Per fi hem arribat al no res.

Multitud 1, d'Anna Sanchis, 1996

Desprès que, durant segles, hem estat buscant una convivència més humana, una societat lliure, igualitària, plural, tolerant, respectuosa de la diferència, culta i apassionada pel saber, honesta, pacífica i laica, ara ens topem amb una que jo, inspirant-me en Alberti, consideraria morta. Si els ciutadans veuen en la classe política el problema número tres, jo veig en els ciutadans el problema número u. Han convertit els polítics en classe social i tots sabem que una classe social, sobre tot si és privilegiada (dels treballadors i pobres desgraciats no parlem, perquè aquests ja no es consideren classe), defèn els seus interessos. Però, a més a més, el que és més important, els polítics són polítics i fan el que fan (o no fan el que no fan, que és el mateix), gràcies als ciutadans (o no? Se’n recordeu d’aquella expressió ingènua: “El pueblo unido jamás será vencido?”). Els ciutadans som l’arrel del mal, del mal que ara socialment i política ens rosega per dins, ja que els polítics, al cap i a la fi, són ciutadans. Tot sembla indicar que en la selecció natural evolutiva hem sigut seleccionats els pitjors (a vegades pense que la selecció no ha sigut tan natural, pel que fa a la humanitat, sinó intencionada ¿?). Per això, inspirant-me interessadament en Alberti, propose considerar aquesta societat una societat morta. És a dir (preneu-ho com un flash provisional, escrit a “vuela pluma”):

Una societat per a la qual ser tolerant és respectar el pensament i l’actuació dels corruptes (lladres honorables fora de tota sospita), perquè tots voldríem fer el mateix. Que solament veu en la llibertat la llibertat de fer negocis, encara que només els facen els altres, els lladres honorables, a condició que a nosaltres ens apleguen, per una banda, les molletes que els cauen i, per l’altra, la utopia que algun dia també podrem fer-los. Així és el món i no n’hi ha un altre millor, pensen. Una societat per a la qual l’afany de saber es redueix a l’interès per saber xafarderies. Per exemple, saber de Belén Esteban, Mario Conde, Julián Muñoz, La Pantoja... Açò, damunt, és llibertat d’informació. No se’n necessita altra.

La passió, per a aquesta gent, és una cosa molt singular. És, per exemple, la passió pel futbol, un fanatisme cec respecte a l’equip propi, que recull en sí el fanatisme religiós, el patriòtic i el guerrer. O bé la passió per Espanya, “Una, Grande y Libre”. Qualsevol peculiaritat reclamada per algunes autonomies és considerada un robatori. No admeten la pluralitat i la diferència. Un acte moralment bo és el que porta a guanyar, siga com siga i siga el guany que siga, però si és econòmic, millor. L’èxit és guanyar diners, molts diners, o que em caiga la grossa en la loteria. Mentre això no siga possible, ens basta sortir a la televisió. El gust per l’espectacle violent com les “corridas” de bous, la boxa o la lluita lliure progressivament va essent substituït per altre gust, el gust pels enfrontaments dialèctics insultants i agressius a la radio i a la tele, bé siga del tipus de relacions humanes familiars conflictives, bé siga del de relacions entre partits polítics pareguts no menys conflictives. Per a ella, el sistema econòmic natural, considerat des del punt de vista humà i del religiós, és el neo-liberalisme capitalista.

El raonament que els medievals consideraven un sofisma i que el coneixien amb el nom de “Post hoc, ergo propter hoc”, que vol dir: “el fet immediatament anterior sempre es causa del fet posterior”, és el més usat i millor valorat en política per aquesta gent. Sempre que passa alguna cosa dolenta, el responsable és el que mana. Sobre tot, si no és dels meus. No s’afina més en la cerca de causes dins la complexa realitat socio-política (si, per exemple, m’acaben de diagnosticar un càncer intestinal desprès d’haver-me passat tres mesos d’estiu menjant meló, el meló serà considerat la causa del càncer).

L’única esperança que teniem eren els ciutadans, i els ciutadans han aplegat al no-res.

Així, doncs, em permet citar a continuació uns extractes, tendenciosament seleccionats i traduïts per mi, del llibre: “Sobre los ángeles” d’Alberti:

(Espada y rosa)

"A través dels segles

pel no res del món,

jo, insomne, buscant-te...".

... ... ... ... ... ....

"La llum, morta als cantons

i a les cases.

Els homes i les dones

ja no hi eren...".

... ... ... ... ...

"Eixe home està mort

i no ho sap.

Vol assaltar la banca,

robar núvols, estrelles, cometes d’or,

comprar el més difícil:

el cel.

I eixe home està mort...".

... ... ... ... ... ...

"L’última veu d’un home ensangonà el vent.

Tots els àngels perderen la vida.

Llevat d’un, ferit, tocat de l’ala...".

... ... ... ... ... ...

Com vegeu, no està tot perdut: ens queda aquest àngel de volada curta.

Us desitge a tots, i també a mi, que, durant 2010, es cure, tot creixent-li les plomes de les ales tallades.

Fumar

“Fumar es un placer, genial, sensual...”. Diuen alguns que els bars, cafeteries i restaurants vetats als fumadors perden clientela i estan en risc de tancar. La raó que donen, suposant que siga veritat (jo no ho sé), és que els fumadors són més “guais” i divertits que els no fumadors. Aquests serien tristos i avorrits. La mateixa cosa es podria dir dels bevedors i els abstemis. Un “botellón” amb aigua mineral segurament és més trist i avorrit que un amb alcohol. Podríem enumerar breument altres costums contaminants. Una població, la contaminació de la qual se’n surt per les orelles (cotxes, fàbriques, espais verds o platges ocupades per urbanitzacions) és més atractiva (“guai”?), per diverses raons (treball, negocis, diversions…) que una endarrerida, però incontaminada (aquest tipus de poblacions, o pobles, es buiden, encara que hi ha excepcions, mentre que aquelles s’omplin). En les pel·lícules, els gàngsters o els detectives bevedors i poc respectuosos amb la llei són més “guais” que les persones honrades seguidores de la legalitat. En les escoles i els instituts, els alumnes malfeiners, indisciplinats i amics de la gresca són més “guais” que els responsables i estudiosos. Si a això afegim els consumidors de qualsevol tipus de droga, el quadre començaria a completar-se. Sempre que, és clar, els fumadors, els consumidors de la droga o els ciutadans de pobles o països contaminats no hagen experimentat encara els efectes nocius previstos. Perquè els malalts no són gaire “guais”.

Tornem al tema del títol. Quan fumem o conduïm un cotxe, emetem gasos contaminants que inevitablement respiren les persones que ens envolten. Aquests comportaments equivalen a actes repressius contra terceres persones, o, fins i tot, la societat sencera. Hi ha persones que resten importància a aquests actes repressius i altres, més sensibles, els consideren atacs a la llibertat i a la salut. Ara bé, el fenomen citat abans, que els locals de no fumadors es buiden perquè els no fumadors acudeixen als dels fumadors per més “guais”, ens podria suggerir que moltes de les persones sensibles que acabem de citar accepten gustoses la contaminació. Aquest fenomen ens podria ajudar a entendre’n altres més cridaners, si de cas fos veritat. Per exemple, el canvi climàtic: no el volem, però estem fent-lo. Les comoditats i plaers d’atemptar contra la salud i el futur de la vida al planeta són més “guais” que les incomoditats de defendre-la. Així som els homes i les dones: “Video meliora proboque, deteriora sequor”: Veig les coses millors i les aprove; no obstant, seguesc les pitjors. (Paraules que Ovidi posa en boca de Medea, enamorada i seguidora de Jasón, contra la voluntat de son pare i els interessos del seu regne, en Metamorfosis, VII, 20. La passió per Jasón li causarà enormes desgràcies, a ella, a la família i al regne). Aquesta actitud i aquest comportament, com vegem, són més vells que l’arna. El principi de la destrucció seductora sembla que està en el cor de la vida, òrgan de l’amor, i fins ara ha sigut casi tan fort com ella. Però ni la vida ha estat encara aniquilada ni la destrucció destruïda. Quan durarà aquesta incertesa? De nosaltres depèn.

De moment, allò que és immediat, com els negocis, les comoditats i els plaers, primen sobre la vida mediata (mediata fins i tot a curt termini). De tota manera, no us atabaleu: s’extingiran bona cosa d’espècies, entre les quals, la nostra; en sorgiran, però, d’altres, adaptades a les noves condicions climàtiques, com sempre ha passat. Déu és provident.

Hala! Bones festes! I a disfrutar dels productes contaminants, que aquesta vida són quatre dies!

Un desatino en lo universal

Escena inquisitorial, de Goya

- Mamà! Pere ha dicho: “Dret a la diferència!”. Y también: “Ves-te’n a fer la mà!” Y: “Toca’t els teus collons, que jo ja em tocaré els meus!”. Al final ha dicho no se qué de “nació catalana”. ¿Verdad que es una blasfemia? Yo le he dicho que irá al infierno. Se ha reunido con unos cuantos y hablan misteriosamente en dialecto catalán, que yo no entiendo muy bien. De vez en cuando oigo las palabras “pluralitat”, “dret a decidir”. Pero, lo que es aún peor, quieren decir lo que piensan, quieren manifestarse como son y que los comprendamos. Quieren convertir el colegio de Santa Francisquita del Brazo Incorrupto de Santa Teresa en “un colegio plural en el que quepan todos”, dicen. Creo que confunden libertad con libertinaje. ¡Están locos!

- No te preocupes, hijo mío. Ahora se lo diré a la comisión disciplinaria y les dará su merecido. No se puede ir por ahí profiriendo palabrotas prohibidas, formando capillitas e inventando un lenguaje críptico para que no los entendamos. Menos mal que tenemos un reglamento y una comisión que vela por que se cumpla. Hay que cortar por lo sano y no andar con contemplaciones para que este colegio sea uno, grande y libre. Un único colegio, con un único reglamento, una única comisión disciplinaria (inasequible al desaliento y con una ejecutoria impoluta), un único lenguaje y un único cuerpo de prefectos, que es y será nuestra columna vertebral, lo más sano del colegio. Menos mal que hemos conseguido depurar la comisión disciplinaria de algunos elementos sospechosos (uno, por ejemplo, que se mostraba demasiado comprensivo con los rebeldes, ha sido recusado) y hemos bloqueado la renovación de unos cuantos, por si acaso eran sustituidos por otros “comprensivos” y “tolerantes” (incluso podríamos conseguir algún que otro tránsfuga del grupo de nuestros adversarios, gracias a los buenos manejos de nuestros socios acomodados. ¿Qué mejor uso podría tener su potencial económico?). Así, las decisiones que salgan de ella serán rectas y justas. Importa poco lo que somos cada uno. Importa lo que debemos ser según el ideario del colegio, interpretado por nosotros. ¡Hemos de vencer! Todos iguales (el mismo lenguaje, el mismo uniforme y la misma insignia, bajo el mismo reglamento, la misma comisión disciplinaria y el mismo cuerpo de prefectos). Y el que no sea igual y lo manifieste, peor para él. Se le extirpa, y en paz. No se pueden permitir otros colegios en el interior de éste. “Pluralitat”. ¡Menuda palabreja! Colegio Santa Francisquita del Brazo Corrupto de Santa Teresa no hay más que uno, como la madre que nos parió. Pertenecer a este colegio es una de las cosas poco grandes que se puede ser en el mundo, porque somos un desatino en lo universal.

- ¡Mamá, que te has equivocado en eso de "corrupto“, "poco grandes” y “desatino”!.

- Bueno, es igual, tú ya me entiendes. Un colegio unido, grande, prestigioso y libre de toda intromisión degenerada.

(Qualsevulla semblança d’aquesta historieta amb la realitat no seria, a tot estirar, més que pura coincidència).

Can we?

Yes, we can fotre els hondurenys.

Yes, we can fer la guerra en Afganistà.

Yes, we can posar bases en Colòmbia i amenaçar els països de sempre.

Yes, we can aliar-nos amb els països que exploten als súbdits pobres i enfrontar-nos als països que fan pessigolles als rics.

Yes, we can rebre el Nobel de la pau i fer la guerra per tot arreu.

Yes, we can tractar Amèrica com el pati del darrere.

Yes, we can enganyar tot el món.

Yes, we can mentir com sempre.

Yes, we can augmentar l’escalfament de la terra.

Yes, we can tornar al sistema neoliberal d’abans de la crisi.

Canvien els governants, però no canvien els interessos de les corporacions empressarials.

UPyD

El crit, de Munch

He vist en la premsa que UPyD proposa reformar la Constitució per a que el rei jure “respetar los derechos de los ciudadanos”, però no “los de las comunidades autónomas”, perquè “los territorios no tienen derechos”. Aquesta formació és partidària d’esborrar-hi la paraula nació o nacionalitat, pel que fa a les comunitats. Afegeix que els drets sols corresponen a les persones com ciutadans, en aquest cas, espanyols, no als territoris. Ara bé, atès que els ciutadans són ciutadans perquè viuen en territori espanyol, sembla que els seus drets alguna cosa li deuen al territori. Els territoris no tenen drets, diu UPyD, però el territori nacional, sí. Territori, sí i territori, no? El nacional, sí i el català, no? Els espanyols, que ho són perquè pertanyen al territori nacional, tenen dret a no aprendre català. Un dret individual que encobreix un dret territorial, mitjançant la paraula “ciudadano”, perquè si fos un dret individual, no vinculat a cap territori, els catalans, bascos i gallecs tendrien el dret d’aprendre o no aprendre el castellà. Dret que tenen els marroquins, però que no tenen els ceutins o els melillencs. Perquè el territori marroquí no és espanyol, mentre que el ceutí o el melillenc, sí. No us sembla una mica contradictori? Si “los territorios no tienen derechos”, el territori espanyol tampoc en té i, amb ell, el “ciudadano español”, perquè la ciutadania es recolza en el territori.

Però la cosa no acaba aquí. Vegeu-ho:

1) Si part dels conciutadans de l’actual territori català no saben la llengua catalana, qui vulga exercir el dret de parlar-la no podrà fer-ho en moltes ocasions, perquè els interlocutors no l’entendran, possibilitat versemblant, si hom accepta la proposta d’UPyD. Així és que es declararia un dret individual, el d’aprendre i parlar una llengua com el català (supose que no ho prohibirien!), i es posarien les condicions per a que no es poguera exercir el dret de parlar-la. Hom proposa, per tant, fer constitucional una maledicció ancestral d’Espanya: l'aclaparadora separació entre l’Espanya oficial i l’Espanya real. No els importa que hi haja o no hi haja nacions en la realitat; el que importa és el nom. Per una part les lleis; per altra, la realitat.

2) És aquesta una estranya democràcia de dalt cap avall, una democràcia al revés, com les democràcies imperials: la metròpoli era democràtica de baix cap amunt (el poble era sobirà. Les lleis venien del poble), però dictadura, de dalt cap avall, per a les colònies (el poble colonitzat no era sobirà: les lleis li venien de dalt, de la metròpoli). Les lleis eren una cosa; el poble, una altra.

3) Esborrar una paraula d’un text no suposa eliminar la realitat significada per aquesta paraula. La realitat nacional catalana no desapareix, en el supòsit que existesca, tot eliminant de la constitució el seu nom. Tampoc desapareixen els drets que li estiguen vinculats. Apareixen, això sí, prohibicions: les prohibicions d’exercir-los. Una constitució no és un conjunt d’expressions performatives. Les expressions performatives són actes creadors de realitat, com és el cas de la paraula de Javé, creadora del món, o d’altres expressions de nissaga mítica o màgica (“abracadabra”, “obre’t, sèsam”!, etc.). Segons aquesta manera de pensar, no són els habitants d’un territori els que elaboren una constitució que els reflexe, sinó que és la constitució qui determina què és el que són els habitants d’un territori. Aquesta constitució crearia (?) la manera de ser, voler i pensar dels habitants, quan tots crèiem que era la manera de ser, pensar i voler dels habitants d’un territori qui creava o conformava la constitució. És la llei qui crea el dret i la llibertat? No és el dret i la llibertat els que creen la llei?. Una constitució no crea ni elimina res substantiu, només prohibeix o permet actes externs. La manera de ser, els pensaments, els sentiments i la voluntat resten intactes. En aquest cas, però, segurament incrementats.

Estupefacte com estic davant d’aquestes propostes, no em resta més que callar, obrir la boca i llançar... un crit?... o un gemec?

Zaratustra i l’educació (2ª. part)

Naufragio, de Gabriel Alonso, oli, 1999

Reprenc, ara, la reproducció del “discurs” que vaig interrompre el dia 11/11/09:

“L’ensenyant no transforma l’alumne, és l’alumne qui es transforma ell mateix amb l’ajuda que demana al professor i, també, mitjançant el diàleg amb els altres. Propose que l’ensenyant es retire, però no del tot: és un auxiliar, un mentor o mentora al seu servei. L’ensenyant no ensenya: ajuda a aprendre, posa les condicions o situacions d’aprenentatge. Sempre arriba un moment que hom arracona l’ensenyant com s’arraconen les crosses quan la cama està curada. Resta, però, com amic. I el diàleg amb els altres, l’ensenyant inclòs, no s’arracona mai.

“Cada alumne és fill de son pare i de sa mare, no n’hi ha dos iguals. Cadascú té els seus interessos, els seus gustos, les seues experiències, el seu ritme, la seua capacitat, etc. Per això han de ser tractats de manera diferent. La justícia (la distributiva), deia Aristòtil, consisteix a tractar de manera igual als que són iguals i de manera diferent als que són diferents (i no cite a Marx, perquè avui és un escriptor maleït, del qual tots fugen). Això que diu la llei sobre l’atenció a la diversitat és, en principi, correcte. Però no en la mateixa classe i amb un sol professor. Cal multiplicar les classes i els professors, els currículums i els títols segons les necessitats dels alumnes. Cal desregular l’Acadèmia, el contrari que cal fer amb el mercat econòmic. Per què hem de tenir alumnes en classe contra la seua voluntat (convidats de pedra o enemics persistents)? No es millor que facen una altra cosa que els siga més beneficiosa, que hi passen un temps i desprès tornen o s’encarrilen per un altre camí? Per què tots els alumnes han d'aprovar un curs o suspendre’l? No podrien aprovar-ne, per exemple, mig o un terç en un any? No serà millor que cadascú progresse al ritme de la seua naturalesa?

“Tampoc és tasca de l’ensenyant transformar la matèria bruta de l’alumne en un producte competitiu per al lliure mercat (desregulat o no). No ha de considerar-lo “matèria”, ni bruta ni neta. Els centres d’ensenyança no són empreses i el seu rendiment no és rendiment empresarial. Ni tampoc hauria d’usar-se la paraula rendiment”.

El professor quedà pensarós i tractà, perplex i escèptic, d’assimilar aquest llarg missatge. Em va dir: “Perdona, però sembla que has oblidat una cosa: els alumnes venen ja formats i conformats pel món empresarial neo-liberal en què vivim. Més encara, no sols els alumnes, també les autoritats acadèmiques (i, no cap dubte, els pares i mares). Aquestes autoritats veuen els centres com es veu una empresa: han de ser rendibles, fàbriques productores de qualificacions i títols cara a la inserció dels alumnes en la cadena productiva i/o en la cursa de l’enriquiment. Menystenen tot el que desvia d’aquest objectiu. Els alumnes, damunt, configurats com estan per l’empremta de la publicitat consumista, esperen impacients un món paradisíac, en el qual basta allargar la ma per a aconseguir la satisfacció dels seus desigs. Per això, lamente que el teu discurs estiga una mica passat de moda”.

Callàrem tots dos i ens miràrem a la cara. L’única cosa que flotava en l’ambient era la sensació de naufragi.

Zaratustra i l’educació (1ª part)

Desacato. Oli (2001) de Gabriel Alonso

Estant jo raonant amb un professor, va recaure la conversa sobre educació. En un moment determinat, em vaig entusiasmar una mica i li vaig soltar la següent "perorata", com si fos el Nietzsche de Així va parlar Zaratustra, guardades les distàncies:

“Oblida't de tot, o quasi tot, el que has aprés sobre educació i didàctica: l’ensenyant no ha de donar res a l’alumne i a l’alumna (d’ara endavant direm només “alumne” en referir-nos als dos sexes), res que siga un adoctrinament o el contingut de l'assignatura, a la força i per imposició de l’autoritat o poder institucional. Només li donarà allò que puga assimilar, allò que l’alumne puga acceptar. A més, li donarà amor i confiança.

“L’alumne no pot aprendre altra cosa en cada etapa de la seua evolució personal, que allò que està en relació, d’alguna manera, amb allò que ja sap i encaixa en les seues expectatives. Les novetats absolutes no són assimilables. Un nou contingut sol s’assimila en terreny adobat, en el complex de coneixements, clars o confusos, de l’alumne. Cada nou contingut cognoscitiu s’ha de poder enganxar als que ja existeixen en la ment per a organitzar-se en constel·lacions ben ordenades. Això és el saber, no la memorització de coses inconnexes entre sí.

“L’alumne s’ha de fer a si mateix dialogant amb els altres: alumnes, ensenyants i el món dels adults. D’antuvi, amb la guia de l’ensenyant, desprès, sense ella, si així ho vol.

“A vegades prohibir és destacar una cosa i fer-la desitjable. Prohibir és provocar la desobediència. No hi ha cosa més desitjable que la cosa prohibida, ni més repugnant que la cosa manada. Les prohibicions i els mandats del professor només seran aquelles i aquells que l’alumne puga comprendre.

“L’aprenentatge és activitat: cercar, recercar i trobar. Trobar idees, hàbits, esquemes de comportament i de valoració. Només s’aprèn allò que es fa. I no es fa res sense diàleg. Estudiar és igual que viure, és part de la vida. L’home actua (viu) per a mantenir-se en vida. Per a viure s’han de fer moltes coses, una d’elles és estudiar".

El professor m’escoltava. Es mostrava, però, cansat i una mica escèptic, com si volguera dir-me: “vine a la meua classe i voràs el que és bo”. No obstant, jo vaig continuar.