Niño mirando el nacimiento del hombre. Salvador Dalí.
Luís Felipe Navarro, poeta i amic, recentment ha publicat un gran llibre, de petites dimensions físiques titulat Huídas, amb dibuixos de Juan Cuéllar, on narra poèticament diverses fugides personals. Aquest llibre m’ha suggerit la següent reflexió, més filosòfica que poètica.
En primer lloc diré que fugir és sortir, encara que probablement no tota sortida és una fugida. Aquell marit, en l’acudit popular, que va sortir de casa a comprar cigarrets i la dona ja no el va vore més, va sortir simplement o va fugir? Hi ha sortides que són fugides. Els emigrants surten en busca d’una vida millor. Fugen de la mala vida? Els exiliats està clar que fugen, per això surten. Però quan surts de l’habitació o del quarto de bany, quan surts de casa camí de la feina diària, segurament no fuges, però surts, ixes.
Moltes voltes no està clar si ixes o fuges. L’homo sapiens, quan va eixir d’Àfrica per dispersar-se pel món, no sabem si sortia o fugia. Els descobridors d’Amèrica sortien o fugien de Castella? Els exploradors d’Africa sortien o fugien d’Europa?
Aquell que, deslliurant-se de les cadenes, va sortir de la caverna de Plató, va fugir. Desprès, però, va tornar per ajudar els altres a fugir. Fugir en aquest cas, és deslliurar-se de l’error. Així, doncs, es pot considerar el saber com el resultat d’una fugida, com fugida és sortir de la pobresa, sortir d’una malaltia, alliberar-se d’una addicció.
Quan els espanyols van votar a Zapatero el 2.004 volien fugir de moltes coses (mentides, deficiències democràtiques, perill de guerra injusta amb el terrorisme consegüent, etc.).
Ara els valencians, segons les enquestes, volen seguir votant el mateix que votaren abans: Camps, Rita, Fabra… No pensen fugir; estan bé al sí matern del PP, on troben tot el que necessiten. Ni fugen ni surten. Descansen en pau.
La vaguetat i indeterminació dels límits entre sortir i fugir fa que moltes voltes pensem que la vida és una sortida que esdevé una fugida o una fugida que esdevé una sortida. Surt o fuig, tant se val, el bebè del ventre matern; l’ocell, de l’ou; l’adolescent, de la infantesa; el jove, de l’adolescència… També la destrucció és una sortida o una fugida, però equivocada o desmesurada.
La vida i l’evolució de les espècies no importa que siguen fugida o sortida. L’evolució de l’univers serà la gran fugida o la gran sortida. Més encara, la realitat sencera és una fugida interminable, com interminable era la història aquella de Michael Ende. No em cap dubte que, tot plegat, sortida i fugida són faves de la mateixa cassola.
Ja que el present és fonedís, és i no és, desapareix a l’instant, la realitat, la que siga, cosa, animal o persona, ha de consistir en una fugida interminable cap al futur. Això som tots: una fugida cap endavant. Gràcies a la fugida cap al futur continua el present i, en ell, el passat: continuem, hi ha una història. Es reté el passat en el present perquè estem llançats cap al futur. L’obertura al futur és el fonament de la realitat. L’obertura, no el futur, que encara no és. Però l'obertura activa, no la passiva. L'obertura en fugida cap al futur. Si ens tanquem, desapareixem.
La vida surt, fuig. Segons Henri Laborit en el film Mon oncle d’Amérique, probablement la millor manera de resoldre els conflictes humans siga fugir. L’expressió consagrada per l’ús, sortir-se’n, ja ens ho insinua. Qui en un determinat sentit s’atura, es queda, roman, resta, es tanca, en eixe sentit es consumix o desapareix. Encara que, a vegades, per a alguns l’única sortida siga, ai las!, el suïcidi.
Tarjeta - llibre Huídas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada