Pensaments: Més sobre el Constitucional

“Entre cachondeos”, i martingales, “anda el juego del Constitucional” des de fa ja quatre anys. Una broma de mal gust, vaja! Hem aplegat a tal punt que quan oïm la paraula “jutge”, se’ns tensen els músculs, el cos se’ns encabrita i a dures penes podem evitar la fugida. No és sols pel Constitucional, sinó pel Suprem, pel Poder Judicial. Sempre hi ha hagut grups socials perillosos i més o menys terrorífics: els bandolers d’antany, els pirates de sempre, els lladres actuals, els financers neocapitalistes de les hipoteques subprimes o basura, etc. Ara tenim, a més a més, els jutges. No tots, clar. Substitueixen els polítics i emmenen la sobirania popular, la retallen, la riboten, per tal de satisfer els seus interessos (polítics o d’una altra classe, vés a saber). I això que el poder dels jutges, com el del parlament, com el del govern, ve del poble i a ell hauria d’estar sotmès… Sobirania popular (de baix cap a dalt), recordeu? No toleren ser criticats. Però, si segueixen així, esdevindran “alguacilados”, com el ”alguacil” de Quevedo.

Per què no eliminem almenys el Constitucional? No són polítics? Doncs, si són polítics, ja tenim les Corts i el Senat.

La Constitució del 78 consagra, a l’article 2, diuen, “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”. És una cosa pareguda a “la unidad indisoluble del matrimonio”, com ja he esmentat en un post anterior. Ambdós, “indisolubles” al paper; és a dir, en el llenguatge, però no en la realitat, si fem cas de la quantitat de matrimonis dissolts de fet quan el divorci estava prohibit. Creieu que aleshores tots els matrimonis romanien tranquil·lament en unitat i harmonia? Pel que fa als malavinguts, estaven units, és clar, però en la guerra interna, en la tensió, en l’odi, en el conflicte. I és que una cosa és el llenguatge i una altra, la realitat.

Bé que és sabut que el llenguatge contribueix a configurar la realitat. Per a molts (els polítics i els publicitaris, sobre tot) el significat de les expressions que utilitzen no és l’habitual que tots entenem (significat locutiu), sinó la modificació que produeixen (significat perlocutiu) o que volen produir (significat il·locutiu) en la realitat del comportament humà. Modificació que no sempre coincideix amb el significat conceptual o locutiu. Què significa conceptualment “indisoluble unidad”? Pot ser: unió volguda per les parts en pla d’igualtat, de tu a tu. Pot ser: unió no volguda, però forçada per un poder extern. Pot ser: unió no volguda per una de les parts, que ha sigut sotmesa per l’altra. Etc. Algun d’aquests possibles significats pot ser produït perlocutivament en la realitat (el darrerament citat seria el preferit pels polítics “españoles”). També, però, se’n pot produir un altre, totalment aliè als significats semàntics esmentats (en alguns casos ni volgut ni pensat). Aquest podria ser: odi, rancor, enveja; podria ser: conflicte, separació, divisió, dissolució... És a dir, el llenguatge creador no sempre produeix en la realitat allò que semànticament significa, com el del Gènesi: “Que es faça la llum. I la llum es va fer”. O com el “Obri’t, sèsam!” (i la porta s’obrí), de “Alí Babà i els quaranta lladres”.

Així, doncs, hauríem de ser conscients, en primer lloc, de la varietat de significats semàntics que pot tenir l’expressió indisoluble unidad i elegir-ne un adient amb els principis democràtics que presideixen teòricament la nostra convivència. Per exemple: unió volguda per les parts en pla d’igualtat, de tu a tu. I fer el que calga per aconseguir-la, d’acord, també, amb els principis democràtics de convivència (que inclouen el dret a decidir). Cal evitar un resultat perlocutiu incoherent amb el significat semàntic elegit. Si diem: “indisoluble unidad”, que els units estiguen units, perquè així ho volen, no que, desunits voluntàriament i afectiva, els obliguem a estar units des de fora o des de dins, i a la força, o amb el tipus d’unitat, la del sotmetiment, que no volen. La llibertat del poble hauria de decidir sobre les lleis. Però, compte! No un poble definit prèviament, que plantejaria el mateix problema, sinó un poble estructurat per sí mateix, com correspon a allò que diuen democràcia.

El que han de fer els jutges, d’antuvi, és, a l’empar dels principis democràtics, els de convivència i els de bona voluntat, triar el significat adient de “indisoluble unidad”, perquè la unitat, com hem vist, pot entendre’s de moltes maneres. Ja ho havia dit, abans que jo, Aristòtil referint-se a la unitat de l’ésser. Però millor seria que desaparegueren i que deixaren d’emprenyar el personal amb una funció inútil i supererogatòria que se’n passa de la ratlla. Vegeu, si’s plau:

El Constitucional fent la seua tasca d’adaptar Catalunya a la Constitució interpretada per ell

Pensaments