L'Espanya de la ràbia i de la idea

Entrada anterior: "Paisatges viscuts al sí de la batalla"

                                                         Vamos a contar mentiras tra-la-rá

 "Emprendemos el futuro."
Quin futur?

        Atès que el temps no s'atura,

viure és emprendre el futur 

cada segon. 

     El que importa, doncs, és la classe 

de futur que se'ns prepara.

                                                                                                              Estava jo assegut en un banc del passeig a la vora de casa, acaronat pel sol un dia assolellat de desembre, quan se m'aproximà un home, ni vell ni jove, amb aspecte de rodamón o captaire (roba esparracada i greixosa, barba de setmanes, cabellera mig desapareguda). Amb aspecte emprenyat em digué...: -"Esta vida és un fàstic. Si no hi haguera déu viuríem millor".

"Com? Per què diu això, bon germà"? Li contestí jo. "No sap que la causa del mal i del bé som nosaltres? Que així som perquè ens ha fet l'evolució selectiva? Que som els que millor podíem ser, els seleccionats i seleccionades, ateses les condicions, primer naturals i desprès naturals-artificials? Vull dir: primer vam ser producte de la natura; desprès, producte de la natura i de l'artifici humà. En una certa etapa del passat (prehistòria segurament) les organitzacions socials humanes anaren condicionant la selecció cada vegada més, la qual es convertia progressivament en selecció pròpia de l'artifici humà. Ara, per exemple, el principi de selecció està determinat en gran part per les condicions de salut, educació, serveis socials... que imposen, privatitzant-los, els grans propietaris del capital, amb l'ajuda (ben pagada casi sempre) de polítics, escriptors i periodistes, canals de televuisió, cineastes, novel·listes, i... els pobres desgraciats que, com els gossos, llepen la ma dels seus torturadors."

-"Som com som", continue jo, "perquè ens hem fet nosaltres. Uns de nosaltres, fabricant les lleis de selecció tot fent-nos creure que són naturals, i altres de nosaltres, les víctimes, tan víctimes que ho creiem tot, acceptant-les".

-"Però, i déu? Què fa déu?", m'interrompé el peregrí.

Jo li vaig respondre: -"Què pot fer un  personatge de novel·la? És raonable pensar que siguem els humans qui fem i desfem, els humans-amos i els humans-gossos que llepem agraïts la ma de l'amo".

"Des que el món és món, deia jo, la gent s'ha dedicat a contar mentides, tra-la-ra. I tots tan contents. Allò que alguns no poden suportar és que hom descobrisca les veritats. Tant és així, que ja casi no sabem distingir la veritat de la mentida. Què difícil és vore una persona que, dient la veritat, s'encibelle al cim o a una posició elevada en l'escala del poder polític-econòmic! Pot ser que s'encibelle, si diu una veritat que sembla mentida o una mentida que semble veritat. Però aquella persona que diga veritats com a punys, eixa quedarà arraconada, perseguida i vituperada aquí i allà, per tot arreu, a hora i a deshora, per activa i per passiva, amb veritables mentides, mentides veritables, grosses calúmnies i vergonyoses històries fabricades. Estem veient-ho ara amb el cas de Podemos. Sembla que la bèstia del poder i la riquesa se sent en perill i es rebolca per terra, com un tigre ferit, amb les urpes afilades i les garres ben obertes estripant tot aquell que se li acosta. Mentides? Quan més grans, millor. Insults? Els que siguen, amb la condició de cobrir l'enemic de merda. Cal deixar-lo esparracat per terra, a trossos i pudent, que ja no puga alçar el cap ni obrir la boca. I, si l'obre, que siga per a exhalar el darrer sospir".

-"Però, és que no tenen cor?" Em diu el rodamón. "En absolut", dic jo. "Van vendre el cor per comprar el poder i els diners. Al País Valencià, per exemple, el cor se'l va emportar la Fórmula 1 i la vinguda apoteòsica del Papa a València, per la qual hi havia qui ficava la ma, la pota i el cor sencer. Perquè es tractava d'una visita que ens portaria la gràcia divina, carregada de bens i riqueses materials. Què importava, doncs, el cor i altres pelendengues? El cor el va vendre, també, per exemple, el Conseller Blasco per tal de folrar-se amb les almoines destinades a malaurades víctimes de catàstrofes terribles. El cor el van vendre la majoria absoluta d'aquells i aquelles que, tot i saber d'aquest i de milers de casos més, han sigut i són capaços de votar, tapant-se el nas, al mateix partit".

"Tantes mentides ens han contat i hem contat arreu del món, que l'ésser humà ja no sap discernir (i, potser, no ho ha sabut mai) la mentida de la veritat. Aquesta podria ser l'explicació de tantes religions com hi ha i hi ha hagut en la història i la prehistòria. Si no fos aquest el cas, com s'explicaria que amb un sol Déu savi, bo i poderós, s'hi troben en el món tantes religions diferents i, damunt, "veritables" cadascuna per als seus? De fet, cada grup humà, raça o cultura, inventa la seua historieta".

Insistisc: "som nosaltres, els éssers humans, responsables del que ens passa. Som responsables de la gran desigualtat entre rics amos i pobres treballadors-treballadores; som responsables de l'ascens al poder dels nostres explotadors; som responsables de l'escalfament global de la terra; som responsables de les guerres, som responsables de la contaminació creixent i de les malalties que aquesta provoca, etc. Som responsables de tenir un rei i una família reial per damunt de tota sospita; som responsables que els majors delinqüents siguen els polítics i l'elit econòmica (de tal manera que és possible que només el robagallines tinga cor); som responsables  del fet que els eclesiàstics d'una religió com la predominant en aquest territori es manifesten pobres (d'esperit) i siguen rics de bens materials (ells o la seua institució), sempre en "santa comunion" amb l'elit econòmica (aquells que suen diners pels porus de la pell i per tots es forats del cos). L'amor que prediquen s'atura davant l'altar de l'éxit econòmic. Un altar que es troba als paradisos fiscals on els "amiguitos del alma", porten els diners que ens han robat i que desprès converteixen en deutes que nosaltres hem de pagar amb fam, malalties, sofriments i dolor. Nosaltres, malgrat tot, som els responsables per no haver-ho evitat. Cal no oblidar el vell aforisme: "Tots els pobles tenen el govern [i el sistema d'explotació] que es mereixen".

"El responsable no és déu, perquè déu és un personatge literari. L'única cosa que li devem són les festes de Nadal i algunes més: les festes que fruim al llarg de l'any. Però a Machado li disgustaven, perquè, segons ell, derivaven en allò de reduir el país a una España (la de 1913) "de charanga y pandereta, cerrado y sacristia, devota de Frascuelo y de Maria..." de tal manera que diagnosticava: "...El vano ayer engendrarà un mañana vacío y ¡por ventura! pasajero. Será un joven lechuzo y tarambana, un sayón con hechuras de bolero..."

Aleshores, el rodamón, capbaix i pensatiu, es va acomiadar, continuà el seu camí i es va perdre entre la gent.

Jo, per la meua part, m'oblide ara que estava prenent el sol al banc del passeig parlant amb aquest home i continue les meues reflexions davant de vosaltres, lectores i lectors. Reprenc el poema de Machado i pense que seria una gran sort que es realitzara allò de: "...otra España nace... ...Una España implacable y redentora, España que alborea con un hacha en la mano vengadora, España de la rabia y de la idea". Si, doncs, s'acompleix aquesta  promesa (d'acabar amb la corrupció i la ignorància, mitjançant la destral de la veritable justícia i la idea-cultura, conseqüència d'una autèntica educació), nosaltres en serem responsables, però més encara venturosos afavorits. Perquè sabrem (i podrem) exercir cada dia els nostres drets democràtics. Cosa que desitge per a benefici de totes i de tots en el nou any.

De segur que, si això passa, el responsable no serà déu, que tans milers d'anys ha perdut inútilment en aquesta empresa. Serem nosaltres. Haurem sabut prendre amb les nostres pròpies mans les regnes del nostre destí.

Paisatges viscuts al si de la batalla

                                                                                            Entrada anterior: Màtrix i el virus salvador

No estem ni abans ni desprès, sinó dins, dins de la batalla de la crisi, en el cor d'ella. La crisi ens ha ficat en una situació econòmica nefasta i dolorosa. A aquest panorama cal afegir les corrupcions: les del govern, les del partit del govern, les del partit col·lega, les de la banca, les de la casta en general, etc., etc., etc. No sé si cau sota les taules dels rics epulons algun rosegó de pa que el personal puga dur-se a la boca. Panorama aquest que ben bé el podríem qualificar de bèl·lic. És com si estiguéssem sofrint un terratrèmol, un tsunami o una sèrie de tornados, una guerra, en suma. Aquesta crisi presenta símptomes en la vida de les persones que podrien comparar-se amb alguns de la guerra i postguerra europees del 14. Aleshores la situació anímica de les persones va reforçar el moviment expressionista de principis de segle XX, el qual esdevingué l'expressió genuïna del dolor, la desemparança, la indefensió, a través de films, teatre, pintura, música... alemanys. En ells els autors deixaren constància del sofriment, de la por, de la desolació popular. No vull dir amb açò que ara és el moment de l'expressionisme. Els moviments artístics responen als estats d'ànim de la majoria social, però no solament a ells, sinó també a molts altres factors, com l'evolució del pensament, la filosofia, la tècnica, les experiències passades. No obstant això, considere adient citar ara i aquí alguns productes culturals expressionistes (films, p. e., o novel·les) d'aquella època, amb els quals intente remarcar i fer més vius els problemes d'avui (1).

Per exemple, "El gabinet del doctor Caligari" (Robert Wiene, 1920). Els mercats desregulats (representats ara per l'horrible doctor) han decidit eliminar els obstacles que s'oposen al negoci de l'estafa de gran envergadura que estan practicant arreu del món, sobre tot en els països més febles. Els mercats amenacen i sedueixen els governs, la casta, amb el poder hipnòtic dels diners. Fan rics a uns (bancs, empresaris i polítics), a costa de les classes populars. La misèria creix tant o més que les mentides, de tal manera que el panorama és desolador. Bancs, polítics, empresaris són els instruments que el Dr. Caligari empra amb el seu poder hipnòtic de la corrupció econòmica per matar-nos a tots lentament mentre sofrim esperant un Godot que mai ve (Beckett, teatre de l'absurd) i que sols vindrà, suposem, amb la mort i el no-res.

Per exemple, "Nosferatu", el vampir (F. W. Murnau, 1922). Nosferatu va xuclant-nos la sang amb reformes estructurals que ens deixen exsangües, sense casa, sense treball, sense drets laborals, sense drets de manifestar en públic el nostre descontent, etc. Mentre, l'elit econòmica (Nosferatu) s'ompli de vitalitat xuclant-nos la vida i el gust de viure. Nosferatu és una epidèmia, l'epidèmia d'ébola, que no s'extingeix mai i que ens amenaça sempre que volem rebel·lar-nos.

Un altre exemple: "El Dr. Mabuse" (Fritz Lang, 1922-1933. Ficció rodada en tres pel·lícules). Aquest doctor actua personalment, dissimulat sota diverses aparences amables i tranquilitzadores, com es presenten els nostres amos, segons els quals, la crisi està resolta, gràcies als sofriments que hem acceptat suportant les retallades (el sacrifici ens donarà el cel en l'altra vida, diu la religió. En l'altra vida, és clar, no en aquesta, si nosaltres no posem remei al monstruós robatori de què som objecte). Mabuse actua, com sabem, personalment amb la col·laboració de criminals, criminals que són moguts per un conjunt de temors, desitjos, hipnosis, carisma, manipulació, etc. El doctor Mabuse d'ara és el neoliberal disfressat de expert economista, d'empressari salvador i desinteressat, de catòlic honest (bisbe, capellà o vaja vostè a saber), de policia defensor del pacific ciutadà, de jutge independent amant de la justícia, de fiscal expert que defensa la sang reial de la Infanta (animal de raça superior); disfressat, també de partits d'ordre i de centre, moderats, integrats pels criminals corruptes, avariciosos, insensibles, com criminals que són, disfressats de pacífics ciutadans silenciosos. I nosaltres, les seues víctimes, moltes de les quals confiem en el doctor Mabuse, com abans confiàvem en l'epidèmia de construccions immobiliàries i de la honradesa d'aquell i aquells que ficaven la ma i no la pota "ad majorem dei gloriam".

