"Heu aquí l'esclava del senyor"

                                                                                           Entrada anterior: Marcats pel naixement

Vaig entrar en l'entrellat de la qüestió masclisme-feminisme, quan, de jovenet, caigué en les meues mans la traducció castellana del famós llibre de Simone de Beauvoir: "Le Deuxième Sexe". La violència masclista d'aleshores no aplegava gaire als meus oïts, o no s'hi parlava tant com ara, potser perquè era considerada normal, tan normal com la discriminació de sexes. Dels assassinats de gènere tampoc es parlava massa. La "mujer hacendosa, sumisa i obediente" era més freqüent que ara. El mascle dominant, propietari de la seua dona i de la seua filla, era habitualment acceptat en l'entorn social, més que ara. El poder era masclista, la religió era masclista, la societat era masclista. La discriminació existia, el maltractament existia, però no em sembla que fos notícia tan escandalosa com és ara. Una dona feminista (i més un home) era difícil de trobar. N'hi havia algunes de famoses, considerades excèntriques i fenòmens rars de l'aristocràcia, com la duquessa d'Alba, estrelles cinematogràfiques o alguna excepcional campiona esportiva. Però totes aquestes no eren més que persones auto deïficades, la llibertat de les quals es movia al voltant dels capritxos omnipotents, propis de la seua classe social i de la seua cartera. Les "hacendosas, sumisas y obedientes", esclaves del seu senyor (com la Verge Maria) passaven l'infern en aquest món i desprès obtenien la vida eterna.

Encara que les societats humanes no sempre han estat patriarcals (és a dir, masclistes), casi podem dir que el mascle humà ha posat la seua pota dominadora en les societats des del principi del temps. Societats matriarcals i/o matrilineals sabem que han existit, però resten en la boira del passat com casos que podríem denominar "a-normals".

Els déus més importants i poderosos solen ser mascles, si bé en algunes religions casualment podem trobar monstres terrorífics femenins com les Gòrgones gregues o deesses como la Níriti vèdica, deessa del terror i de la mort. 

La feminitat no sol estar situada en el lloc més alt del cel i moltes voltes és una deïtat o poder diví perillós, nociu i monstruós. 

La Bíblia ens conta en el Gènesi que Eva, amb el seu afany de saber, ens va portar la perdició en què ens trobem: l'expulsió del Paradís. Segons la mitologia grega, va ser Pandora, qui, volent saber massa, va obrir la funesta caixa. Dos dones, la bíblica Eva i la mitològica Pandora, resumeixen en sí els perills que les dones porten als homes: són l'origen de tots els mals. Els autors d'aquestes històries ens van voler dir que és millor la ignorància que el saber. 

No és estrany, per tant, que la dona siga considerada, en les societats antigues i en les actuals, com un element d'intel·ligència perversa que convé mantenir en la ignorància, dedicada a les labors de la llar. El que no tinc clar és si la Bíblia i la Mitologia creen la por a la perversitat de la dona o és la prèvia por ancestral al saber i a la dona la que crea les narracions bíblica i mitològica.

En les albors del cristianisme, una xusma de monjos cristians, assessorats per San Ciril, bisbe d'Alexandria, en l'any 415, va torturar i matar una dona, Hypàtia, perquè era sàvia i ensenyava a homens cristians i pagans, homens drets i fets i, damunt, intel·ligents. Ciril practicava d'aquesta manera l'imperatiu paulí: "Mulieres in ecclesia taceant" (en les reunions les dones no han de parlar, han d'escoltar. Les dones tenen prohibit ser professores [dels homes cristians]). 

Hipàtia

Joana d'Arc va ser cremada públicament, acusada d'heretge en 1431. Més tard, però, desprès del crim, va ser rehabilitada i canonitzada (el policia nordamericà, diuen les cròniques, primer dispara i desprès pregunta).

Aquest any, 2014, 47 dones han estat assassinades en l'àmbit de l'Estat espanyol. I, durant els 10 anys de vigència de la llei contra la violència de gènere, ja en tenim 759 sacrificades en l'altar del mascle humà.

És sorprenent que en el passat, i a vegades actualment en Galícia, es parle de bruixes ("haberlas haylas") i no de bruixots.

Per què els cants enganyosos, que en l'Odissea seduïen els mariners i els portaven a la mort, eren les veus femenines de les famoses sirenes?

Per què en la divina trinitat cristiana les tres persones són mascles, encara que una de les tres siga fill? Un fill sense mare? No obstant, quan aquest fill s'encarna i es fa home, aleshores té una mare humana; una mare que és verge, submisa, obedient i callada. No parla. A penes diu açò: "Sóc l'esclava del senyor, que s'acomplesquen en mi les teues paraules", i algunes frases curtes en no més de cinc o sis ocasions, segons els Evangelis. És aquest el model que determina l'exclusió de la dona en el ministeri eclesiàstic ("mulieres in Ecclésia taceant") o més aviat n'és la conseqüència de l'ancestral por del mascle a la femella humana? De l'islam no cal dir res: està en la ment de tots.

L'esmentat menyspreu per la dona (o diguem-li por? O potser venjança? O tal volta sadisme?) que té l'Església i gran nombre de religions és una prova més que en el conflicte dels sexes batega un cor antic. Els assassinats, els maltractaments, la discriminació familiar, la discriminació laboral i la discriminació religiosa, a més de venir de molt lluny en el temps, són tots aspectes del mateix problema. No es pot resoldre un, si no es resolen tots, perquè es tracta d'un vell problema estructural. 

Segons totes les dades, el masclisme sembla ser ancestral, una relíquia primitiva que, amagada en un nínxol ecològic, conreada i conservada en la majoria de les religions, resta encara com un espècimen anormal on s'ha aturat l'evolució. Si no fos perquè en el Cretaci no havia aparegut encara l'home, diria que aquest espècimen masclista és una relíquia cretàcica, un "ammonita" qualsevol, un "equinoïdeus" poc desenvolupat, un "dinosaure banyut", un "monotrema", un "dimoni de Tasmània"... 

Per això propose que treballem per tal que l'evolució continue el seu curs i desapareguen prompte les anomalies cretàciques que pateixen alguns mascles humans (religiosos i seglars). Insistisc en l'evolució religiosa, perquè mentre certes religions romanguen aturades en l'imginari Cretaci, el problema del masclisme, de la seua violència contra la dona, de l'afany repressiu, dels maltractaments, no cessarà. 

A vegades imagine que el problema del masclisme no és més que una història fílmica: el fenomen d'una raça humana, ja desapareguda, que, viatjant, viatjant al futur, hagués trobat el nostre present, i s'haguera quedat espantat.                                                                                                             

Marcats pel naixement

Els ciutadans de l'Estat espanyol tenim la desgràcia d'haver estat parits dues vegades de mala manera. El mal que ens rosega està en la fecundació, en els progenitors, i en les circumstàncies del naixement. Ens devem a dos naixements. El primer se situa al voltant de la tramposa, desafortunada, immodèlica transició. Aquest va ser el primer part, el primer mur, el primer cadenat. D'aquí sortim tots nosaltres, política, econòmica i culturalment. Portem en el nucli del nostre ser políticomoral, econòmic i cultural els gens que han determinat el nostre present i condicionaran el nostre futur. Hem nascut com entitat política en l'Espanya franquista i postfranquista, l'Espanya de la Constitució de 1978 i lleis col·laterals i som, per tant, una raça maleïda com la de Caín, sense haver trencat un plat.

L'altra desgràcia és haver estat assenyalats pel dit de la perversitat quan vam ser elegits i vam entrar en l'infern de la Unió europea. Aquest segon malaurat naixement se situa en el tractat de Maastricht (1993). Aleshores vam començar a ésser ciutadans de la UE. Al principi ens anava bé: eren les llepolies que hom dona als nens per a tenir-los tranquils. Però va venir la crisi i descobrirem la realitat: l'Europa del Nord dominava i domina l'Europa del sud. Aquella produïa i produeix mercaderies, en venia i en ven. Nosaltres compràvem i comprem; comprem amb els euros que la del nord ens prestava i ens presta. Euros que la del sud ha de tornar. Per a la qual cosa, la del nord (Alemanya, p. e.) li ordena que faça reformes estructurals que poden resumir-se en retallades a salaris i serveis socials necessaris per tal que aquesta del sud (nosaltres, p. e.) reunisca el capital necessari per a les devolucions i que aquest capital tinga el mateix valor que el rebut abans, o més. Per la qual cosa ha d'evitar la inflació i/o la devaluació. L'Estat que devalua la seua moneda o tolera la inflació torna menys al creditor, quan torna igual nombre de monedes que el rebut. I això, que ens beneficiaria a nosaltres, perjudicaria al prestador alemany. Aquesta és l'explicació més coherent de la insistència de Merkel en les retallades i les reformes estructurals. Es tracta del seu egoisme i la nostra perdició.

Com si no tinguérem prou desgràcies, ara plana sobre el nostres caps l'au negra de l'Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió, coneguda com TTIP.

I, amb ella, la privatització de la justícia, en sotmetre totes les discrepàncies sobre les inversions exteriors a procediments arbitrals privats. Els que estan negociant són els grans lobbys empresarials d'un costat i l'altre de l'Atlàntic. Són negociacions secretes, opaques, a esquena de la població, que pagarem tots. L'inversor privat internacional podrà desafiar, davant de tribunals internacionals poc transparents, qualsevol legislació (ambiental, laboral o social) que interferisca amb els seus beneficis. És a dir, els beneficis dels inversors es convertiran en lleis ambientals, laborals i socials. El neoliberalisme que coneixem no és res comparat amb el que estan preparant.

Els cinc riscos majors per a la ciutadania europea incrementarien els que ja estem patint: 1. Increment de la pèrdua de drets laborals. 2. Increment de la limitació dels drets de representació col·lectiva dels treballadors. 3. Increment de l'oblit del principi de precaució en matèria d'estàndards tècnics i de normalització industrial (les lleis ecològiques definitivament valdrien o no valdrien segons els interessos de les empreses). 4. Més privatització de serveis públics. 5. Més rebaixes salarials.

Tenim, doncs, a la porta de casa l'amenaça de més neoliberalisme descontrolat per resoldre la crisi provocada per l'anterior descontrol neoliberal. És tracta d'aplicar una lògica rigorosa: la lògica de l'elit econòmica mundial d'incrementar beneficis i menysprear el sofriment de les masses. "Si no vols caldo, dos tasses".

És urgent, doncs, acabar amb el passat i escomençar de nou. Fem creu i ratlla; trenquem el cadenat i tornem a començar.

Odysseus Elytis, poeta premi nobel de literatura de l'any 1979, diu:  "I, tanmateix,... creues un pont que et du, ni més ni menys, de l'infern al paradís... un paradís fet dels mateixos materials amb que està fet exactament l'infern. No és altra cosa que la concepció de la distribució dels materials el que difereix...". Aquesta idea, juntament amb la de tornar a nàixer, gràcies a la nova distribució dels materials, presideix el desenvolupament de la novel·la: "Tot el que tinc per ballar amb tu", Edicions del Bullent, maig, 2014 (història d'un renaixement personal, escrita per Elvira Cambrils, excel·lent novel·lista, amb idees renovadores i gran amiga).   No s'hi tracta de ressuscitar, que seria tornar a ser els mateixos i mateixes amb els materials infernals distribuïts de la mateixa manera, sinó de renàixer, renàixer nous i noves en un món canviat. És aquesta idea la que jo també propose: acabem amb els dos desgraciats naixements, evitem el tercer i renaixquem a una vida nova a la mesura de l'ésser humà.

Link cap a diverses cites adients

Malfieu-vos de les anomenades societats obertes

                                                                                     Entrada anterior: El futur té un cor antic

Karl Popper (1902-1994) és conegut, entre altres mèrits, per dos teories que han marcat el pensament del segle XX en qüestions de metodologia de la ciència i en qüestions político-socials, exposades en sengles llibres: "La lògica de la investigació científica" ("Logik der Forschung", 1934) i "La societat oberta i els seus enemics" ("The Open Society and Its Enemies", 1945).

En aquest últim defensa les societats democràtiques contra les societats més o menys dictatorials, com les propostes per Aristòtil, Plató, Hegel, Marx, el nazisme, el feixisme, etc. És comprensible que en el món lliure i capitalista tingués un ressò aclaparador. En aquest moment, no vull posar-me a favor d'uns o d'altres. Només vull fer unes consideracions personals sobre les societats democràtiques (les obertes), on a vegades, si es furga i remou el sòl sobre què s'assenten, pot descobrir-se que no són tan obertes com sembla ni com alguns lectors de Karl Popper possiblement creien o volien creure. Podríem al·ludir a la nostra societat, l'anomenada espanyola, o, més aviat, a la dels EUA, a la de l'UE, etc.

En la nostra societat sabem que habitualment no es fa allò que els ciutadans volen. Hi ha un poder independent de nosaltres que decideix. Un poder, fins i tot per damunt dels polítics i del govern. Allò de més cridaner són les ordres de la Merkel, ordres que el nostre govern compleix religiosament. Merkel, El Banc Central Europeu, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional, el Comitè Monetari i Financer Internacional, el fenomen conegut com "els mercats", etc. Tenim, també, a l'abast, les grans empreses que compren la voluntat de polítics i govern; els lobbys, que, com llops "inasequibles al desaliento", assetgen el Govern (el Govern d'aquest país, el de l'UE, el dels EUA... etc.).

Així, doncs, vull dir que hi ha poders que actuen com els poders de les dictadures, però sense policia, exèrcit ni lleis cridanerament represores. Hi ha democràcies que, de fet, s'assemblen molt a les dictadures. Les grans empreses, nacionals o internacionals, amb enorme poder econòmic, compren voluntats, amenacen subtilment amb la supressió d'inversions, amb la deslocalització de sucursals, amb la famosa "prima de risc", etc. S'acompanyen amb programes mediàtics (els media són seus) d'intoxicació, etc. Vull dir que en les societats que Karl Popper anomena obertes es poden trobar molts murs: estan més tancades del que sembla. Aquesta característica agreuja el tancament. Es tracta de murs invissibles que tots consideren portes obertes.

"Si volem superar la crisi, hem de treballar més i guanyar menys", digué aquell empresari que ara està empresonat per lladre. Tots considerem aquesta frase un insult. Però el nostre Govern, a les ordres de Merkel i la Comissió Europea, està complint-lo. La crisi és un mur alt i gruixut que ens ha tancat les portes de la democràcia tant com una dictadura formal. La crisi funciona, doncs, com un cop d'estat dictatorial. La societat 'oberta' que vivim està més tancada que el mur construït per Israel o el mur de Berlin abans de ser enderrocat. 

