Quan t’assenyalen la lluna, mira el dit i els seus voltants

Gitanos fora!

        Sarkozy està expulsant de França col·lectius de gitanos romanesos i búlgars.

Com que sembla que aquesta mesura està prohibida per la legislació europea, que garanteix la lliure circulació del seus ciutadans per tot el territori de l’UE, i prohibeix qualsevol discriminació racial, la vice-presidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding va anunciar dimarts 14/09 que l’executiu comunitari obriria un expedient per atemptar contra aquesta legislació. I va comparar les expulsions amb les deportacions dels nazis.

Sarkozy i el seu govern es consideraren ofesos per la comparança. I tant els mitjans de comunicació com els presidents dels governs de la Unió, mirant del problema només la referència als nazis, recolzaren el president francès. Qui, aleshores, perdé, és la defensora de les lleis, no l’infractor.

Quan el polític assenyala la lluna, el que cal fer és no mirar la lluna, sinó el dit que l’assenyala i tot el que hi ha al voltant, perquè aquí, a la terra, està la realitat que vol amagar. El problema no està en Viviane i la seua comparança, sinó en Sarkozy i les seues infraccions. Més encara, la intenció de Sarkozy no estava, segurament, en la intemperància verbal d’aquesta bona senyora, perquè no sabia com havia de reaccionar (encara que li ha sigut útil), sinó en el retardament de l’edat de la jubilació que pensava aprovar i en altres circumstàncies que fins aleshores l’havien fet perdre popularitat. Ara es presenta com un heroi xovinista, defensor de la independència de França, aplaudit pels líders europeus (que, aquests sí, han aprofitat l’esmentada intemperància, per a no entrar en el nucli del problema tot tranquilitzant els seus racistes-xenòfobs) i possessor d’una ma de ferro que acabarà amb la delinqüència estrangera i d’altra raça.

                                    

El Papa Benet XVI ha dit al RU que la religió ajuda a corregir els errors de la política laica, causats per la possible amoralitat d’aquesta. S’hi referia a la crisi econòmica i les seues consequències en milions de persones. Ha apuntat amb el dit la crisi, però no la guerra preventiva d’Irak, els millars de morts, els millars de ferits, els millars de pobres, els millars de malalts, basada en les mentides d’un que s’ha convertit, fa poc, al catolicisme, com si fos el colofó de la seua honesta activitat política: Tony Blair (qui, per cert, no se’n penedeix dels crims). Hauríem de mirar, més que la crisi assenyalada, el dit i els seus voltants. Entre els quals no hauríem d’oblidar que s’hi troben també, a més de Blair, l’amistat i la constant confluència d’objectius de l’Església oficial amb els partits polítics i les classes socials on s’ha originat la crisi.

No sólo quiere la sartén, sino el mango también

La lideressa proposa, a la Comunitat madrilenya, retallar el nombre d’alliberats sindicals en contra dels acords subscrits per ella mateixa. Quan dirigeix l’índex cap a aquests treballadors, està intentant unes quantes coses: 1ª, desviar l’atenció popular del problema que té amb la xarxa Gürtel; 2ª, assolir fama de política exigent, treballadora i rigorosa (esplèndides virtuts aquestes en períodes de crisi), cara a les properes eleccions; 3ª, afeblir les organitzacions sindicals, tot deixant els treballador desinformats, desemparats i sols a mercè dels poderosos patrons; 4ª, fer creure que una de les causes de la crisi és la quantitat de obrers que “chupan del bote” sense treballar; etc.

Aquest sí que és un alliberat sindical

En fi, si vols saber el que passa, no seguisques la direcció de l’índex que mostra la lluna. Mira els voltants, gira els ulls cap a terra. Aquí trobaràs les arrels de l’orientació digital.

No es censura, és llibertat

1.- Llibertat administrada. La potent ma de Berlusconi arriba a la Mostra de Venèzia. De films italians, diuen, només hi figuraven els distribuïts per Medusa (productora seua) i per la RAI (ent públic manipulat pel president). Censura? No ho diuen. Però assenyalen que la llibertat, la que hi haja, és administrada per Berlusconi. 

  

La ma de Berlusconi

2.- Llibertat de callar. Sentència del Constitucional contra la mesa de les Corts valencianes, per no haver respost a preguntes del grup opositor Compromís sobre els contractes de la Generalitat amb empreses vinculades al cas Gürtel.   

