El tinent d'alcalde de Gata denuncia dos guardies civils

FòrArticle

Article de Racócatalà.cat publicat el 4 de gener de 2017

El primer tinent d'alcalde de Gata denuncia que dos guàrdies civils el van exigir que els parlara «en español». Els agents, segons ha assegurat Jaume Monfort, el van obligar a identificar-se després dirigir-se a ells en valencià i advertir-los que havien aparcat el cotxe patrulla en un lloc on està prohibit. El primer tinent d'alcalde de Gata de Gorgos i secretari general de Podem Gata, Jaume Monfort, ha fet públic que aquesta passada setmana ha tingut coneixement que la Guàrdia Civil li ha obert «una nota interna» per un incident que ell interpreta com «un cas de discriminació lingüística ».

Monfort ha explicat que el passat 6 de desembre, dia de la Constitució, mentre estava dinant amb la seva família en una cafeteria del municipi, va arribar una patrulla de la Guàrdia Civil i va aparcar el cotxe «en una cantonada on està prohibit i clarament indicat». «Com a regidor de Desenvolupament Urbà, vaig considerar advertir de la seva acció antireglamentària», va indicar el regidor de Gata. Es va dirigir als agents en valencià. Assegura que li van deixar anar: «parla'ns en espanyol. La Constitució no ens obliga que t'entenguem en valencià ».Després d'aparcar correctament el vehicle, els agents, assevera Monfort, van tornar a la cafeteria i li van dir: «ja estarà content el senyor».

El primer tinent d'alcalde de Gata els va demanar que corregissin el seu to, així com el número d'agent per notificar una queixa. Els guàrdies li van reclamar a ell el número del DNI i li van indicar que ho identificaven per faltar al respecte a l'autoritat «per parlar-los en valencià». El regidor va contactar amb el sergent de la Guàrdia Civil. I afirma que li va respondre que «no tens raó; estem a Espanya i es parla espanyol ». 

Monfort ha revelat avui que ha tingut coneixement que la Guàrdia Civil ha redactat una nota interna sobre l'incident. «Per això, he considerat oportú fer-ho públic per denunciar un cas de discriminació als valencianoparlants en la nostra terra», conclou.

La llengua oficial del País Valencià

Extraterrestres invadint el País Valencià

                                 

Ara recorde que en el blog anterior, el de 5-1-17, em vaig referir a una notícia de la premsa, que deia:

                  

"El primer tinent d'alcalde de Gata denuncia que dos guàrdies civils el van exigir que els parlara «en español»".

Ho recorde, però no sé si és un somni o una realitat (o és que ara estic jo somiant?).

De tota manera, siga el que siga, em dóna, més aviat, la impressió que es tractava d'un somni, en el qual Gata de Gorgos (municipi de la Marina Alta al País Valencià), el seu primer tinent d'alcalde, i potser tot el País Valencià, havien caigut en mans d'un poder exterior, un poder extrany (estranger?, extraterrestre?...). El tinent d'alcalde pensaria: "Sóc tinent d'alcalde de Gata, població alacantina del País Valencià, la llengua oficial del qual és el valencià. Aquells que m'interpel·len diuen que són funcionaris de l'Estat al qual pertany el País Valencià, Estat que reconeix el valencià com llengua oficial d'este País, en el qual jo soc funcionari de l'ajuntament. ¿Com em venen ara, doncs, exigint que parle en espanyol? Serà possible que no sàpiguen que la llengua valenciana és llengua oficial del País Valencià? Seran o no seran espanyols? Podrien ser estrangers..., extraterrestres... imperialistes...  Imperialistes que s'han apoderat del país...?"

Podria imaginar altra cosa una persona sensata que creu en tot el que li diu la lletra escrita de les lleis?