Per altra banda, és sorprenent per a mi que en una democràcia (etimològicament "govern (o poder) del poble") hom utilitze un derivat del mot 'poble', "populisme", per qualificar de perillosos moviments polítics populars, que amenaçarien la societat oberta, quan la societat oberta (democràcia), si no és el poder ("cratos") del poble ("demo"), no sé què és.

Serà que la autèntica societat oberta és la societat tancada i secreta dins dels murs de la "casta", ensinistrada pel poder del gran capital?

...   ...   ...   ...

Un altre exemple:

La Constitució espanyola comença consagrant "la indisolube unidad de la nación española, patria 'indivisible' de todos los españoles". 

L'aprovació va tenir el caire d'una oferta i una amenaça: o votes positivament aquesta Constitució o no ens desempalleguem de la dictadura feixista. No sé si es va dir públicament, però la gran majoria ho pensava. Fins i tot, els partidaris de la dictadura van pensar que aquesta dictadura encoberta sota el mantell democràtic era millor que no res. Uns tenien pressa per lliurar-se de la dictadura fos com fos, una dictadura que tant havia durat! Altres volien conservar-ne les essències, si més no. 

...   ...   ...   ...

Compte, lector, seguidor o no de Karl Popper: la societat tancada s'amaga, arreu i ara, on mai podríem imaginar, precisament en les societats modèliques d'obertura i de llibertat. El gran capital té les portes obertes i la llibertat sense límits per a fer suculents negocis, mentre que la població s'arrossega famèlica, envoltada de traves a l'exercici de la llibertat. Cada dia creix la convicció entre el poble que els representants polítics participen dels negocis i són eficients col·laboradors en la fabricació d'aquestes traves.

  

Per a aquests la societat oberta
és una societat tancada. 
I no ho saben.

El futur té un cor antic

                   Entrada anterior: Serà necessària la independència per poder celebrar un referèndum?

Pronunciamiento de Martinez Campos en Sagunto

"El futuro tiene un corazón antiguo", diu Pablo Iglesias al llibre: "Disputar la democracia". És el títol d'un altre llibre, aquest de Carlo Levi, sobre un viatge a Rusia: "Il futuro ha un cuore antico". El significat que li dóna Pablo Iglesias és possible que no siga literalment el mateix que li dóna l'italià (no l'he llegit). El significat de l'us que jo en faig aquí tampoc pretén una fidelitat rigurosa ni a un ni a l'altre. És simplement una frase que em suggereix idees.

Pot significar que en Espanya, si més no, la política actual es desenvolupa, 'essencialment', com la de les acaballes del segle XIX i la del segle XX, mutatis mutandis. És a dir, des del "pronunciamiento" del general Martínez Campos, que acabà amb la Primera República espanyola i restaurà la monarquia borbònica, fins la proclamació de la Segona República, que acabà mitjansant un cop militar i una guerra, la de Franco (1936-1975), i, mort aquest, es restaurà altra vegada la monarquia borbònica, pel testament del dictador. Les guerres, aleshores i ara, es fan, o es recolzen, per interessos de l'elit econòmica. La política està dirigida, també, pels interessos de la classe dominant, que és la rica. Podríem dir que, pel que fa al cor dels dos períodes, el temps no passa, no transcorre. Hi ha canvi de persones, de formes de vida i d'avenços tècnics. Hi ha alguns canvis en la història dels fets, que podem llegir als llibres, canvis que em semblen superficials. Però, en essència, pel que respecta al cor dels esdeveniments, tot continua com abans, en un present etern, com si estiguérem en l'eternitat de l'infern. Ara hi ha bipartidisme (PP-PSOE), com aleshores (conservadors-liberals); hi ha els cacics de sempre, però amb una altre nom i una altra manera d'actuar. La corrupció és la mateixa: un tractament privilegiat als poders econòmics que s'amaguen darrere dels polítics, els quals van fent-se rics, o incrementant la riquesa que ja tenien, gràcies a la pirateria encoberta. Hi ha, però, quelcom nou, un canvi per a que tot seguisca igual: el liberalisme capitalista, que triomfava en l'interior de les nacions, s'ha convertit en neoliberalisme internacional. L'internacionalisme obrer té ara l'explotador adequat: el neoliberalisme internacional desregulat, descontrolat, espargit pertot arreu. A la pobresa de sempre, ara universalitzada, correspon un explotador globalitzat. La lluita de classes nacional continua a nivell internacional i el capital internacional (el neoliberalisme) l'està guanyant, com diu Warren Buffet:

Hi ha petits canvis que aparentment no afecten a l'estructura essencial: ara tenim (o tenen) televisió, cine, Internet, xarxes socials, més cotxes, més aeronaus i més transatlàntics, més tancs de guerra i drons destructors, etc., etc. "Per menjar-vos millor", diria el llop etern de caputxeta vermella, el llop del cor antic, el llop que ara es transfigura en els poders bancaris, amagats darrere dels polítics, en els experts economistes amb les seues lleis immodificables, en el FMI, en el Banc Central Europeu, en la Troika, en la Comissió europea; amagat, també, darrere dels mitjans de comunicació per menjar el coco del poble; amagat darrere de les guerres, necessàries per augmentar els beneficis de les fàbriques d'armament o de les empreses petrolíferes (nacionals, europees o americanes). En fi, la pobresa (el cor antic), que fa rics als de sempre, ara es diu crisi. I per a superar la crisi ens convencen que cal augmentar la pobresa. Sortirem de la crisi empobrim-nos i perdent drets. En aquest sentit el temps no transcorre, com no transcorre per als dogmes religiosos i per als dogmes econòmics, car es tenen per veritats immutables. Canvia açò o allò, però sempre els rics guanyen i el pobres perden. Els rics guanyen i controlen la política, gràcies a la qual roben als pobres, mentre que aquests la suporten i la sostenen. Sense pobres sembla que no hi pot haver rics; sempre ha estat així. És el cor antic del futur que ara és present i demà serà futur. A no ser que...

Continue: els autors de les lleis contravenen les mateixes lleis que fan per a tots. No són capaços de promulgar privilegis a la llum del dia, com feien els senyors de l'antic règim, com corresponia als 'éssers superiors' que volien ser. Promulgaven lleis per al poble i lleis privades per a ells (es deien privilegis). Apleguen, però, les dues Restauracions borbòniques a Espanya (al segle XIX i al segle XX) i, tot seguit, els polítics d'aquests règims es maquillen amb cosmètics d'aparença democràtica, Constitució inclosa. Són cucs amagats a l'abric de les tenebres. Xuclen la sang del poble i no gosen mostrar la cara. Rics, criminals i sense espenta, s'avergonyixen de ser com són. Per això ara demanen perdó o s'amaguen i fugen de la claror. Estan dominats pel morb de Nosferatu: no suporten la llum, però la malaltissa addicció els obliga a delinquir. Aparenten una cosa i són una altra. Són el revers d'allò que mostren. Si surten a la llum, la llum els aniquila.

Sembla que és açò el que els està passant ara: els cucs antics, que ara són actuals, han sortit a la llum i la llum els està aniquilant. Podem veure'ls a les últimes enquestes: es fonen cargolant-se amb espasmes de dolor...

I és encisador veure, no els espasmes dels cucs, sinó la mirada innocent de les seues víctimes mirant-los estupefactes pensant: 'I nosaltres els havíem votat?':

Si per un cas tornaren a votar als seus enemics, seria qüestió de plantejar-nos la possibilitat desesperada d'emigrar a un altre planeta (com en la novel·la de Vazquez Montalban, "Milenio") tots els que poguerem garantir que estem nets de qualsevol brutícia neoliberal, no com Sonia Castedo, l'alcaldessa d'Alacant, que és una morta vivent, una zombi que fa molta pudor, encara que s'impregne de Chanel o Dolce & Gabbana.

Sempre ens quedarà, però, la possibilitat de fer una transició autèntica a la democràcia autèntica, en un futur que tinga el cor acabat de nàixer, on el poble es regisca a si mateix, sense representants que es venen al millor postor. Caldria agafar el cor antic i tirar-lo al femer. De què ens serveixen polítics que, quan els hem elegit, se'n passen a l'enemic?

Hem d'estar atents. Volen acabar amb el "Salvados" d'Évole" per haver denunciat la censura a Pablo Iglesias. Compte, també, al "Tractat de lliure comerç" Estats Units-UE. Per a remeiar el descontrol de les finances internacionals, causa de la crisi, ara hom pretén descontrolar el comerç Amèrica-Europa. De què servirà votar? La política la decidiran, encara més, les grans empreses internacionals. Açò suposa el reforçament del cor antic mundial. Espavilem-nos, perquè, a més a més, l'exèrcit està exercitant-se per a que el cor antic no mora. 

Soldados del regimiento de Lusitania, nº 8,
practicando con material antidisturbios
para control de masas (Público, 6/11/14). 
La Espanya eterna!

Volen controlar els pobres, no la pobresa. Volen acabar amb les persones honrades i que solament reste l'Espanya podrida.

Serà necessària la independènca per a poder celebrar un referèndum?

                                                       Entrada anterior: A propòsit d'uns comentaris a l'entrada anterior

Un grup anomenat "Sociedad Civil Catalana" va fer, el 12/10/14, una manifestació-concentració a la Plaça de Catalunya en Barcelona (plaça que se li va quedar un tant massa ampla, segons digué la premsa), per tal de reafirmar l'espanyolitat de Catalunya i de Latinoamèrica.

Bosc, el seu president, va soltar algunes frases que m'han cridat l'atenció. Una: "Votar no es sinónimo de democracia. Lo relevante es para qué se vota". Deu ser per això que està prohibit el Referèndum, per allò del "para qué se vota". I per això també que no s'haja votat encara la reforma de la Constitució ("reformar nuestra Constitución? Caca. Lo relevante es para què se vota. I eso lo hemos de decir nosostros", hauran pensat "nuestros políticos").

Una altra joia del seu pensament: "El derecho a decidir intimida i coacciona. Hoy està en peligro la libertad". La llibertat de manifestar el pensament i la voluntat popular intimida al represor en la seua llibertat de reprimir? La llibertat (la democràcia) és una amenaça? L'autèntica llibertat és la repressió? Recorde un tal que, a més de perseguir "judeomarxistas y masones", distingia la llibertat (la seua) del "libertinaje" (la llibertat del poble). I "el libertinaje" era "caca"; havia que reprimir-lo. 

Un diamant: "Y aquí alzamos nuestro voz para decir claro que los catalanes no pensamos renunciar a la España de todos, que es nuestra, y tampoco pensamos renunciar a Latinoamérica, con la que nos unen tantos lazos culturales". Aquest home no sap el que diu, o, si ho sap, no sap dir-ho. Perquè el problema no és si els catalans renuncien o no renuncien a Espanya, sinó si Espanya és capaç de renunciar a Catalunya. Imagine que a Catalunya li agradaria que Espanya renunciara a ella i la deixara lliure, que la deixara decidir. Catalunya no pot renunciar a Espanya, perquè Espanya no és propietat de Catalunya, sinó al revés: Catalunya és propietat d'Espanya per llei de conquesta, no per adhesió voluntària. L'única cosa que pot fer Catalunya al respecte, si Espanya no li permet la consulta, és fer-la pel seu compte (independitzan-se per poder saber si vol idependitzar-se) i actuar en conseqüència, segons siga el resultat, o renunciar a intentar fer-la. Per altra banda, què vol dir amb allò de no "renunciar a Latinoamèrica, con la que nos unen tantos lazos culturales? Els Estats d'Hispanoamèrica són independents. Voldrà reconquerir-los? Prou els va costar separar-se d'Espanya. A més, qui parla de renunciar als llaços culturals de qualsevol país, d'Amèrica o d'on siga? El que sembla que volen els catalans no és reconquerir Amèrica ni trencar llaços culturals, sinó, de primer antuvi, que Espanya els deixe la llibertat de votar en referèndum. Ja voldrien els catalans ser independents d'Espanya com els Hispanoamericans, si més no, per poder consultar als ciutadans catalans! Quina paradoxa més lamentable: necessiten ser independents per poder convocar un refrendum per tal de saber si volen ser independents!

Mal comença la "Sociedad Civil Catalana" amb un dirigent que no sap el que diu, i, si ho sap, no sap dir-ho. 
...   ...   ...   ...

Navegant per internet, he trobat aquest altre diamant:

El senyor Velencoso tampoc sap el que diu i si ho sap no sap dir-ho. Perquè si un espanyol pot ser ciutadà del món, vol dir que el ciutadà de qualsevol nació independent com Espanya, imaginem Catalunya en un futur pròxim, pot ser ciutadà del món. Què és el que té clar aquest senyor? Jo crec que està dient que un català ciutadà d'una possible Catalunya independent d'Espanya, podria ser, com ell, ciutadà del món. On està el problema? És això el que té clar?

Aquest senyor de la Societat Civil Catalana tampoc sap el que diu i, si ho sap, no sap dir-ho. Em dóna la impressió que les boires mentals obnubilen molts cervells d'aquesta Societat (i de la resta d'Espanya).

Mal comença la "Sociedad Civil Catalana" amb socis que no saben el que diuen, i, si ho saben, no saben dir-ho. 

A propòsit d'uns comentaris a l'entrada anterior

Molt bé, Anònim. Molt bé, Pura. D'acord amb les vostres precisions.

Jo també voldria precisar ara el meu pensament. Comence repetint el paràgraf final del darrer post:

"'Podemos' sols és, per ara, el catalitzador més conegut del renaixement popular. El poble és variat i divers, el poble no és uniforme, és ric en modalitats de ser, de sentir, de pensar, d'organitzar-se, de rebel·lar-se. Hi ha d'altres catalitzadors de la renaixença. 'Podemos' no és l'únic. N'hi ha i en sortiran més. Ara bé, sols si aquests catalitzadors diversos són capaços de coordinar-se sota el principi de la democràcia, de la llibertat, de la igualtat, del respecte i del diàleg, podran facilitar que el poble cree un nou món, a mesura de l'home, únic i divers, l'home renascut de les cendres neoliberals: la nova "au Fènix" de les classes populars".

Pense que el malestar que sent la ciutadania presenta una ocasió de canvi radical en el sistema polític-econòmic del país. Només fa falta que se li oferisquen les opcions adequades (la via bipartidista i les semblants de 'Ciudadanos' o 'UPyD' estan caducades).

Però, malgrat tot, és necessària una gran convergència popular per canviar de dalt a baix el sistema, com insisteix 'ATTAC'. No busquem un sol partit, sinó una convergència popular de diversos partits per derrotar el neoliberalisme. La internacionalitat, tan repetida i tan volguda pels comunistes i en general per l'esquerra, és necessària, però d'una altra manera. Em sembla correcte exigir una igualtat universal, però no una uniformitat universal. Pense en una igualtat de drets, com sembla que preconitzava la revolució francesa, quan exigia "liberté, egalité, fraternité", on l'egalité era la igualtat de drets, que ara seria: dret al treball, dret a decidir, dret a la sanitat pública dret a l'educació, dret a la llengua pròpia... Estic cansat de llegir comentaris en diaris digitals ('Público', 'Diario.es') comentaris de lectors (no tots, per fortuna), lectors que semblen esquerrans, a articles respectuosos amb Catalunya, comentaris en els quals es manifesten contra els soberanistes en nom d'Espanya, en nom de l'internacionalisme proletari (com si la igualtat de drets a ser de maneres diferents no pogués ser internacional). Aclarim-nos: igualtat, sí; uniformitat, no. Uns parlen castellà, i tenen dret; altres, català, i tenen dret. Uns són espanyols, i tenen dret a ser-ho; altres són catalans, i tenen dret a ser-ho. Uns parlen hebreu, altres àrab; uns tenen l'estat independent d'Israel, altres el dret a tenir un estat palestí independent. Uns, a parlar ucraïnès; altres, a parlar rus (en els respectius futurs (?) estats independents de l'antiga Ucraïna). Repetesc: igualtat, no uniformitat; igualtat de drets, no la igualtat dels ànecs petits que van darrere la mare ànec (tots dient el mateix: cuak, cuak, cuak). 

Per altra banda, cal remarcar que la varietat de nacions i llengües de la UE, es regeix per una sola economia: la neoliberal, els interessos del Deutsche Bank, imposats al 'BCE' i subordinats tots a 'Wall Street' (la uniformitat econòmica dels petits ànecs -cuak, cuak, cuak-). Necessitem igualtat de drets, no igualtat de sistema econòmic a l'estil d'un camp d'esclaus. Poc a poc va desapareixent la diversitat biològica, l'animal i la vegetal i possiblement també la diversitat de races humanes. Cal defensar la igualtat de drets, no la uniformitat dels petits ànecs.

Podemos? Sí. És un posible catalitzador, però ni ha d'altres i cal que en sorgisquen més, però hauran de coordinar-se tots per a una acció unitària contra el principal enemic d'ara: el neoliberalisme, que ens està robant el pa, la cultura, l'amor a la vida i la diversitat biològica (humana, animal i vegetal). I, si no li posem fre, acabarà amb la vida humana sobre la terra.

Caldria, a més a més, organitzar-nos en una democràcia directa, tot eliminant els polítics representants del poble, on sol situar-se la corrupció, per on el poder econòmic entra en la política i distorsiona la voluntat popular. Sembla, no sé massa del tema, que podem trobar democràcia directa en 'Guanyem' i en la 'CUP', com en el comunisme dels primers temps (de Lenin), basat en la democràcia directa dels soviets (assemblees d'obrers, soldats i pagesos). El filòsof italià, Gianni Vattimo, proposa per al nostre temps, contra el segrest de la democràcia practicat  pel neoliberalisme, la democràcia assembleària comunista (els esmentats soviets de Lenin)

Neoliberalisme mortal

Entrada anterior: Catalunya, Voltaire i alguna cosa més

Heus aquí un exemple de com modificar el pensament del poble. Els autors no apunten a la raó, sinó al sentiment, a la por. Retoquen la cara de la fotografia i la mirada, convertint-la en una amenaça sinistra, perversa. La subratllen amb l'etiqueta de "POPULISMO MORTAL". La mirada amenaçadora, fixa en el lector o lectora, produeix possiblement un calfred. Els ulls, situats en una cara lleugerament inclinada cap abaix miren en línia horitzontal, una mica de baix cap amunt respecte a la cara, i et perforen com uns raigs mortals, subratllats per l'expressió: "POPULISMO MORTAL", blanc sobre roig, en caràcters de grandària cridanera. En altres paraules: els neoliberals tenen por del poble, el poble els fa feredat, i voldrien que aquest poble tingués por de sí mateix. Eixa seria la seua victòria. Voleu una contradicció més gran: que el poble mate al poble, mentre que ells, els xucladors de la sang popular en siguen els salvadors?

He reproduït la portada d'una revista neoliberal. Sobre el neoliberalisme, diuen Laval i Dardot en “La nueva razón del mundo": "No sólo tenemos que vérnoslas con una doctrina ideológica y con una política económica, sino también con un verdadero proyecto de sociedad (en construcción) y una cierta fabricación del ser humano. “La economía es el método, el objetivo es cambiar el alma”, decía Margaret Thatcher". És com si un Nosferatu nou s'hagués multiplicat i convertit en neoliberalisme.

Per canviar l'ànima perforen el cervell i penetren en el nucli irracional de les emocions que enlluernen com si foren idees racionals, però no són més que llampegs d'emoció més propis de fosca fe que de claredat mental. 

Parlen de llibertat, però és la llibertat de l'establishement (grup econòmicament dominant, o elit, que té el poder econòmic, i polític per tant, en una nació com els EUA, i, ara també, del món sencer). Quina llibertat hem tingut a l'hora de modificar recentment la Constitució? PP, PSOE i UPN, a les ordres de Merkel i la Troika, que seguien les instruccions del neoliberalisme internacional, van decidir, ells a soletes, modificar la Constitució per tal de limitar la capacitat de dèficit o d'endeutament per part de l'Estat, cosa que ha repercutit en les enormes retallades, l'atur i l'augment de la crisi. Quina llibertat hem tingut a l'hora de dilapidar els diners dels nostres impostos per pagar les despeses dels bancs? Hem perdut llibertat, però ha augmentat la de l'establishement (de l'1 o 10% de la població). Si mirem el compte de resultats de certes empreses, de certs bancs, de certes persones, podrem comprovar fins a quin punt han engreixat, mentre que el 90 o 99%, més o menys, de la població està amb dificultats o simplement a les últimes. Només ens manté en vida la promesa que estem a punt de sortir de la crisi. És un miracle que la població, que abans treballava, vivia, menjava, vestia, tenia casa, que sense dilació era atesa pels metges i acollida pels hospitals i accedia a la cultura a través de l'educació, ara viu de promeses, el compliment de les quals, cada dia s'ajorna més (paraules, paraules, paraules....). Les promeses alimenten les ànimes seduïdes per la por a la mirada mortal del populisme. En la tradició del terror humà imaginari podem trobar diversos éssers que maten amb la mirada: el Basilisc, el Catoblepas i la Gòrgona Medusa (la mirada de la qual petrificava). Però tot són ficcions. Els que realment maten són els xucladors de la sang econòmica del poble, els neoliberals, els corruptes. En Espanya estem descobrint-los a grapats. Estaven encoberts per la brutícia, com la pesta, l'ébola, les puces, les formigues, les arnes, els corcons... 

Per sort, no tot és positiu per al neoliberalisme. El triomf neoliberal, com tantes coses, té un contrapès, com el Janus de la mitologia romana, el déu amb dues cares, el déu de la porta de casa, porta d'entrada, que també és de sortida, el déu del principi i del final. Es manifesta en forma dual o contradictòria, 'bé/mal', 'riquesa/pobresa', 'ser/no-ser', 'tot/no-res', 'tesi/antítesi'. L'establishement ha triomfat amb poder i riquesa, però ha provocat misèria, debilitat i mort en gran part del món. Paradoxalment és açò el que amarga l'existència al triomfador. Perquè la misèria i la impotència del poble pot ser, i és, el germen que destruixca i aniquile l'explotador. És per això que aquest ha vist espantat el renaixement del poble en l'acollida que ha fet a 'Podemos'. El poble nou serà l'au Fènix que renaix de les seues cendres. En 'Podemos' s'ha concentrat, per ara, el negatiu del triomf neoliberal. El neoliberalisme, xuclant, xuclant, ha despertat el poble adormit o mort, poble que, de moment ha trobat 'Podemos' com una referència vàlida per al renaixement. Calia i cal un principi que insufle nova vida a la població morta, la faça renàixer a una nova vida, la catalitze cap a un moviment unitari que remoga els fonaments de l'existència i canvie el món de dalt a baix. Això, si és possible, serà, paradoxalment, gràcies a les calamitats que ens ha portat el neoliberalisme. Esperem que aquest, amb l'èxit, encontre la mort i que el poble, amb el fracàs, trobe la vida. Però si Jesucrist morí i ressuscità per a continuar essent el que era, el poble, un cop mort, renaixerà de les seues cendres. El poble no vol ressuscitar: renaixerà amb força, com un ser nou, de les cendres produïdes per les fogates neoliberals. És per açò que el neoliberalisme, atemorit, ens amenaça acusant 'Podemos' de populisme mortal, quan el que es mortal i mortífer és el neoliberalisme amb els partits que el segueixen.

'Podemos' sols és, per ara, el catalitzador més conegut del renaixement popular. El poble és variat i divers, el poble no és uniforme, és ric en modalitats de ser, de sentir, de pensar, d'organitzar-se, de rebel·lar-se. Hi ha d'altres catalitzadors de la renaixença. 'Podemos' no és l'únic. N'hi ha i en sortiran més. Ara bé, sols si aquests catalitzadors diversos són capaços de coordinar-se sota el principi de la democràcia, de la llibertat, de la igualtat, del respecte i del diàleg, podran facilitar que el poble cree un nou món, a mesura de l'home, únic i divers, l'home renascut de les cendres neoliberals: la nova "au Fènix" de les classes populars.