Merkel, la noia palestina i Savater

                                                                                   Entrada anterior: Violència i poder

En un fòrum amb joves, una jove palestina, Reem, li confessà a Merkel que el seu somni era estudiar, però que la seua situació era difícil, perquè ella i la seua família portaven quatre anys esperant rebre residència permanent en Alemanya. Merkel li va respondre que no tots els immigrants poden quedar-se en Alemanya i que alguns haurien de retornar a casa.

Reem no pogué evitar les llàgrimes en escoltar la resposta de Merkel, la qual, veient la xiqueta plorar, tractà de consolar-la amb una carícia.

En això consisteix governar, diu Fernando Savater: en dir el que cal dir: "no tots els immigrants poden quedar-se en Alemanya" (dit en altres paraules: "Hauràs d'anar-te'n, xiqueta". O, com ens han dit tantes vegades: "no hay alternativas"). I seguir destrossant el món, un món que està com està, en gran part per la seua culpa, la de Merkel, per la seua política exterior, per la seua economia neoliberal que repercuteix en Palestina, en Grècia, en Espanya i en al món sencer. És la globalitat neoliberal (recordeu?). A més a més, els jueus segurament no estarien en Palestina si els alemanys no hagueren practicat "l'holocaust". Els imbècils, jo per exemple, segons Fernando  Savater, qualifiquem Merkel de nazi, si més no com el nazi Eichman, el de la "banalitat del mal", segons l'expressió d'Hanna Arendt.

Déu la remeie, bona germana

Aquesta escena em recorda la resposta de la Troika i la mateixa Merkel a Grècia, la resposta que hom dóna sempre que algú o alguns demanen justícia o compassió per la misèria en què han caigut gràcies a la crisi: "No hay alternativas".

És una resposta burocràtica, al marge de qualsevol sentiment (llevat de la carícia de Merkel a la xiqueta), pareguda a la vella resposta a qui ens demanava una almoina i no li donàvem res: "Déu la remeie, bona germana". I tot continuava igual. Em recorda allò del primer liberalisme: "laissez faire laissez passer, le monde va de lui même", mentre s'omplien i s'omplin les butxaques arranjant el món en benefici propi. No us recorda el concepte de  la banalitat del mal? Persones normals que cometen actes cruels sense crueltat ni malícia alguna, només per seguir la ideologia pròpia, l'ascens en l'escala dels honors, tot acomodant-se a les conviccions generals dels seus compatriotes i a l'interès de la seua pàtria? No són cruels, potser es compadeixen de les víctimes, però fan el que fan sense remordiments. En oir Merkel,  recorde Eichmann. El recorde, no els identifique. Què tindrà la Merkel d'aquesta història i la de les retallades en l'Estat espanyol, que em porta a pensar en l'Eichmann d'Hanna Arendt?

Allò, però, que em semblaria curiós, si no estigués ja curat d'espant, és el comentari  de Fernando Savater en El País, al qual m'he referit més amunt: "Merkel] ...razona sus decisiones y las defiende con firmeza y sin miedo, aunque caiga antipática, aunque haga llorar, aunque los imbéciles digan que es nazi. Puede estar equivocada, pero se sabe responsable. Y en eso consiste gobernar, ¿se acuerdan?".

Recordem..., recordem... Clar que recordem. Però és Eichmann qui ens assalta la memòria. 

Grècia devastada per la usura europea

Entrada anterior: De què ens serveixen la Unió Europea i l'Eurozona?

En aquests dies, captiu i desarmat el poble grec, les tropes de la usurera troika europea han assolit els seus últims objectius neoliberals. La guerra s'ha acabat i el poble grec, possiblement, també. És el principi de la destrucció final, de Grècia i del món. En pocs anys solament restarà l'actual elit de l'1%, Alemanya, potser, i els robots al seu servei en un món recalentat, habitable solament per a ells, els robots.

