Anticorrupció no vol que Rato entre en presó

                                                                              Entrada anterior: El cervell neoliberal és arcaic

"Anticorrupción rechaza el ingreso en prisión de Rodrigo Rato y que se le retire el pasaporte" (Diario Público, 23,4,15). Si els que haurien de donar llum donen fum, a qui acudirem, qui ens acollirà? Si la sal es torna insípida, com se li tornarò el sabor? Si anticorrupció és corrupta qui serà incorrupte? El braç de Santa Teresa? Busquem-lo. Però, on estarà? No el guardava Franco? És Franco incorrupte? Aquest tampoc va entrar en presó.

La corrupció moral, política, econòmica, social, que va sorgint cada dia aquí i arreu del món em fa cavil·lar i plantejar-me qüestions potser massa extremes. Estem al final de tot? La corrupció definitiva acabarà amb la vida d'aquest planeta? Desgraciadament podríem pensar que això és la vida: mort, destrucció, dolor, corrupció. Els éssers vius, des que habiten el món, siguen microbis, animals terrestres, aeris o aquàtics, éssers humans o inhumans, siguen àngels o dimonis, aquests éssers vius viuen els uns dels altres, es mengen i es defequen, maten, viuen i moren. La vida és destrucció. Aquest món tan meravellós no és més que destrucció. No es pot viure sense matar (i, clar, no es pot matar més que éssers vius: conills, gallines, porcs, xais, bous...). En Freud trobem, per una banda, el concepte d'Eros (pulsió que tendeix a cohesionar, a unir); per altra, la pulsió de Thànatos: la pulsió de mort o destrucció. Ambdues pulsions estan estretament unides en els successos diaris de la nostra societat. En els desnonaments (les víctimes són expulsades de llur casa, por amor), en les retallades (por amor, hom retalla el jornal als jornalers, la pensió als pensionistes i hom acomiada del treball als més necessitats), en els drets (hom deixa nus de drets laborals, jurídics i de protesta, "por el bien de todos", als ciutadans). En les amnisties fiscals (hom amnistia als defraudadors para a superar la crisis). En les promeses repetides i repetidament incomplertes (hom ens enganya per a mantenir-nos feliços, perquè la felicitat és salut). Etc., etc, etc.

Quan estem al final de tot, estarem al principi d'un altre tot? O, més aviat, algun dia s'acabarà tot i no començarà res?

Tal com estan les coses, desprès de tantes destruccions a través de la història, la situació ha aplegat a un moment explosiu, perquè la destrucció humana s'ha convertit en una corrupció interna. Però interna interna. Ja no es tracta de guerres entre pobles o estats, de guerres religioses. Aquestes guerres existeixen i se n'estan forjant altres. Però hi ha quelcom més: està la guerra dins de les societats.  És la corrupció generalitzada, és la corrupció pròpia d'un abocador, en el qual les criatures que naixen de la destrucció de les altres es destrueixen entre sí amb una rapidesa i ferocitat inimaginables.

Els pobres voten als rics. Els rics exploten als pobres i s'estafen entre sí, els uns als altres. Quan s'uneixen és per a destruir el medi, l'hàbitat i a sí mateixos. Si no teníem prou, ara hom ens amenaça amb el Tractat de Lliure Comerç USA-UE (TTIP).

Hi ha, però, un problema greu afegit. Com diagnosticà Hannah Arendt, 40 anys enrere, en 1975: "Ya no son la ley ni los hombres los que nos rigen, sino anónimas administraciones o computadoras cuyo dominio totalmente despersonalizado puede convertirse en una amenaza mayor, para la libertad y para el grado mínimo de civilidad necesario en miras a la convivencia, que las grandes y más espantosas arbitrariedades de los tiranos del pasado." (1)

S'aproximen eleccions. Fins ara el poble, les classes populars, els homes i les dones de baix, els treballadors i treballadores, les persones necessitades, han caigut quasi en massa dins del pessebre dels nostres depredadors. 

Mireu-los bé. Ens auguren un futur de disbauxa.

Serà aquest el destí de la humanitat? Pot ser. Però, per ara, nosaltres, la humanitat que té cor, que té cervell, sentit social i amor (sense la pulsió thanàtica), som els que ho hem de dir. I fer. Hem de pensar.

Pensar s'ha convertit en una activitat rara i perillosa. Car tots els mitjans a l'abast del poder (econòmic i polític) tenen l'obsessió d'anul·lar-lo. Per això el triomf del poder és aconseguir que la gent tinga por de, o es negue a, o no puga: pensar!

------      ------      -------

(1) Más allà de la filosofia. Escritos sobre cultura, arte y literatura (pág. 66)
Edición de Fina Birulés y Ángela Lorena Fuster.
Traducción de Ernesto Rubio.
Editorial Trotta, S.A., 2014

El cervell neoliberal és arcaic

                                                                                              Entrada anterior: L'esperança d'Aguirre

Un cervell reptilià enderrocat
per tal que els altres continuen la labor

En una entrada de l'any passat, vaig parlar del llibre de Karl Popper, "La societat oberta i els sus enemics". Sense voler replantejar les mateixes qüestions, voldria, tanmateix, fer una succinta reflexió sobre un factor important que influeix en la qualificació de la societat com més o menys oberta o més o menys tancada: el grau d'intervenció estatal en les qüestions econòmiques. A més control (diria Popper), més tancada seria una societat. I viceversa. En aquest sentit, una societat totalment neoliberal seria la màximament oberta.

Ara bé, en una tal societat oberta l'ensenyament, la salut, els mitjans de comunicació (televisió, premsa, films, transports, etc.)..., en mans privades, són negocis muntats per a fer diners. Pel que fa a l'ensenyament privat (no ho oblidem: es tracta d'una empresa econòmica muntada per a fer diners, com tots els negocis, o/i, si és el cas, per a augmentar el nombre de catòlics), l'objectiu primordial del benefici (econòmic i/o religiós) ens empeny a elegir el negoci per damunt de tot. I si no ho fem així, és perquè som uns neoliberals tebis, que qualsevol dia el neoliberalisme ortodox ens vomitarà.

Les televisions, la premsa, els films no tenen la preocupació de dir la veritat i reflectir la realitat. Segueixen les indicacions dels capitals invertits en aquestes empreses (augmentar els ingresos i el poder). Últimament el nombre de periodistes que han estat acomiadats és significatiu. La veritat, la realitat, són paraules que s'empren per significar mentida i ficció versemblants (des de temps antic sabem que la veritat d'Agamèmnon no és la del porquer).

El sector, o classe (o casta) de la societat que gaudeix de llibertat, d'autonomia, de privilegi, és la classe adinerada, presidida per la banca. La banca actua com un sistema mecànic o electrònic sempre cara als diners, al benefici. El seu cervell de computadora és d'allò més paregut a aquell cervell que alguna vegada he citat: el cervell rèptil (o reptilià). La seua funció és actuar en el sentit dels impulsos bàsics de la supervivència. És un tipus de conducta instintiva, programada, molt resistent al canvi. Hom el considera un cervell arcaic, la part més antiga del cervell. Així, doncs, la classe adinerada, presidida per la banca, organitzada com neoliberalisme, ha pegat un salt de segles cap endarrere en el procés evolutiu. La humanitat neoliberal està entrant en el carbonífer (dins de l'era Paleozoica), tres cents milions d'anys enrere (i em quede curt). 

La conducta reptiliana és un tipus de conducta programada, com una computadora que sols decidira comportaments de supervivència. Ignora què són els sentiments, està mancada d'empatia. És, per exemple, allò que ha passat i està passant aquí en els desnonaments i en les retallades (pobresa, sofriments, malalties... Hem de pagar nosaltres els errors econòmics de la banca) o el que està passant entre el neoliberalisme bancari de la UE i Grècia. Els deutes s'han de pagar, encara que els deutors no siguen els deutors. No importa en quines condicions es van contraure, qui se'n va beneficiar (un dels actuals creditors, Mario Draghi, del BCE de la UE, per exemple. O Karamanlis, ex president grec de dretes), cap dels quals no es considerat deutor. Tampoc la rica dreta grega, per exemple). El citat Banc Central Europeu prestà als bancs grecs, espanyols, etc. els diners que aquests havien perdut per mala administració. Però aquests bancs compraren deute grec i espanyol (el famós rescat) amb els mateixos diners rebuts del BCE, exigint als grecs (i als espanyols), per contra, un interès desproporcionat. Als bancs, responsables, se'ls regalen milions. Als Estats, amb pobres moribunds, se'ls exigeix un interès desproporcionat. 

No importa en quines condicions de vida es troben els grecs pobres, deutors que no són deutors (si es moren, si passen fam, si sofreixen malalties, si viuen en condicions de tortura), no importa la vida ni el sofriment. La computadora neoliberal ho sap tot sobre la pròpia supervivència en les condicions establertes. No està programada per sentir l'empatia. No sent el sofriment dels altres, no l'importa la veritat, ni la justícia, ni el que realment va passar. Ha establert la forma més immutable i destructiva de la societat tancada. És la dictadura més rígida i enterca que puga imaginar-se un ésser humà normal. Moriran tots els grecs, sofriran malalties i fam, però el cervell reptilià del neoliberalisme mundial seguirà el seu camí com un rèptil de fa tres cents milions d'anys. Això sí, tindrà el nom de societat oberta i lliure, amb una llibertat nova, la llibertat enterca que no s'adapta a res del que no té programat. 

L'apertura, doncs, la neoliberal (la llibertat, la llibertat dels acreedors) és un tancament, una repressió del poble que ha caigut en les seues urpes, una dictadura. Allò que deien societat oberta ha esdevingut societat tancada.

És clar que la veritat d'Agamèmnon no és la del porquer. L'Estat no està al servei dels ciutadans, sinó del capital; els polítics no representen als electors, sinó al capital; els jutges no imparteixen justícia, sols ajuden als seus senyors; la sanitat no imparteix salut, etc., etc. No són més que uns aprofitats que busquen guanyar diners, guiats pel cervell reptilià en una societat de fa 300 milions d'anys, quan encara no hi havia éssers humans. Aquest és el progrés que ens ha portat el neoliberalisme.

Alabat siga déu!

Un neoliberal d'ara

Un cop definitiu, que acabarà amb la voluntat popular, que acabarà amb la ciència ecològica, que acabarà amb les restes de democràcia i ens plantarà definitivament en el carbonífer, és allò que s'està forjant amb les negociacions entre USA i UE anomenades TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership). Pel que sabem, el tractat vol posar, per damunt de la voluntat popular, els interessos econòmics internacionals de les empresses. Una vegada més, i aquesta potser la definitiva, el capital dirigint la democràcia. Una societat tancada i ben tancada. Més tancada que la de Stalin, la de Hitler, la de Franco. La nova era reptiliana: els rèptils al poder per sempre més! Rèptils que menyspreen l'ecologia i la voluntat popular ("eco... què? popu... què? Diga, diga".).

És l'evolució de Darwin a l'inrevés, contra natura. En lloc d'evolució, involució; en lloc de progrés, regrés.

L'Esperança d'Aguirre

                                                                    Entrada anterior: El risc és no saber en mans de qui estem

Aguirre ha dit: "Si 'Podemos' es primera fuerza, acaba la democracia como la que conocemos". No ho diu perquè estiga convençuda que ha de passar com ella pronostica, sinó per espantar la població a fi que aquesta seguisca fidel al PP. Es tracta d'una estratagema.

De tota manera, siga quina siga la raó per la qual pronuncià la frase, en el mateix instant que aquesta es va oir pels aires del món, tot seguit, l'eco d'una riallada, llarga i repetida, retrunyí pels cims de la "Vall dels Caiguts" (i dels alçats), pels abruptes vessants de les muntanyes i per les dependències del recinte:

Aleshores, Merkel va començar a plorar pensant que ja no podria retallar més, cosa que necessitava per la costura en què s'estava distraient.

Els monstres de la corrupció i de la crisi fugiren espantats, deixant Rajoy, que s'ocupava a matar-los les puces, sense feina i desficiós.

Alguns, que ja sabíem la maledicció amb qué Franco va enverinar la democràcia que vendria desprès ("Atado y bien atado"), recolzada pel capitalisme internacional, que ja anava transformant-se en el neoliberalisme d'ara, ens vam alegrar amb una certa prudència. 

Així doncs, pensàrem que el neoliberal home gros del vas que està aquí damunt, el que s'emporta i s'emportà els nostres diners, podria desaparèixer.

I confiàvem que la policia de la nova democràcia no buidaria ja mai més els ulls dels i les manifestants com va buidar el d'Ester Quintana el 14/11/12 en Barcelona.

Esperàvem que les ancianes indefenses ja no serien maltractades per la democràcia policial

Ens creà l'esperança (no la d'Aguirre) que la cultura prompte deixaria de ser temuda pel poble; ja no mai més combatuda i vençuda per la barbàrie.

