"Miré en derredor y todo estaba desierto... Mi verdugo y yo éramos los únicos habitantes de aquel lugar triste, abandonado y desnudo... Sólo había tristeza y desolación." ("Episodios Nacionales", Benito Pérez Galdós).
Volíem sortir-nos-en i no podíem.
Després em vaig adonar que jo, per desgràcia, era una de les pedres (de les roques) d'aquesta muralla. Era, jo, un de tants que tancaven i es tancaven a sí mateixos. Som un obstacle per als altres i, al mateix temps, un, també, per a nosaltres mateixos. Reprimim i ens auto-reprimim.
Aquesta és la sensació que avui tinc quan contemple el panorama polític, econòmic, social, cultural... d'aquest país que anomenen (i anomenem) Espanya (o España).
L'esmentat nom ja hi era quan vaig naixer, "quando parecia muy hermoso no pensar ni querer" ("Adelfos", de Machado).
I, per desgràcia, he pogut comprovar, durant la llarga vida que encara estic vivint, he pogut comprovar, dic, que els humans rapinyaires sempre (o quasi sempre) han estat dominant, expoliant, destruint. Tant aleshores com avui.
Serà aquest el destí de la humanitat? O serà, també, un aspecte del meu destí, entre d'altres (o de la meua passió, del meu defecte, del meu vici inconfessable?): dominar, expoliar, destruir?...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada