Un país que s'enfonsa i un altre que s'enlaira

Entrada anterior: El poder econòmic és enemic de la democràcia

Els peperos celebrant la bona ratxa

Emilio Lledó, premiat amb el Premi Princesa de Asturias 2015 i amb altres premis més, diu en el seu llibre, "La memoria del logos", pàgs. 122-123: "La 'virtut' individual (traduixc) no significa res si no s'assimila al cos social. Per això, Plató pensà que la suprema 'areté' [virtut] era [...] la 'justícia', i que havia que lluitar, no tant per crear 'l'areté' en el individu, sinó en una polis justa en la qual cresqueren els homes respirant el mateix clima de llibertat i d'equilibri... L'areté' particular brotaria en ella amb la mateixa espontaneitat amb la qual es desenvolupa i creix la natura".

Vinticinc segles desprès, 50 alts càrrecs del PP valencià, un partit que es considera "assenyat i honest", el qual, havent manat ja durant quatre anys i havent balafiat durant ells els bens del poble, xumant corrupció per tots els porus del cos, ens va deixar a tots "in puris naturalibus", amb una ma davant i l'altra darrere. Malgrat la pavorosa pudor moral que desprenia, les suposades "bones" persones de l'electorat el tornaren a votar, tot tapant-se el nas per no caure d'espatlla. Aquestes "bones" persones són (dic jo) responsables dels 50 alts càrrecs del PP valencià investigats per la Guardia Civil. Si en les paperetes de vot figurara el nom dels votants, ara podríem exigir que pagaren els lladronicis perpetrats pels lladres que ells van elegir. Si els pares paguen pels fills, els electors haurien de pagar pels seus elegits, quan els elegiren tapant-se el nas.

El nostre país degenera a marxes forçades. Degenera el PP, degeneren els electors, degenera la denominada esquerra. A propòsit d'una dubtosa esquerra (el PSOE de Felipe Gonzàlez) suggerisc que llegiu en el Diario.es, 28,1,2016, el blog de Rosa Maria Artal: "Felipe González, último rugido" (clica).

Mireu-lo bé: ¿Oi que "la cara es 
el espejo del alma?":
 està proposant 
que el PSOE s'alie amb el PP!

Mentre nosaltres ens enfonsem progressivament en les tenebres del passat més repugnant, hi ha un poble, aparentment endarrerit, però realment capdavanter des del punt de vista social i polític,  a nivell de tot el món. És el poble Kurd occidental. Constitueix una autonomia al nord de Síria: la regió autònoma de ROJAVA. En ell s'està practicant el "municipalisme llibertari" teoritzat per Abdullah Öcalam (tancat en una presó turca): la revolució ignorada.

El municipalisme llibertari kurd proposa crear comunitats lliures i auto-governades, basades en els principis de la democràcia directa... que pot esdevenir una democràcia genuïna, una economia cooperativa i la dissolució gradual del burocràtic Estat-nació.

En lloc de la democràcia representativa, en la qual els representants elegits mitjançant enganys i seduccions s'erigeixen en amos i senyors dels nostres destins (en Espanya i País Valencià tenim l'exemple: una democràcia que funciona de dalt cap avall) tenim a l'abast, si volem, l'exemple contrari: la que funciona de baix cap amunt. O, millor, el municipalisme llibertari, la democràcia directa de ROJAVA, la revolució ignorada. 

En aquesta democràcia de ROJAVA (el Kurdistà siri):

1- La gent creu en el treball voluntari a tots els nivells de servei per tal de fer que l'experiment esdevinga exitós.

2- La gent està preparada i sap el que vol. Creuen que la revolució deu començar en la base de la societat i no des de dalt. Que deu ser una revolució tant social, cultural y educacional, com política. Deu estar en contra de l'Estat, del poder y la autoritat. Deuen ser les persones de les comunitats qui finalment tinguen responsabilitats en la presa de decisions. Aquests són els quatre principis del Moviment per la Societat Democràtica.

