Haurem partit del no res per, al capdavall, assolir el cim més alt de la misèria?

La caverna

Si analitzem pel nostre compte el mite de la caverna platònica, podrem veure que la cova és real, les persones són reals, les de dins i les de fora, les cadenes són reals i reals són les ombres projectades a la paret. No és real, però, allò que els encadenats creuen que són aquestes ombres, perquè són projeccions del que passa fora, i ells no ho saben ni volen saber-ho.

Jo, per la meua part crec que la veritable realitat, la solució del problema, no està fora, sinó dins, en aquest món. Sortir de la caverna no és sortir d’aquest món. És en aquest món on hem d’anar descobrint allò que és vertader, sortint a poc a poc de l’engany (no d’un cop, d’una vegada i per a sempre). És aquí on hem d’anar assolint la llibertat possible, alliberant-nos progressivament de les cadenes. Sortir de la caverna no significa, doncs, altra cosa que sortir de l’error, de la submissió, de la fe cega.

No obstant, el fet que al mite els presoners es neguen a acceptar la notícia del company auto-alliberat ni vulguen, trencant les cadenes, sortir a comprovar-ho, ens fa pensar que comencen a no estar segurs del que creien saber: el significat de les ombres i la natural comoditat de les cadenes. Aleshores, aquesta fe insegura va convertint-se en una altra cada vegada més tossuda i menys racional, capaç de matar el missatger alliberat.

Hi ha qui vol saber i hi ha qui prefereix ignorar obstinant-se en la ignorància. Aquest entossudiment revela un grau elevat de feblesa intel·lectual i, fins i tot, psicològica. Feblesa i por, por no reconeguda, por inconscient. El poregós és feble. Per això té por i mata el missatger. Por que arribe al seu coneixement que els crims perpetrats pels franquistes en la guerra i en la postguerra, amb la finalitat de fer desaparèixer una manera de pensar, eren crims contra la humanitat, una espècie de genocidi, crims horribles i repugnants; por d’assabentar-se qui són els criminals que els van cometre; por d’aplegar a saber fins on arriba la corrupció del cas Gürtel; por que els catalans puguen escapar-se del nostre domini i ser diferents; por de descobrir que el poder polític no es més que una delegació del veritable poder: el de les corporacions econòmiques que estan darrere del lliure mercat. Por de desemmascarar el lliure mercat, tan lliure, tan lliure, que és una dictadura per a nosaltres (si no ho creus, compta quantes tisorades ens obliguen a patir i com serà impossible carregar els rics amb l’impost promès). Por d’arribar a comprendre que la política econòmica del creixement indefinit i del mercat desregulat creixerà de tal manera que arramblarà amb tot i, conseqüentment, amb sí mateixa, si no frenem a temps aquest cavall desbocat.

Indubtablement no tots tenen eixa por: són els que voldrien que ningú no sabera mai què reflecteixen les ombres de la pared, que mai ningú sortira de la cova, que tots romangueren sempre en l’error. D’aquests explícitament no parla Plató. També tenen por, però una altra: por por de perdre el que gaudeixen gràcies a la ignorància dels altres.

És possible que el secret de tot aquest embolic estiga en el plaer i la comoditat de les cadenes. No seria la primera volta que el poble prefereix les cadenes a la llibertat. No heu oït parlar del famós clamor popular en suport de Fernando VII (el que “usaba paletó”) quan aquest va derogar la Constitució liberal de Cádiz? Cridaven: “Vivan las caenas!”. Doncs, això mateix: el poble, de vegades, prefereix les cadenes.

Per tant, veient com veiem tots, ara per ara, el caire de la mentalitat popular, no sóc massa optimista. La nostàlgia de les cadenes daurades i de l’enriquiment fàcil (principi màxim de l’ètica neoliberal popular), les superxeries de polítics i periodistes, les llibertats banals que emmascaren la dictadura profunda, l’entestament en “mantenella y no enmendalla”, en fi, parlant clar i net: la “burrera” general; tot això plegat a vegades em fa pensar que no tenim sortida. Com el cartell que posa Dante Alighieri a la porta de l’infern, em ve la temptació de dir: “Lasciate ogni speranza”. Perquè, inspirat en Groucho Marx, crec que nosaltres, éssers humans, havent partit del no res, podríem aplegar al cim més alt de la misèria, si no canviem la visió que tenim de l’economia i de la política. Podrem fer-ho?