Entre el neoliberalisme i la globalització, hom ha construït un món en el qual les lluites i les guerres econòmiques les fem nosaltres contra nosaltres mateixos. En el cas de Grècia és evident: ha sortit derrotada, però la derrota figura com si se la haguera infligit ella mateixa. El neoliberalisme ens ha organitzat un món tal que l'elit econòmica guanya sempre, perquè les víctimes, o se sotmeten o les sotmeten. Per tant, en ell la victòria de les víctimes (com és el cas del referèndum grec) és la pròpia derrota. Si Syriza es rebel·la contra les condicions que li posen la Troika i l'Eurogrup, és derrotada, perquè el deute és tan gran que tots els inversors del món, en assabentar-s'hi, fugiran de Grècia. Si accepta eixes condicions, accepta una derrota menys greu, però derrota. Ho prens u ho deixes. En els dos casos, és un mal. El neoliberalisme no ens deixa cap sortida. Aquesta és la gravetat del sistema neoliberal. 

Allò que diuen rescat és un segrest, un segrest sobre un previ segrest (la crisi). Exànimes per la desfeta econòmica, conseqüència de la crisi, el rescat que ens ofereix aquest sistema és un parany. És la repetició modificada de "El Mercader de Venècia" (Shakespeare). La usura neoliberal de la nostra UE. O paguem  el deute  o ens extirpen no una  sinó dues lliures de carn a la vora del cor. Efectivament: les mesures d'austeritat en la Grècia de 2011 (llegesc a "Le Monde diplomatic en español") originaren un increment del 35% en la taxa de suïcidis. En això va consistir el rescat, una lliura de carn prèvia com paga i senyal (el 35% de suïcidis), que desprès ha de pagar íntegra: l'acord que ha firmat Tsipras. El rescat va ser una carnisseria. Desprès, damunt, ho ha de saldar al complet. Li lleven carn (reformes estructurals, privatitzacions, retallades en sous i pensions, retardament de les jubilacions, increment de l'atur, augment de l'IVA, etc., que provoquen suïcidis) i com això no és suficient, li augmenten la ració de carn: més carn del propi cos, més suïcidis encara. Es tracta de deutes que no es poden satisfer sota les condicions econòmiques en què vivim. Precisament a causa d'eixes condicions econòmiques neoliberals, han necessitat contreure els esmentats deutes. Deutes que maten. És "la pescadilla que se muerde la cola". Com no poden satisfer el deute amb euros, l'han de satisfer amb el seu-nostre cos i la seua-nostra ànima (més lliures de carn encara, quilos, arroves, més pobresa, més suïcidis). Han-hem llançat a fer guitzes la llibertat, els drets, la democràcia, la vida... Per molt de temps.

L'usurer de Shakespeare.
No sabíem que seria
el model de la usura neoliberal

L'única solució és lliurar-nos d'aquest cep i fabricar-nos un món a la nostra mesura, un món que oferisca alternatives, un món a la mesura humana. Cal sortir de la UE, de l'Eurogrup. Cal sortir del neoliberalisme globalitzat. Però això ens costarà dolors i sacrificis, aliances amb altres societats conscients del problema. Ara bé, sols podrem sortir-nos-en i fabricar-nos un altre món a la nostra mesura, a la mesura humana, si no oblidem mai qui són els nostres enemics, com ha dit fa poc Anguita (“A ver si nos enteramos de quién es el enemigo y actuamos en consecuencia”). No oblidem que Ulisses va trigar anys per arribar a Ítaca, freqüentment entretingut, seduït o desviat per entrebancs diversos, aliens a l'objectiu del seu viatge.

La nostra Ítaca és l'ésser humà en la seua plenitud i un món habitable. L'amenaça la tenim en la UE, la TROIKA, L'Eurogrup i el neoliberalisme global (no oblidem el TTIP, que està avançant secretament a marxes forçades. Aquest serà la sinistra flor que coronarà el pastís de l'elit econòmica, gràcies a la nostra UE). El terrorisme gihadista és un mal menor. En Grècia, com he citat abans, la crisi i el rescat ha matat més gent i ha fet sofrir a molta més que aquest terrorisme en tota Europa. Hem d'assabentar-nos de qui és el nostre enemic principal i actuar en conseqüència.

De què ens serveixen la Unió Europea i l'Eurozona?

així en 1936 com en 2015

"La història es repeteix". Heu aquí una frase, repetida i repetida tant o més que la realitat significada. Marx escriu en "El 18 de Brumari de Lluis Bonaparte": “Hegel diu en alguna part que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, per dir-ho així, dues vegades. S'oblidà, però, d'agregar: una vegada com a tragèdia i una altra, com a farsa". Es referia a Napoleó III, que volia repetir el Napoleó I, però que va resultar una farsa. 

Sincerament crec que, en realitat, la història no es repeteix, encara que a vegades ho semble. El que passa és que el nucli de la situació sociopolítica d'una etapa transitòria no passa: roman. En la història individual o col·lectiva no tot passa: quelcom queda (com en la calúmnia: "calumnia, que alguna cosa queda"). Hi ha quelcom permanent en la història canviant. No ho advertim, però hi és, més o menys amagat. Ho dic a propòsit del problema actual entre Europa i Grècia. Aquest problema em remet a la relació entre l'Europa i l'Espanya republicana sota l'agressió franquista: cop d'Estat i guerra subsegüent. L'Alemanya nazi i la Itàlia feixista participaren en la guerra amb armes i soldats contra nosaltres. La resta de països, els demòcrates, es desinteressaren aparentment del conflicte, però de fet contribuïren a la victòria del nazi-feixisme i a la derrota de la república democràtica espanyola. Llur  no implicació, llur neutralitat extrema, contribuïren a la victòria nazi-feixista. 

"Hay que cumplir las reglas"
Savis consells de Christine Lagarde i de Rajoy

La classe rica de l'Europa democràtica de 1936: l'elit, els empresaris, la noblesa i el poble (que aspirava a ser com ells), preferien l'autoritarisme dels rics (foren o no foren nazi-feixistes) a la democràcia dels pobres. És el que passa avui amb Grècia: la democràcia fa por a una Europa totalitària. En aquesta hom prefereix la pobresa dels altres, les dificultats dels altres, el sofriment de la població, abans que renunciar als habituals ingressos milionaris. És la lluita de classes. En el 36, contra l'Espanya republicana-democràtica, i en el 2015, contra la Grècia idem. En aquest sentit, els governs d'Europa eren, i són ara, totalitaris contra la redempció econòmica del poble necessitat. La història no es repeteix, és tracta de l'Europa elitista de sempre. Estem on estàvem. Han canviat moltes coses, han passat els anys, però el interessos són el mateixos. Els interessos, les obsessions, els complexos i la crueltat, sobre tot la crueltat basada en l'egoïsme. Per això es fa la guerra contra qui siga. No hi ha compassió, sentiments, ni hòsties consagrades. "Se han de cumplir las reglas" (Lagard o Rajoy dixit), caiga qui caiga, que solen ser els pobres i els seus defensors. Així, doncs, la història no es repeteix, la història continua immutable. Hi ha, però, una part variant i una part permanent.

La premsa ens diu que la desigualtat econòmica creix ràpidament en la majoria dels països. La riquesa mundial està dividida en dos: casi la meitat està en mans del 1% més ric de la població, y l'altra meitat es repartix entre el 99% restant. El Fòrum Econòmic Mundial considera que aquesta desigualtat suposa un greu risc per al progrés de la humanitat. La desigualtat econòmica extrema y el segrest dels processos democràtics per part de les elits són massa sovint interdependents.

"El número de millonarios se ha disparado en España en un 40 % desde el inicio de la crisis económica en 2008"..., segons un estudi de Capgemini y Royal Bank of Canadá.

De què ens serveix la Unió Europea, de què ens serveix l'Eurozona, si l'Alemanya nazi, que ens bombardejava en el passat, continua bombardejant-nos amb retallades, privatitzacions i reformes estructurals, a Grècia i a nosaltres? Què significa rescatar, si els rescats ens afonen cada vegada més? És tot qüestió de regles. 