El Dr. Mabuse.
(O, potser, Cotino?) 

Espavilem-nos, amigues i amics. Tenim una arma en les mans: la voluntat popular: les eleccions. Si no l'aprofitem, el nostre futur serà pitjor que el de Gregor Samsa, convertit en panerola gegant segons la novel·la de Kafka, "La metamorfosi" (1915), i en un malson més angoixós que el de Joseph K en "El procés" (1925) (2), del mateix autor. Fem atenció a l'advertència dels expressionistes del segle passat. L'enemic és cruel i poderós. No es commou pel nostre dolor, ni per la nostra fam ni la dels nostres fills. Tampoc és sensible a les nostres malalties, ni a la nostra fred. Té un tros de pedra, més dura que el pedrenyal, en lloc de cor. La tortura és un entreteniment divertit per a ell, com ja sabem que han fet els torturadors de la CIA (neoliberales, por cierto) en Guantánamo. Només tem, per ara, el possible resultat d'unes eleccions adverses.

En fi, per coronar aquest post i constatar el progrés de tants segles d'Església, us oferisc aquí la darrera batalla del cristianisme neoliberal espanyol, vencedor de la República:

...   ...   ...   ...

(1) L'expressionisme sol ser entès com la deformació de la realitat per a expressar-la millor, donant primacia a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva d'eixa realitat. Perquè la realitat que realment importa som nosaltres. Suposà una reacció contra l'impressionisme, contra el naturalisme, contra el positivisme, contra la fidelitat excessiva al defora, que sol negligir l'interior de l'ésser humà, els panorames interiors de les batalles viscudes.

(2) Joseph K és arrestat per un crim que ni tan sols coneix, ni coneixerà mai en el transcurs de la novel·la. Jo trobe alguna semblança amb el castic que sofrim per un delicte que no hem comés encara que coneguem el nom. Som castigats per la crisi amb retallades, desnonaments i altres tortures, perquè hem viscut, diuen, per damunt de les nostres possibilitats, cosa que no entenem, perquè sabem que és falç. Qui ha viscut per damunt de les seues possibilitats són altres que tots coneixem, però que no reben cap castic. Al contrari, viuen millor que volen. Diríem que són premiats per damunt del que mereixen, com Blesa (ex president de Caja Madrid), que surt indemne, mentre que el jutge Elpidio Silva és castigat amb 17 anys d'inhabilitació.

Màtrix i el virus salvador

                                                                                   Entrada anterior: "Todo vale porque es para..."

El llenguatge que expressa coses, descriu realitats (p. e., idees, estats d'ànim, persones, animals, accions, etc.), és un llenguatge declaratiu que Aristòtil denomina "apofàntic". Es tracta d'enunciats que poden ser veritables o falsos ("demà plourà", "em sembla que t'he decebut", "el país està fet un abocador moral, polític i religiós"...). També són coneguts com "enunciats referencials", perquè es refereixen a alguna cosa.  Però podem emprar un altre tipus de llenguatge: un llenguatge que produix efectes, que fa coses amb paraules (John Langshaw Austin, filòsof anglès). A aquest llenguatge se l'anomena: "performatiu". Per exemple, una promesa (la fem, quan la diem), un aprovat en l'expedient escolar (escriure'l és aprovar l'alumne), unes paraules poètiques (un poema) produeixen emocions (alegria, esperança, decisions, conviccions...) en el lector o l'oïent. Les paraules màgiques ("abracadabra"), si exsistiren, serien casos de llenguatge performatiu. Llenguatge que fa o modifica la realitat. 

El llenguatge performatiu en acció

Aquest llenguatge performatiu és manifesta en els casos que acabem de referir, però també en les sentències jurídiques, en la publicitat, en els sermons, llibres religiosos i apostolat en general; en els discursos polítics, en gran part de la informació dels media (tele, radio, premsa, films). Vull dir que habitualment la informació que aplega als nostres ulls i a les nostres oïdes no té com objectiu final fets que són o que han sigut, sinó que, en tot cas, mitjançant aquests fets o altres inventats, mitjançant narracions, idees..., pretén crear realitats o fets dins del nostre cervell distorsionant-lo i distorsinant-los subtilment (i, fins i tot, grollerament) per a amagar la veritable realitat de fora. Aquest fenomen es coneix com manipulació. Gran part del llenguatge performatiu és manipulador. Allò de fer coses amb paraules que deia el filòsof, sovint degenera en manipulació. Quelcom paregut, mutatis mutandis, al film "El show de Truman (una vida en directe)"(1). Truman no sap que la seua vida sencera és filmada a través de milers de càmeres ocultes i transmesa en viu a tot el món. Aquesta vida transcorre en una ciutat fictícia, tots els habitants de la qual són ficticis. No sap res del món exterior. El guió, la filmació del director, els personatges dels actors són el llenguatge performatiu. 

Bé, doncs en Espanya (i potser en la UE i fins i tot en el món) vivim també una vida ficticia organitzada pels llenguatges performatius manipuladors. De tal manera que la majoria sap poc de la realitat més enllà de la creada per aquests llenguatges (per això votem PP o PSOE i accepten el nostre sistema representatiu, la mare dels ous). I allò poc que sabem prové d'una espècie de llampecs que ens il·luminen per instants el paisatge real: la corrupció generalitzada, la mentida en què vivim. De tota manera, hi ha massa cecs que viuen del show i creuen que els convé seguir en la ficció.

Míra'l bé: La fuerza de la razón

No puc estar-me de citar un altre film, per tal d'exemplificar la situació en què ens trobem: "Màtrix"(2). Aquesta història fílmica conta que unes màquines i unes intel·ligències artificials, desprès d'una guerra en la qual venceren, han esclavitzat els éssers humans per tal d'obtenir l'energia que necessiten per funcionar. Tenen en suspensió aquests humans, amb les ments connectades a una simulació social. Viuen imaginativamet en una situació virtual, mentre els robots s'alimenten de l'energia que necessiten per viure una vida real, no virtual. Al final un virus informàtic destrueix el poder de les màquines. Es meravellós i revolucionari presentar un virus (el sol esment del qual a tots espanta) com la salvació de la humanitat.

En una societat corrupta i performada com la que vivim, el bé i el mal són efectes performats, efectes determinats pel sistema que ens ha performat al seu gust. Per tant, el bé és el seu bé, que és el nostre mal i el mal és el seu mal, que és el nostre bé. És lògic, doncs, que un virus malèfic, semblant al dels nostres ordinadors, esdevinga la solució salvadora de les nostres vides i del sistema sencer. Haurem d'esperar, doncs, que algú fabrique el tal virus salvador? O, més aviat, haurem de ser nosaltres? Nosaltres, el poble, les classes populars, som l'escollit de la profecia. O ens salvem nosaltres o no ens salva ni déu.

Hem de fabricar una contra-democràcia (democràcia directa contra la representativa), unes contra-lleis contra les lleis repressores (posem el cas de la llei "mordassa", o les que imposen les reformes estructurals, els desnonaments, l'alliberament de culpa a les infantes reials, la justícia i els fiscals al servei del poder i contra nosaltres els performats...), etc. Necessitem posar-nos ràpidament a treballar per giravoltar el món i posar-lo, per fi, dempeus, no cap per avall com està ara. Que d'una vegada per totes el món esdevinga el nostre món, fet a la nostra mesura.

