Gerardo Díaz Ferran, president de la CEOE , enfonsa Air Comet i altres empreses del grup Marsans. D’antuvi, no paga als treballadors, però els promet que cobraran, avalant les nòmines amb el seu patrimoni. Tanmateix, aplegat el moment, no paga. S’obre un judici per aquest impagament, i ell no acudeix, però sí el seu advocat. L’advocat diu que l’aval o “garantia personal” manifestada no obliga el client, perquè es tracta d’un compromís moral, no legalment vinculant. Total, que es tractava d’una promesa falsa, com la seua moral, per a sortir del pas.
Algú pensarà que el president de la CEOE ha sigut elegit perquè representa la manera de fer dels empresaris electors. Els grans empresaris de la CEOE, els que l'han elegit, tots o quasi tots, són com ell (pel que voten els coneixereu, va dir Jesucrist, més o menys): s’embarquen en mampreses que sobrepassen les seues capacitats, són aventurers irresponsables, prometen sense la intenció d’acomplir les promeses, tot just per a obtenir una altra cosa; són tramposos i mentiders, només busquen el seu profit, s’arrisquen irresponsablement, perquè saben que altres (els treballadors, per exemple, o el poble) pagaran els seus errors. Aquesta seria la raó per la qual, malgrat totes les crítiques i totes les calamitats provocades pel fenomen Diaz Ferrán, l’han elegit i reelegit, sembla que per unanimitat.
Algú pensarà que les lleis estan fetes per als empresaris, per a recolzar-los front als treballadors i que açò és tant més veritat quant que l'UE, al Tractat de Maastricht en 1993, consagra un sistema econòmic neoliberal, les conseqüències del qual estem vivint-les ara. Per una banda, la crisi més gran de la història; per l’altra, carregada sobre les espatlles dels treballadors (atur, jubilació, reforma laboral, retall a les despeses públiques).
Algú pensarà que quan hom parla de llibertat, liberalisme, lliure empresa, món lliure, hom s’està referint a la llibertat dels empresaris i dels seus polítics; no mai, al món del treball.
En fi, algú pensarà moltes coses més. Però nosaltres, emmotllats per les convencions vigents, sabem que no pensa bé. Sabem que els treballadors, els pobres, els semi-pobres o la petita (menudiua) classe mitjana, estan acostumats a patir estretor econòmica i manca de medis, mentre que els empresaris com Díaz Ferrán sempre han nadat en l’abundància. Per això ja li resulta quasi insuportable (pobre!), renunciar a cinc metres d’eslora en el iot que va a renovar (o que renovaria, si pogués). És comprensible.
També sabem que la condició imprescindible, sine qua non, com diuen els entesos, per al progrès econòmic és fer rendible l’empresa, (és a dir, algú pensarà, explotar el treballador mitjançant la plusvàlua). Si Gonzalo ha de satisfer el deute, es quedarà sense capital, i si, per altra banda, no veu possibilitats de grans, enormes guanys, guanys que desperten la seua cobdícia, no muntarà noves empreses. Eixe és el secret del progrès econòmic, principi consagrat a Maastricht. D’aquí, el gir brusc de la política econòmica del govern. L’Estat no ha de castigar les empreses, que són la seua esperança. Abans de la crisi, estàvem vivint una situació falsa, vivíem per damunt de les nostres possibilitats de treballadors. De aquellos polvos estos lodos.
Algú pensarà, en canvi, que les empreses, a partir de Maastricht, no estan per al treballador ni per al client (para crear puestos de trabajo y al servicio del cliente), no, que les empreses estan per als empresaris. El poder econòmic d’un país no es calcula sobre el nivell de vida dels ciutadans (treballadors i clients), sinó sobre la competitivitat i el volum de producció i de transaccions econòmiques. És el capital de què disposa el país, siguen molts o pocs els beneficiats. Si no, vegeu la Xina. Actualmentla Xina es manifesta clarament el que significa la paraula llibertat en boca del liberalisme: llibertat per al capital i dictadura per al poble. Eixe mateix va ser el sistema polític-econòmic de Pinochet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada