Mosaic d'opinions davant la derrota del PP

Entrada anterior: De paràsits i fanàtics

• La guerra de la dreta contra l'esquerra, una dreta que ha sofert un daltabaix tan fort en aquestes eleccions (24/5/15), s'ha convertit en guerra bruta, bassada en mentides, en calúmnies, en males arts i, sovint, necieses incoherents, com fa Barcina, la presidenta de Navarra, quan blasma Ada Colau dient: és "una persona que defiende que se ocupen las propiedades privadas". S'oblida que el problema de la dreta, contra el qual lluitem, és el contrari: que la dreta ha estat arrabassant-li al poble tots els bens de què havia gaudit, car els bens del poble són els bens de l'Estat -tant com els bens de l'Estat són els bens del poble-. De manera que quan l'Estat els privatitza, o quan paga els deutes dels bancs amb diners del poble, o quan fa les odioses retallades (reformes estructurals, diuen), roba al poble en benefici dels rics. També compara els resultats del 24M amb els d'Alemanya abans de Hitler, amb l'Argentina de Perón i amb Venezuela... quan és l'Estat espanyol, dirigit pel PP, el que progressivament va assemblant-se a una dictadura d'extrema dreta. 
• Per acabar-ho d'apanyar, el Vaticà va i ens diu que el matrimoni homosexual es "una derrota para la humanidad". No creieu que la veritable derrota de la humanitat són els 750 milions de membres de la Humanitat que passen fam? I tants nens i nenes nascuts de matrimonis heterosexuals que moren, pateixen malalties, fred, fam, sed...? Açò no és una derrota de la humanitat? El fanatisme religiós, aquest sí que és una derrota per a la humanitat.
• Per contra, Vicens Navarro en "Cómo los medios han estado promoviendo el neoliberalismo...", Afirma que "La Vanguardia [...], como la mayoría [dels mitjans de comunicació] en Catalunya, se ha caracterizado por una enorme hostilidad hacia Barcelona en Comú, alcanzando niveles nunca vistos ni en España ni en los países donde he vivido (Suecia, Reino Unido y EEUU). Tal artículo relaciona a Ada Colau con nada menos que Osama Bin Laden. Sí, ha leído bien, no ya con ETA (como hace la derecha española para perjudicar a las izquierdas españolas), sino con el mismo Bin Laden. ¡Todo un récord! Y el intermediario en dicha relación era Noam Chomsky, el intelectual estadounidense más conocido en el mundo. Resulta que Bin Laden había leído un libro de tal autor, lo cual fue la base para que La Vanguardia presentara a Ada Colau, que ha recibido el apoyo de Noam Chomsky, como relacionada con Osama Bin Laden (“Las cartas de amor y odio a Bin Laden”, 21.05.2015). El cretinismo y mezquindad a los cuales puede llegar la derecha española, incluyendo la catalana, no tiene límites. Son herederos directos de aquellos que fusilaron y torturaron a los demócratas durante la dictadura. Ahora que ya no pueden hacerlo físicamente, intentan hacerlo mediáticamente. Invito al lector a que se movilice para denunciar tanta desvergüenza."
• Com si no tinguerem prou amb els despropòsits de la Vanguardia, ara ens surt Ana Palacios, l'exministra de Exteriors del Govern de José María Aznar entre 2002 y 2004, advertint sobre la irrupció de "nostàlgies": “La nostalgia puede ser Ada Colau o Podemos con la idea de una arcadia comunista feliz, o puede ser Isis [l'Estat Islàmic] con una nostalgia del siglo XI". El parasitisme fanàtic segurament ha devorat el poc cervell que tenia aquesta senyora per poder aplegar a dir el que ha dit.

• Rosa Maria Artal, per altra banda, també es refereix a Ada Colau. Però d'una altra manera, la manera intel·ligent i honesta: Ada Colau, lluitant contra l'aberració dels desnonaments -en un país que subvencionava amb diners públics a la banca- marcà el rumb, fins i tot abans que l'empatx omplira les places (es refereix al moviment del 15 M), diu Rosa Maria.
• Hi ha altres notícies:
• El diario Público informa que ha estat detingut el delegat del "Gobierno" en València. "Está siendo investigado por presuntos favores a una empresa a la que se le adjudicó contratos para la extinción de incendios cuando ocupaba el cargo de conseller de Gobernación. Hay otros ocho detenidos y se están efectuando registros".

• De la Riva [Alcalde PP de Valladolid], "condenado por desobediencia, no podrá ser ni concejal".
• José Luis Gómez-Ocaña escriu un article (en el Periódico CML, 25/5/15) amb el títol: "Adiós Cospedal, adiós a tanto sufrimiento". 
• Tan mateix, no tot són glòries. Vegem el que diu  Almudena Grandes en El País, 25/5/15, sota el títol de La bondad":Ya no hablo de la lealtad, que por desgracia parece un concepto trasnochado en la política española, sino de la espantosa mezquindad que se ha normalizado en nuestra vida pública. La campaña electoral que acaba de terminar ha dejado muchas cosas nuevas, pero algunas no son buenas. ...Desde el PP hasta IU, el fuego amigo ha sido mucho más cruel que el enemigo. Ya no hablo de la lealtad, ...sino de la espantosa mezquindad que se ha normalizado en nuestra vida pública......un político que no roba y se porta como una mala persona, ¿es un buen político, un referente aceptable para la sociedad? ...No quiero gobernantes capaces de vender a sus compañeros, de triunfar por la vía de humillar a sus contrincantes más débiles, ...La regeneración democrática de la que todos hablan tiene que asentarse en una previa, imprescindible regeneración moral. La malas personas no deberían dedicarse a hacer política."

• Fernandez Diaz afirma que Espanya necessita mantenir la estabilitat que fins ara ens ha donat el govern de Rajoy (espasa contra el poble i diners per a ells).

De paràsits i fanàtics

Daniel Dennet, filòsof de la ciència i de la consciència, diu, en una entrevista publicada al periòdic Ara.cat (10/5/15), que les religions són paràsits. I posa un exemple:  "...És una formiga que s’enfila per un bri d’herba. I penses, què fa? Cau, torna a pujar, està intentant arribar al cim del bri d’herba. Què fa? Està fanfarronejant? Està fent exercici? No fa res per si mateixa. El que passa és que el seu cervell ha sigut envaït per un petit cuc, un 'trematode', i el cuc necessita arribar a la panxa d’una ovella o d’una vaca per reproduir-se. I la millor manera de fer-ho és portar una formiga cap a dalt d’un bri d’herba. És més probable que se la mengin si és al cim d’un bri d’herba. És una formiga que està sent manipulada per un simbiont invisible, un paràsit. Les religions fan el mateix...".

Ara bé, afegisc jo, no està lluny d'un pensament raonable pensar que hi ha més classes de paràsits que els religiosos en l'àmbit humà. Hi ha, per exemple, la casta política, els alts funcionaris economistes, els defensors de l'economia neoliberal, els experts que dirigeixen i es beneficien de la banca, els mitjans de comunicació, a través dels quals apleguen els paràsits al poble... en fi, tota classe de lladres... 

En l'entrevista citada, hom li pregunta: "El món seria millor sense religions?" I Dennet contesta: "I tant. Totes les religions tenen un problema amb els fanàtics, que fan coses terribles. De fet, els comportaments més terribles del món els tenen persones que són fanàtiques religioses. No tan sols musulmans, també cristians, jueus fanàtics, budistes fanàtics, hindús...". 

D'aqui deduïsc jo que el problema greu del món està en els paràsits fanàtics.

Si les religions són terreny on fàcilment creix el fanatisme, el poder també és un niu de paràsits. I el guany insaciable en el món dels diners fomenta, com sabem, nius de paràsits afectats de fanatisme. 

Són fanàtics, paràsits fanàtics, aquells o aquelles que determinen que els ingressos desproporcionats d'unes persones són més importants que la vida o un mínim de benestar d'altres. Aquests fanàtics són els que regeixen la UE, quan, per exemple, condemnen una classe de ciutadans grecs, amb els seus fills, a malalties doloroses, a suïcidar-se desesperadament, a la pobresa, a patir fam i fred, etc. Són paràsits fanàtics aquells poderosos que han muntat un món en el qual les crisis econòmiques solament es poden superar amb el sacrifici de les classes populars (ara, per exemple el senyor Rajoy i companyia basen la seua propaganda electoral en la bondat miraculosa de la seua política de retallades als treballadors, als jubilats, als hospitals, als malalts, als impedits, a l'educació, etc. Tenen la barra d'ajudicar-se l'èxit -si és que n'hi ha- quan l'èxit, o allò que siga, tots sabem que és degut al sofriment de les classes populars -classe mitja i classe baixa-). Les crisis no les produeixen les classes populars, però sempre les resol la pobresa de les classes populars, provocada per les xuclades dels paràsits rics. La pobresa dels pobres és riquesa per al rics. Els quals, els rics, estan afectats d'un fanatisme parasitari. 

I si no aguantan, "¡que se jodan!"

Igualment pertanyen a la classe dels fanàtics aquells que no toleren en llur entorn formes de vida, costums o idiomes diferents d'allò que és habitual en l'àmbit que creuen seu. Són coneguts amb el nom de racistes. No toleren els immigrants, no toleren els idiomes propis de la península diferents del castellà, (per exemple, el català, ni el català-valencià, ni el mallorquí, ni l'euskera...). I posen entrebancs per a ensenyar aquestes llengües als centres educatius (p. e., Wert, ministre del PP). 

Si Espanya no fos un estat paràsit, tots els espanyols comprendrien les llengües de la perifèria, com els naturals d'aquestes regions comprenen el castellà. 

Si tants espanyols no tingueren l'ideal de parasitisme en el cor (paràsits lingüístics, paràsits econòmics, paràsits polítics, paràsits religiosos, etc), no votarien a tants polítics i partits paràsits.

Quan les víctimes esdevenen botxins

Entrada anterior: La teoria del caos com estratègia imperial

Hom desclassificà, 45 anys desprès, i hom ha fet públiques recentment, les gravacions de converses que dos soldats jueus tingueren amb els seus correligionaris, també combatents, desprès de la guerra dels 7 dies, durant la qual, en juny de 1967, Israel s'anexionà la península del Sinaí, els alts del Golán, Jerusalem Est, la franja de Gaza y Cisjordània, derrotant els exèrcits d'Egipte, Jordània, Irak i Síria.

Amos Oz, un dels soldats (ara famós escriptor israelià que va figurar entre els soldats que ocuparen la part vella de Jerusalem, la ciutat de les tres religions) conta: “Descobrí que allò no eren solament pedres, que allí vivia gent, àrabs que tiràrem fora y humiliàrem”. 

Un altre soldat diu: "No érem criminals. En la guerra ens van convertir en assassins". Altres afegeixen: "Érem soldats contra civils". Un altre: “Ni una sola pedra de Jerusalem mereix una vida humana. El judaisme no santifica els llocs”. I un altre: "Em vaig veure fent quelcom no gaire distint del que ens van fer els nazis".

Les víctimes, els jueus, que en l'Alemanya nazi patiren persecució, tortures, fam, set, humiliacions, quasi l'extermini de la seua raça i van ser foragitats de casa, esdevingueren, al seu torn (ells o els seus familiars), botxins que perseguiren altres víctimes, les torturaren, les feren patir fam, set, humiliacions, les foragitaren de sa casa, de la seua terra, i n'exterminaren bona part. 

La maldat, que moltes vegades no és massa diferent del cretinisme, la portem tots dins del nostre cor, amagada. I quan les circumstàncies li són favorables, surt exterminadora, com una bèstia enrabiada i folla. I aquesta maldat reverteix sobre nosaltres quan, en democràcia, votem els nostres explotadors. Sembla que és la condició humana. Si mirem el conjunt de democràcies, ordinàriament hi figuren en el poder els partits que representen les minories benestants, que viuen de l'explotació de la majoria.

Per això, hem de reconèixer que la bèstia enrabiada i folla no sempre és l'elit explotadora actuant sobre víctimes innocents externes, sinó que també són les pròpies víctimes qui s'acarnissen contra si mateixes. Som nosaltres els nostres enemics, en gran mesura a causa de les manipulacions a que estem sotmesos diàriament, a causa de la nostra ignorància, a causa d'inconfessables cobdícies secretes i a causa del furor irrefrenable de la bèstia interior. Sovint prenem decisions perverses contra nosaltres mateixos. Decisions que equivalen a un suïcidi. Decisions de continuar votant el bipartit i la peça de recanvi per a que tot seguisca igual. 

Rajoy Blasma els "Adams" de la política y demana als votants que opten per la "serietat" que garanteix el PP y que aposten per "mantener el rumbo ya fijado" (http://www.lavanguardia.com). 

No hi ha cap partit espanyol que tinga una tradició, un afany, una experiència i una capacitat organitzativa de corrupció tan acreditada (un rumb, diguem-li), com el PP. I que siga tan seriós en la seua tasca corrupta.

"Crim i castic" no és solament la novel·la de Dostoyewsky on l'autor del crim, penedit, es castiga a sí mateix; és la realitat econòmica política actual, on les víctimes del crim son castigades pel crim del què són víctimes (i sovint còmplices). 

He llegit, no sé on, que el neoliberalisme ha instaurat el món al revés: govern de criminals i delinqüents i repressió de les persones treballadores i honrades. Jo hi tinc, però, els meus dubtes. Em pregunte: i si en realitat aquest món neoliberal no fos el món a l'inrevés sinó el món al dret, el de sempre, però agreujat? I si fóssem nosaltres els que, portats pel somni d'un món millor, envaïts per una espècia de deliri, on l'amor i la igualtat regiren les diferents societats, imaginàrem i creguérem ingènuament en un món al dret (que mai ha existit) i que, per contra, aquest món real en què vivim és el seu in-revés? Si aquest món de criminals al poder i gent senzilla reprimida el considerem un món del revés, caldria reconèixer que la Creació del món va ser l'inrevés del que imaginem, la creació d'un món del revés, perquè així, del revés, ha estat des del principi dels temps (uns que viuen d'altres). Aleshores, si volem canviar el món i que deixe de ser del revés, haurem de pensar que hem de canviar la Creació i, amb ella, tot allò que és tradicional. El canvi, si n'hi ha d'haver algun, no ha de ser un adob, una reparació, un pedaç (i menys, un recanvi), haurà de ser una nova Creació. I hem de ser nous Adams sense experiència de corrupció, de manipulacions i enganys, al contrari que el PP. Nous Adams que inicien una nova humanitat.

Entre tots i totes crearem un nou món

La teoria del caos com estratègia imperial

                                                                                           Entrada anterior: Guerra de classes encoberta

Pura Peirò Bertomeu, en el comentari a l'anterior entrada d'aquest bloc, va citar un article de Thierry Meyssan: "La miopia de la Unión Europea ante l'estratègia militar  de  los  Estados  Unidos".  En  llegir-lo,  vaig  sentir  l'obligació  de  fer-lo conèixer.  Aquesta  entrada,  doncs,  es  redueix  a  un  breu  resum  del citat article,  condimentat  per  mi.  Podeu,  no  obstant,  llegir-lo  més  extensament  en  aquest  enllaç:     http://www.voltairenet.org/article187416.html  
               

Els responsables de la UE estan totalment equivocats respecte als atemptats islamistes i les onades d'immigrants que apleguen a les costes. Thierry Meyssan mostra que tals fets no son seqüeles fortuïtes dels conflictes que agiten el Mig Orient ampliat, sinó un objectiu estratègic dels Estats Units.

Des de fa bona cosa d'anys, el Pentàgon ha publicat tot tipus de documents sobre la "teoria del caos" del filòsof Leo Straus, ideòleg dels neocons nordamericans, aquells que ordiren la invasió d'Irak amb la mentida de les armes de destrucció massiva, un exemple d'aquesta teoria. El caos d'Irak ha portat a l'Estat Islàmic, principal actor actual del caos de l'Orient Mitjà.

Un altre exemple: Libia. El caos no es va instal·lar en Libia perquè els «revolucionaris libis» no hagueren sabut posar-se d'acord entre sí després de la «caiguda» de Muamar el Gadafi, sinó perquè el caos era l'objectiu estratègic dels Estats Units. Y l'assoliren. Mai hi hagué una «revolució democràtica» en Líbia sinó un moviment secessionista en la regió de Cirenaica. Mai hi hagué aplicació del mandat de l'ONU per «protegir la població» sinó una massacre perpetrada per l'OTAN que va costar les vides de 160.000 libis, dels quals el 75% eren civils, segons les xifres de la Creu Roja Internacional.

La manera més fàcil de saquejar els recursos naturals d'un país no es ocupar-lo, sinó destruir-li l'Estat. Sense Estat, no hi ha exèrcit. Sense exèrcit enemic, no hi ha risc de ser derrotat. Així que l'objectiu estratègic de l'exèrcit dels Estats Units i de l'aliança que aquest dirigeix –és a dir, l'OTAN– es única y exclusivament la destrucció dels Estats. I allò que s'esdevinga amb les poblacions dels països que son blanc d'aquesta estratègia… no preocupa a Washington.

Les guerres d'Afganistan i d'Irak ja han costat la vida a 4 milions de persones (riu-te dels nazis). Avui tot el món admet que en realitat havien estat planificades molt abans dels esdeveniments de l'11 de setembre de 2001 y en un context molt més ampli de «redisseny de l'Orient Mitjà ampliat» i que les raons utilitzades per justificar aquestes guerres solament foren invents de la propaganda.

La qüestió ucraïnesa, amb el conflicte que hom viu allí, respon a la mateixa teoria del caos. Sabem que Victòria Nuland, responsable del Departament d'Estat per assumptes europeus, diguè, en una conversa telefònica amb l'ambaixador nordamericà en Ucraïna, a propòsit dels esdeveniments que s'estaven produint en la plaça Maidan (2013), que l'objectiu era: «...donar-li pel cul a la Unió Europea...» (sic).

Victoria Nuland y el embajador de Estados Unidos en Ucrania,
Geoffrey R. Pyatt, llegan a la plaza Maidan para expresar
el respaldo de Washington
a los manifestantes antigubernamentales.

Als Estats Units no li interessa una UE forta, rica, lliure i independent, que li faça ombra, sinó una Europa dependent, afonada en un caos, que necessite la seva ajuda. En aquest sentit podem interpretar la crisi en què ens arrosseguem, tant com l'amenaça dels gihadistes pel caos produït en llurs països, i, també, el TTIP (Tractat Transatlantic de comerç i de inversions) que plana sobre els nostres caps. Tots aquests fets posarien els membres de la Unió Europea als peus dels EEUU (si no estan ja). En fi, tindriem sempre el germà gran controlant-nos com una colònia enfonsada en un caos.

En la UE ja notem els efectes d'aquesta teoria (immigrants, terrorisme jihadista, crisi, tractat transatlàntic). Fins i tot, hom la vol aplicar de ple sobre Grècia (la UE contra Grècia), amb la mirada de reüll posada en Espanya, Itàlia, etc. El caos que amenaça Grècia també ens amenaça a nosaltres. Tenim el llarg braç del "big brother", que, com el mal d'Almansa, a tots abasta (o abastarà), mitjançant els lacais de la UE, del PP, del PSOE i, ara també, de Ciudadanos. Estem entrant en una zona d'arenes movedisses de gran profunditat, de la qual cada dia ens serà més difícil de sortir.

Guerra de classes encoberta

                                                           Entrada anterior: Anticorrupció no vol que Rato entre en presó

Uns conten emocionats: "Gritábamos a la radio: '¡hay una persona viva, hay una persona viva!’. La emoción de lograr el milagro de salvar a alguien 10 horas después del hundimiento nos puso la adrenalina por las nubes..." 