.........................................


Marginàlia

Són els jutges autèntics polítics i els polítics només que titelles dels jutges? O són els jutges les titelles dels polítics?

Si els jutges són polítics o viceversa, la democràcia està perduda.

La sortida de la crisi

La caverna de Plató

•  Plató, al mite de la caverna, imagina unes persones encadenades de braços i peus i incapaços de girar el cap, perquè el tenen immobilitzat. Estan en una caverna que té una entrada oberta a contrallum al llarg de tota la cova. La llum que entra per aquesta porta projecta a la paret del davant seu tot el que hi passa, de manera que ells només veuen les ombres de la realitat exterior, la qual no poden mirar, com ja hem dit, perquè tenen el cap immobilitzat. Per això creuen que les ombres que veuen són la realitat. Una d’aquestes persones aconsegueix alliberar-se de les cadenes, surt de la gruta i descobreix la realitat veritable. Torna a la cova per informar els companys i ajudar-los a sortir, però aquests s’hi neguen.
•  El Show de Truman és una pel•lícula dirigida per Peter Weir i estrenada en 1998. El protagonista és objecte d’una realityshow des d’abans de nàixer, de la qual ell no en sap res. La ciutat on viu és un plató o setting immens al costat d’un llac artificial (suposadament el mar) que figura com natural, en el qual es produeixen tempestats a discreció del director. El cel és una cúpula construïda, més immensa encara. És el límit del setting o caverna. Els veïns són actors i actrius. Una quantitat d’efectes especials inversemblants, però ocults, impedeixen al protagonista adonar-se’n que tot és fictici. Ell no està veient ombres o efectes de pantalla: és ell les ombres que altres veuen i ho saben. Viu, però, en una ficció, en un setting.
•  El sistema econòmic que ens regeix és una altra ficció, com la caverna, o els show de Truman. Com a la caverna de Plató, ens fan veure les ombres del sistema de lliure mercat, el liberal-capitalista, però no totes, sinó les seleccionades. No veiem qui el maneja, al servei de qui està, a qui beneficia. El sistema complet està fora i no el veiem. No veiem tampoc la resta de la realitat dins de la qual es troba el sistema. Ens amaguen les conseqüències, els antecedents i els concomitants. Conseqüències: posem per cas, la crisi que estem patint ara, amb els retalls, que per a molts suposa la misèria absoluta. Antecedents i concomitants, per exemple, les catàstrofes naturals, que no són tan naturals. L’horror de la catàstrofe d’Haití és degut a la dictadura del lliure mercat mundialitzat per a afavorir empreses USA super-potents amagades fora de la caverna com a circumstàncies reals no projectades sobre la paret de dins. USA subvenciona als conreadors d’arròs; Haití, per pobresa i liberalisme, no subvenciona els seus arrossers; USA els ven l’arròs més barat. Conseqüència: els arrossers abandonen la terra i s’afilien a la pobresa. Per tant, l’horror de la catàstrofe sembla natural, és, però, artificial. I així, de tota la resta: recordem les dictadures imposades o tolerades per França i USA que han estat ofegant Haití des que van ser els primers negres que s’independitzaren. Fins i tot podríem comparar aquestes dictadures amb la dels Castro, ni imposada ni tolerada per cap dels dos imperis i els seus seguidors, i veure com se’n surten.

Haití

•  També el podem analitzar com una ficció a l’estil Show de Truman. Tot el que ens rodeja és ficció, ficció manipulada des de fora. Si no acomplim les regles de la realitat fictícia, ens aboquem al fracàs. Les regles d’aquesta ficció així ho determinen. Si hi ha algun incident o aspecte real que no encaixa, l’eliminem fingint un accident o qualsevol altre estratagema. El protagonista d’aquesta ficció també és capaç de sortir fora i descobrir la realitat més enllà de l’aparença enganyosa.
•  La diferència entre una i l’altra ficció rau en què, per a Plató, l’alliberat és un ser més intel•ligent, el savi, un leader voluntariós, un agitador, que vol redimir les masses incultes i passives, les quals, tanmateix, estimen la seua ignorància i no li fan cas. Estan destinades a ser dirigides. En Plató s’estableix una diferència de nivells humans dins de la classe encadenada: el leader agitador i les masses amorfes.
•  En Peter Weir, es tracta d’un sol individu (deixem a banda, ara, totes les interpretacions possibles i força interessants del que signifiquen el productor, el realitzador, els intèrprets i els espectadors del show). Suposem que l’individu en qüestió, Truman, representa la humanitat sotmesa a la dictadura del lliure mercat (productor, director, intèrprets, efectes especials…). Doncs bé. En aquesta pel•lícula la humanitat se’n surt, es rebel•la i pren el comandament de sí mateixa: s’allibera sense necessitat de leaders.
•  Què opineu de tot açò? Pense tornar a parlar-ne al proper post.

Truman sortint de la caverna

Més sobre el Constitucional

• “Entre cachondeos”, i martingales, “anda el juego del Constitucional” des de fa ja quatre anys. Una broma de mal gust, vaja! Hem aplegat a tal punt que quan oïm la paraula “jutge”, se’ns tensen els músculs, el cos se’ns encabrita i a dures penes podem evitar la fugida. No és sols pel Constitucional, sinó pel Suprem, pel Poder Judicial. Sempre hi ha hagut grups socials perillosos i més o menys terrorífics: els bandolers d’antany, els pirates de sempre, els lladres actuals, els financers neocapitalistes de les hipoteques subprimes o basura, etc. Ara tenim, a més a més, els jutges. No tots, clar. Substitueixen els polítics i emmenen la sobirania popular, la retallen, la riboten, per tal de satisfer els seus interessos (polítics o d’una altra classe, vés a saber). I això que el poder dels jutges, com el del parlament, com el del govern, ve del poble i a ell hauria d’estar sotmès… Sobirania popular (de baix cap a dalt), recordeu? No toleren ser criticats. Però, si segueixen així, esdevindran “alguacilados”, com el ”alguacil” de Quevedo.

• Per què no eliminem almenys el Constitucional? No són polítics? Doncs, si són polítics, ja tenim les Corts i el Senat.

• La Constitució del 78 consagra, a l’article 2, diuen, “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”. És una cosa pareguda a “la unidad indisoluble del matrimonio”, com ja he esmentat en un post anterior. Ambdós, “indisolubles” al paper; és a dir, en el llenguatge, però no en la realitat, si fem cas de la quantitat de matrimonis dissolts de fet quan el divorci estava prohibit. Creieu que aleshores tots els matrimonis romanien tranquil·lament en unitat i harmonia? Pel que fa als malavinguts, estaven units, és clar, però en la guerra interna, en la tensió, en l’odi, en el conflicte. I és que una cosa és el llenguatge i una altra, la realitat.

• Bé que és sabut que el llenguatge contribueix a configurar la realitat. Per a molts (els polítics i els publicitaris, sobre tot) el significat de les expressions que utilitzen no és l’habitual que tots entenem (significat locutiu), sinó la modificació que produeixen (significat perlocutiu) o que volen produir (significat il·locutiu) en la realitat del comportament humà. Modificació que no sempre coincideix amb el significat conceptual o locutiu. Què significa conceptualment “indisoluble unidad”? Pot ser: unió volguda per les parts en pla d’igualtat, de tu a tu. Pot ser: unió no volguda, però forçada per un poder extern. Pot ser: unió no volguda per una de les parts, que ha sigut sotmesa per l’altra. Etc. Algun d’aquests possibles significats pot ser produït perlocutivament en la realitat (el darrerament citat seria el preferit pels polítics “españoles”). També, però, se’n pot produir un altre, totalment aliè als significats semàntics esmentats (en alguns casos ni volgut ni pensat). Aquest podria ser: odi, rancor, enveja; podria ser: conflicte, separació, divisió, dissolució... És a dir, el llenguatge creador no sempre produeix en la realitat allò que semànticament significa, com el del Gènesi: “Que es faça la llum. I la llum es va fer”. O com el “Obri’t, sèsam!” (i la porta s’obrí), de “Alí Babà i els quaranta lladres”.

• Així, doncs, hauríem de ser conscients, en primer lloc, de la varietat de significats semàntics que pot tenir l’expressió indisoluble unidad i elegir-ne un adient amb els principis democràtics que presideixen teòricament la nostra convivència. Per exemple: unió volguda per les parts en pla d’igualtat, de tu a tu. I fer el que calga per aconseguir-la, d’acord, també, amb els principis democràtics de convivència (que inclouen el dret a decidir). Cal evitar un resultat perlocutiu incoherent amb el significat semàntic elegit. Si diem: “indisoluble unidad”, que els units estiguen units, perquè així ho volen, no que, desunits voluntàriament i afectiva, els obliguem a estar units des de fora o des de dins, i a la força, o amb el tipus d’unitat, la del sotmetiment, que no volen. La llibertat del poble hauria de decidir sobre les lleis. Però, compte! No un poble definit prèviament, que plantejaria el mateix problema, sinó un poble estructurat per sí mateix, com correspon a allò que diuen democràcia.

