Democràcia cap a dins/dictadura cap a fora

• El dret o el poder de decidir en les organitzacions humanes pot venir de dalt (de dalt cap a vall) o pot venir de baix (de baix cap amunt). Aquelles en què predomina el primer tipus de dret (de dalt cap avall) solen ser imperis, monarquies, dictadures, religions, empreses econòmiques, etc. El segon tipus de dret (de baix cap amunt) només es dóna en les democràcies, i no sempre ni en totes. Per exemple, la “democràcia” dels EUA fins fa poc tenia esclaus i, més recent encara, practicava la discriminació racial. Jo a això li dic dictadura, perquè dir-li democràcia em sembla un oxímoron.

• Hi ha democràcies, que ofereixen dues cares, com el déu Janus, dues cares polítiques: una cara democràtica i altra dictatorial No estic parlant ara dels EUA esclavistes o discriminadors, sinó d’aquells estats que són demòcrates cap a dins i dictadors cap a fora. És el cas dels imperis la metròpoli dels quals és democràtica. Anglaterra i França han estat un imperi fins fa poc (democràcies en casa i dictadures fora).

• Nosaltres tenim ací unes lleis i una constitució que prohibeixen, si més no, a dos territoris, Catalunya i el país Basc, decidir sobre eixes lleis en allò que els afecta i sobre la Constitució. Per això, el Tribunal Constitucional vol retallar l’Estatut de Catalunya, el qual és producte de la lliure decisió dels catalans (encara que prèviament retallat pel ribot de les Corts espanyoles). La mitologia grega ja tenia previst un fenomen paregut amb el mite de l’hostaler Procust, el del llit (tallava els membres dels hostes més llargs que el llit o desconjuntava els més curts, tot estirant-los per tal que s’hi acoblaren). El poder sol dictar el que pot ser i com ha de ser allò que ha determinat que pot ser.

• Un article de la Constitució determina que la unitat de la nació espanyola és indissoluble. És magnífic que els ciutadans d’una nació vulguen estar units i la seua unió siga per a sempre, com el matrimoni catòlic per als fidels. Aquests són dos exemples de democràcia cap a dins.

• Però, mira per on, resulta que ni Catalunya ni el País Basc estan satisfets amb aquesta Constitució, ni menys amb l’article de la indissoluble unitat, si hom els l’aplica. Els sembla bé la indissoluble unitat, però per als qui la volen, les comunitats autònomes que se senten espanyoles segurament. Si aquests la imposen als altres, estan exercint una mena de dictadura sobre ells, una dictadura cap a fora. La llei del divorci, que permet la dissolució del vincle matrimonial, abans indissoluble, ha estat una gran conquesta social en l’àmbit dels drets humans i de la pacificació de no poques famílies. Ha alliberat a uns de la imposició dictatorial de les creences dels altres.

• No seria desitjable que això mateix passara entre els espanyols i els catalans? Que els dos, en igualtat de condicions, elegiren lliurement el tipus de relació més harmoniosa? Per què uns han de decidir sobre els altres i entossudir-se a qualificar-ho de democràcia, amb totes les tensions, odis i rancors que això comporta? Per què la mentida ha de presidir sempre la convivència?

• Sobre Espanya i Catalunya pesa la càrrega de dues victòries, o derrotes, segons s’hi mire: la de 1.714, que va abolir el sistema constitucional propi i la de 1.939, que va implantar la dictadura i la unitat indissoluble de Espanya. Serem capaços de resoldre el problema i establir la democràcia cap a dins i cap a fora? Amb aquest Tribunal Constitucional sembla que no. Més que renovar-lo, no seria millor abolir-lo?

L'hostaler Procust. Gravat grec