                                     

Sobre la dificultat i el desig

A continuació cite uns textos del llibre de Marina Garcés: "Fora de classe (textos de filosofia de guerrilla", (publicat per ARCADIA editorial, 3a edició, 2016, pàg 23): "La dificultat és l'esquer (cebo) del desig. La complicació, en canvi, és la trampa del qui es vol poderós. Qui comparteix les seves dificultats posa l'altre al seu nivell i el fa entrar en un joc d'interlocució: anem a pensar això... junts. Qui vesteix el seu discurs o la seva obra o la seva vida de complicacions, en canvi, el que fa és declarar la seva superioritat i imposar-la com inaccessible."

"Per això no hem de confondre la dificultat amb la complicació ni admetre el xantatge de la facilitat com a únic lloc on trobar-nos. El que és important per a mi, és fer possible l'aliança entre dificultat i simplicitat .." "...Contra el que diu el sentit comú, penso que l'exposició a la dificultat és igualitària perquè pressuposa la igualtat de les intel·ligències com a punt de partida de tota relació, ja sigui educativa, afectiva, estètica o política."(p. 23)

"...En nom del poble, es confon la cultura del poble amb la cultura per al poble. En nom de posicions anticlassistes, es tornen a marcar els límits del que el poble, entenent "els de baix", poden entendre, aprendre i consumir. Contra la alta cultura, es condemna gran part de la població a quedar-ne exclosa. Paradoxalment, l'antielitisme es converteix en una nova forma d'elitisme.

"El principi de la cultura és que no hi ha límits a l'accés a la cultura..." "...La igualtat no és un resultat, és una premissa i té una sola consigna: comparteix el desig i no tractis mai l'altre d'idiota" (p. 24)

Jo també vull ser com vosaltres

Españoles contentos con su idioma

                
Jo també vull ser com vosaltres, espanyols: parlar en la meua llengua, no tenir que aprendre'n una altra, si no em ve de gana; poder dir: "allò que hi ha al País Valencià és dels valencians", no dir-me nacionalista (que els nacionalistes siguen els espanyols); tenir una Constitució com vosaltres. En una cosa, però, no vull, ni voldria, ser com vosaltres: no vull que Espanya siga valenciano-catalana, ni que allò que hom faça o siga permés de fer en Espanya es decidesca al País Valencià; que els tribunals judicials, les Corts, el Senat, els metges, les escoles, els instituts d'ensenyament, les universitats d'Espanya no tinguen l'obligació de parlar i d''ensenyar en català. Que facen el que vulguen, tant se m'infot. Tampoc vull beneficiar-me dels impostos espanyols. Aquests, els impostos espanyols, per als espanyols. Els valencians no som nacionalistes, ni imperialistes; els espanyols, sí. Els espanyols volen dominar altres pobles, com el català, el basc, el valencià (¿?) i treure'n profit. Per això, nacionalistes..., nacionalistes són ells, no nosaltres. Nosaltres deixem els altres seguir el seu camí; els espanyols, no: volen que els altres seguesquen el camí que ells, com espanyols, els marquen.

Jo també demane, com vosaltres, llibertat d'elecció. Però no sols d'elecció de llengua a l'ensenyament, també de lleis, d'exèrcit, d'associació amb Espanya, etc.

La vostra llibertat és de domini. Teniu una Constitució feta per vosaltres i per a vosaltres, unes lleis, un Exèrcit, una policia i Guardia Civil, uns mitjans, de comunicació, una estructura administrativa. La vostra llibertat està recolzada per tot això. La Constitució i les lleis ens prohibeixen exercir la llibertat; l'exèrcit i les policies ens amenacen i ens impedeixen exercir-la; els mitjans de comunicació ens manipulen i ens mengen el cervell a nosaltes i vosaltres (en contra nostra). Així és que quan demaneu llibertat esteu demanant la llibertat ancestral que garantitzen les vostres lleis: la llibertat de dominar els altres i robar-los la poca llibertat que tenen com valencians. Quan exerciu la vostra llibertat teniu darrere tot l'aparell d'Estat i tota l'Espanya oficial. Nosaltres estem sols, inermes, enfrontats al monstre. Si dieu que no es pot negociar, ni tan sols dialogar amb un que té la pistola sobre la taula, dieu-me com podrem negociar ni dialogar nosaltres amb uns que, com vosaltres, posen els canons, el tancs, els missils, les metralletes de l'exèrcit i la policia, les presons sobre la taula i tenen les lleis i la "democràcia" (recolzada pels mitjans de comunicació) d'un poble més nombrós que vota per dominar l'altre, fer-lo seu i explotar-lo com sempre hom ha explotat els pobles dominats.