La justícia ha de ser una justícia (de jutges independents dels polítics) que ens servisca a tots per igual. L'economia, una economia que ens possibilite la vida a tots equitativament; que les persones siguem totes igualment tractades: polítics, reis, infantes, escombraires, immigrants, pobres i rics; que no s'acomiade un jutge (diguem-li Ruz) perquè estiga a punt de descobrir corruptes entre la classe política; que una Infanta corrupta "se salga de rositas", gràcies a un fiscal de dubtosa independència; que dir-li al poder el que pensem d'ell en pública manifestació no ens coste un ull de la cara, un apallissament bàrbar o/i la presó; que tots tinguem els mateixos drets (la Infanta i el "roba-gallines")... 

La poma de Newton cau per amunt,
gràcies al llenguatge performatiu
dels nostres amos.

---   ---

(1) The Truman Show, pel·lícula estatunidenca de Peter Weir estrenada el 1998. El seu protagonista, Truman Burbank (Jim Carrey), ha estat enfront de les càmeres encara abans de néixer, tot i que no és conscient d'aquest fet. La vida de Truman és filmada a través de milers de càmeres ocultes, les 24 hores del dia, i és transmesa en viu a tot el món, permetent al productor executiu Christof captar l'emoció real de Truman i el comportament humà quan es posa en determinades situacions. 

(2) Màtrix (títol original en anglès, "The Matrix Revolutions") és una pel·lícula de ciència-ficció i acció del 1999, escrita i dirigida pels germans Larry i Andy Wachowski. Els protagonistes estan encarnats pels actors Keanu Reeves, Laurence Fishburne, Carrie-Anne Moss i Hugo Weaving.

Todo vale porque es para...

                                                                                 Entrada anterior: "Heu aquí l'esclava del senyor"

Fernando Enrique Cardoso, expresident de Brasil (El País, 2/12/14) diu: "...El PT [el partit dels treballadors, el de Lula] es una organización burocrática que necesita dinero. Y hay mucha gente que obtenía dinero de corruptelas para el partido. Era una especie de visión política, un resabio de otras épocas, por así decir, revolucionarias: de aquello de que todo vale porque es para la revolución...".

Aquest és un pensament que d'alguna manera m'ha il·lumitat el cervell. "El todo vale porque es para... " es pot aplicar a moltes circumstàncies de la política, de la religió, de l'economia, de la vida. No sols als partits revolucionaris. El neoliberalisme, del qual ell, Cardoso, és practicant, com socialdemòcrata que sembla ser, justifica moltes situacions de pobresa per la necessitat del creixement indefinit de les empreses privades ("reformas estructurales", diuen en la UE). El "fi justifica els mitjans" ("el todo vale porque...") està vigent en molts aspectes de les organitzacions humanes i en els individus. Com, si no, podem explicar la impetuosa allau de corrupció en el cor de les nostres societats? En els polítics, en els empressaris, en el poble pla, en les religions. L'Islam mata i roba per Alà, el catolicisme ha matat i roba per l'església, pel dogma, per Déu. Un exemple, Cotino, en la visita del Papa (clica i veuràs: "Pude haber metido la mano, pero nunca la pata".). Els democràtics USA, no solament maten per salvar la seua civilització i les seues creences religioses, sinó que també provoquen crisis econòmiques i pobresa en l'interior del seu país, on, juntament amb Espanya, més puja la desigualtat per causa de l'atur. Clica, sis plau: USA i Espanya, els que més.

El fi justifica els mitjans amb la promesa d'assolir un benestar universal. Un benestar que, un cop albirat, se'ns l'escamoteja ("vist i no vist"): el fi de la revolució neoliberal justifica la misèria de la població.

Rodrigo Rato falsejà els comptes de Bankia, car "todo vale, porque es para...".

El PP ha aprovat una nova llei processal retallant (paraula sagrada, oi?) el nombre de mesos per la duració dels processos judicials, en lloc d'augmentar els mitjans a la justícia. "Todo vale porque es para..." alliberar els corruptes del càstic merescut.

El jutge Ruz està sentenciat, car "todo vale, porque es para...". Ja aplicaren a Garzón el principi de  Cardoso. Ara li toca a Ruz. El PP està infectat de justícia, car "todo vale porque es para...", com diu Cardoso (i també Maquivel).