L'avarícia dels nostres amos és inesgotable. Més prompte o més tard, si no ens espavilem, caurem definitivament en les urpes de la bèstia i serem estripats pels ullals de la seua boca, rossegats pels seus queixals, engolits per les seues gargamelles i digerits, per a convertir-nos en adobs dels seus milions.    

Ens volen fer creure que el mal de Grècia és haver votat. I, damunt, haver votat NO a la dictadura de la Troika. Els fan por els referendums, car no els poden controlar. Les eleccions, cada quatre anys, sí. Ja estan preparant aquí les properes eleccions generals. Ja comença la ficció d'una crisi superada, superada gràcies a Rajoy, 'que ha cumplido las reglas i ha practicado una polítca sensata'. 

L'eterna guerra contra la llengua valenciana

Entrada anterior: El poble que oblida el seu passat està condemnat a repetir-lo

El valencià sense complexos 
arriba al País Valencià!

Som un poble perseguit. Si més no, des del mal d'Almansa. Hom persegueix el nucli del nostre ésser: la llengua valenciana.

La portaveu de Ciudadanos en les Corts Valencianes, Carolina Punset, continua la persecució. El seu "discurso en el debate de investidura" n'és una prova. Digué: "Allá donde triunfa la inmersión lingüística [del valencià a l'ensenyament] estamos volviendo a la aldea" (Noticias de la Comunidad Valenciana htpp://goo.gl/UiSxVe. El Confidencial). Tinc la impressió que també hi ha "aldeas" i "aldehuelas" en l'Espanya castellano-parlant. Un Estat que es caracteritza per ignorar i perseguir les llengües dels pobles que li estan sotmesos (català, basc, gallec, valencià). 

I m'admira que aquesta senyora, sabuda que és ella, puga llegir l'interior dels nostres cors ("scrutat renes et corda nostra") i gose suggerir que el valencià vol convertir-se en idioma únic per decisió dels guanyadors (¿?). Frenarà, per tant, el desenvolupament personal i col·lectiu del País Valencià? M'admira, dic, i m'assombra, car el valencià no és el castellà ni el País Valencià és la "Castilla miserable", que "envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora" (Antonio Machado). El castellà és idioma únic des de sempre en gran part de l'Espanya castellana, tot i menysprear quant ignora dels que li estan sotmesos. 

Em sembla que ni el País Valencià ni els elegits en les darreres eleccions  són la Castella miserable ni tampoc els castellans vencedors de la batalla d'Almansa (1707), autors d'un mal que a tots  alcança. Ni el País Valencià és Castella, ni Compromís és el PP. 

Efectivament, a l'aldea no es torna perquè s'estudie valencià. El sentit que li dona a la paraula aldea aquesta senyora equival a retard cultural i econòmic. I aquest retard és independent de l'idioma, sigui quin sigui. Hi ha burros rics castellano-parlants i savis pobres valenciano-parlants. Allò que dóna cultura i riquesa no és solament la llengua, sinó, també, l'amor a la cultura, la intel·ligència, la tolerància, l'esforç i les possibilitats socials d'estudiar i treballar. Per ventura penseu que el mal de la crisi que vivim, el mal de la corrupció que sofrim, el mal de les guerres i del terrorisme que ens amenacen, el mal de la destrucció ecològica del món, penseu que venen de l'aldea, de l'aldea material? No creieu, més aviat, que tenen un origen neoliberal metropolità? Vegeu Grècia, sotmesa a la dictadura de la Troika. Els membres d'aquesta no viuen precisament en un llogaret perdut en la serra. Són rics, poderosos i suposadament cultes, però estan a punt de destruir la democràcia en la terra on va nàixer i abocar els seus ciutadans a l'infern de la misèria definitiva. 

