Un país que s'enfonsa i un altre que s'enlaira

Entrada anterior: El poder econòmic és enemic de la democràcia

Els peperos celebrant la bona ratxa

Emilio Lledó, premiat amb el Premi Princesa de Asturias 2015 i amb altres premis més, diu en el seu llibre, "La memoria del logos", pàgs. 122-123: "La 'virtut' individual (traduixc) no significa res si no s'assimila al cos social. Per això, Plató pensà que la suprema 'areté' [virtut] era [...] la 'justícia', i que havia que lluitar, no tant per crear 'l'areté' en el individu, sinó en una polis justa en la qual cresqueren els homes respirant el mateix clima de llibertat i d'equilibri... L'areté' particular brotaria en ella amb la mateixa espontaneitat amb la qual es desenvolupa i creix la natura".

Vinticinc segles desprès, 50 alts càrrecs del PP valencià, un partit que es considera "assenyat i honest", el qual, havent manat ja durant quatre anys i havent balafiat durant ells els bens del poble, xumant corrupció per tots els porus del cos, ens va deixar a tots "in puris naturalibus", amb una ma davant i l'altra darrere. Malgrat la pavorosa pudor moral que desprenia, les suposades "bones" persones de l'electorat el tornaren a votar, tot tapant-se el nas per no caure d'espatlla. Aquestes "bones" persones són (dic jo) responsables dels 50 alts càrrecs del PP valencià investigats per la Guardia Civil. Si en les paperetes de vot figurara el nom dels votants, ara podríem exigir que pagaren els lladronicis perpetrats pels lladres que ells van elegir. Si els pares paguen pels fills, els electors haurien de pagar pels seus elegits, quan els elegiren tapant-se el nas.

El nostre país degenera a marxes forçades. Degenera el PP, degeneren els electors, degenera la denominada esquerra. A propòsit d'una dubtosa esquerra (el PSOE de Felipe Gonzàlez) suggerisc que llegiu en el Diario.es, 28,1,2016, el blog de Rosa Maria Artal: "Felipe González, último rugido" (clica).

Mireu-lo bé: ¿Oi que "la cara es 
el espejo del alma?":
 està proposant 
que el PSOE s'alie amb el PP!

Mentre nosaltres ens enfonsem progressivament en les tenebres del passat més repugnant, hi ha un poble, aparentment endarrerit, però realment capdavanter des del punt de vista social i polític,  a nivell de tot el món. És el poble Kurd occidental. Constitueix una autonomia al nord de Síria: la regió autònoma de ROJAVA. En ell s'està practicant el "municipalisme llibertari" teoritzat per Abdullah Öcalam (tancat en una presó turca): la revolució ignorada.

El municipalisme llibertari kurd proposa crear comunitats lliures i auto-governades, basades en els principis de la democràcia directa... que pot esdevenir una democràcia genuïna, una economia cooperativa i la dissolució gradual del burocràtic Estat-nació.

En lloc de la democràcia representativa, en la qual els representants elegits mitjançant enganys i seduccions s'erigeixen en amos i senyors dels nostres destins (en Espanya i País Valencià tenim l'exemple: una democràcia que funciona de dalt cap avall) tenim a l'abast, si volem, l'exemple contrari: la que funciona de baix cap amunt. O, millor, el municipalisme llibertari, la democràcia directa de ROJAVA, la revolució ignorada. 

En aquesta democràcia de ROJAVA (el Kurdistà siri):

1- La gent creu en el treball voluntari a tots els nivells de servei per tal de fer que l'experiment esdevinga exitós.

2- La gent està preparada i sap el que vol. Creuen que la revolució deu començar en la base de la societat i no des de dalt. Que deu ser una revolució tant social, cultural y educacional, com política. Deu estar en contra de l'Estat, del poder y la autoritat. Deuen ser les persones de les comunitats qui finalment tinguen responsabilitats en la presa de decisions. Aquests són els quatre principis del Moviment per la Societat Democràtica.

3- Han creat un exèrcit de defensa que consta de tres parts diferents: les Unitats de Defensa Popular, llur secció femenina i l'Asaish (una força mixta d'homes i dones que estan en les ciutats i en tots els "checkpoints" fora de les ciutats per protegir la població civil d'amenaces externes). A més d'aquests forces, hi ha una unitat especial sols per a dones per tal de fer front als problemes de la violació i la violència domèstica.

---

L'Auto-administraciò Democràtica (DSA):

Després de molt de treball, discussions i plantejaments, el moviment per una societat democràtica, ha pervingut a la conclusió que necessiten una DSA en tots els tres cantons del Kurdistán (Al Jazeera, Kobani y Afrin). A mitjans de gener del 2014, les Assemblees Populars elegiren els seus propis DSA, amb autonomia per implementar y executar les decisions de la “Casa del Poble” (el comitè principal) i assumir algunes labors administratives en les autoritats locals i municipals, en els departaments de salut y educació, en organitzacions de negocis i comerç, en defensa i sistemes judicials, etc. La DSA está composta de 22 homes i dones, que tenen (cada DSA) un diputat i una diputada. Casi la mitat de representants són dones. Està organitzat de manera que tota la gent de diversos orígens, nacionalitats, religions i gèneres poden participar-hi. Açò ha creat un molt bon ambient de pau, germandat, satisfacció i llibertat.

En un curt espai de temps, aquesta administració ha treballat prou i ha promulgat un contracte social, una llei de transports, una llei de partits i un pla o programa per el Tev-Dam (Moviment per una societat democràtica). En el contracte social, en la primera pàgina dels estatuts figura:

-Hi ha separació entre l'Estat i la religió.

-Estan prohibits els matrimonis por sota dels 18 anys.

-Els drets de les dones, dels xiquets i xiquetes deuen ser reconeguts, protegits i implementats.

-Està prohibida l'ablació del clítoris.

-També està prohibida la poligàmia.

-La revolució ha de tenir lloc en la base de la societat i deu ser sostenible.

-És essencial la llibertat, la igualtat, la igualtat d'oportunitats i la no discriminació, així com la igualtat entre l'home i la dona.

-Tots els idiomes que parla la gent deuen ser reconeguts i que l'àrab, el kurd i el siri han de ser llengües oficials en Al Jazeera.

-És fonamental proveir d'una vida digna als presoners i a les presoneres i fer de la presó un lloc de rehabilitació i reforma.

-Tot ser humà té el dret de buscar asil, i els i les refugiades no poden ser deportades sense els seus consentiments.

La raó instrumental

Entrada anterior: El caloret de Rita i la innocència de Rajoy

L'espècie humana és paradoxal. Entre els éssers humans es troba menys humanisme del que podria pensar-se. Ordinàriament es considera, p. e., l'amor i l'estima d'unes persones a altres senyal d'humanitat. Però tots sabem que hi ha, per desgràcia, massa casos d'amor criminal d'home contra dona. I què diríem de les guerres i del terrorisme (especialment d'aquelles accions i comportaments rarament citats que provoquen terrorisme)?

Per altra banda, un sistema, no fa gaire implantat en el món (la política econòmica neoliberal), aparent defensor de la llibertat i del progrés, ha sumit gran part d'aquest món en un retrocés profund i, per tant, en una monstruosa falta de llibertat, d'opcions vitals, d'esperances, d'estabilitat, de confiança en el progrés. De la mateixa manera que a la porta dels camps de concentració nazis hi havia escrit en lletres metàl·liques "Arbeit macht frei" ("el treball allibera"), quan les víctimes entraven per a ser esclaus i morir torturats, així mateix el sistema político-econòmic neoliberal ni fa lliures ni produeix cap progrés que no siga el progrés de la misèria i l'esclavitut de la pobresa. Tant és així que sobre la porta del camp de l'esclavitut neoliberal podria figurar aquest cartell: "La desregulació dels mercats us proporcionarà llibertat, llocs de treball i riquesa". I, "voilà", així estem.

Emilio Lledó cita en el seu llibre, "Los libros i la libertad", una frase bíblica (d'Isaïes, crec), que diu: "Nisi credideritis non intelligetis" ("si  no creieu no entendreu"). Aquesta frase és emprada per Ramon Llull com fonament del seu mètode: "Ars inventiva veritatis" ("l'Art de trobar la veritat"), que S. Agustí expressa d'una altra manera: "Credo ut intelligam"  ("Crec per entendre"). És la raó que raona sobre els articles de fe, però sense sortir d'ella, al servei de la fe i dins del límit que la fe estableix. Raó semblant a la que vuit segles desprès Max Horkheimer anomenaria "raó instrumental", referint-se a la raó dedicada a servir un progrés científic desviat cada dia més de l'objectiu inicial de la Il·lustració: realitzar la idea de l'home.

