldríem fer el mateix. Que solament veu en la llibertat la llibertat de fer negocis, encara que només els facen els altres, els lladres honorables, a condició que a nosaltres ens apleguen, per una banda, les molletes que els cauen i, per l’altra, la utopia que algun dia també podrem fer-los. Així és el món i no n’hi ha un altre millor, pensen. Una societat per a la qual l’afany de saber es redueix a l’interès per saber xafarderies. Per exemple, saber de Belén Esteban, Mario Conde, Julián Muñoz, La Pantoja... Açò, damunt, és llibertat d’informació. No se’n necessita altra.

La passió, per a aquesta gent, és una cosa molt singular. És, per exemple, la passió pel futbol, un fanatisme cec respecte a l’equip propi, que recull en sí el fanatisme religiós, el patriòtic i el guerrer. O bé la passió per Espanya, “Una, Grande y Libre”. Qualsevol peculiaritat reclamada per algunes autonomies és considerada un robatori. No admeten la pluralitat i la diferència. Un acte moralment bo és el que porta a guanyar, siga com siga i siga el guany que siga, però si és econòmic, millor. L’èxit és guanyar diners, molts diners, o que em caiga la grossa en la loteria. Mentre això no siga possible, ens basta sortir a la televisió. El gust per l’espectacle violent com les “corridas” de bous, la boxa o la lluita lliure progressivament va essent substituït per altre gust, el gust pels enfrontaments dialèctics insultants i agressius a la radio i a la tele, bé siga del tipus de relacions humanes familiars conflictives, bé siga del de relacions entre partits polítics pareguts no menys conflictives. Per a ella, el sistema econòmic natural, considerat des del punt de vista humà i del religiós, és el neo-liberalisme capitalista.

El raonament que els medievals consideraven un sofisma i que el coneixien amb el nom de “Post hoc, ergo propter hoc”, que vol dir: “el fet immediatament anterior sempre es causa del fet posterior”, és el més usat i millor valorat en política per aquesta gent. Sempre que passa alguna cosa dolenta, el responsable és el que mana. Sobre tot, si no és dels meus. No s’afina més en la cerca de causes dins la complexa realitat socio-política (si, per exemple, m’acaben de diagnosticar un càncer intestinal desprès d’haver-me passat tres mesos d’estiu menjant meló, el meló serà considerat la causa del càncer).

L’única esperança que teniem eren els ciutadans, i els ciutadans han aplegat al no-res.

Així, doncs, em permet citar a continuació uns extractes, tendenciosament seleccionats i traduïts per mi, del llibre: “Sobre los ángeles” d’Alberti:

(Espada y rosa)

"A través dels segles

pel no res del món,

jo, insomne, buscant-te...".

... ... ... ... ... ....

"La llum, morta als cantons

i a les cases.

Els homes i les dones

ja no hi eren...".

... ... ... ... ...

"Eixe home està mort

i no ho sap.

Vol assaltar la banca,

robar núvols, estrelles, cometes d’or,

comprar el més difícil:

el cel.

I eixe home està mort...".

... ... ... ... ... ...

"L’última veu d’un home ensangonà el vent.

Tots els àngels perderen la vida.

Llevat d’un, ferit, tocat de l’ala...".

... ... ... ... ... ...

Com vegeu, no està tot perdut: ens queda aquest àngel de volada curta.

Us desitge a tots, i també a mi, que, durant 2010, es cure, tot creixent-li les plomes de les ales tallades.

Fumar

“Fumar es un placer, genial, sensual...”. Diuen alguns que els bars, cafeteries i restaurants vetats als fumadors perden clientela i estan en risc de tancar. La raó que donen, suposant que siga veritat (jo no ho sé), és que els fumadors són més “guais” i divertits que els no fumadors. Aquests serien tristos i avorrits. La mateixa cosa es podria dir dels bevedors i els abstemis. Un “botellón” amb aigua mineral segurament és més trist i avorrit que un amb alcohol. Podríem enumerar breument altres costums contaminants. Una població, la contaminació de la qual se’n surt per les orelles (cotxes, fàbriques, espais verds o platges ocupades per urbanitzacions) és més atractiva (“guai”?), per diverses raons (treball, negocis, diversions…) que una endarrerida, però incontaminada (aquest tipus de poblacions, o pobles, es buiden, encara que hi ha excepcions, mentre que aquelles s’omplin). En les pel·lícules, els gàngsters o els detectives bevedors i poc respectuosos amb la llei són més “guais” que les persones honrades seguidores de la legalitat. En les escoles i els instituts, els alumnes malfeiners, indisciplinats i amics de la gresca són més “guais” que els responsables i estudiosos. Si a això afegim els consumidors de qualsevol tipus de droga, el quadre començaria a completar-se. Sempre que, és clar, els fumadors, els consumidors de la droga o els ciutadans de pobles o països contaminats no hagen experimentat encara els efectes nocius previstos. Perquè els malalts no són gaire “guais”.

Tornem al tema del títol. Quan fumem o conduïm un cotxe, emetem gasos contaminants que inevitablement respiren les persones que ens envolten. Aquests comportaments equivalen a actes repressius contra terceres persones, o, fins i tot, la societat sencera. Hi ha persones que resten importància a aquests actes repressius i altres, més sensibles, els consideren atacs a la llibertat i a la salut. Ara bé, el fenomen citat abans, que els locals de no fumadors es buiden perquè els no fumadors acudeixen als dels fumadors per més “guais”, ens podria suggerir que moltes de les persones sensibles que acabem de citar accepten gustoses la contaminació. Aquest fenomen ens podria ajudar a entendre’n altres més cridaners, si de cas fos veritat. Per exemple, el canvi climàtic: no el volem, però estem fent-lo. Les comoditats i plaers d’atemptar contra la salud i el futur de la vida al planeta són més “guais” que les incomoditats de defendre-la. Així som els homes i les dones: “Video meliora proboque, deteriora sequor”: Veig les coses millors i les aprove; no obstant, seguesc les pitjors. (Paraules que Ovidi posa en boca de Medea, enamorada i seguidora de Jasón, contra la voluntat de son pare i els interessos del seu regne, en Metamorfosis, VII, 20. La passió per Jasón li causarà enormes desgràcies, a ella, a la família i al regne). Aquesta actitud i aquest comportament, com vegem, són més vells que l’arna. El principi de la destrucció seductora sembla que està en el cor de la vida, òrgan de l’amor, i fins ara ha sigut casi tan fort com ella. Però ni la vida ha estat encara aniquilada ni la destrucció destruïda. Quan durarà aquesta incertesa? De nosaltres depèn.

De moment, allò que és immediat, com els negocis, les comoditats i els plaers, primen sobre la vida mediata (mediata fins i tot a curt termini). De tota manera, no us atabaleu: s’extingiran bona cosa d’espècies, entre les quals, la nostra; en sorgiran, però, d’altres, adaptades a les noves condicions climàtiques, com sempre ha passat. Déu és provident.

Hala! Bones festes! I a disfrutar dels productes contaminants, que aquesta vida són quatre dies!

Un desatino en lo universal

Escena inquisitorial, de Goya

- Mamà! Pere ha dicho: “Dret a la diferència!”. Y también: “Ves-te’n a fer la mà!” Y: “Toca’t els teus collons, que jo ja em tocaré els meus!”. Al final ha dicho no se qué de “nació catalana”. ¿Verdad que es una blasfemia? Yo le he dicho que irá al infierno. Se ha reunido con unos cuantos y hablan misteriosamente en dialecto catalán, que yo no entiendo muy bien. De vez en cuando oigo las palabras “pluralitat”, “dret a decidir”. Pero, lo que es aún peor, quieren decir lo que piensan, quieren manifestarse como son y que los comprendamos. Quieren convertir el colegio de Santa Francisquita del Brazo Incorrupto de Santa Teresa en “un colegio plural en el que quepan todos”, dicen. Creo que confunden libertad con libertinaje. ¡Están locos!

- No te preocupes, hijo mío. Ahora se lo diré a la comisión disciplinaria y les dará su merecido. No se puede ir por ahí profiriendo palabrotas prohibidas, formando capillitas e inventando un lenguaje críptico para que no los entendamos. Menos mal que tenemos un reglamento y una comisión que vela por que se cumpla. Hay que cortar por lo sano y no andar con contemplaciones para que este colegio sea uno, grande y libre. Un único colegio, con un único reglamento, una única comisión disciplinaria (inasequible al desaliento y con una ejecutoria impoluta), un único lenguaje y un único cuerpo de prefectos, que es y será nuestra columna vertebral, lo más sano del colegio. Menos mal que hemos conseguido depurar la comisión disciplinaria de algunos elementos sospechosos (uno, por ejemplo, que se mostraba demasiado comprensivo con los rebeldes, ha sido recusado) y hemos bloqueado la renovación de unos cuantos, por si acaso eran sustituidos por otros “comprensivos” y “tolerantes” (incluso podríamos conseguir algún que otro tránsfuga del grupo de nuestros adversarios, gracias a los buenos manejos de nuestros socios acomodados. ¿Qué mejor uso podría tener su potencial económico?). Así, las decisiones que salgan de ella serán rectas y justas. Importa poco lo que somos cada uno. Importa lo que debemos ser según el ideario del colegio, interpretado por nosotros. ¡Hemos de vencer! Todos iguales (el mismo lenguaje, el mismo uniforme y la misma insignia, bajo el mismo reglamento, la misma comisión disciplinaria y el mismo cuerpo de prefectos). Y el que no sea igual y lo manifieste, peor para él. Se le extirpa, y en paz. No se pueden permitir otros colegios en el interior de éste. “Pluralitat”. ¡Menuda palabreja! Colegio Santa Francisquita del Brazo Corrupto de Santa Teresa no hay más que uno, como la madre que nos parió. Pertenecer a este colegio es una de las cosas poco grandes que se puede ser en el mundo, porque somos un desatino en lo universal.

- ¡Mamá, que te has equivocado en eso de "corrupto“, "poco grandes” y “desatino”!.

- Bueno, es igual, tú ya me entiendes. Un colegio unido, grande, prestigioso y libre de toda intromisión degenerada.

(Qualsevulla semblança d’aquesta historieta amb la realitat no seria, a tot estirar, més que pura coincidència).

Can we?

Yes, we can fotre els hondurenys.

Yes, we can fer la guerra en Afganistà.

Yes, we can posar bases en Colòmbia i amenaçar els països de sempre.

Yes, we can aliar-nos amb els països que exploten als súbdits pobres i enfrontar-nos als països que fan pessigolles als rics.

Yes, we can rebre el Nobel de la pau i fer la guerra per tot arreu.

Yes, we can tractar Amèrica com el pati del darrere.

Yes, we can enganyar tot el món.

Yes, we can mentir com sempre.

Yes, we can augmentar l’escalfament de la terra.

Yes, we can tornar al sistema neoliberal d’abans de la crisi.

Canvien els governants, però no canvien els interessos de les corporacions empressarials.

UPyD

El crit, de Munch

He vist en la premsa que UPyD proposa reformar la Constitució per a que el rei jure “respetar los derechos de los ciudadanos”, però no “los de las comunidades autónomas”, perquè “los territorios no tienen derechos”. Aquesta formació és partidària d’esborrar-hi la paraula nació o nacionalitat, pel que fa a les comunitats. Afegeix que els drets sols corresponen a les persones com ciutadans, en aquest cas, espanyols, no als territoris. Ara bé, atès que els ciutadans són ciutadans perquè viuen en territori espanyol, sembla que els seus drets alguna cosa li deuen al territori. Els territoris no tenen drets, diu UPyD, però el territori nacional, sí. Territori, sí i territori, no? El nacional, sí i el català, no? Els espanyols, que ho són perquè pertanyen al territori nacional, tenen dret a no aprendre català. Un dret individual que encobreix un dret territorial, mitjançant la paraula “ciudadano”, perquè si fos un dret individual, no vinculat a cap territori, els catalans, bascos i gallecs tendrien el dret d’aprendre o no aprendre el castellà. Dret que tenen els marroquins, però que no tenen els ceutins o els melillencs. Perquè el territori marroquí no és espanyol, mentre que el ceutí o el melillenc, sí. No us sembla una mica contradictori? Si “los territorios no tienen derechos”, el territori espanyol tampoc en té i, amb ell, el “ciudadano español”, perquè la ciutadania es recolza en el territori.

Però la cosa no acaba aquí. Vegeu-ho:

1) Si part dels conciutadans de l’actual territori català no saben la llengua catalana, qui vulga exercir el dret de parlar-la no podrà fer-ho en moltes ocasions, perquè els interlocutors no l’entendran, possibilitat versemblant, si hom accepta la proposta d’UPyD. Així és que es declararia un dret individual, el d’aprendre i parlar una llengua com el català (supose que no ho prohibirien!), i es posarien les condicions per a que no es poguera exercir el dret de parlar-la. Hom proposa, per tant, fer constitucional una maledicció ancestral d’Espanya: l'aclaparadora separació entre l’Espanya oficial i l’Espanya real. No els importa que hi haja o no hi haja nacions en la realitat; el que importa és el nom. Per una part les lleis; per altra, la realitat.

2) És aquesta una estranya democràcia de dalt cap avall, una democràcia al revés, com les democràcies imperials: la metròpoli era democràtica de baix cap amunt (el poble era sobirà. Les lleis venien del poble), però dictadura, de dalt cap avall, per a les colònies (el poble colonitzat no era sobirà: les lleis li venien de dalt, de la metròpoli). Les lleis eren una cosa; el poble, una altra.

3) Esborrar una paraula d’un text no suposa eliminar la realitat significada per aquesta paraula. La realitat nacional catalana no desapareix, en el supòsit que existesca, tot eliminant de la constitució el seu nom. Tampoc desapareixen els drets que li estiguen vinculats. Apareixen, això sí, prohibicions: les prohibicions d’exercir-los. Una constitució no és un conjunt d’expressions performatives. Les expressions performatives són actes creadors de realitat, com és el cas de la paraula de Javé, creadora del món, o d’altres expressions de nissaga mítica o màgica (“abracadabra”, “obre’t, sèsam”!, etc.). Segons aquesta manera de pensar, no són els habitants d’un territori els que elaboren una constitució que els reflexe, sinó que és la constitució qui determina què és el que són els habitants d’un territori. Aquesta constitució crearia (?) la manera de ser, voler i pensar dels habitants, quan tots crèiem que era la manera de ser, pensar i voler dels habitants d’un territori qui creava o conformava la constitució. És la llei qui crea el dret i la llibertat? No és el dret i la llibertat els que creen la llei?. Una constitució no crea ni elimina res substantiu, només prohibeix o permet actes externs. La manera de ser, els pensaments, els sentiments i la voluntat resten intactes. En aquest cas, però, segurament incrementats.

Estupefacte com estic davant d’aquestes propostes, no em resta més que callar, obrir la boca i llançar... un crit?... o un gemec?