“En el mar, entre los cuerpos, alguien agitaba desesperado los brazos”... Diez horas después del naufragio del pasado domingo en el Canal de Sicilia en el que perdieron la vida más de 800 personas, los ocho tripulantes del avión de vigilancia ATR-42 de la Guardia di Finanza italiana, la policía aduanera de ese país, tuvieron que tomar una decisión de vida o muerte. Literal. Descender a muy baja altura, abrir la puerta del avión en pleno vuelo y lanzar al mar una de las tres balsas inflables que llevan encima para esas contingencias.

(Manuel Altozano, Lampedusa, El País, 28, 04, 15).

Altres, en canvi (no sé si dir persones) protesten que en Grècia no s'imposen les "reformes estructurals" que reduiran encara més el nombre de persones vives, més del que s'han reduït fins ara per efecte de les draconianes condicions que ja se li havien imposat. Ho diuen caient-los la bava pensant quants diners poden arreplegar, si el naufragi vital, el dolor, les malalties i les morts augmenten en Grècia. Qui són aquests individus?: el ministre de finances alemany: Wolfgang Schäuble; el president del Banc Central Europeu: Mario Draghi; el president de l'Eurogrup: Jeroen Dijsselbloem; la directora del Fons Monetari Internacional: Christine Lagarde; el president de la Comissió Europea: Jean-Claude Juncker; els membres del govern espanyol començant per Rajoy; els partits de dretes i socialdemòcrates; en fi, la premsa corresponent. Anoteu-los en el vostre cervell. Són individus que, dirien alguns extremistes, maten per diners. Jo no gosaria dir-ho, perquè em fa horror pensar que puga haver-hi persones així. No, és impossible. Jo no acuse com Emile Zola. Jo sols imagine allò que podrien pensar altres. Però no em negareu que...

La bèstia amenaça Andròmeda

Mentre el govern de Syriza addueix el mandat popular (manifestat en les eleccions) de no reduir els ingressos dels pensionistes, d'anul·lar qualsevol llei que facilite l'acomiadament laboral, d'aturar els desnonaments que foragiten les persones de sa casa, etc., els representants dels organismes de la UE citats responen que ells també han estat elegits democràticament, també representen els seus electors. Tenen, doncs, l'autorització del seu sector per a menjar-se a Andròmeda. Uns electors contra altres electors.

Aquesta resposta em remet a pensar en una situació anterior pareguda: la guerra europea i la guerra civil espanyola on els contendents representaven sectors diferents de la mateixa societat. Pel que fa a la guerra europea, uns eren els nazi-feixistes (les potències de l'Eix); altres, els Aliats. Pel que fa a Espanya, uns eren els nazi-feixistes i l'Esglèsia; per altra, el govern democràtic de la República (cal remarcar que els Aliats ens abandonaren cínicament durant el cop d'Estat i la guerra civil, i recolzaren a Franco desprès de la victòria d'aquest). Així és que la persecució d'Andròmeda per la bèstia té un cor antic.

Aquests Aliats i els països del nazi-feixisme derrotat representen ara la classe rica, vencedora en la guerra contra la classe menesterosa de Grècia, Espanya i d'arreu del món. Ens estrenyen i estrenyen, atents que no surta ningú amb vida del naufragi econòmic en què ens han ficat. La UE representa ara els explotadors. Syriza representa els explotats (els grecs, nosaltres i els d'arreu del món). És la guerra de classes...

És la guerra de rics contra pobres que es desenvolupa, ara, en tota Europa i en tot el món. Contra Grècia, per cert, tenen lloc les primeres escaramusses de certa envergadura. Abans hem sofert tots la primera derrota: la crisi (sin comerlo ni beberlo, inesperadament). Ara està en joc la segona: la de Grècia. En seguiran altres. El que passa és que els de Warren Buffet, els potentats internacionals que estan darrere i dins de la UE, voldrien ja la victòria definitiva, cosa que seria una tragèdia per a tots nosaltres: els explotats, la gent senzilla.

Miliciano republicà espanyol (foto de Robert Capa)

Perseu i Andròmeda (Grabriel Alonso, 2005)

Esperem que els Perseus d'ara salvem a Andròmeda amb els vots de les properes eleccions.