3- Han creat un exèrcit de defensa que consta de tres parts diferents: les Unitats de Defensa Popular, llur secció femenina i l'Asaish (una força mixta d'homes i dones que estan en les ciutats i en tots els "checkpoints" fora de les ciutats per protegir la població civil d'amenaces externes). A més d'aquests forces, hi ha una unitat especial sols per a dones per tal de fer front als problemes de la violació i la violència domèstica.

---

L'Auto-administraciò Democràtica (DSA):

Després de molt de treball, discussions i plantejaments, el moviment per una societat democràtica, ha pervingut a la conclusió que necessiten una DSA en tots els tres cantons del Kurdistán (Al Jazeera, Kobani y Afrin). A mitjans de gener del 2014, les Assemblees Populars elegiren els seus propis DSA, amb autonomia per implementar y executar les decisions de la “Casa del Poble” (el comitè principal) i assumir algunes labors administratives en les autoritats locals i municipals, en els departaments de salut y educació, en organitzacions de negocis i comerç, en defensa i sistemes judicials, etc. La DSA está composta de 22 homes i dones, que tenen (cada DSA) un diputat i una diputada. Casi la mitat de representants són dones. Està organitzat de manera que tota la gent de diversos orígens, nacionalitats, religions i gèneres poden participar-hi. Açò ha creat un molt bon ambient de pau, germandat, satisfacció i llibertat.

En un curt espai de temps, aquesta administració ha treballat prou i ha promulgat un contracte social, una llei de transports, una llei de partits i un pla o programa per el Tev-Dam (Moviment per una societat democràtica). En el contracte social, en la primera pàgina dels estatuts figura:

-Hi ha separació entre l'Estat i la religió.

-Estan prohibits els matrimonis por sota dels 18 anys.

-Els drets de les dones, dels xiquets i xiquetes deuen ser reconeguts, protegits i implementats.

-Està prohibida l'ablació del clítoris.

-També està prohibida la poligàmia.

-La revolució ha de tenir lloc en la base de la societat i deu ser sostenible.

-És essencial la llibertat, la igualtat, la igualtat d'oportunitats i la no discriminació, així com la igualtat entre l'home i la dona.

-Tots els idiomes que parla la gent deuen ser reconeguts i que l'àrab, el kurd i el siri han de ser llengües oficials en Al Jazeera.

-És fonamental proveir d'una vida digna als presoners i a les presoneres i fer de la presó un lloc de rehabilitació i reforma.

-Tot ser humà té el dret de buscar asil, i els i les refugiades no poden ser deportades sense els seus consentiments.

El poder econòmic és l'enemic de la democràcia

Entrada anterior: És possible un govern de progrés entre dinosaures, cavernícoles i capitalistes?

Dictadura educada. Però dictadura.
És la regla. 

En l'entrevista publicada pel "diario Público", Yanis Varufakis (ex ministre de Finances grec) diu: "Els enemics de la democràcia han sigut i són els que tenen poder econòmic": l'establishement.

"L'amenaça a la democràcia sempre s'ha trobat en el desdeny que sent per ella l'establishment."

"Quan la democràcia produeix el que l'establishment desitja oír, aquesta no és un problema. Però quan genera forces i demandes en contra de l'establishment, aquí és quan la democràcia es convertix en una amenaça."

"Ja en la primera reunió de l'Eurogrup a la qual assistí —representant un Govern acabat d'elegir...—, quan intentí plantejar un argument que (vaig pensar) ningú podria rebatre, quedí de pedra en oir el ministre de Finances alemà (Wolfgang Schäuble), dir-me, literalment, que no es pot permetre que unes eleccions modifiquen la política econòmica".

"A llurs preguntes sobre el programa econòmic, intentí explicar que, si volíem fer que el programa grec funcionara desprès de cinc anys d'estrepitós fracàs, que havia portat a la pèrdua de casi un terç de la renda nacional, devíem analitzar aquestes variables en un tot conjunt".

"Però em respongueren que les regles diuen que solament devíem tenir en compte un nombre. I jo vaig respondre: "I aleshores què fem? Si tenim una regla que no funciona, deuríem canviar-la". La resposta va ser: "Una regla és una regla"! I aleshores jo li vaig replicar: "Sí, aquesta és la regla, però per què ha de seguir essent-ho?" Arribats a aquest punt, vaig rebre una resposta tautològica: "Perquè és la regla"

"Tot l'operatiu en Brussel·les es bassa en un procés de despolitització de la política". 

Quan Varufakis va voler parlar d'una situació generalitzada de fam, del nombre de foguers sense electricitat i calefacció en hivern, etc., li respongueren que eren dades i qüestions "massa polítiques". 

I Varofaquis reflexiona: "Però tot aquest intent de despolitització no és, al cap i a la fi, profundament polític?"

Aquí està "la mare dels ous", pense jo, el motiu real, desencadenant de la situació. Les regles despolititzades són regles polítiques! És tracta de la nova política neoliberal: la política despolititzadora. És a dir: una trampa, un engany, una ficció: "una dictadura!", una dictadura econòmica que vol passar per regles econòmiques en un sistema regit per la llibertat (¿?), la màxima llibertat social de tots els temps (¿?), la nova llibertat. La llibertat dels dictadors. Aquesta nova llibertat, la neo-llibertat del neoliberalisme, és una dictadura de regles intocables. Intocables pel poble! Estan més enllà de l'abast de la democràcia. O les acceptes o et mors de fam. Recordeu els emperadors, recordeu els reis absoluts, recordeu l'aristocràcia en el seu millor temps? Doncs mireu ara la regla neoliberal. Una nova llibertat antiga. Tan antiga que es presenta com nova. Nihil novum sub sole neoliberal.

Ens fan caure en una crisi econòmica i ens prohibeixen sense prohibir, ens exploten sense explotar-nos, ens deixen nuets i en conill perquè ho diuen les regles econòmiques, per sortir de la crisi. Hom aconsegueix que el poble vote obsessivament i lliure a favor dels responsables corruptes de la seua situació. En Espanya el PP trau majoria, desprès de quatre anys de corrupció i de mentides a tots els nivells! Abans era la dictadura de Franco, Hitler, Stalin, Mussolini. Ara és la llibertat per complir les regles de sortida de la crisi, que, casualment, són les regles..., les sagrades regles intocables de la dictadura!

 "-Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho.

  -Ya lo veo —respondió Sancho—, y plega a Dios 

que no demos con nuestra sepultura..."

És possible un govern de progrès entre dinosaures, cavernícoles i capitalistes?

Entrada anterior: Religions incruentes

Daniel Gil-Perez m'envia el següent correu electrònic:

"Nombroses enquestes preelectorals han vingut mostrant que una ampla majoria de la ciutadania prefereix la formació d’un govern plural de progrés per posar fi a les polítiques insolidàries i destructives de drets i serveis públics de la mal anomenada “austeritat”. També els sindicats i nombroses organitzacions socials estan reclamant aquest govern de progrés que incorpore els molts punts d’acord que presenten els programes de les forces d’esquerra i centre esquerra en defensa dels drets bàsics de la ciutadania a la sanitat, educació, cultura, ambient saludable, treball digne, participació política, etc. ..." 

Més avant fa referència a una resolució de Comissions Obreres, una part de la qual reproduïsc a continuació:

"El Comité Confederal de CCOO ha aprobado una resolución, tras la reunión celebrada el 22 de diciembre para valorar los resultados de las recientes elecciones generales, en la que se advierte que los resultados electorales exigen un intenso y sostenido diálogo político y social para que la próxima legislatura sea la de otra política económica, el empleo de calidad, la lucha contra la desigualdad y la pobreza y un modelo más democrático de relaciones laborales que debe garantizar un Gobierno de progreso."

"Un gobierno de progreso es necesario y posible."

                                                                                                            

-------------------------------------------------------------
                                                                                                  

En "El Periscopio", Rosa Maria Artal escriu:

"La reserva de dinosaurios escandalizada con el nuevo Congreso:

"Es tal el desespero que a los viejos arcanos de la Caverna los nuevos diputados de Podemos, hasta les huelen mal como le ocurre a Pilar Cernuda" (vídeo).