No obstant açò, el dimoni socialisto de Felipe Gonzàlez (aquell de "Las alcantarillas del Estado" o de "Qué más da gato blaco que gato negro? Importa que cace ratones". I ara, col·laborador d'Aznar), es va enutjar pensant que se li acabaven les prebendes i les portes giratòries al servei del capitalisme internacionl. Per això possiblement, s'ha posat, com sempre, al  servei dels interessos d'USA i al costat d'Aznar, contra Venezuela, per la llibertat dels rics i l'esclavitud dels pobres, com fan Rajoy, Merkel i la UE contra Grècia.

Aguirre, per la seua banda, abans de formular la seua frase, quan encara creia en l'eternitat de la democràcia que tots hem conegut, bullia d'alegria rodejada o suportada per la colla de corruptes delinqüents, protegits per la seua capa protectora. Com si eixa vida no s'haguera d'acabar mai.

Desprès, ai!, la mateixa Aguirre, en pensar allò que havia dit, s'adonà que se li acabava la bicoca democràtica, la democràcia maleïda pel mateix Franco. Aleshores plorava i s'imaginava demanant almoina pel carrer amb tots el símbols dels seu poder anterior espargits per terra. 

........      ......      ......      ......

No creieu que paga la pena acabar amb la democràcia "que conocemos", la d'Aguirre, la de Gürtel, la de la casta, siga gràcies a Podemos, a la CUP (Cadidatura Unitat Popular) catalana, a la coalició Bildu basca, a Compromís, o... o a tots junts: un poble intel·ligent i honrat, que, unit per fi, votara per la vida, no per la mort, el contrari del que votà el criminal copilot de Lufthansa, el qual sabem que va elegir la pròpia mort i la de tots els passatgers per un narcisisme maligne?

Per favor, no imitem a criminals com aquest, elegim la vida i votem per una nova democràcia, la autèntica, creadora de vida, diferent de la que hem conegut fins ara ("dicen que es democràcia y yo sé que es mentira").

El risc és no saber en mans de qui estem

Entrada anterior: Cal reiniciar la mal dita democràcia 

Rosa Maria Artal publicà l'1 d'abril en el seu bloc, El Periscopio, un article de títol significatiu, atesa la tragèdia de l'última catàstrofe aèria: "El riesgo es no saber en qué manos estamos". Aprofitant l'ocasió que és habitual posar-nos en les mans de pilots i co-pilots desconeguts (que unes voltes ens porten al lloc desitjat i altres, no), cita diverses circumstàncies de la nostra vida en les quals ens posem en altres mans que desconeixem, siga la sobirania nacional, la banca on guardem els pocs diners que tenim, la sanitat, la justícia, la seguretat pública...

Ara bé, segons la meua opinió, el risc és encara més greu del que assenyala Rosa Maria. Perquè, ordinàriament, sovint estem en les nostres pròpies mans, el risc de tots els riscs: ens posem o abandonem a les nostres mans quan som nosaltres qui decidim en mans de qui ens hem de posar o abandonar. Són les nostres mans les que en el País Valencià decidiren votar al partit que ens havia deixat en la misèria, partit en la direcció del qual hi havia més corruptes que euros, partit que estava en connivència amb jutges, fiscals, i que, per acabar d'apanyar-ho, va maquinar un tribunal popular per tal d'absoldre els criminals responsables del partit, coneguts per tothom com causants de l'immens desfalc que encara estem patint. Partit que continua en el poder, gràcies a les mans que els han votat, aquelles mans que, per no saber quines són, ni al servei de qui maquinen, són, ni més ni menys, que les nostres mans, les mans de les víctimes. Per a desgràcia nostra, correm el risc de no saber en mans de qui estem, car estem en les nostres mans. També Andrea Lubitz es va posar en les pròpies mans, mans que van ser causa de la pròpia desgràcia i la de 150 persones que havien confiat en ell. 

No vull parlar d'Espanya, per a president de la qual, per tal de sortir de la crisi, vàrem votar a aquell sentinella d'Occident que va descobrir allò de "los hilillos del Prestige", el portaveu del qual va prometre 3 milions i mig de llocs de treball. Al final de la legislatura no se n'ha creat cap: se n'han perdut. Però tenen l'esperança que els crearan ben aviat si guanyen les eleccions altra volta... Coses del risc de no saber en mans de qui estem. Me'n recorde d'aquella cançó que oïa cantar de menut a Antonio Machin: "Mi rival es mi propio corazón..., por traicioneeero, traicioneeero..."