Zaratustra i l’educació (2ª. part)

Naufragio, de Gabriel Alonso, oli, 1999

Reprenc, ara, la reproducció del “discurs” que vaig interrompre el dia 11/11/09:

“L’ensenyant no transforma l’alumne, és l’alumne qui es transforma ell mateix amb l’ajuda que demana al professor i, també, mitjançant el diàleg amb els altres. Propose que l’ensenyant es retire, però no del tot: és un auxiliar, un mentor o mentora al seu servei. L’ensenyant no ensenya: ajuda a aprendre, posa les condicions o situacions d’aprenentatge. Sempre arriba un moment que hom arracona l’ensenyant com s’arraconen les crosses quan la cama està curada. Resta, però, com amic. I el diàleg amb els altres, l’ensenyant inclòs, no s’arracona mai.

“Cada alumne és fill de son pare i de sa mare, no n’hi ha dos iguals. Cadascú té els seus interessos, els seus gustos, les seues experiències, el seu ritme, la seua capacitat, etc. Per això han de ser tractats de manera diferent. La justícia (la distributiva), deia Aristòtil, consisteix a tractar de manera igual als que són iguals i de manera diferent als que són diferents (i no cite a Marx, perquè avui és un escriptor maleït, del qual tots fugen). Això que diu la llei sobre l’atenció a la diversitat és, en principi, correcte. Però no en la mateixa classe i amb un sol professor. Cal multiplicar les classes i els professors, els currículums i els títols segons les necessitats dels alumnes. Cal desregular l’Acadèmia, el contrari que cal fer amb el mercat econòmic. Per què hem de tenir alumnes en classe contra la seua voluntat (convidats de pedra o enemics persistents)? No es millor que facen una altra cosa que els siga més beneficiosa, que hi passen un temps i desprès tornen o s’encarrilen per un altre camí? Per què tots els alumnes han d'aprovar un curs o suspendre’l? No podrien aprovar-ne, per exemple, mig o un terç en un any? No serà millor que cadascú progresse al ritme de la seua naturalesa?

“Tampoc és tasca de l’ensenyant transformar la matèria bruta de l’alumne en un producte competitiu per al lliure mercat (desregulat o no). No ha de considerar-lo “matèria”, ni bruta ni neta. Els centres d’ensenyança no són empreses i el seu rendiment no és rendiment empresarial. Ni tampoc hauria d’usar-se la paraula rendiment”.

El professor quedà pensarós i tractà, perplex i escèptic, d’assimilar aquest llarg missatge. Em va dir: “Perdona, però sembla que has oblidat una cosa: els alumnes venen ja formats i conformats pel món empresarial neo-liberal en què vivim. Més encara, no sols els alumnes, també les autoritats acadèmiques (i, no cap dubte, els pares i mares). Aquestes autoritats veuen els centres com es veu una empresa: han de ser rendibles, fàbriques productores de qualificacions i títols cara a la inserció dels alumnes en la cadena productiva i/o en la cursa de l’enriquiment. Menystenen tot el que desvia d’aquest objectiu. Els alumnes, damunt, configurats com estan per l’empremta de la publicitat consumista, esperen impacients un món paradisíac, en el qual basta allargar la ma per a aconseguir la satisfacció dels seus desigs. Per això, lamente que el teu discurs estiga una mica passat de moda”.

Callàrem tots dos i ens miràrem a la cara. L’única cosa que flotava en l’ambient era la sensació de naufragi.

Zaratustra i l’educació (1ª part)

Desacato. Oli (2001) de Gabriel Alonso

Estant jo raonant amb un professor, va recaure la conversa sobre educació. En un moment determinat, em vaig entusiasmar una mica i li vaig soltar la següent "perorata", com si fos el Nietzsche de Així va parlar Zaratustra, guardades les distàncies:

“Oblida't de tot, o quasi tot, el que has aprés sobre educació i didàctica: l’ensenyant no ha de donar res a l’alumne i a l’alumna (d’ara endavant direm només “alumne” en referir-nos als dos sexes), res que siga un adoctrinament o el contingut de l'assignatura, a la força i per imposició de l’autoritat o poder institucional. Només li donarà allò que puga assimilar, allò que l’alumne puga acceptar. A més, li donarà amor i confiança.

“L’alumne no pot aprendre altra cosa en cada etapa de la seua evolució personal, que allò que està en relació, d’alguna manera, amb allò que ja sap i encaixa en les seues expectatives. Les novetats absolutes no són assimilables. Un nou contingut sol s’assimila en terreny adobat, en el complex de coneixements, clars o confusos, de l’alumne. Cada nou contingut cognoscitiu s’ha de poder enganxar als que ja existeixen en la ment per a organitzar-se en constel·lacions ben ordenades. Això és el saber, no la memorització de coses inconnexes entre sí.

“L’alumne s’ha de fer a si mateix dialogant amb els altres: alumnes, ensenyants i el món dels adults. D’antuvi, amb la guia de l’ensenyant, desprès, sense ella, si així ho vol.

“A vegades prohibir és destacar una cosa i fer-la desitjable. Prohibir és provocar la desobediència. No hi ha cosa més desitjable que la cosa prohibida, ni més repugnant que la cosa manada. Les prohibicions i els mandats del professor només seran aquelles i aquells que l’alumne puga comprendre.

“L’aprenentatge és activitat: cercar, recercar i trobar. Trobar idees, hàbits, esquemes de comportament i de valoració. Només s’aprèn allò que es fa. I no es fa res sense diàleg. Estudiar és igual que viure, és part de la vida. L’home actua (viu) per a mantenir-se en vida. Per a viure s’han de fer moltes coses, una d’elles és estudiar".

El professor m’escoltava. Es mostrava, però, cansat i una mica escèptic, com si volguera dir-me: “vine a la meua classe i voràs el que és bo”. No obstant, jo vaig continuar.

Són corruptes tots els polítics?

“Tots els polítics són corruptes” és una frase que va adquirint cada dia més acceptació entre la gent. Es tracta d’una generalització que, des d'un punt de vista lògic, no te justificació. El pas del particular (alguns polítics estan corromputs) a l’universal (tots els polítics estan corromputs, els que coneixem i els que no coneixem) és una inducció incompleta que només seria admesa com a vàlida si de l’universal induït (tots els polítics) es pot deduir que qualsevol polític (aquest, aquest altre, el de més enllà, etc., etc.) és corrupte i, per tant se’l fica a la presó sense necessitat de cap intervenció judicial. Veus un polític per aquí, avises a la policia i, pam!, a la garjola. Ja que un judici és una manera d’esbrinar si una persona és culpable d’un delicte o no ho és. Si no els tanquem tots d’un colp, si primer se'ls ha de jutjar, això vol dir que no tots són corruptes i, per tant, aquesta inducció concreta no és vàlida.

De segur que, si fora vàlida, tots els empresaris serien corruptes, perquè alguns ho són. I, com bona cosa de ciutadans són corruptes, tots també ho serien. Conclusió: “todos a la cárcel”, inclosos jutges, policies, capellans i bisbes, fins i tot el no polític que pensa que tots els polítics són corruptes. No oblidem que ja Jesucrist va dir: “qui estiga lliure de pecat, que tire la primera pedra”. I ningú no en va tirar cap. Tots havien pecat. Però tots eren corruptes?

De totes passades, sempre queda un dubte. Més o menys, suposem que no tots són corruptes, és clar, però no sabem qui. No sabem dels polítics en exercici qui ho és i qui no. Ni tampoc sabem, a l’hora de votar, qui ho serà. Tant podria tractar-se del 5, del 10, del 20 com del 90 %. Uns apugen el percentatge perquè se senten defraudats i/o per rancúnia. Altres, perquè se saben (o simplement se senten d’una manera confusa) culpables de corrupció o la desitgen o, fins i tot, per solidaritat amb els culpables, necessiten expandir-la a fi de dissoldre la culpabilitat entre tots i banalitzar-la. No podria dir ara qui són els que la rebaixen, fora d’aquells que estan acostumats al rigor lògic, o dels que voldrien fer creure que el sistema democràtic actual és perfecte o, potser, alguns que viuen de la corrupció o, per fi, els optimistes.

Hi ha moltes teories segons les quals els éssers humans tenim en la nostra natura el cuc de la corrupció (moral, vull dir). Les més conegudes afirmen que l’home d’antuvi era innocent i desprès es va pervertir. Recordem la història bíblica del pecat original, la clàssica de la caixa de Pandora i la il·lustrada de Rousseau (l’home naix innocent i la societat el deprava). N’hi ha una altra, que a mi em sembla a cavall entre la bíblica i la rousseuaniana. És aquella que s’expressa amb la frase que em repetien de menut: “fuig de les males companyies”. No serà (si ens refiem d’aquesta última) que els polítics arriben a la política innocents i són pervertits per aquestes males companyies (negociants i polítics corruptes)? Voldria pensar que és així, si no recordara aquella frase: “Me he metido en política para forrarme”. Casi segur que així no són tots. Tanmateix, qui podrà resistir-s’hi, per molt bona voluntat que tinga, si també els votants, molts i en abundància, són corruptes, es beneficien de la corrupció i la premien: voten al corrupte i obliden l’innocent? A mi són els votants qui em fan por, no els polítics. Millor dit: aquests també, però menys. Per això, m’agradaria que es refundara el nostre sistema democràtic liberal-capitalista i global. No siga cosa que la degradació dels votants acabe en poc de temps amb l'única i malaurada democràcia que tenim.

L'educació

Desacato general
(Oli de Gabriel Alonso, 2002)

Els escolars, xics i xiques, de dia en dia esdevenen més incontrolables i plantegen problemes de disciplina que voregen, a vegades, la delinqüència (o, fins i tot, cauen en ella): agressions, assetjaments, violència verbal i física. Es vol resoldre el problema canviant l’escola amb un pacte entre partits referit només a l’educació. Però no saben (o sí?) que el problema de l’escola està fora de l’escola. El problema educatiu és més que educatiu. Ningú ignora que, si en els EUA fan fallida corporacions financeres, tot el món fa “crack”. La societat, el món globalitzat, és un sistema més o menys compacte, que evoluciona conjuntament. El problema dels xiquets i xiquetes està en la societat adulta en general (i viceversa). No dic els pares, perquè els adults com a pares són una cosa (ells tampoc poden fer massa en l’educació dels seus fills) i els pares com adults, no com a pares, són una altra: el seu comportament, allò que pensen, allò que valoren, allò que fan, juntament amb la resta de la societat, al marge dels seus fills, és el que, a través de l’ambient, de veritat influeix en aquests, no sols allò que voldrien ensenyar-los directament. La gent petita reprodueix a gran voltatge els valors, les irregularitats i els desequilibris psíquics dels adults (com si fos l’efecte papallona). Capten inconscientment, com una esponja, les ones herzianes invisibles del món adult. Això mateix es pot dir dels adolescents i de la joventut.

Amb una societat com la que tenim, el saber rigorós, la cultura de l’esforç intel•lectual, la serietat i honradesa figuren als esglaons més baixos de l’escala de valors. Als més alts tenim, en canvi, l’èxit social i econòmic (que sembla no requerir estudis), el guany i l’increment indefinit dels beneficis, la defraudació a Hisenda, l’explotació dels clients amb l’engany o, si és el cas, també l’engany als empresaris; la diversió, la satisfacció dels capricis, el plaer, el luxe obtinguts sense esforç i amb martingales més o menys il•legals… S’admira l’astut, el corrupte (que esquiva la llei i resta impune), el violent victoriós, el pocavergonya, el llest per a sortir-se’n dels embolics produïts per la seua immoralitat, el pillastre... La persona bona, honesta i culta és, a tot estirar, respectada, però mai admirada. En fí, què podem esperar d’un ciutadà com l’actual, espectador televisiu, que, segons Costa Gavras (La era del compromiso, Babelia, El País, 17/10/2009, citant a un ex directiu de televisió francesa), no es pot enfrontar a temes massa complicats, només a espectacles fets generalment amb la intenció de preparar-lo per a comprar i beure Coca-Cola?

Si voleu canviar els nens i nenes, els joves i les joves, canvieu els adults. Els adults són el problema, no el jovent. Dit això, en el cas que el món dels adults seguisca intacte (que és d’allò més probable), algunes coses caldrà fer en educació, encara que no passen de ser pedaços, com sembla ser el fat de la història humana (i deixem per un altre dia la qüestió pedagògica i didàctica). Les reformes han patit sempre de tacanyeria financera: sempre han sortit del parlament econòmicament coixes. Falten recursos didàctics, edificis adequats, prestigi econòmic del professorat (que seria la base del prestigi social), més professors, menys alumnes per aula, etc. Allò dels ordinadors portàtils és una solució convenient, però cridanera, que no passa de ser un pedaç; més aviat distreu del que s’hauria de fer. Si, finalment, es vol millorar l’educació sense tocar les altres dimensions de la societat, per fi s’ha de parlar de diners i de financiació educativa esponerosa i abundant, cosa que ha mancat en les distintes lleis i, en general, en els successius pressupostos. El problema de l’educació rau en el món adult i en els diners. Si no canvieu l’un, canvieu, al menys, l’admistració dels altres. Encara que millor seria canviar-ho tot. O intentar-ho.

Relació alumnes-professors

Acudits sobre la marxa

Si a les persones que han participat en un avortament les volen castigar per haver assassinat una persona que no existeix i a Obama el premien per una pau que no ha fet, serà que estem entrant en un món virtual on allò que val són les realitats inexistents, un món poblat només de fantasmes?

------- -------

El Pueblo unido jamás será vencido, si es de dretes.

------- -------

a) Zapatero i Europa es varen enfrontar a Bush quan la guerra preventiva d’Irak. b) Els diputats del PSOE a Europa han votat Barroso, quart de les Azores, per a president de la Comissió Europea, d’acord amb la majoritaria dreta del parlament europeu. c) Ara s’esmenta el nom de Tony Blair, el segon de les Azores, per a president del Consell europeu, quan s’aplique, que es preveu prompte, el tractat de Lisboa. d) Quin destí estaran preparant-li a Aznar, el tercer de las Azores? Perquè del primer, Bush, ja n’hi qui pensa que, poc a poc, va reencarnant-se en Obama.

------- -------

Imagine que ja hem tornat a la situació anterior: S’ha promulgat una llei que prohibeix l’avortament en tots els supòsits. Aleshores, les dones que no volen avortar no avorten, com sempre, amb llei o sense llei. Les dones que necessiten avortar i disposen de mitjans econòmics suficients, avorten, unes a l’estranger en condicions saludables, altres clandestinament al país en condicions perilloses. A vegades, la interrupció clandestina de l’embaràs, en condicions tècniques i higièniques deficients, comporta la mort de la mare. En aquests casos tenim una llei que ha matat una mare i no ha evitat l’avortament. Podríem considerar assassins els responsables de la llei, atès que es tracta d'una persona real actual no una imaginada?

------- -------

El cas Billet, Pillet o Millet (tant se me’n dóna) a Catalunya n’és un de tants que, a Espanya i al món, manifesten la corrupció general del lliberal-capitalisme, causa de la crisi que patim. No obstant això, és admirable com la gent, amb una tossuderia inasequible al desaliento, s’aferra a la causa dels seus mals com si hi obtinguera plaer massoquista. Quan trigarem, doncs, a veure el senyor Billet, Pillet, o Millet (o com li diguen) presidint la Generalitat? Exemples ja en tenim, a Itàlia i a algunes comunitats espanyoles.