dissabte, 16 de juliol del 2016

No tinguem por de dubtar

                     
           
                                                 
Ja- fa algun temps, vaig llegir quelcom sobre la incertesa o dubte i la por. El que segueix no sé si és resultat de les meues reflexions o la reproducció aproximada d'allò que vaig llegir. De tota manera, diré que entre la seguretat dogmàtica i la incertesa racional que no té por d'investigar i cercar racionalment per tal de sortir del dubte sobre si el que pensem és veritat o no, sobre la indecissió i/o perplexitat repecte al que cal fer, sobre la por o desconfiança respecte al que ha de venir i encara no és, o els errors en què podem caure, jo preferisc la incertesa. Pense que cal aprendre a relacionar-nos amb allò que encara no ha començat o que ja ha començat i que no sabem com acabarà. La por no és bona consellera. En canvi, el dubte, la incertesa pot ser creadora, si no guanya: és molt bona si ens acompanya i caminem junts. La tossuderia, en canvi, el tancar files, la intolerància, el dogma, oferir resultats apressurats o fer promeses infundades... això no és véncer la por sinó adormir-la. Com més seguretat et prometen, més por tens. No vull dir que cal estimar la incertesa per sí mateixa. Vull, més aviat, parlar de relacionar-nos amb el no saber, de trepitjar i desplaçar els límits, de buscar la veritat amb esforç i valentia. Què és la vida, sinó això? Hi ha moltes certeses absolutes que maten i destrueixen civilitzacions. El dubte és el secret del progrés: del progrés en el coneixement i del progrés en les relacions humanes. El dubte humanitza, ens fa tolerants. Una societat que respecta el dubte, que es mou en la incertesa conscient i tolerant és una societat humanista en la qual es pot viure. A més, el dubte és l'origen del saber. Descartes va muntar tota la seua reflexió i la filosofia consegüent en la cerca de la certeza, mogut per la consciència de l'estat d'incertesa; és a dir, la sortida racional de la ignorància i/o del saber dubtós. La consciència de la ignorància i del dubte ens llança en busca del saber segur i cert. La certesa no racional, el dogma, la seguretat dogmàtica, han estat en la història causa de guerres, repressions, sofriments, ignorància, dogmatisme i absurdes creences irracionals... 



Podríem dir que aquelles persones que no dubten mai són possiblement nècies, inhumanes i repressores. Mentre que un raonable coeficient de dubte sol ser garantia de sabiduria. El dubte com motor i cerca del saber, del saber segur; el dubte, com suport i origen de la tolerància i l'humanisme. Sense dubte no hi ha saber, no hi ha tolerància, no hi ha progrès, no pot haver-hi humanitat ni humanisme. Si prohibim la incertesa, si prohibim el dubte en una societat, aleshores introduïm l'error i la por (recordem els feixismes, recordem les santes Inquisicións medievals..., recordem el terror...). 



1 comentari:

Pura Peiró Bertomeu ha dit...

La comissió permanent del Consell General del Poder Judicial espanyol no dubta. Copie un fragment de l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb que ens posa ben a la vista quina mena de dogma l'inspira.

"'Todo por la patria': De Alfonso no és Vidal

La comissió permanent del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) va donar ahir el vist-i-plau perquè Daniel de Alfonso es puga reincorporar com a magistrat de la secció setena de l'Audiència de Barcelona. De Alfonso va demanar el reingrés a la carrera judicial tan bon punt el ple del parlament l'hagué destituït del càrrec de director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, pel conegut escàndol de la seua conspiració amb el ministre Jorge Fernández Díaz contra polítics catalans.

Supose que tots deveu recordar que aquest mateix organisme, el mes de febrer de l'any passat, va suspendre per tres anys el jutge Santiago Vidal, després de saber-se que treballava en la redacció d'un avantprojecte de constitució catalana. Llavors el CGPJ va considerar que la participació de Vidal en actes, completament legals, a favor de la independència de Catalunya era una 'vulneració flagrant' dels seus deures com a jutge.

Amb els famosos enregistraments de les converses entre De Alfonso i Fernández Díaz, tots els ciutadans han pogut saber directament quina era l'actuació de l'ex-cap de l'Oficina Antifrau. Ja vaig deixar escrit que em semblava poc raonable que aquest home, fent allò que havia fet, no rebés cap sanció. I ara he d'expressar encara una sorpresa més grossa pel fet que el CGPJ considere una 'vulneració flagrant' de la capacitat per a ser jutge l'actuació de Vidal i no la de De Alfonso."

Serà que la comissió permanent del Consell General del Poder Judicial és un instrument polític?