No tinguem por de dubtar

                     
           

                                                 

Ja- fa algun temps, vaig llegir quelcom sobre la incertesa o dubte i la por. El que segueix no sé si és resultat de les meues reflexions o la reproducció aproximada d'allò que vaig llegir. De tota manera, diré que entre la seguretat dogmàtica i la incertesa racional que no té por d'investigar i cercar racionalment per tal de sortir del dubte sobre si el que pensem és veritat o no, sobre la indecissió i/o perplexitat repecte al que cal fer, sobre la por o desconfiança respecte al que ha de venir i encara no és, o els errors en què podem caure, jo preferisc la incertesa. Pense que cal aprendre a relacionar-nos amb allò que encara no ha començat o que ja ha començat i que no sabem com acabarà. La por no és bona consellera. En canvi, el dubte, la incertesa pot ser creadora, si no guanya: és molt bona si ens acompanya i caminem junts. La tossuderia, en canvi, el tancar files, la intolerància, el dogma, oferir resultats apressurats o fer promeses infundades... això no és véncer la por sinó adormir-la. Com més seguretat et prometen, més por tens. No vull dir que cal estimar la incertesa per sí mateixa. Vull, més aviat, parlar de relacionar-nos amb el no saber, de trepitjar i desplaçar els límits, de buscar la veritat amb esforç i valentia. Què és la vida, sinó això? Hi ha moltes certeses absolutes que maten i destrueixen civilitzacions. El dubte és el secret del progrés: del progrés en el coneixement i del progrés en les relacions humanes. El dubte humanitza, ens fa tolerants. Una societat que respecta el dubte, que es mou en la incertesa conscient i tolerant és una societat humanista en la qual es pot viure. A més, el dubte és l'origen del saber. Descartes va muntar tota la seua reflexió i la filosofia consegüent en la cerca de la certeza, mogut per la consciència de l'estat d'incertesa; és a dir, la sortida racional de la ignorància i/o del saber dubtós. La consciència de la ignorància i del dubte ens llança en busca del saber segur i cert. La certesa no racional, el dogma, la seguretat dogmàtica, han estat en la història causa de guerres, repressions, sofriments, ignorància, dogmatisme i absurdes creences irracionals... 



Podríem dir que aquelles persones que no dubten mai són possiblement nècies, inhumanes i repressores. Mentre que un raonable coeficient de dubte sol ser garantia de sabiduria. El dubte com motor i cerca del saber, del saber segur; el dubte, com suport i origen de la tolerància i l'humanisme. Sense dubte no hi ha saber, no hi ha tolerància, no hi ha progrès, no pot haver-hi humanitat ni humanisme. Si prohibim la incertesa, si prohibim el dubte en una societat, aleshores introduïm l'error i la por (recordem els feixismes, recordem les santes Inquisicións medievals..., recordem el terror...).