Per això, els dinosaures, tan fins i tan nets ells, tan fines i tan netes elles, tot d'una, sense més consideracions, s'han confabulat i han tramat un acord dinosàuric (pur i fi, com sempre).

-------------------------------------------------------------

"L'Apocalipsi serà causat pel capitalisme i la avarícia humana", ens diu Stephen Hawking.

Per cert: es remoreja una nova crisi, que s'afegeix a l'escalfament global, a la corrupció generalitzada, a la dictadura universal, econòmica i política de l'1% de la població mundial, a les innumerables violències; per exemple: la racista, la religiosa, la política i els conflictes bèl·lics. L'avarícia s'hi troba per tot arreu. 

Ens hem oblidat d'allò que digué Robespierre, el de la Revolució Francesa: “De tots els drets, el primer es el d'existir. Doncs, la primera llei social és aquella que garanteix a tots els membres de la societat els mitjans per a existir; totes les altres estan subordinades a aquesta”[1]? 

Robespierre ens va dir què és el que cal fer; Stephen Hawking, les conseqüències d'haver oblidat Robespierre. 

Apocalipsi

Religions incruentes

Entrada anterior: L'any nou i la democràcia (¿?) que ve

Zoroastro

Arran de les festes religioses-familiars de desembre (la Nit de Nadal, Nadal, els Reis Mags), he tingut curiositat per saber-ne quelcom més. He acudit, doncs, al llibre de Marvin Harris: "Nuestra especie", "Alianza Editorial".

"En palabras de Ruth Benedict, [diu Marvin Harris], 'La religión fue ante todo una técnica para alcanzar el éxito' " (pag.409), en aquesta vida o en el més enllà.

"El Zoroastrismo, la religión del antiguo Irán, es la primera fe históricamente documentada que no exige derramamiento de sangre" [humana o animal]. Fou fundada pel profeta Zoroastre (Zarathustra) en el segle XI o VI abans del cristianisme (pàg 434). Desprès aparegueren altres confessions religioses, també incruentes, com el "jainisme" i el "budisme".

"Según mis cuentas", assegura Marvin Harris dos pàgines més avant, "el cristianismo fue al menos la quinta religión ética, salvadora de almas y de miras ultramundanas, de cuya aparición en el escenario mundial se tiene conocimiento". Pensa, però, que en els 600 anys que separen Zoroastre de Jesús, "debieron de existir muchos movimientos religiosos similares". I continua més avant: "El cristianismo no sólo guardaba parecido con las cuatro anteriores religiones incruentas de amor y misericordia que conocemos, sino que su relación con el judaísmo es muy parecida a la relación que existía entre esas religiones anteriores y sus predecesoras indoiranias sacrificadoras de animales..." (pags. 436-437). Afirma també M. Harris que, de la mateixa manera que les citades quatre religions creuen en una vida després de la mort, la qual depèn d'allò que hom ha fet en aquesta, també hi creu el cristianisme. I en aquest punt se separa del judaisme, per al qual la recompensa es troba en aquesta vida i afegeix: "...no podemos afirmar que el judaísmo fuera una religión de miras ultramundanas, salvadora de almas..." (pág. 437).

Tot açò fa pensar que el fundador del cristianisme i els seus primers deixebles d'alguna manera van conèixer quelcom d'aquestes religions i van ser influïts per elles. Ho reforça la història dels tres mags, els mags que vingueren d'Orient (de la zona geogràfico-cultural on es practicaven les religions incruentes esmentades, d'alguna de les quals aquests serien sacerdots experts en llurs misteris astronòmics).

Iran (l'antiga Pèrsia), Orient mitjà, zona de guerres històriques, tant com de religions. Ara país de xiítes en conflicte amb els sunnites del DAES. Una caldera bullint que ens amenaça a tots, va ser el bressol de religions incruentes (no sacrificaven animals ni éssers humans en honor de déu), religions de l'amor, de la misericòrdia, del sacrifici personal, de l'esperança en una altra vida desprès de mort. I el cristianisme, una religió amb semblant tarannà, també sotmesa durant els 20 segles d'existència a conflictes interns i externs, a guerres, a divisions, a intransigències polítiques...

Ah les religions, les més pures, les més sublimes, les més humanes i divines, solen estar amenaçades per un corc (el fanatisme) que les rosega per dins, les deforma i les deixa en un estat irrecognoscible! Religions d'amor i de pau esdevenen religions d'odi i de guerra.

El cristianisme,
una religió incruenta?

L'any nou i la democràcia (¿?) que ve

Entrada anterior:

Proletaris i jubilats, uniu-vos i voteu!

Serà aquest el gran part de la democràcia?

Rosa Montero diu en un article (20/12/15):"nuestra democracia es hipócrita, sucia, injusta y corrupta... [pero] no es un régimen fascista".

Jo la corregiria sobre l'aspecte feixista del règim tot dient-li que si bé no és feixista del tot, quelcom de feixista té. Podríem començar recordant breument les tres classes de feixismes històrics europeus: el Nazi-alemany, l'italià i... l'espanyol. Tots tres s'organitzaven al voltant d'un partit sota el dictat d'un cap, basats en una idea o sentiment (la raça en el nazi, la nació en l'italià i la nació catòlica o el nacional-catolicisme falangista en l'espanyol). I tots tres excloïen les llibertats polítiques, així com les eleccions lliures. 

Si la democràcia es basa en les eleccions lliures que determinen la política i el futur del país, el feixisme espanyol es basava (i es basa) en la imposició dictatorial (conseqüència d'un cop d'Estat franquista i la guerra consegüent) de la nació "Una Grande y Libre", constituint "una unidad de destino en lo universal", amb un cap (Rajoy?), siga corrupte o no, guia, timonel i centinela d'Occcidente, al qual devem una "adhesión inquebrantable", com deia Carrero Blanco referint-se al "Timonel" Franco. Davant de la unitat de la pàtria, oblidem-nos de la igualació de les classes socials, oblidem-nos de la lluita contra la corrupció, oblidem-nos de corregir les privatitzacions, oblidem-nos del preu de l'electricitat, oblidem-nos de les pensions dels i de les pensionistes, oblidem-nos dels drets de treballadores i treballadors, etc. El que importa és la unitat de Espanya (¡España no se rompe, coño!).El poble català no pot decidir sobre el seu destí. Aquest està ja traçat. Als catalans sols els resta obeir i sotmetre's. Per tot això, el PSOE no s'aliarà amb Podemos i deixarem que governe el PP de Rajoy?

Desenganyem-nos: el feixisme perdura en Espanya. És un feixisme larvat, secret, ignorat, però viu. Un feixisme que corre per la sang secreta dels espanyols, el qual impedeix a molts dirigents del PSOE pactar amb PODEMOS pel perill "de que se rompa España", si s'autoritza un referèndum lliure en Catalunya, en el qual els catalans manifesten lliurement allò que volen ser com a poble. "No hay que confundir", deia Franco, "libertad con libertinaje". És la por a la llibertat de què parla el llibre d'Erik From ("El miedo a la libertad"), que es va publicar per primera vegada fan ja 70 anys. 

El crit d'horror davant del trencament d'Espanya

--------            ------------            ------------            ------------           

Malgrat això, en el discurs del rei Felipe VI la nit de Nadal, podem llegir una frase torbadora:

"En la España constitucional caben todos los sentimientos y sensibilidades, caben las distintas formas de sentirse español; de ser y de sentirse parte de una misma comunidad política y social, de una misma realidad histórica, actual y de futuro, como la que representa nuestra nación."

Con un par, Felipe… ¡Con un par! (vide l'article de Luis Gonzalo Segura)

I el poble aplaudint

------------              -----------            ---------             -----------          ------------           ----------
     

També podríem llegir l'article publicat en "Caos en la Red" per Antonio Honrubia: "PODEMOS los está volviendo locos… o de la genialidad política como estrategia post-electoral" (clica).