Cecilio
Alonso Alonso publicà un nou llibre l'any passat (em penedeixo d'haver trigat tant a parlar-ne): "Travesias
de la modernidad", força
interessant ("Prensa y letras en España", Colección de ensayos sobre la relación entre prensa y literatura de comienzos del s. XX), suggerent i prenyat d'informació precisa. Qui vulga comprendre l'Espanya en què
vivim, la del segle XX, ha de saber i comprendre l'Espanya de les acaballes del
XIX i principis dels XX. Aleshores necessita llegir el llibre de Cecilio, si no l'ha llegit encara: "Travesias de la modernidad (Prensa y letras en España (1890-1914)¨, Editorial Renacimiento. Iluminaciones.
Comença referint-se a la paraula "regeneracionismo", la qual és utilitzada en un sentit literari, per una banda, i en un sentit polític, per l'altra. En el polític, es referix a tres nous sentits: un post revolucionari liberal; un altre monàrquic i neocatòlic; un altre, en fi, de caràcter progressista, bolcat a l'esdevenidor en un sentit utòpic i radical. Al cap i a la fi triomfa el reaccionari, és a dir, la restauració monàrquica (el borbó Alfonso XII) i el conservadurisme, per allò de l'obsessió conservadora de remuntar-se a les essències de la raça i dels possibles sentits del mot "regeneració".
A partir d'aquí, m'aventure lliurement a fer alguna
consideració independent del llibre, bé que suggerida per ell. El
lector jutjarà si està encertada o no.
El regeneracionisme que desemboca en la restauració
borbònica suposa la idea d'una raça estàtica, una raça immutable, una raça que
no evoluciona.
Els reaccionaris solen ser immobilistes. Tenen una
concepció de la història, de l'ésser viu (fins i tot de la natura i del cosmos)
com éssers estàtics, fixes, immòbils. Com si el canvi, l'evolució, l'esdevenir,
fos el mal. Com si la realitat no estigués constituïda per milions d'àtoms i
partícules en moviment continu, destruint-se i generant-se indefinidament, ja
siga en la realitat física, ja siga (dit d’una manera metafòrica) en la
realitat social de les lleis i de les organitzacions polítiques; ja siga del
determinisme físic, ja siga del determinisme polític repressiu.
Uns tornen a l'ideal de passats històrics; altres, a un
immobilisme de nou format. Però em sembla que tots pensen en una societat ideal
immòbil i perfecta, bé situada en el passat, que intentaràn reinstaurar, o bé que es proposen crear a partir d'un model ideal inventat per ells i bassat en el passat.
Aquestes consideracions em porten a pensar en la
posterior revolució reaccionaria, bolcada a l'immobilisme: la de Franco i la
falange a mitjans del segle en què vivim, que ens ha condicionat fins ara.
1 comentari:
La paraula, regeneracionisme la torna a utilitzar C’s quan parla dels casos de corrupció i de la reforma de l’administració de l’Estat en un sentit centralista, uniformador i excloent. Desconfie de la parauleta.
Una altra parauleta. Despús ahir, Margallo, el nostre (perquè és valencià d’Alacant, crec) insigne ministre d’exteriors, va contestar la proposta de Rivera al rei perquè pressione el Psoe a l’abstenció, dient que Felipe no podia “borbonear”. Que no? Però si és un Borbó!
Segur que a la casa real no li ha fet gràcia la “margallada” perquè fa pensar en la corrupció política de la 1ª Restauració borbònica. On som ara?
Publica un comentari a l'entrada