Mònica Oltra

3.- Llibertat d’empresa. Reiterada omissió a la televisió valenciana de fets, esdeveniments, declaracions públiques amb importància política, econòmica i social que no beneficien al poder que la controla.

Llibertat d'empresa

4.- Llibertat per a guanyar clients. Un periòdic, identificat amb la intervenció de l’OTAN a Kosovo en 1999, demostrava la seua llibertat i tolerància publicant ara i adès un article teòric i feixuc contra la intervenció, mentre que diàriament apareixien en les seues pàgines emotives narracions de famílies, de nens, de persones perseguides, torturades o assassinades pels serbis. Es mostrava al públic com un periòdic respectuós de totes les tendències. En cap moment, però, va publicar la descripció dels danys en bens i en persones, amb narracions emotives i personalitzades, del que estava passant en Sèrbia, conseqüència dels bombardejos de l’OTAN, igual que feia amb els kosovars.

5.- El guany us farà lliures. Avui dia la propietat privada dels mitjans de comunicació, en connivència o no amb el poder, determinen en cada cas què es pot publicar i què no. Els propietaris són els amos i, per la sacrosanta llibertat d’empresa, autoritzen o prohibeixen segons convinga als negocis. No hi ha censura; hi ha negocis, actuacions empresarials. La censura ha desaparegut o ha esdevingut llibertat, llibertat d’empresa, principi sagrat del progrès. Hom inverteix lliurement en allò que produeix beneficis. L’empresa està feta per a guanyar, no per a perdre. El negoci és el negoci i la finalitat de l’empresa és el guany. Per tant, la finalitat dels mitjans de comunicació és el guany. No es pot subordinar el guany de l’empresa a la llibertat d’expressió o al dret d’informació, perquè aleshores s’enderroca tot el sistema. Una i altre, llibertat d’expressió i dret a la informació, sí, però subordinats al guany.

Llibertat tolerada

- Aixi, doncs, no hi ha censura, però hi ha directors de cine, guionistes, autors de teatre que no troben qui vulga finançar o subvencionar les obres que proposen. És la llibertat d’empresa, motor del progrès.

- No hi ha censura, però un cop que has aconseguit superar tots els entrebancs i has acabat el film, la novel·la, l’obra de teatre, els quadres, el o els articles, etc., va i no trobes espectadors o lectors, perquè els que podrien ser-ho no hi estan interessats, no hi troben res a guanyar. Lliurement els rebutjen. És la llibertat d’exercir el dret a la ignorància de tot el que no és guany econòmic o alguna classe de diversió.

6- Recapitulació de totes les coses en el guany i el seu increment. Abans d’acabar, aventuraré un pronòstic, que és el somni dels nostres guies econòmics mundials: estem entrant en un món on l’empresa privada ho dominarà tot; res ja serà públic, tot privat; l’àmbit públic, arrel de tota repressió i de tota censura, haurà desaparegut; per tant, ja tot serà llibertat, llibertat empresarial; el sagrat interès de l’empresa, pel qual aquesta existeix, el guany, ho justificarà tot, perquè tot allò que condueix al guany és llibertat. Serà un paradís: tot privat i res públic! El neoliberalisme portat a la perfecció! La realització absoluta de la llibertat! Alabat siga déu! 

El treball fa liures

                                              

7- De totes formes, no puc deixar de pensar que són els rics qui tenen empreses i, amb elles, el guany i, amb el guany, la llibertat. Aleshores m’esborrone d’imaginar què els quedarà als pobres, amb el sector públic desaparegut; els salaris, baixos per garantir el guany; l’acomiadament, gratuït; la jubilació, petita; l’assegurança social, privada; els sindicats, suprimits; els obrers, a soles davant del patró; etc. Potser només quede l’almoina i la servitud. Censura, en canvi, no, perquè allò que es deia censura és ara sagrat interès de la lliure empresa.

                                                                                                

Tristor

Dime a quién votas y te diré quién eres

Gerardo Díaz Ferran, president de la CEOE, enfonsa Air Comet i altres empreses del grup Marsans. D’antuvi, no paga als treballadors, però els promet que cobraran, avalant les nòmines amb el seu patrimoni. Tanmateix, aplegat el moment, no paga. S’obre un judici per aquest impagament, i ell no acudeix, però sí el seu advocat. L’advocat diu que l’aval o “garantia personal” manifestada no obliga el client, perquè es tracta d’un compromís moral, no legalment vinculant. Total, que es tractava d’una promesa falsa, com la seua moral, per a sortir del pas.

Algú pensarà que el president de la CEOE ha sigut elegit perquè representa la manera de fer dels empresaris electors. Els grans empresaris de la CEOE, els que l'han elegit, tots o quasi tots, són com ell (pel que voten els coneixereu, va dir Jesucrist, més o menys): s’embarquen en mampreses que sobrepassen les seues capacitats, són aventurers irresponsables, prometen sense la intenció d’acomplir les promeses, tot just per a obtenir una altra cosa; són tramposos i mentiders, només busquen el seu profit, s’arrisquen irresponsablement, perquè saben que altres (els treballadors, per exemple, o el poble) pagaran els seus errors. Aquesta seria la raó per la qual, malgrat totes les crítiques i totes les calamitats provocades pel fenomen Diaz Ferrán, l’han elegit i reelegit, sembla que per unanimitat.

Algú pensarà que les lleis estan fetes per als empresaris, per a recolzar-los front als treballadors i que açò és tant més veritat quant que l'UE, al Tractat de Maastricht en 1993, consagra un sistema econòmic neoliberal, les conseqüències del qual estem vivint-les ara. Per una banda, la crisi més gran de la història; per l’altra, carregada sobre les espatlles dels treballadors (atur, jubilació, reforma laboral, retall a les despeses públiques).

Algú pensarà que quan hom parla de llibertat, liberalisme, lliure empresa, món lliure, hom s’està referint a la llibertat dels empresaris i dels seus polítics; no mai, al món del treball.

En fi, algú pensarà moltes coses més. Però nosaltres, emmotllats per les convencions vigents, sabem que no pensa bé. Sabem que els treballadors, els pobres, els semi-pobres o la petita (menudiua) classe mitjana, estan acostumats a patir estretor econòmica i manca de medis, mentre que els empresaris com Díaz Ferrán sempre han nadat en l’abundància. Per això ja li resulta quasi insuportable (pobre!), renunciar a cinc metres d’eslora en el iot que va a renovar (o que renovaria, si pogués). És comprensible.

També sabem que la condició imprescindible, sine qua non, com diuen els entesos, per al progrès econòmic és fer rendible l’empresa, (és a dir, algú pensarà, explotar el treballador mitjançant la plusvàlua). Si Gonzalo ha de satisfer el deute, es quedarà sense capital, i si, per altra banda, no veu possibilitats de grans, enormes guanys, guanys que desperten la seua cobdícia, no muntarà noves empreses. Eixe és el secret del progrès econòmic, principi consagrat a Maastricht. D’aquí, el gir brusc de la política econòmica del govern. L’Estat no ha de castigar les empreses, que són la seua esperança. Abans de la crisi, estàvem vivint una situació falsa, vivíem per damunt de les nostres possibilitats de treballadors. De aquellos polvos estos lodos.

Algú pensarà, en canvi, que les empreses, a partir de Maastricht, no estan per al treballador ni per al client (para crear puestos de trabajo y al servicio del cliente), no, que les empreses estan per als empresaris. El poder econòmic d’un país no es calcula sobre el nivell de vida dels ciutadans (treballadors i clients), sinó sobre la competitivitat i el volum de producció i de transaccions econòmiques. És el capital de què disposa el país, siguen molts o pocs els beneficiats. Si no, vegeu la Xina. Actualment se la considera la segona potència econòmica mundial, per davant del Japó. Però l’extrema penúria hi campa per tot arreu. La seua competitivitat es basa en els sous de misèria que cobren els treballadors xinesos (plagui a déu que no es difonga l’exemple!). A la Xina es manifesta clarament el que significa la paraula llibertat en boca del liberalisme: llibertat per al capital i dictadura per al poble. Eixe mateix va ser el sistema polític-econòmic de Pinochet. 

Es que no hi ha altre sistema econòmic: progrès indefinit d’uns a costa dels altres amb feixugues crisis intercalades? Ara tenim l’ocasió de vore’l totalment despullat i sense màscara. Serem capaços d’inventar-ne un altre?

Zones de penombra

Fosa comuna en la Macarena. Colòmbia

Hom ha descobert una fosa comuna amb 2.000 cadàvers de leaders socials, camperols i defensors comunitaris (cap guerriller). Darrere d’aquesta massacre hom assenyala forces governamentals i forces paramilitars recolzades pel govern. A aquesta fosa cal afegir el nombre inversemblant de sindicalistes, polítics de l’oposició a Uribe, activistes pro drets humans, leaders indígenes desapareguts, torturats i exiliats. A Colòmbia es vota lliurement al partit d’Uribe i a algun altre partit germà, perquè els qui podrien votar a altres partits han sigut morts, estan a l’exili, són pobres i han venut el vot, són ignorants, no poden votar o es callen de por perquè han estat escarmentats, en virtut dels procediments dolorosos de la “pedagogia governamental” o dels “para”. O, en fi, pertanyen a les FARC.

Als cadàvers de la fosa, cal afegir la quantitat d'opositors polítics i sindicals que apareixen assassinats ara i adès, 25.000 desapareguts i un nombre indeterminat de civils camperols assassinats per l’exèrcit com si fossen guerrillers (més de 500 en els darrers anys), a fi de cobrar les subvencions nord-americanes a la guerra contra les FARC, finançada segurament a no sé quants dòlars el guerriller mort.

Ceuta, Melilla i Gibraltar són objecte de disputa. Per una banda, Espanya. Per l’altra, Marroc o el Regne Unit. Es disputen la propietat del territori i de les persones que hi habiten. No se’ls hi acudeix, però, ni a Espanya, ni a Marroc i ni al RU preguntar als interessats. Són Ceuta i Melilla espanyoles o marroquines? És Gibraltar espanyol o anglès? És Catalunya espanyola? És el País Basc espanyol? O catalana, una i basc, l’altre? Els espanyols de la península, els anglesos de l’illa i el govern marroquí són els que hi decideixen. Diguen el que vulguen (no ho sé) els ceutís, melillencs, gibraltarenys, els governs enfrontats negociaran pel seu compte entre sí o es mostraran les dents (i les armes). Pel que fa a catalans i bascs les jeux sont fets, com diuen els francesos. No es negocia amb ningú, perquè no hi ha ningú.

Algú ha dit en algun lloc parlant del català que els territoris no són subjectes de drets, només els individus. Bo, de fet, pel que vegem, ni els individus ni els territoris, només els amos. Els amos de Ceuta, Melilla, Gibraltar, País Basc i Catalunya, no són els habitants, solen viure fora. Decidiran, quan siga el cas, el destí d’aquests territoris i dels que hi habiten, ja que, d’antuvi, Espanya i Marroc astutament han prohibit les consultes.

Hi ha un colectiu artístic anomenat Luzinterruptus que intenta il·luminar, mitjançant instal·lacions a la via pública, aspectes de la realitat social i urbana, aspectes que solen passar desapercebuts. A la meua manera, salvades les distàncies, és el que jo he intentat fer amb el que he escrit més amunt. Habitualment se’ns il·lumina la dictadura de Cuba, la dictadura (¿?) veneçolana, la democràcia dels EUA, la colombiana. Habitualment s’enfoca Catalunya, el País Basc, Ceuta i Melilla des de la perspectiva espanyola etc. Ara, però, m’he permès llançar la llum de la meua llanterna cap alguns aspectes que solen quedar en la penombra. N’hi ha molts més, molts més dels que ens imaginem, per tot arreu. Una altra zona fosca, per exemple, que caldria traure a la llum: els polítics europeus, els economistes ídem, els interessos polítics re-ídem, les corporacions empresarials que hi ha darrere de la brusca giravolta econòmica de Zapatero. De moment jo he il·luminat el que he il·luminat. Qui vulga mirar que mire. Qui no, que tanque els ulls, que apague la llum, o que l’enfoque sobre el panorama habitual. Però millor seria que algú cridara desesperadament com Goethe: llum, més llum! I Jahvè, per fi, responguera de veritat: Fiat lux!

La democràcia que somniàvem alguns era açò, només que açò, en la realitat: Colòmbia, Espanya, Regne Unit, USA...

Si en volem una altra, haurem de fer-la. No caurà del cel.

La llengua és l’home

Guàrdies civils que sancionen una persona perquè es dirigeix a ells en català. Mares o pares que no volen que els seus fills aprenguen assignatures en català vehicular, adduint la llibertat individual de no saber. Persones honorables i intel·ligents que, residents més de vint anys al País Valencià, ni saben parlar la llengua cooficial ni l’entenen. Espanyols de zones castellà-parlants que s’irriten o enfureixen quan ouen parlar en qualsevol llengua cooficial d’alguna comunitat quan la visiten. Intel·lectuals castellans que volen restringir l’ensenyament i l’us del català encara més del que està, mitjançant noves lleis o l’aplicació restringida de les que estan vigents. El Tribunal Constitucional que sotmet el català al castellà en Catalunya, no en Madrid. Persones que ignoren que per a que un puga exercir el dret de parlar en català ha d’haver un altre que l’entenga. Etc., etc., etc.

Totes aquestes persones estimen la seua llengua, el castellà. La tenen i la senten com la seua llar, com els catalans i valencians, el català. És la finestra per on s’aboquen al món, al temps que el constitueix, la llum que l’il·lumina i determina clars i obscurs, els ulls gràcies als quals el veuen i el conformen, les claus amb què l’interpreten, el repertori de tots els sentiments i emocions viscudes i imaginades, el terra sobre què viuen i es mouen, les eines mitjançant les quals organitzen eixe món al qual s’aboquen, veuen, senten, imaginen, viuen, i dins del qual es mouen. Però no comprenen que això mateix els passe als catalans i valencians o a qualsevol persona arreu del món.

Aquesta llengua, la seua llengua, ho seria tot per a ells, fora de la qual no hi hauria vida, com l’aigua per al peix o l’aire per als pulmons, si no fos perquè poden obrir-se a altres llengües i beneficiar-se d’altres llums, tenir altra mirada, altres mons.

El món configurat per una determinada llengua es diferencia dels altres mons configurats per les altres llengües en la mesura que la primera i aquestes es diferencien. I la semblança entre els mons es correspon amb la semblança entre les llengües.

Hi ha un tipus de persones que solen concebre les llengües només com un instrument, igual que una màquina, un cotxe, un telèfon, una eina per ascendir en l’escala social, obrir-se camí, accedir a llocs de treball, obtenir mitjans econòmics per a sobreviure. Si una eina no serveix o n’hi una altra o altres millors, hom l’abandona i hom escull la que sembla millor. Pensen que el món resta el mateix, que només canvien els instruments per a obrir-s’hi camí. Pensen que el món i l’interior de les persones roman tal qual, siga dit en català, castellà, francès, alemany o anglès, àrab o xinès.

En realitat, però, avui en dia sabem que hi ha tants mons com llengües. No hi ha un món fet i acabat i les llengües el descriuen, no. Les llengües el conformen quan l’interpreten. El món és inseparable de la llengua. És amb ella que pensem el món. I no diguem el món de l’interior de les persones, les creences, les opinions personals, els sentiments, les emocions, les experiències vitals. El món, podríem dir, és la matèria configurada per la llengua i el món de la humanitat és el conjunt de tots els mons configurats per totes les llengües. Si en suprimim una, suprimim un món un aspecte fonamental del món humà. No hi ha pensament sense llengua.

La manca d’empatia, de situar-nos en el lloc de l’altre, és allò que ens porta a considerar les llengües que no són la nostra com eines econòmiques buides de valor humà, a menysprear-les, si no les veiem útils; a irritar-nos quan ens molesten amb la seua presència humana; a desitjar, explícitament o secreta, la seua extinció.

Però potser ignorem que provocar l’extinció d’una llengua és una espècie de genocidi, perquè en ella està l’ésser humà que la parla i gràcies a la qual pensa. Ja que la llengua és l’home. Més llengües, més home (o dona, tant s’hi val).

La base de l’empatia està en el respecte i estima de l’altre. I no respecta l’altre qui no respecta la llengua que parla.

"... Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa..."

(Salvador Espriu, "Inici de càntic en el temple")

Empatia. Qualitat no massa espanyola

Auto de fe, de Julio Ruedas - Master pieces of Mexican Art

S’entén per tortura, en un sentit ampli, tota acció que causa dany físic o psicològic i que té la finalitat d’obtenir una confessió o informació, de satisfer una venjança, o de contribuir a un entreteniment o diversió. És casi tan antiga com la humanitat. Qualsevol tortura generalment suposa, per part del torturador o de qui en siga responsable, insensibilitat respecte al sofriment o dolor produït: certa ineptitud per posar-se en el lloc de l’ésser, humà o animal, sotmès a tortura. Tal ineptitud revela una cridanera manca d’empatia. El torturador o responsable menysprea profundament el torturat en els plecs més íntims del seu cor.

Sabem que els romans condemnaven els cristians al suplici de la creu i al de la cremació. També eren llançats als lleons en el circ per a diversió del poble.

Posteriorment, a l'Europa cristiana, també es practicava el suplici del foc. En aquest cas, per als heretges. Els descendents i hereus religiosos dels abans cremats pels romans (venerats com màrtirs) eren ara els cremadors d’altres rebels, els rebels al dogma (on queda, déu meu!, l'amor cristià, l’oferiment de l’altra galta a qui ens n’ha colpejat una?). Els Autos de Fe eren una festa religiosa educativa en honor de déu.

Suprimida la Inquisició i, amb ella, aquest espectacle edificant, quedaren, i queden encara, les corregudes de bous, espectacle que, vulgues o no, també educa les masses en el menyspreu del dolor i sofriment aliè, encobert sota el valor, l’estètica i la diversió. Darrerament se li ha afegit la simbologia pregona de representar les essències tradicionals de l’Espanya eterna.

Hom ha continuat torturant a discreció ací i allà, en uns llocs més, en altres, menys; en uns per una raó, en altres per altra. La constant és sempre la manca de sensibilitat cap al sofriment de les víctimes.

Si la guerra no es considera tortura, és per pura qüestió pragmàtica (hi ha paraules que taquen). Els responsables de les guerres i els que les practiquen tenen eixa famosa incapacitat de sentir empatia per les seues víctimes.

Estant així les coses, hauríem d’haver rebut amb admiració i respecte el fet que un parlament, el de Catalunya, s’haguera sentit afectat pel dolor d’uns animals, mamífers com l’home i amb un sistema nerviós semblant. Malauradament la reacció d’una gran part dels espanyols ha sigut la contrària. S’han sentit commocionats i ofesos. Han considerat la reforma legal com un atemptat a les essències tradicionals d’Espanya, un genocidi cultural, una manifestació retrògrada, sectària, una votació contra Espanya. Com és possible que algú considere tal mancança d’empatia part integrant de les essències hispàniques?

D’altra banda, hom denuncia la llei com una agressió al dret fonamental de la llibertat.

Més aviat hauríem de considerar-la com un pas endavant cap al progrès moral, no una prohibició sectària, sinó una d’universalment valuosa i alliberadora pel que fa a l’educació dels ciutadans en la comprensió de l’altre, l’empatia, la sensibilitat davant del sofriment, no sols dels animals, sinó també de les persones; no sols dels nostres, dels semblants, dels pròxims, sinó també dels llunyans i dels allunyats, dels diferents, dels adversaris, dels enemics. Sentir empatia amb el sofriment animal ens aproxima a una situació en què la humanitat estaria disposada a eradicar la violència com solució de conflictes; seria, per tant, més lliure. Aquesta llei defensa el dret a la llibertat, no l’agredeix; és generosa, no sectària; allibera, no reprimeix.

A les places de bous la festa enlluerna els espectadors amb l’estètica brillant de l’art de Cúchares, els cega i no veuen, amb els ulls de la sensibilitat, el sofriment que fa possible tal manifestació estètica. Els que tenim alliberada la capacitat de l’empatia cap als éssers torturats no ho podem comprendre, segurament de la mateixa manera que els aficionats als bous, amb aquesta capacitat reprimida, no ens poden comprendre a nosaltres. Es tracta, potser, d’una mancança, d’una mancança greu, com els passa als maltractadors, als violadors, als racistes, als xenòfobs, als torturadors d’éssers humans, als responsables de les guerres i als militars que les fan, etc. La incapacitat de sentir el sofriment animal és una forma de no sentir el sofriment aliè. És el primer pas. Una volta posats, és fàcil caure en altres insensibilitats. És qüestió de no sentir. Si tanques els ulls cap a un costat, pots tancar-los també cap a un altre. Si comencem a tancar-nos en un aspecte, ens podem tancar en altres o del tot. No és un atzar que la sensibilitat davant del dolor aliè haja sigut titllada massa voltes de debilitat femenina. El fort i valent no se sentiria afectat pels altres, sobre tot si són inferiors.

Maltractament infantil

La tauromàquia, òbviament, és una manera artística de torturar. Haurà aplegat ja l’hora d’alliberar l’art i alliberar-nos nosaltres d’aquestes servituds inhumanes?

Eixir, sortir, fugir. That is the question

Niño mirando el nacimiento del hombre. Salvador Dalí.

Luís Felipe Navarro, poeta i amic, recentment ha publicat un gran llibre, de petites dimensions físiques titulat Huídas, amb dibuixos de Juan Cuéllar, on narra poèticament diverses fugides personals. Aquest llibre m’ha suggerit la següent reflexió, més filosòfica que poètica.

En primer lloc diré que fugir és sortir, encara que probablement no tota sortida és una fugida. Aquell marit, en l’acudit popular, que va sortir de casa a comprar cigarrets i la dona ja no el va vore més, va sortir simplement o va fugir? Hi ha sortides que són fugides. Els emigrants surten en busca d’una vida millor. Fugen de la mala vida? Els exiliats està clar que fugen, per això surten. Però quan surts de l’habitació o del quarto de bany, quan surts de casa camí de la feina diària, segurament no fuges, però surts, ixes.

Moltes voltes no està clar si ixes o fuges. L’homo sapiens, quan va eixir d’Àfrica per dispersar-se pel món, no sabem si sortia o fugia. Els descobridors d’Amèrica sortien o fugien de Castella? Els exploradors d’Africa sortien o fugien d’Europa?

Aquell que, deslliurant-se de les cadenes, va sortir de la caverna de Plató, va fugir. Desprès, però, va tornar per ajudar els altres a fugir. Fugir en aquest cas, és deslliurar-se de l’error. Així, doncs, es pot considerar el saber com el resultat d’una fugida, com fugida és sortir de la pobresa, sortir d’una malaltia, alliberar-se d’una addicció.

Quan els espanyols van votar a Zapatero el 2.004 volien fugir de moltes coses (mentides, deficiències democràtiques, perill de guerra injusta amb el terrorisme consegüent, etc.).

Ara els valencians, segons les enquestes, volen seguir votant el mateix que votaren abans: Camps, Rita, Fabra… No pensen fugir; estan bé al sí matern del PP, on troben tot el que necessiten. Ni fugen ni surten. Descansen en pau.

La vaguetat i indeterminació dels límits entre sortir i fugir fa que moltes voltes pensem que la vida és una sortida que esdevé una fugida o una fugida que esdevé una sortida. Surt o fuig, tant se val, el bebè del ventre matern; l’ocell, de l’ou; l’adolescent, de la infantesa; el jove, de l’adolescència… També la destrucció és una sortida o una fugida, però equivocada o desmesurada.

La vida i l’evolució de les espècies no importa que siguen fugida o sortida. L’evolució de l’univers serà la gran fugida o la gran sortida. Més encara, la realitat sencera és una fugida interminable, com interminable era la història aquella de Michael Ende. No em cap dubte que, tot plegat, sortida i fugida són faves de la mateixa cassola.

Ja que el present és fonedís, és i no és, desapareix a l’instant, la realitat, la que siga, cosa, animal o persona, ha de consistir en una fugida interminable cap al futur. Això som tots: una fugida cap endavant. Gràcies a la fugida cap al futur continua el present i, en ell, el passat: continuem, hi ha una història. Es reté el passat en el present perquè estem llançats cap al futur. L’obertura al futur és el fonament de la realitat. L’obertura, no el futur, que encara no és. Però l'obertura activa, no la passiva. L'obertura en fugida cap al futur. Si ens tanquem, desapareixem.

La vida surt, fuig. Segons Henri Laborit en el film Mon oncle d’Amérique, probablement la millor manera de resoldre els conflictes humans siga fugir. L’expressió consagrada per l’ús, sortir-se’n, ja ens ho insinua. Qui en un determinat sentit s’atura, es queda, roman, resta, es tanca, en eixe sentit es consumix o desapareix. Encara que, a vegades, per a alguns l’única sortida siga, ai las!, el suïcidi.

Tarjeta - llibre Huídas