Intel·lectuals latinoamericans advoquen per una Espanya unida

Entrada anterior: Ramón Cotarelo es burla dels enemics dels catalans al seu bloc "Palinuro"

Bolívar en la batalla de Araure

"Intelectuales latinoamericanos abogan por una España unida" (El País 21/9/15). Tenen la llengua i majoritàriament els cognoms castellans (no catalans ni valencians) "y apelan a los lazos històricos y culturales con el continente".  Temen que Catalunya es distancie d'Amèrica llatina, si se separa d'Espanya.  Em sorprén que diguen això, perquè els seus països se separaren d'Espanya amb guerres sagnants. I no per això, sembla, han deixat caure "los lazos històricos y culturales con el continente". Per ventura la Catalunya sotmesa és garantia de llaços històrics i culturals, mentre que la Catalunya lliure, no? Serà que la llibertat aïlla i la submissió uneix? Si és això el que pensen, per què no se sotmeten (o malden per sotmetre's) altra vegada a l'imperi espanyol? Quina classe d'intel·lectuals s'hi troba allà, en latinoamèrica que temen la llibertat i confien en els imperis aliens?  És que Julio Cortàzar, en nacionalitzar-se francès (nació lliure, independent d'Espanya) va ser menys creador? Jo creia que la paraula "independència" volia dir alliberament, més aviat que trencament de lligams històrics i culturals. La prova, repetisc, la tenim en una Amèrica llatina separada d'Espanya i d'Europa, amb les quals, no obstant, manté llaços històrics i culturals. Valgueren la pena les guerres d'independència? No ho sé. Sí sé, però, que les guerres són dolentes. I també sé que la independència pacíficament assolida és llibertat. És llibertat i no enemistat, ni separació, ni odi, ni incomunicació. La independència (ho demostren aquests intel·lectuals) és unió, unió diferent, unió lliure i amiga, col·laboració d'igual a igual, llaços lliurement acceptats. Per què tenen tanta por a la llibertat, si els seus avantpassats feren la guerra per obtenir-la i encara no se n'han tornat enrere? Catalunya té una llengua pròpia i diferent, llengua que Espanya vol fer desaparèixer, com va fer desaparèixer les d'Amèrica llatina. Catalunya està sotmesa a una legislació espanyola que l'estreny i ofega, l'ofega lingüísticament i educativa, l'estreny en la llibertat de legislar i en l'econòmica. Els governs espanyols són com aquells neoliberals que, a les propostes dels seus adversaris, contesten sempre: "no hay alternativas".

Cuando oigo la palabra cultura 
echo mano de la pistola

Espanya ha estat sempre (o casi) obsessionada per la seua puresa de sang, de creences, de llengua. Ha perseguit els heretges, els jueus, els jueus conversos judaïtzants, els àrabs, els moriscos. Va expulsar els jueus (1492), desprès de discriminacions, segregacions, matances, conversions obligades... I va expulsar els moriscos (1609). Foragita persones, no territoris. Foragitarà, si s'escau, catalans, però no Catalunya (el territori). El territori se'l quedarà, com sempre ha fet, si ha pogut.

El cardenal Richelieu va escriure en les seves memòries que l'expulsió dels moriscos d'Espanya constituïa «l'acte més bàrbar de la història de l'home». Espanya (tothom ho sap) ha fet dues guerres contra els catalans, els valencians i els habitants de les illes Balears (la de Felipe V, el Borbó [1705-15] i la de Franco [1936-39]).

La llengua pròpia de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears ha estat combatuda des que Castella es va apoderar del Regne d'Aragó. El decret de Nova Planta, les posteriors lleis franquistes i les de la transició, acceptades aquestes a contracor, per tal d'evitar mals majors, fan de Catalunya un país ocupat, regit des de fora. Catalunya no és un amic d'Espanya, és un fàmul, un servent, vigilat amb lleis, jutges, tribunals i milícies. Espanya no és un país normal. És un país intranquil, un país "contra", un país que està a l'aguait, un país carceller de Catalunya i..., un país que fa aigües per tots els costats. No és un país d'amor; és un país que odia i genera odi. Per això pense que una Catalunya independent generaria tranquilitat, pau, amistat i amor. Independència no significa enfrontament. L'enfrontament el tenim ara. La independència significa relacions igualitàries i amistoses, relacions creatives. Amb la independència no acaba tot. És aleshores que tot comença: "...el inicio de una hermosa amistad..."

Casablanca