M'atreviria a dir que a l'esmentada senyora no li interessa la veritat, la que siga en cada cas, i tampoc en aquest. Simplement pense que la seua intenció és fer propaganda d'allò que li interessa: acabar amb el valencià, per exemple (una obsessió més aviat irracional i fanàtica), augmentar els seguidors del seu partit per a arribar al poder per tal d'implantar un règim repressor neoliberal com el que la Troika, la Merkel i el capitalisme internacional estan intentat imposar a Grècia. La manera més directa que se li ha acudit és relacionar, en la ment del poble valencià, la llengua valenciana amb la pobresa, el retard, la incultura. No li interessa dialogar racionalment dels idiomes i la forma d'ensenyar-los, sinó arribar a l'inconscient deixant en ell una ombra de por i endarreriment relacionada amb el valencià: valencià-caca, valencià-incultura, valencià-aldea (poblet o llogaret), valencià-pobresa (no metròpoli, no ciutat, no civilització, no riquesa, no cultura). Açò reflexa una mala intenció sobirana i una mala llet pudenta. Sempre volent assolir les seues quimeres a través de les mentides i la manipulació del subconscient. Aquesta senyora i els seus, són persones paregudes a aquella diputada, filla d'un polític castellonenc, corrupte i ara empresonat (Fabra), la qual, davant la penúria i les retallades que la crisi feia caure sobre els treballadors, va exclamar des de l'escó que ocupava en les Corts: "Que se jodan!". Segurament li regalimava la bava per la boca. Hi ha persones així que desgraciadament ocupen un lloc en el poder.

M'interessa recordar, també, que la immersió lingüística no la va inventar Catalunya. Ja la practicava el Reino de Espanya. Mon pare (com tants i tants altres), a principis del segle XX, va sofrir la immersió lingüística a un castellà estrany contra el valencià de la família i del país. Hom volia (i hom vol) eradicar el valencià per tal de reforçar la unitat d'Espanya. El valencià, a més a més, era considerat llengua d'ignorants i pobres, com ara ens vol fer creure la senyora ciutadana.  L'Església practicava (i practica), també, la immersió lingüística de la llengua castellana en els sermons i en les oracions memoritzades, com si al cel es parlara llatí i castellà. 

A més de mon pare i els de la seua quinta, jo i els de la meua, sofrírem, també, l'esmentada immersió castellana a l'escola, també contra el valencià de casa i del país. El mestre venia d'Espanya i no sabia valencià. De tal manera que quan alguns alumnes se li aproximaven individualment per a demanar-li quelcom, ell pensava que era per a anar al lavabo (abans, "el comú" o "l'excusat"). Aleshores, ell assentia. Un dia, però, un nen, en lloc d'anar-se'n camí de l'excusat, va prendre el camí del carrer. Això va ser ocasió per a que el mestre s'adonara que havia d'aprendre una mica del valencià que parlaven els alumnes. Hi havia desgraciadament altres mestres que castigaven amb "paletades" a les mans, amb calbots o altres tipus de castics. 

En el Seminari Metropolità de València, al voltant dels anys quaranta i cinquanta, aproximadament, estava prohibit parlar valencià. De tal manera que parlar-lo esdevenia un pecat de desobediència (venial, però pecat). És a dir, que el valencià, a més d'idioma incult i de pobres, era considerat llengua endimoniada, pecaminosa.

Punset, més tard, aclara: "...nadie niega que el valenciano es un bien cultural [...] pero si lo convertimos en idioma único, estamos frenando el desarrollo personal y colectivo de la Comunitat". Davant d'aquest aclariment jo em pregunte: què vol dir amb allò de "idioma único"? Igual que el castellà en Espanya? Si al País Valencià, el valencià, convertit en "idioma único", frena el desenvolupament personal i col·lectiu, el castellà, idioma únic en Espanya, està frenant, des de sempre, el desenvolupament personal i col·lectiu dels espanyols. O no?

Explica, açò, d'alguna manera la història d'Espanya? 

Parlar valencià és "de pueblo"?

El valencià és la llengua del nostre poble des de fa segles, carregada de saber i de sentiments. En ell estem nosaltres. Una llengua és una obertura al món i a la cultura (valencià, castellà, francès, anglès, alemany, llatí, grec...rus, xinés, àrab...). Quan més obertures tinguem, més coneixerem el món i més podrem fer per millorar-lo. 

Però, compte! En el primer lloc, aquí, el valencià.