- En cada tram de la història, llarg o curt, tot el que oïm, llegim, veiem… ens ve marcat pel segell específic del moment, barrejat, però, amb el segell dels moments o trams passats. I aquesta barreja la transmetem, per tots els mitjans imaginables (i alguns altres), als humans que venen a continuació, no sense afegir-hi alguna cosa pròpia.
- Així, doncs, qui ha viscut sota la dictadura, porta la marca de la dictadura, barrejada, és clar, amb altres influències. I qui ha vingut a aquest món desprès està rebent un segell que és el sediment de la mescla formada per: república, dictadura, transició i pel d'altres complexes influències rebudes, l’enumeració de les quals em permet d’estalviar-vos ara.
- Tot açò ens ha anat conformant, fins el punt de constituir el solatge constitutiu de la nostra mentalitat o la matèria en suspensió dins del líquid imaginari del nostre cervell.
- Prenguem, no obstant, aquesta afirmació amb prudència, perquè ni el cervell és líquid ni tots som iguals ni les influències rebudes són les mateixes. Uns són i s’han conservat franquistes com els de la primera hora; altres, a mitges; mentre que altres, rebels, s’hi han mostrat refractaris, possiblement perquè el seu solatge o matèria en suspensió ha estat constituït, en la major part, per altres influències, estrangeres o republicanes, o per l’exclusiva rebel•lia personal. O tot això plegat.
- El que sembla cert és que el pas de la dictadura a la democràcia no va estar una ruptura quan tocava, sinó, com tots sabem, una transició (per cert, no acabada encara, diguen el que vulguen), transició que, en realitat, és (i s’està convertint cada dia més en) la continuació de la dictadura per altres mitjans. Allò que la dictadura aconseguia mitjançant la repressió policial i militar hom aconsegueix ara mitjançant una transició que és menys transitiva que continuista. La raó està, per una banda, en que uns porten dins els valors de la dictadura com part constitutiva seua (són espontàniament franquistes) i, per altra, en les lleis, en la Constitució i en els tribunals: el del poder judicial, el suprem i el constitucional. Ara podem comprendre quin era l’abast d’aquella expressió: “atado y bien atado”. Abast ample i profund que marcarà el futur fins que el món canvie i s’adapte al franquisme sempitern. Significa que no som nosaltres qui hem de fer la ruptura o la transició cap al món civilitzat: és el món civilitzat qui ha de fer la ruptura o la transició cap a la “España eterna”. O (en al•lusió a un acudit recent) el sentit correcte d’una autopista és el nostre, malgrat els senyals de tràfic i la circulació de tots en sentit contrari.
- Per tal de reblar el clau, ho diré amb altres paraules:
- Gran quantitat de jutges, d’empresaris, de militars, de policies, d’eclesiàstics, de polítics i de ciutadans (sobre tot de ciutadans) conserven la mentalitat de la dictadura. Si n’escorcolles l’interior, en el sentit agustinià, hi trobaràs el sediment o solatge que, remogut adequadament, esdevé eixa matèria en suspensió que acabem de citar, la qual, com si fos eterna, en determina els judicis, les creences, les aspiracions, les pors, els valors econòmics, morals, polítics, socials, etc. que desemboquen en la condemna de Garzón (no precisament per allò que puga tenir de fatxa) i la condescendència amb els negocis dubtosos. No se'ns permet investigar els crims de la dictadura ni els negocis corruptes dels “de sempre” ni la llibertat de votar un estatut. Si fem això, tot seguit ve “el tío Paco con la rebaja y pone las cosas en su sitio, como tiene que ser” (ara disfressat de jutges; abans, de guardia civil). Me'n recorde vagament de l’acudit aquell que deia una cosa semblant a: “Españoles: desde bien entrado el siglo XXV os recuerdo que somos la reserva espiritual de Occidente y que yo, su centinela, conduciré la nave con mano firme, inasequible al desaliento, hasta la victoria final".
- En fi, amics: Franco està viu, no ho dubteu (Hitler, no, Videla, tampoc. Pinochet no ho sé. Però Franco, sí). "Se’n va anar cap enllà”, com diu la cançò. Jo sé, però, que tornarà. L’he trobat dins, dins del cor de l'Espanya profunda. Tan de bo que m'equivoque!
Una situación de extraordinaria placidez 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada