UPyD

El crit, de Munch

He vist en la premsa que UPyD proposa reformar la Constitució per a que el rei jure “respetar los derechos de los ciudadanos”, però no “los de las comunidades autónomas”, perquè “los territorios no tienen derechos”. Aquesta formació és partidària d’esborrar-hi la paraula nació o nacionalitat, pel que fa a les comunitats. Afegeix que els drets sols corresponen a les persones com ciutadans, en aquest cas, espanyols, no als territoris. Ara bé, atès que els ciutadans són ciutadans perquè viuen en territori espanyol, sembla que els seus drets alguna cosa li deuen al territori. Els territoris no tenen drets, diu UPyD, però el territori nacional, sí. Territori, sí i territori, no? El nacional, sí i el català, no? Els espanyols, que ho són perquè pertanyen al territori nacional, tenen dret a no aprendre català. Un dret individual que encobreix un dret territorial, mitjançant la paraula “ciudadano”, perquè si fos un dret individual, no vinculat a cap territori, els catalans, bascos i gallecs tendrien el dret d’aprendre o no aprendre el castellà. Dret que tenen els marroquins, però que no tenen els ceutins o els melillencs. Perquè el territori marroquí no és espanyol, mentre que el ceutí o el melillenc, sí. No us sembla una mica contradictori? Si “los territorios no tienen derechos”, el territori espanyol tampoc en té i, amb ell, el “ciudadano español”, perquè la ciutadania es recolza en el territori.

Però la cosa no acaba aquí. Vegeu-ho:

1) Si part dels conciutadans de l’actual territori català no saben la llengua catalana, qui vulga exercir el dret de parlar-la no podrà fer-ho en moltes ocasions, perquè els interlocutors no l’entendran, possibilitat versemblant, si hom accepta la proposta d’UPyD. Així és que es declararia un dret individual, el d’aprendre i parlar una llengua com el català (supose que no ho prohibirien!), i es posarien les condicions per a que no es poguera exercir el dret de parlar-la. Hom proposa, per tant, fer constitucional una maledicció ancestral d’Espanya: l'aclaparadora separació entre l’Espanya oficial i l’Espanya real. No els importa que hi haja o no hi haja nacions en la realitat; el que importa és el nom. Per una part les lleis; per altra, la realitat.

2) És aquesta una estranya democràcia de dalt cap avall, una democràcia al revés, com les democràcies imperials: la metròpoli era democràtica de baix cap amunt (el poble era sobirà. Les lleis venien del poble), però dictadura, de dalt cap avall, per a les colònies (el poble colonitzat no era sobirà: les lleis li venien de dalt, de la metròpoli). Les lleis eren una cosa; el poble, una altra.

3) Esborrar una paraula d’un text no suposa eliminar la realitat significada per aquesta paraula. La realitat nacional catalana no desapareix, en el supòsit que existesca, tot eliminant de la constitució el seu nom. Tampoc desapareixen els drets que li estiguen vinculats. Apareixen, això sí, prohibicions: les prohibicions d’exercir-los. Una constitució no és un conjunt d’expressions performatives. Les expressions performatives són actes creadors de realitat, com és el cas de la paraula de Javé, creadora del món, o d’altres expressions de nissaga mítica o màgica (“abracadabra”, “obre’t, sèsam”!, etc.). Segons aquesta manera de pensar, no són els habitants d’un territori els que elaboren una constitució que els reflexe, sinó que és la constitució qui determina què és el que són els habitants d’un territori. Aquesta constitució crearia (?) la manera de ser, voler i pensar dels habitants, quan tots crèiem que era la manera de ser, pensar i voler dels habitants d’un territori qui creava o conformava la constitució. És la llei qui crea el dret i la llibertat? No és el dret i la llibertat els que creen la llei?. Una constitució no crea ni elimina res substantiu, només prohibeix o permet actes externs. La manera de ser, els pensaments, els sentiments i la voluntat resten intactes. En aquest cas, però, segurament incrementats.

Estupefacte com estic davant d’aquestes propostes, no em resta més que callar, obrir la boca i llançar... un crit?... o un gemec?

Zaratustra i l’educació (2ª. part)

Naufragio, de Gabriel Alonso, oli, 1999

Reprenc, ara, la reproducció del “discurs” que vaig interrompre el dia 11/11/09:

“L’ensenyant no transforma l’alumne, és l’alumne qui es transforma ell mateix amb l’ajuda que demana al professor i, també, mitjançant el diàleg amb els altres. Propose que l’ensenyant es retire, però no del tot: és un auxiliar, un mentor o mentora al seu servei. L’ensenyant no ensenya: ajuda a aprendre, posa les condicions o situacions d’aprenentatge. Sempre arriba un moment que hom arracona l’ensenyant com s’arraconen les crosses quan la cama està curada. Resta, però, com amic. I el diàleg amb els altres, l’ensenyant inclòs, no s’arracona mai.

“Cada alumne és fill de son pare i de sa mare, no n’hi ha dos iguals. Cadascú té els seus interessos, els seus gustos, les seues experiències, el seu ritme, la seua capacitat, etc. Per això han de ser tractats de manera diferent. La justícia (la distributiva), deia Aristòtil, consisteix a tractar de manera igual als que són iguals i de manera diferent als que són diferents (i no cite a Marx, perquè avui és un escriptor maleït, del qual tots fugen). Això que diu la llei sobre l’atenció a la diversitat és, en principi, correcte. Però no en la mateixa classe i amb un sol professor. Cal multiplicar les classes i els professors, els currículums i els títols segons les necessitats dels alumnes. Cal desregular l’Acadèmia, el contrari que cal fer amb el mercat econòmic. Per què hem de tenir alumnes en classe contra la seua voluntat (convidats de pedra o enemics persistents)? No es millor que facen una altra cosa que els siga més beneficiosa, que hi passen un temps i desprès tornen o s’encarrilen per un altre camí? Per què tots els alumnes han d'aprovar un curs o suspendre’l? No podrien aprovar-ne, per exemple, mig o un terç en un any? No serà millor que cadascú progresse al ritme de la seua naturalesa?

“Tampoc és tasca de l’ensenyant transformar la matèria bruta de l’alumne en un producte competitiu per al lliure mercat (desregulat o no). No ha de considerar-lo “matèria”, ni bruta ni neta. Els centres d’ensenyança no són empreses i el seu rendiment no és rendiment empresarial. Ni tampoc hauria d’usar-se la paraula rendiment”.

El professor quedà pensarós i tractà, perplex i escèptic, d’assimilar aquest llarg missatge. Em va dir: “Perdona, però sembla que has oblidat una cosa: els alumnes venen ja formats i conformats pel món empresarial neo-liberal en què vivim. Més encara, no sols els alumnes, també les autoritats acadèmiques (i, no cap dubte, els pares i mares). Aquestes autoritats veuen els centres com es veu una empresa: han de ser rendibles, fàbriques productores de qualificacions i títols cara a la inserció dels alumnes en la cadena productiva i/o en la cursa de l’enriquiment. Menystenen tot el que desvia d’aquest objectiu. Els alumnes, damunt, configurats com estan per l’empremta de la publicitat consumista, esperen impacients un món paradisíac, en el qual basta allargar la ma per a aconseguir la satisfacció dels seus desigs. Per això, lamente que el teu discurs estiga una mica passat de moda”.

Callàrem tots dos i ens miràrem a la cara. L’única cosa que flotava en l’ambient era la sensació de naufragi.

Zaratustra i l’educació (1ª part)

Desacato. Oli (2001) de Gabriel Alonso

Estant jo raonant amb un professor, va recaure la conversa sobre educació. En un moment determinat, em vaig entusiasmar una mica i li vaig soltar la següent "perorata", com si fos el Nietzsche de Així va parlar Zaratustra, guardades les distàncies:

“Oblida't de tot, o quasi tot, el que has aprés sobre educació i didàctica: l’ensenyant no ha de donar res a l’alumne i a l’alumna (d’ara endavant direm només “alumne” en referir-nos als dos sexes), res que siga un adoctrinament o el contingut de l'assignatura, a la força i per imposició de l’autoritat o poder institucional. Només li donarà allò que puga assimilar, allò que l’alumne puga acceptar. A més, li donarà amor i confiança.

“L’alumne no pot aprendre altra cosa en cada etapa de la seua evolució personal, que allò que està en relació, d’alguna manera, amb allò que ja sap i encaixa en les seues expectatives. Les novetats absolutes no són assimilables. Un nou contingut sol s’assimila en terreny adobat, en el complex de coneixements, clars o confusos, de l’alumne. Cada nou contingut cognoscitiu s’ha de poder enganxar als que ja existeixen en la ment per a organitzar-se en constel·lacions ben ordenades. Això és el saber, no la memorització de coses inconnexes entre sí.

“L’alumne s’ha de fer a si mateix dialogant amb els altres: alumnes, ensenyants i el món dels adults. D’antuvi, amb la guia de l’ensenyant, desprès, sense ella, si així ho vol.

“A vegades prohibir és destacar una cosa i fer-la desitjable. Prohibir és provocar la desobediència. No hi ha cosa més desitjable que la cosa prohibida, ni més repugnant que la cosa manada. Les prohibicions i els mandats del professor només seran aquelles i aquells que l’alumne puga comprendre.

“L’aprenentatge és activitat: cercar, recercar i trobar. Trobar idees, hàbits, esquemes de comportament i de valoració. Només s’aprèn allò que es fa. I no es fa res sense diàleg. Estudiar és igual que viure, és part de la vida. L’home actua (viu) per a mantenir-se en vida. Per a viure s’han de fer moltes coses, una d’elles és estudiar".

El professor m’escoltava. Es mostrava, però, cansat i una mica escèptic, com si volguera dir-me: “vine a la meua classe i voràs el que és bo”. No obstant, jo vaig continuar.

Són corruptes tots els polítics?

“Tots els polítics són corruptes” és una frase que va adquirint cada dia més acceptació entre la gent. Es tracta d’una generalització que, des d'un punt de vista lògic, no te justificació. El pas del particular (alguns polítics estan corromputs) a l’universal (tots els polítics estan corromputs, els que coneixem i els que no coneixem) és una inducció incompleta que només seria admesa com a vàlida si de l’universal induït (tots els polítics) es pot deduir que qualsevol polític (aquest, aquest altre, el de més enllà, etc., etc.) és corrupte i, per tant se’l fica a la presó sense necessitat de cap intervenció judicial. Veus un polític per aquí, avises a la policia i, pam!, a la garjola. Ja que un judici és una manera d’esbrinar si una persona és culpable d’un delicte o no ho és. Si no els tanquem tots d’un colp, si primer se'ls ha de jutjar, això vol dir que no tots són corruptes i, per tant, aquesta inducció concreta no és vàlida.

De segur que, si fora vàlida, tots els empresaris serien corruptes, perquè alguns ho són. I, com bona cosa de ciutadans són corruptes, tots també ho serien. Conclusió: “todos a la cárcel”, inclosos jutges, policies, capellans i bisbes, fins i tot el no polític que pensa que tots els polítics són corruptes. No oblidem que ja Jesucrist va dir: “qui estiga lliure de pecat, que tire la primera pedra”. I ningú no en va tirar cap. Tots havien pecat. Però tots eren corruptes?

De totes passades, sempre queda un dubte. Més o menys, suposem que no tots són corruptes, és clar, però no sabem qui. No sabem dels polítics en exercici qui ho és i qui no. Ni tampoc sabem, a l’hora de votar, qui ho serà. Tant podria tractar-se del 5, del 10, del 20 com del 90 %. Uns apugen el percentatge perquè se senten defraudats i/o per rancúnia. Altres, perquè se saben (o simplement se senten d’una manera confusa) culpables de corrupció o la desitgen o, fins i tot, per solidaritat amb els culpables, necessiten expandir-la a fi de dissoldre la culpabilitat entre tots i banalitzar-la. No podria dir ara qui són els que la rebaixen, fora d’aquells que estan acostumats al rigor lògic, o dels que voldrien fer creure que el sistema democràtic actual és perfecte o, potser, alguns que viuen de la corrupció o, per fi, els optimistes.

Hi ha moltes teories segons les quals els éssers humans tenim en la nostra natura el cuc de la corrupció (moral, vull dir). Les més conegudes afirmen que l’home d’antuvi era innocent i desprès es va pervertir. Recordem la història bíblica del pecat original, la clàssica de la caixa de Pandora i la il·lustrada de Rousseau (l’home naix innocent i la societat el deprava). N’hi ha una altra, que a mi em sembla a cavall entre la bíblica i la rousseuaniana. És aquella que s’expressa amb la frase que em repetien de menut: “fuig de les males companyies”. No serà (si ens refiem d’aquesta última) que els polítics arriben a la política innocents i són pervertits per aquestes males companyies (negociants i polítics corruptes)? Voldria pensar que és així, si no recordara aquella frase: “Me he metido en política para forrarme”. Casi segur que així no són tots. Tanmateix, qui podrà resistir-s’hi, per molt bona voluntat que tinga, si també els votants, molts i en abundància, són corruptes, es beneficien de la corrupció i la premien: voten al corrupte i obliden l’innocent? A mi són els votants qui em fan por, no els polítics. Millor dit: aquests també, però menys. Per això, m’agradaria que es refundara el nostre sistema democràtic liberal-capitalista i global. No siga cosa que la degradació dels votants acabe en poc de temps amb l'única i malaurada democràcia que tenim.

