La història d’Espanya no és un riu, sinó un pantà d’aigües estancades

La presa del Atazar sobre el rio Lozoya.

Una manera prou habitual de representar la història és imaginar-la com un riu. En aquest sentit la història seria una realitat fluent que no s’atura, una realitat oberta. Hi ha, però, un aspecte de la història que s’allunya una mica d’aquesta imatge de riu fluent. És tot allò de la història que fa referència a la mentalitat, als costums, a les institucions. En aquest sentit el riu de la història no fluiria sempre, tendria embassaments artificials i gorgs naturals, on l’aigua, estancada o simplement alentida, romandria un temps (llarg o curt, segons els casos), mentre el riu, una part de l’aigua del riu, seguiria el seu curs. Aquesta part que flueix, que s’escola o corre, ràpida o lenta, és la història oberta. L’altra és la tancada (o que, a vegades, es tanca).

Ara bé, si llancem una mirada a la història d’Espanya, veurem que, amb freqüència, ens la podem representar com un pantà artificial d’aigües embassades per mitjà d’una presa o resclosa que ha interromput el curs d’un riu. És una realitat tancada.

Hi ha moments en aquesta història en els quals la presa s’enderroca (s’obri), però tot seguit es refà (es tanca). Tenim, per exemple, la constitució liberal de Cádiz (1.812), coneguda per la Pepa, que demolí la resclosa anterior i que va durar 2 anys. Va demolir altra vegada la resclosa restablerta, quan inicià el trienio liberal (1.820-1.823), fins que va ensopegar amb la nova resclosa, i prou. O la revolució de 1.868 i la consegüent instauració de la primera república, que no va durar ni un any. O la de la segona (1.931), que, com tots sabem, acabà en rius de sang (1.939). Els rius de sang van ser la manera de construir una nova resclosa.

Pel que fa a la unitat d’Espanya, les desfetes valenciana i catalana de 1.707 i 1.714, amb el consegüent decret de nova planta, estableixen definitivament la resclosa indestructible que mantindrà paralitzada l’evolució necessària d’un sector de la península.

Hi ha rescloses de murs tan ferms i resistents, que mantenen embassades les aigües de la història durant llargs períodes. Per exemple, la presa o resclosa del franquisme.

La transició no va ser una demolició de la resclosa franquista, sinó un sobreeixidor o desaigüe per a que, tot alleugerint l’embassament, evitar-ne la solsida total. La transició pretenia, o només aparentava, ser el trànsit d’un sistema clos a un altre, que imaginàvem obert, però que hom pretenia clos. Podia haver iniciat un període evolutiu cap a una democràcia lliure i no vigilada, però no va ser així. Els poders, amb l’ajuda de l’oposició temorosa i el franquisme sociològic, més estès del que semblava i sembla, van construir un altre sistema tancat, aquesta vegada formalment no dictatorial, però sols formalment (havien descobert la manera d’assolir els mateixos objectius de la dictadura amb el denominat sistema democràtic). Van utilitzar la constitució i altres lleis, com l’electoral i la d’amnistia. Pressentien que, amb uns quants canvis, més aparents que reals, podrien lubrificar el sistema, fer-lo més fort i acceptat per tot el món. Amb una constitució, una llei d’amnistia, una electoral i uns quants retocs més, es podria assolir, democràticament, allò fonamental de la dictadura, si romanien les forces vives i els poders fàctics anteriors: polítics, empresarials, eclesiàstics, militars, policials, judicials i el sediment franquista enquistat al si del poble (el poble és poder, no ho oblidem), el conegut com franquisme sociològic. I així va ser. Tot romangué igual, aparentment canviat. La mateixa esquerra era una esquerra adaptada a les exigències franquistes, assessorada per les democràcies europees i l’imperi USA.

No oblidem que la victòria franquista del 1.939, amb la subsegüent dictadura de 36 anys, va ser no solament tolerada, sinó promoguda per aquest i aquestes.

El pantano soñado

A qui li pot estranyar ara la negativa institucional a rehabilitar adequadament les víctimes del franquisme? I qui podrà dir que la sentència del Tribunal Constitucional és una sentència inesperada?

La resclosa és ferma, massissa i compacta. És un sistema tancat que durarà bona cosa d’anys, encara que la pudor emesa per les seues aigües estancades i corruptes, esdevinga insuportable. Espanya és això, un bassal empantanegat, i res més. El problema, si és que n’hi ha algun, no es limita als polítics, també alcança al poble que els vota. Seran ells els enemics de la societat oberta de què parlava Karl Popper?