El llenguatge i la ignorància

                  

                                

El llenguatge és amb freqüència el camí per on entra la ignorància i l'error en la ment humana. Potser que algunes, o moltes, persones no dirien el mateix pensant en la ciència, perquè pensarien que primer hom descobreix i desprès hom en parla. No crec, però, que les tals persona encertaren: car podria ser que el llenguatge no servira sols per a expressar el que ja sabem i per a obrir nous horitzons, sino per a tancar-nos vies d'accés al saber. És possible que el llenguatge no sols servira per explicar allò que apareix i el seu revers, la trama i el fil de la trama, la veu oculta, i allò inexpressable. Car el llenguatge podria no ser sols una eina, un instrument per a expressar altra cosa i per a comunicar. També podria ser un medi en el qual vivim tots, cada individu i cada societat, la nostra intel·ligència i la nostra sensibilitat, les nostres aficions, les nostres manies, els nostres ideals i els nostres amors, quelcom paregut a l'aigua en què viu el peix. Podríem pensar que el llenguatge és el lloc del saber, però també de la ignorància i de l'error; que sense llenguatge no hi ha saber; que dins del llenguatge sabem, descobrim i ignorem, i que distins sabers corresponen a distins llenguatges. Però podríem pensar, també, que el llenguatge és el lloc de la ignorància, de la manipulació, de la mentida, de l'engany, de l'error; el lloc de la mistificació. 

Aleshores podríem precisar més i dir que hi ha, si més no, un llenguatge, l'habitual, en el qual vivim les aparences d'allò que passa. Joan Navarro, a més, tot seguint una frase del filòsof Wittgenstein, ens assegura que podem inventar un altre llenguatge en el qual visquem els revers d'aquestes i d'altres aparences. Jo pense ara, per una banda, en les aparences de la nostra vida, en les aparences de la vida dels altres, en les aparences de la política que ens regeix. Per altra banda puc pensar en el revers de la política que ens regeix, la que hem elegit, el revers de les nostres eleccions, el revers de les nostres alegries i dels nostres sofriments, el revers de la religió que ens prediquen, la religió en què creiem, la religió que sentim: tot allò que fins ara no ens hem pogut expressar: el revers de la realitat aparent. Perquè el llenguatge habitual ens barra l'accés a moltes coses, a nosaltres mateixos, a les altres persones i a la societat en què vivim: ens cega, ens tapa l'oïda, ens converteix en babaus i tòtils.                                                             

Llenguatges se n'inventen molts i casi mai per desvelar el revers de les aparences i el fil de la trama. La major part, casi sempre amb l'objectiu d'amagar més encara la realitat, reduïda a simple aparença. Però no caiguem en un altre error, el de creure que tots aquests llenguatges ens venen de fora, del poder. També ens venen de dins, de nosaltres, inventats o acceptats per nosaltres. Bastarán alguns exemples: 

-Com va ser possible que en les eleccions municipals de Torrent (2006) el PP atenyera l'alcaldia? Pareixia que se'l premiara per la seua responsabilitat en la tragèdia ferroviària, en què van morir 42 persones, de les quals, 18 veïnes que tornaven a casa. 
(vide: https://es.wikipedia.org/wiki/Accidente_de_Metrovalencia_de_2006). 

-Fins on arriba la ignorància popular, capaç de votar massivament per a les Corts Valencianes en el 2015 un partit com el PP valencià, corromput per dins, que ens ho havia robat practicament tot?:

No fa gaire temps, vam poder veure al programa "Salvados", de la Sexta, un exemple de llenguatge que ens amaga el revers i el fil de la trama: el silenci del responsable popular, Cotino. Recordem que el 10 de novembre de 2014 va ser imputat, juntament amb la branca valenciana del cas Gürtel, pels presumptes delictes de prevaricació, tràfic d’influències, malversació de cabals públics, etc. Ell, però, va callar.

Un altre tipus de llenguatge: el de l'Esglèsia en certs casos. Exemple: per què l'Esglèsia s'obsesiona amb els imaginaris drets del feto abans de nàixer tot obligant-los a nàixer? Ignora tal volta els drets d'aquests fetos un cop nascuts i esdevinguts nens o nenes, joves, adults, treballadors acomiadats, malalts sense medecines ni metges, escolars sense escola, gais que volen regularitzar llur relació amorosa, famílies desnonades? Però, sobre tot, per què els catòlics no s'aixequen tots a una i practiquen escratxes als bisbats per tal d'exigir sentit comú a una Esglèsia desnortada? 

Si no canviem el llenguatge habitual del poder, el llenguatge dins del qual viu el poble, l'estampida cap al precipici és imparable. (Vide: "La insensibilidad moral de la Iglesia catòlica", per Vicens Navarro).