• El que han de fer els jutges, d’antuvi, és, a l’empar dels principis democràtics, els de convivència i els de bona voluntat, triar el significat adient de “indisoluble unidad”, perquè la unitat, com hem vist, pot entendre’s de moltes maneres. Ja ho havia dit, abans que jo, Aristòtil referint-se a la unitat de l’ésser. Però millor seria que desaparegueren i que deixaren d’emprenyar el personal amb una funció inútil i supererogatòria que se’n passa de la ratlla. Vegeu, si’s plau:

• http://www.elpais.com/articulo/espana/elpepiesp/20100501elpepinac_14/Tes

El Constitucional fent la seua tasca d’adaptar Catalunya a la Constitució interpretada per ell

“Guerracivilistas”

• Ara i adès acusen de “guerracivilistas” als que defensen Garzón. És sabut que hi hagué la “Guerra Civil”, continuació del “Alzamiento Nacional”, perquè els republicans no se sotmeteren immediatament al Franco revoltat, que la va declarar. Ja Franco deia rebels, no a sí mateix ni als seus seguidors, que eren els rebels perquè es varen revoltar (Alzamiento), sinó als que romangueren fidels a l’Estat de dret, la República (“Nos levantamos en armas contra ellos. Y mira si eran rebeldes, que se defendieron y todo. Y ahora sus descendientes, después de tantos años, quieren saber más de la cuenta, incluso dónde estan enterrados sus parientes, fíjate! Nunca tienen bastante. Nos obligarán a hacer la guerra otra vez.”). Per això ara, igual que abans, els acusen de fer la guerra (“guerracivilistas”, diuen), només per reclamar el dret de descobrir on varen ser sepultats els seus familiars, víctimes dels que varen iniciar la guerra (els que es varen revoltar, els autèntics rebels contra el poder legítim) i de demanar que es revocaren les sentències condemnatòries, sentències il·legals, evidentment.

• La “Victoria” és una llosa, la llosa de Franco, que pesa sobre els vençuts, no sobre ell i els franquistes, una llosa permanent que els paralitza. El seu instrument, ara, l’instrument de la “Victòria”, són els jutges, no tots, però bastants, els quals defensen la “Victoria” acusant Garzón. No acusen Garzón pel que ha fet com reaccionari (perquè també té accions reaccionàries, de les quals ja en parlarem quan toque), sinó pel que ha fet com demòcrata. Per això hem de defensar-lo. En aquest moment defensar Garzón és defensar les víctimes del franquisme.

• El Mal és que si no estigueren els jutges per a perseguir Garzón, estaria el poble, una gran part del poble. El franquisme s’ha fet consubstancial amb l’ésser dels espanyols. És curiós, però si esmentes la pau, és la pau de Franco la que els ve a la ment. Si esmentes la guerra, és la guerra dels vençuts, “los guerracivilistas” qui la feren, i que ara volen tornar a fer-la. De res val dir que el “Alzamiento” el varen fer els franquistes, que són ells els que es varen revoltar, que la pau de 40 anys va ser una pau de morts en les cunetes i en fosses comunes, de sentències judicials, de presó. Vegeu, si's plau: http://www.elpais.com/articulo/portada/Hay/convivir/elpepusoceps/20100502elpepspor_18/Tes

• A l’inici de la transició intransitiva ja van posar les seues condicions. La principal va ser la Constitució i la llei d’amnistia. Més o menys van dir (o nosaltres així ho vam captar): “si no les acceptes, et quedaràs com abans. Tu mateix” (Esto son lentejas. Si quieres, las tomas. Y si no, las dejas). Doncs, acceptàrem aquesta Constitució amb les lleis corresponents, entre les quals la d’amnistia (més que res, per desempallegar-nos de la “justícia” franquista, però, mira per on, són ells qui s’han desempallegat de la vertadera justícia, mentre les víctimes romanen colgades per les cunetes). Durant la guerra del “Alzamiento Nacional”, hi hagué víctimes en ambdós bàndols, un, provocador i il·legal; l’altre, defensor de la legitimitat democràtica. Però, en quaranta anys, sols hi hagué víctimes en un bàndol, el democràtic, que fou perseguit per ser-ho.

• Corol·lari: la “Victoria” va ser, i és encara, una bota militar omnipresent, davall de la qual ara s’escola, per un conducte embossat, la transició a la democràcia. És el mur que ens talla el camí. I ai del qui gose tombar-lo o passar-lo pel damunt!.

Democràcia cap a dins/dictadura cap a fora

• El dret o el poder de decidir en les organitzacions humanes pot venir de dalt (de dalt cap a vall) o pot venir de baix (de baix cap amunt). Aquelles en què predomina el primer tipus de dret (de dalt cap avall) solen ser imperis, monarquies, dictadures, religions, empreses econòmiques, etc. El segon tipus de dret (de baix cap amunt) només es dóna en les democràcies, i no sempre ni en totes. Per exemple, la “democràcia” dels EUA fins fa poc tenia esclaus i, més recent encara, practicava la discriminació racial. Jo a això li dic dictadura, perquè dir-li democràcia em sembla un oxímoron.

• Hi ha democràcies, que ofereixen dues cares, com el déu Janus, dues cares polítiques: una cara democràtica i altra dictatorial No estic parlant ara dels EUA esclavistes o discriminadors, sinó d’aquells estats que són demòcrates cap a dins i dictadors cap a fora. És el cas dels imperis la metròpoli dels quals és democràtica. Anglaterra i França han estat un imperi fins fa poc (democràcies en casa i dictadures fora).

• Nosaltres tenim ací unes lleis i una constitució que prohibeixen, si més no, a dos territoris, Catalunya i el país Basc, decidir sobre eixes lleis en allò que els afecta i sobre la Constitució. Per això, el Tribunal Constitucional vol retallar l’Estatut de Catalunya, el qual és producte de la lliure decisió dels catalans (encara que prèviament retallat pel ribot de les Corts espanyoles). La mitologia grega ja tenia previst un fenomen paregut amb el mite de l’hostaler Procust, el del llit (tallava els membres dels hostes més llargs que el llit o desconjuntava els més curts, tot estirant-los per tal que s’hi acoblaren). El poder sol dictar el que pot ser i com ha de ser allò que ha determinat que pot ser.

• Un article de la Constitució determina que la unitat de la nació espanyola és indissoluble. És magnífic que els ciutadans d’una nació vulguen estar units i la seua unió siga per a sempre, com el matrimoni catòlic per als fidels. Aquests són dos exemples de democràcia cap a dins.

• Però, mira per on, resulta que ni Catalunya ni el País Basc estan satisfets amb aquesta Constitució, ni menys amb l’article de la indissoluble unitat, si hom els l’aplica. Els sembla bé la indissoluble unitat, però per als qui la volen, les comunitats autònomes que se senten espanyoles segurament. Si aquests la imposen als altres, estan exercint una mena de dictadura sobre ells, una dictadura cap a fora. La llei del divorci, que permet la dissolució del vincle matrimonial, abans indissoluble, ha estat una gran conquesta social en l’àmbit dels drets humans i de la pacificació de no poques famílies. Ha alliberat a uns de la imposició dictatorial de les creences dels altres.

• No seria desitjable que això mateix passara entre els espanyols i els catalans? Que els dos, en igualtat de condicions, elegiren lliurement el tipus de relació més harmoniosa? Per què uns han de decidir sobre els altres i entossudir-se a qualificar-ho de democràcia, amb totes les tensions, odis i rancors que això comporta? Per què la mentida ha de presidir sempre la convivència?

• Sobre Espanya i Catalunya pesa la càrrega de dues victòries, o derrotes, segons s’hi mire: la de 1.714, que va abolir el sistema constitucional propi i la de 1.939, que va implantar la dictadura i la unitat indissoluble de Espanya. Serem capaços de resoldre el problema i establir la democràcia cap a dins i cap a fora? Amb aquest Tribunal Constitucional sembla que no. Més que renovar-lo, no seria millor abolir-lo?

L'hostaler Procust. Gravat grec

Catalanito que vienes al mundo

Hi ha un català que vol

viure i a viure comença

entre una Espanya voltor

i un’altra que’l mira amb temença.

Catalanet que vens al món,

déu te’n guard

d’aquestes dues Espanyes!:

van a gelar-te el cor.

"Atado y bien atado"

• En cada tram de la història, llarg o curt, tot el que oïm, llegim, veiem… ens ve marcat pel segell específic del moment, barrejat, però, amb el segell dels moments o trams passats. I aquesta barreja la transmetem, per tots els mitjans imaginables (i alguns altres), als humans que venen a continuació, no sense afegir-hi alguna cosa pròpia.

• Així, doncs, qui ha viscut sota la dictadura, porta la marca de la dictadura, barrejada, és clar, amb altres influències. I qui ha vingut a aquest món desprès està rebent un segell que és el sediment de la mescla formada per: república, dictadura, transició i pel d'altres complexes influències rebudes, l’enumeració de les quals em permet d’estalviar-vos ara.

• Tot açò ens ha anat conformant, fins el punt de constituir el solatge constitutiu de la nostra mentalitat o la matèria en suspensió dins del líquid imaginari del nostre cervell.
  


• Prenguem, no obstant, aquesta afirmació amb prudència, perquè ni el cervell és líquid ni tots som iguals ni les influències rebudes són les mateixes. Uns són i s’han conservat franquistes com els de la primera hora; altres, a mitges; mentre que altres, rebels, s’hi han mostrat refractaris, possiblement perquè el seu solatge o matèria en suspensió ha estat constituït, en la major part, per altres influències, estrangeres o republicanes, o per l’exclusiva rebel•lia personal. O tot això plegat.


• El que sembla cert és que el pas de la dictadura a la democràcia no va estar una ruptura quan tocava, sinó, com tots sabem, una transició (per cert, no acabada encara, diguen el que vulguen), transició que, en realitat, és (i s’està convertint cada dia més en) la continuació de la dictadura per altres mitjans. Allò que la dictadura aconseguia mitjançant la repressió policial i militar hom aconsegueix ara mitjançant una transició que és menys transitiva que continuista. La raó està, per una banda, en que uns porten dins els valors de la dictadura com part constitutiva seua (són espontàniament franquistes) i, per altra, en les lleis, en la Constitució i en els tribunals: el del poder judicial, el suprem i el constitucional. Ara podem comprendre quin era l’abast d’aquella expressió: “atado y bien atado”. Abast ample i profund que marcarà el futur fins que el món canvie i s’adapte al franquisme sempitern. Significa que no som nosaltres qui hem de fer la ruptura o la transició cap al món civilitzat: és el món civilitzat qui ha de fer la ruptura o la transició cap a la “España eterna”. O (en al•lusió a un acudit recent) el sentit correcte d’una autopista és el nostre, malgrat els senyals de tràfic i la circulació de tots en sentit contrari.


• Per tal de reblar el clau, ho diré amb altres paraules:


• Gran quantitat de jutges, d’empresaris, de militars, de policies, d’eclesiàstics, de polítics i de ciutadans (sobre tot de ciutadans) conserven la mentalitat de la dictadura. Si n’escorcolles l’interior, en el sentit agustinià, hi trobaràs el sediment o solatge que, remogut adequadament, esdevé eixa matèria en suspensió que acabem de citar, la qual, com si fos eterna, en determina els judicis, les creences, les aspiracions, les pors, els valors econòmics, morals, polítics, socials, etc. que desemboquen en la condemna de Garzón (no precisament per allò que puga tenir de fatxa) i la condescendència amb els negocis dubtosos. No se'ns permet investigar els crims de la dictadura ni els negocis corruptes dels “de sempre” ni la llibertat de votar un estatut. Si fem això, tot seguit ve “el tío Paco con la rebaja y pone las cosas en su sitio, como tiene que ser” (ara disfressat de jutges; abans, de guardia civil). Me'n recorde vagament de l’acudit aquell que deia una cosa semblant a: “Españoles: desde bien entrado el siglo XXV os recuerdo que somos la reserva espiritual de Occidente y que yo, su centinela, conduciré la nave con mano firme, inasequible al desaliento, hasta la victoria final".


• En fi, amics: Franco està viu, no ho dubteu (Hitler, no, Videla, tampoc. Pinochet no ho sé. Però Franco, sí). "Se’n va anar cap enllà”, com diu la cançò. Jo sé, però, que tornarà. L’he trobat dins, dins del cor de l'Espanya profunda. Tan de bo que m'equivoque!
  

Una situación de extraordinaria placidez