L'educació

Desacato general
(Oli de Gabriel Alonso, 2002)

Els escolars, xics i xiques, de dia en dia esdevenen més incontrolables i plantegen problemes de disciplina que voregen, a vegades, la delinqüència (o, fins i tot, cauen en ella): agressions, assetjaments, violència verbal i física. Es vol resoldre el problema canviant l’escola amb un pacte entre partits referit només a l’educació. Però no saben (o sí?) que el problema de l’escola està fora de l’escola. El problema educatiu és més que educatiu. Ningú ignora que, si en els EUA fan fallida corporacions financeres, tot el món fa “crack”. La societat, el món globalitzat, és un sistema més o menys compacte, que evoluciona conjuntament. El problema dels xiquets i xiquetes està en la societat adulta en general (i viceversa). No dic els pares, perquè els adults com a pares són una cosa (ells tampoc poden fer massa en l’educació dels seus fills) i els pares com adults, no com a pares, són una altra: el seu comportament, allò que pensen, allò que valoren, allò que fan, juntament amb la resta de la societat, al marge dels seus fills, és el que, a través de l’ambient, de veritat influeix en aquests, no sols allò que voldrien ensenyar-los directament. La gent petita reprodueix a gran voltatge els valors, les irregularitats i els desequilibris psíquics dels adults (com si fos l’efecte papallona). Capten inconscientment, com una esponja, les ones herzianes invisibles del món adult. Això mateix es pot dir dels adolescents i de la joventut.

Amb una societat com la que tenim, el saber rigorós, la cultura de l’esforç intel•lectual, la serietat i honradesa figuren als esglaons més baixos de l’escala de valors. Als més alts tenim, en canvi, l’èxit social i econòmic (que sembla no requerir estudis), el guany i l’increment indefinit dels beneficis, la defraudació a Hisenda, l’explotació dels clients amb l’engany o, si és el cas, també l’engany als empresaris; la diversió, la satisfacció dels capricis, el plaer, el luxe obtinguts sense esforç i amb martingales més o menys il•legals… S’admira l’astut, el corrupte (que esquiva la llei i resta impune), el violent victoriós, el pocavergonya, el llest per a sortir-se’n dels embolics produïts per la seua immoralitat, el pillastre... La persona bona, honesta i culta és, a tot estirar, respectada, però mai admirada. En fí, què podem esperar d’un ciutadà com l’actual, espectador televisiu, que, segons Costa Gavras (La era del compromiso, Babelia, El País, 17/10/2009, citant a un ex directiu de televisió francesa), no es pot enfrontar a temes massa complicats, només a espectacles fets generalment amb la intenció de preparar-lo per a comprar i beure Coca-Cola?

Si voleu canviar els nens i nenes, els joves i les joves, canvieu els adults. Els adults són el problema, no el jovent. Dit això, en el cas que el món dels adults seguisca intacte (que és d’allò més probable), algunes coses caldrà fer en educació, encara que no passen de ser pedaços, com sembla ser el fat de la història humana (i deixem per un altre dia la qüestió pedagògica i didàctica). Les reformes han patit sempre de tacanyeria financera: sempre han sortit del parlament econòmicament coixes. Falten recursos didàctics, edificis adequats, prestigi econòmic del professorat (que seria la base del prestigi social), més professors, menys alumnes per aula, etc. Allò dels ordinadors portàtils és una solució convenient, però cridanera, que no passa de ser un pedaç; més aviat distreu del que s’hauria de fer. Si, finalment, es vol millorar l’educació sense tocar les altres dimensions de la societat, per fi s’ha de parlar de diners i de financiació educativa esponerosa i abundant, cosa que ha mancat en les distintes lleis i, en general, en els successius pressupostos. El problema de l’educació rau en el món adult i en els diners. Si no canvieu l’un, canvieu, al menys, l’admistració dels altres. Encara que millor seria canviar-ho tot. O intentar-ho.

Relació alumnes-professors

Acudits sobre la marxa

Si a les persones que han participat en un avortament les volen castigar per haver assassinat una persona que no existeix i a Obama el premien per una pau que no ha fet, serà que estem entrant en un món virtual on allò que val són les realitats inexistents, un món poblat només de fantasmes?

------- -------

El Pueblo unido jamás será vencido, si es de dretes.

------- -------

a) Zapatero i Europa es varen enfrontar a Bush quan la guerra preventiva d’Irak. b) Els diputats del PSOE a Europa han votat Barroso, quart de les Azores, per a president de la Comissió Europea, d’acord amb la majoritaria dreta del parlament europeu. c) Ara s’esmenta el nom de Tony Blair, el segon de les Azores, per a president del Consell europeu, quan s’aplique, que es preveu prompte, el tractat de Lisboa. d) Quin destí estaran preparant-li a Aznar, el tercer de las Azores? Perquè del primer, Bush, ja n’hi qui pensa que, poc a poc, va reencarnant-se en Obama.

------- -------

Imagine que ja hem tornat a la situació anterior: S’ha promulgat una llei que prohibeix l’avortament en tots els supòsits. Aleshores, les dones que no volen avortar no avorten, com sempre, amb llei o sense llei. Les dones que necessiten avortar i disposen de mitjans econòmics suficients, avorten, unes a l’estranger en condicions saludables, altres clandestinament al país en condicions perilloses. A vegades, la interrupció clandestina de l’embaràs, en condicions tècniques i higièniques deficients, comporta la mort de la mare. En aquests casos tenim una llei que ha matat una mare i no ha evitat l’avortament. Podríem considerar assassins els responsables de la llei, atès que es tracta d'una persona real actual no una imaginada?

------- -------

El cas Billet, Pillet o Millet (tant se me’n dóna) a Catalunya n’és un de tants que, a Espanya i al món, manifesten la corrupció general del lliberal-capitalisme, causa de la crisi que patim. No obstant això, és admirable com la gent, amb una tossuderia inasequible al desaliento, s’aferra a la causa dels seus mals com si hi obtinguera plaer massoquista. Quan trigarem, doncs, a veure el senyor Billet, Pillet, o Millet (o com li diguen) presidint la Generalitat? Exemples ja en tenim, a Itàlia i a algunes comunitats espanyoles.

Berlusconi

Potser no ens hem adonat encara que Berlusconi està destapant, sense saber-ho, la caixa de Pandora de la política i la justícia en allò que aquestes tenen de subterrani. Segons ell, un tribunal polititzat d’esquerres no oferiria garanties. I un de dretes? Un de dretes a cop segur que no estava polititzat. Influir en els jutges del Tribunal Constitucional, no per a que sentencien segons les lleis, sinó segons el desig d’ell, president del govern i gran empresari privat, seria bo i just. No influir en els magistrats, és a dir, deixar que cadascú vote al seu aire (no tòrcer-los la voluntat per mitjans que em repugna imaginar), com diu que ha passat en el Tribunal Constitucional italià, seria, en canvi, injust i perniciós; en aquest cas: fer política d’esquerres contra ell. La justícia hauria d’estar allunyada d’aquesta política per a ser justícia.

Pensem ara en el Tribunal Constitucional espanyol. Els seus membres han estat elegits pels polítics en raó de les seues afinitats. Per tant són membres polítics, elegits pels polítics que han estat elegits pel poble. Són polítics indirectament elegits, de segon, tercer o quart nivell, però polítics. Què voldrà dir això, segons la teoria de Berlusconi? Que, si són d’esquerres, la seua sentència seria injusta. I si són de dretes? Si són de dretes, sembla que no. En tot cas, no serà més encertat pensar que el fet de ser polítics, de dretes o d’esquerres, els invalida com jutges justos, perquè la política és parcial per definició: està feta per partits? Més encara, habitualment els interessos dels partits resulten beneficiats o perjudicats per les sentències, de tal manera que, a l’hora d’elegir magistrats, aquests partits no arriben mai a consensuar-ne l’elecció, encara que siga la d’un o la de dos. Arribarem, doncs, a la conclusió que l’únic jutge just seria Franco, ja que presumia de no ser polític? Això equivaldria a pensar que és apolític tot aquell que es declara com a tal, quan, en realitat, és una forma de fer política, encoberta i més perillosa per a la societat.

Siga el que siga, els jutges, sobre tot els del Consell General del Poder Judicial i els del Tribunal Constitucional, són polítics, perquè tenen un origen polític, com els polítics polítics (i, per ara, no rasquem més). En conseqüència no apliquen les lleis imparcialment, sinó interpretades per les seues ideologies. Amb tota l’honestedat que vostès vulguen, però interpretades. Per això els polítics dels partits s’esforcen tant per designar magistrats d’aquests organismes persones afins a la seua ideologia.

Eixa és la raó per la qual sembla que els catalans estan inquiets davant la propera sentència sobre l’Estatut, ja que no veuen en el Tribunal prou magistrats d’ideologia catalana, i massa d’ideologia espanyola.