                                              Miquel Mestre

El sentit comú de Rajoy

Rajoy, un home de dretes, poc aficionat a reconèixer l'existència d'opinions, opinions serioses i respectables, diferents de la seua i de la dels seus, va aconsellar Puigdemont (segons ha arribat a les meues orelles) que no convocara un referèndum en Catalunya per respecte al sentit comú. Tot el que pensa i creu ell i els seus és sentit comú. Allò que desitgen els catalans, no és sentit comú, si discrepa dels espanyols i va en contra d'allò que desitgen la majoria dels espanyols no catalans. El pensament del PP ès sentit comú. El pensament dels espanyols no catalans és sentit comú respecte d'Espanya. La Constitució és sentit comú.

Quin poble més desnortat déu ésser el català, tan mancat de sentit comú!. 

Què li passarà a Rajoy i, segons ell, als espanyols, que disposen d'un sentit, el comú, que "es el menos común de los sentidos?".

A partir d'aquí algú podria pensar que la Constitució espanyola té tant de sentit comú, que margina a bona part dels espanyols. És tant de sentit comú que deixa sense gran part dels drets fonamentals a una porció important de catalans, per la desgràcia de ser espanyols.

Així, doncs, els catalans, gràcies al fet de pertànyer a Espanya, només pel fet d'hi pertànyer, es veuen expropiats del sentit comú propi dels espanyols.

Serà aquest el significat que té o tenia la frase de José Antonio Primo de Rivera: "Ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo"?

No sé per què, però pense que Rajoy, amb la teoria del sentit comú ens està dient als espanyols i als catalans que els catalans no són espanyols.

La dèria d'encobrir un fet tan evident, ha posat de relleu als ulls de tot el món que Catalunya no és Espanya!

Marina Garcés: "En la incertesa, guanya la por"

               

               

Fragment d'entrevista a Marina Garcés de Jordi de Miguel Capell, per al mitjà Directa el 22 del setembre del 2015.

(...)Dius que “En la incertesa, guanya la por”. Alhora, als teus escrits, hi ha una certa tendència a valorar els moments d’incertesa.

En la incertesa, guanya la por perquè no sabem relacionar-nos amb la incertesa. Això resol la paradoxa. Cal aprendre a relacionar-nos amb allò que no sabem com acabarà. Si això ho treballéssim, des de l’educació fins a la política, des del personal fins al col·lectiu, en la incertesa, no guanyaria la por. La por formaria part de tota relació amb allò desconegut. No és dolenta si no guanya: és molt bona si ens acompanya i la travessem junts. Davant la incertesa, es tanquen files, s’ofereixen resultats i es fan promeses, però això no és vèncer la por sinó adormir-la. Com més seguretat et prometen, més por tens. Jo, més que defensar la incertesa, parlo molt de relacionar-nos amb el no saber, de trepitjar i desplaçar els límits. Què és la vida, sinó això?

"En la incertesa, guanya la por perquè no sabem relacionar-nos amb la incertesa. Cal aprendre a relacionar-nos amb allò que no sabem com acabarà"

Hi ha molta gent que, sense ser independentista convençuda, valora la incertesa que genera la possibilitat de canviar d’escenari perquè creu que el conegut és una certesa inassumible.

Em sembla que el desig d’abandonar un marc esgotat que no ofereix ni una resolució ni una il·lusió és l’aspecte més interessant del que està passant. Per això crec que es tanca massa ràpid la fórmula que ha de respondre a aquest desig. El desig de desfer Espanya no vol dir necessàriament trencar Espanya o separar-ne només un trosset, pot voler dir moltes altres coses que potser no acabem d’imaginar. La independència hauria de ser un efecte d’un procés complex i obert. Ja que s’obre el marc, per exemple, podríem parlar de la nostra relació amb el Mediterrani, més que amb Europa.

Vas publicar "Un mundo común" el 2013. Al seu pròleg, dius: “Jo no sé on comença la meva veu i acaba la dels altres. No ho vull saber. És la meva forma d’agrair la presència, en mi, d’allò que no és meu”.

Significa posar en qüestió una categoria fonamental de la modernitat: l’individu. Individu és concebre cada subjecte com a un i unitari, per tant, també el ciutadà i el subjecte de drets, la teva veu i la teva vida. Posar en crisi aquest gran protagonista no és quelcom necessàriament emancipador, però a mi m’interessen aquelles perspectives que obren l’individu com una magrana per mostrar tot allò que som de singular i col·lectiu alhora. Som un nus, no boles en una taula de billar. És un nus singular, però no s’acaba ni comença en ell mateix.

Al llibre, parles de perdre la immunitat, de posar el cos, de deixar-se afectar i d’entendre que la nostra vida està en mans d’aquests altres. Em fa pensar en l’Ada Colau quan, arran de la crisi de les refugiades, deia que en comptes d’un efecte crida calia una “crida a l’afecte”. Deixar-se afectar com un espai de cura i compromís.

Crec que és un dels grans aprenentatges col·lectius dels últims anys: l’acció política no és solament acció transformadora en el sentit de programa i objectiu, sinó que és una acció que pren cura de la vida en comú mentre s’està donant. És una gran herència del feminisme, sobretot, i de formes alternatives de vida que se situaven al marge per aprendre a viure d’una altra manera. I ha calat a partir de l’experiència de la vulnerabilitat i la duresa que ens ha plantat la crisi.

De la crisi i també de la forma com s’ha concebut la lluita des dels moviments socials? Aquesta idea del sacrifici abnegat, de la lluita per sobre de tot i, en el fons, de la salvació... Em fa pensar en Nostalgia del absoluto, on Steiner parla del marxisme com una ideologia impregnada d’una imatge religiosa del món.

Sí, absolutament. L’activista és la figura laica del sant: el component del sacrifici, l’abnegació, la renúncia. Per sort, el compromís s’ha anat alliberant d’aquests llasts. Hi ha tota una herència d’una politització més desitjant, més alegre, que vincula el gaudi i el compromís i, alhora, aquesta experiència del malestar. El patiment social ha augmentat i també ho ha fet el desig de viure bé allò que es fa. Això ha canviat molt la pràctica de l’activisme polític i la consciència general de valors. Aquesta setmana, el propietari del bar del costat de casa em deia: “No sé si tinc ganes de viure així, no estic veient créixer els meus fills, encara que fes diners…”. Són símptomes molt clars del que està passant i ho hem de cuidar molt: les desercions anònimes. Això sí que és política seriosa —riu—.

"L’activista és la figura laica del sant: el component del sacrifici, la renúncia. Per sort, el compromís s’ha anat alliberant d’aquests llasts"

                         

Seguint amb el símil religiós, també dius que “el món comú no és cap terra promesa”, ni un “canvi de món”. Però, si ens fa mal la crítica del capitalisme sobre la manca d’una alternativa, no és perquè creiem en la possibilitat de canviar, de fer un altre món?

El que canvia és el sentit de què vol dir canviar. Ja no pensem en termes historicistes ni en un model complet alternatiu de societat. Per mi, el canvi ha de ser alguna cosa més que una reforma. Crec que el que busquem és el canvi radical sense dependre d’un model completament altre. No viurem en un altre món, però el volem canviar des de tot allò que sosté aquest.

Quin rol hi té, la filosofia, en tot plegat? Zizek reclama més temps per reinterpretar el món altra vegada. Diu que, després de les crítiques que va rebre la filosofia al segle xix, potser hem intentat canviar el món massa ràpid al xx, sense aturar-nos a pensar primer.

La filosofia només és filosofia si és un pensament que toca i transforma la vida entesa en un sentit ampli, no només la societat o el sistema polític. Si no, només és teoria. La filosofia és pensament viscut, és posar en pràctica –en la meva vida i en la que comparteixo– una pràctica de pensament que ens transforma, que ens obre possibilitats, que desplaça els límits del que sabem, que posa en qüestió els pressupòsits d’allò que donem per fet. Crec que està al centre del que necessitem ara. Per tant, si ho diu el Zizek, endavant! —riu—.

El Zizek diu moltes coses!

El proper llibre, precisament, parla de tot això, de com mirar de reposicionar aquesta filosofia que ha quedat encapsulada i neutralitzada per tornar-la a posar al centre de les nostres vides, dels nostres llocs de trobada i de les nostres necessitats.

Parlant d’aquest encapsulament, tu fas una defensa de la dificultat: “La dificultat és l’esquer del desig”, dius.

Hi ha una crítica molt legítima a aquella filosofia que ha creat una pantalla de tecnicismes i complicacions entre qui sap i qui no sap: és precisament això el que no ha de fer mai. La filosofia és el repte de dir: “Anem a pensar el que no sabem”. Tota aquesta complicació ha de ser criticada i desmantellada de forma sistemàtica, sense caure en la temptació de la divulgació i la banalització. Precisament allò que ens fa pensar i actuar, que ens fa estimar i ens fa viure, és allò que ens porta més enllà del que sabem. La filosofia té aquest lloc, com el té la música i el té l’amor. L’amor, no és difícil?

Precisament, allò que ens fa pensar i actuar, que ens fa estimar i ens fa viure, és allò que ens porta més enllà del que sabem.

Penso en les teves columnes al diari Ara: és evident que en els teus escrits hi ha un gust per la poètica. Sovint, acabes amb una frase curta, d’una gran densitat lírica, que deixa una obertura a la interpretació, com una invitació al pensament.

Sí. A més de comunicar què penso sobre un tema, sempre intento obrir la possibilitat de compartir aquest pensament, més enllà del contingut. A vegades, la gent em diu: “És que no dónes conclusions, no acabes de dir què penses”. És precisament això, és el que estic pensant i deixo espai perquè tu també ho pensis. Per això el proper llibre es diu Filosofia inacabada. Perquè, què fa el pensament? Inacabar el món. És l’altre sentit del canvi que dèiem. És obrir allò que està per fer, per pensar i per continuar. En aquest sentit, també cal recuperar l’aliança entre filosofia i poètica.

Marina Garcés 

Panorama

"Miré en derredor y todo estaba desierto... Mi verdugo y yo éramos los únicos habitantes de aquel lugar triste, abandonado y desnudo... Sólo había tristeza y desolación." ("Episodios Nacionales", Benito Pérez Galdós).

Volíem sortir-nos-en i no podíem.

Després em vaig adonar que jo, per desgràcia, era una de les pedres (de les roques) d'aquesta muralla. Era, jo, un de tants que tancaven i es tancaven a sí mateixos. Som un obstacle per als altres i, al mateix temps, un, també, per a nosaltres mateixos. Reprimim i ens auto-reprimim.

Aquesta és la sensació que avui tinc quan contemple el panorama polític, econòmic, social, cultural... d'aquest país que anomenen (i anomenem) Espanya (o España).

L'esmentat nom ja hi era quan vaig naixer, "quando parecia muy hermoso no pensar ni querer" ("Adelfos", de Machado).

I, per desgràcia, he pogut comprovar, durant la llarga vida que encara estic vivint, he pogut comprovar, dic, que els humans rapinyaires sempre (o quasi sempre) han estat dominant, expoliant, destruint. Tant aleshores com avui.

Serà aquest el destí de la humanitat?  O serà, també, un aspecte del meu destí, entre d'altres (o de la meua passió, del meu defecte, del meu vici inconfessable?): dominar, expoliar, destruir?...