Contra la teologia de l'alliberament

A la raó servidora de la fe ("nisi credideritis non intelligetis") també li devem, com raó instrumental, la destrucció de la idea de l'home.

Per exemple, la raó al servei de la fe (raó instrumental) va crear la Inquisició, perseguí heretges i els cremà en les places públiques davant de les multituds per tal que, atemorides, aprengueren a posar la raó al servei de la fe. En la guerra dels 30 anys (Europa segle XVII), dues creences, la fe catòlica i la fe protestant, lluitaren una contra l'altra. Els creients, que eren cristians, es mataven entre sí dirigits per les dues confessions a través de la raó, les dues raons, instrumentals les dues ("nisi credideritis non intelligetis").

Un altre exemple: les croades (sanguinàries, cruels, criminals) contra l'Islam. Entre les croades, lamentablement  hem de remarcar el cop d'Estat franquista i la guerra, sacralitzada com croada, amb les morts, pobresa i tortures consegüents. A més a més, hem gaudit desprès de casi 40 anys sota la dictadura catòlica de Franco (raó instrumental al servei de la fe: "Nisi credideritis, non intelligetis". Les croades al servei de la fe).

Un altre: l'Esglèsia catòlica, dipositària de les claus de S. Pere (dogma, moral, objectius evangelitzadors...), s'està apoderant de nombrosos bens immobles (places públiques, ermites, terrenys, mesquites, etc...). Gràcies a la fe, el creient aplega a comprendre la creença que la riquesa eclesial és pobresa evangèlica ("Nisi credideritis non intelligetis"). S'obliden que els mercaders van ser foragitats del temple.

Gràcies a la fe, S. Joan Pau II, Woytila, va comprendre que havia de ser encobridor d'eclesiàstics pederastes i perseguidor de la Teologia de l'Alliberament, l'únic intent eclesiàstic d'ajudar a resoldre els problemes socio-polítics (és a dir, en lloc d'almoines, que no suprimeixen la dependència, calen drets, llibertats, igualtat...). Wojtyla és sant, potser perquè entenia el món gràcies a la fe.  "Nisi credideritis non intelligetis".

Però aquesta raó instrumental al servei de la fe no és exclusiva del cristianisme, catòlic o no. També la trobem a l'Islam. Pensem en les mil fuetejades a què ha sigut condemnat un blocaire d'Aràbia Saudita que proposava debatre raonablement sobre les diverses religions. Pensem en els castics mortals que reben els acusats i acusades d'apostasia a l'Estat Islàmic i en altres indrets islàmics; les normes que regulen el comportament de les dones, la manca de llibertat i l'excés d'humiliacions a què estan condemnades. Pensem en els degollaments o la crema dels presoners per tal de espaordir els enemics. No us recorden les cremacions públiques de la Inquisició? Tot són troballes irracionals d'una raó al servei de la fe islàmica". Nisi credideritis non intelligetis". 

Compte, però. La fe no és limita a ser fe de les religions. També hi ha fe econòmica, fe política, fanatismes de tot tipus. Tenim la fe nazi, la feixista, la fe neoliberal, al servei de les quals una raó instrumental es dedica a destruir allò que d'humà hi ha en l'home i la dona... També altres tipus de fanatismes que no cal citar, alguns dels quals ni tan sols imaginem, dedicats a la mateixa inhumana finalitat: la raó instrumental, la raó servent d'una fe fanàtica, la raó dedicada a destruir, destruir, p. e., el medi ambient, el medi que la humanitat necessita per a subsistir. Etc.

Jo posaria sobre la porta dels camps de concentració on  ens ha tancat la raó servil de la fe neoliberal, jo posaria, dic, el següent cartell, que resumeix les mentides que han caigut i cauen sobre els nostres caps: "La desregulació dels mercats us farà lliures, rics i feliços".

Si no dubtem de les convencions vigents, si no obrim les portes de la nostra raó i ens alliberem dels dogmes que el poder ens inculca; Sapere aude" ("arrisca't a saber", -Kant). si no ens atrevim a pensar i no utilitzem, doncs, la raó fora dels carrils de la fe dominant, si no debatim lliurement, no sabrem mai què és bo per a nosaltres i per la humanitat. "