Catalunya, Voltaire i alguna cosa més

     Entrada anterior: L'Homo Sapiens no és ni savi ni humà (2ª part), amb un apèndix

Voltaire

L'irònic i corrosiu Voltaire, diu en la novel·leta "L'ingénu", al passatge en què reproduïa la conversa d'uns francesos que raonaven sobre les diverses llengües existents: "...Després discutiren una miqueta sobre la multiplicitat de les llengües i acordaren que, de no haver estat per l'aventura de Babel, tots els pobles de la terra parlarien francès". Ridiculitzava Voltaire en el segle XVIII els francesos de l'època que es creien superiors (ells i la seua llengua) a la resta del món. No m'estic de pensar què diria dels espanyols del segle XXI, obsessionats per eliminar el català de la península (de Catalunya, del País Valencià i de les illes Balears). Potser, en una imaginària novel·leta corresponent a l'Espanya de sempre, Voltaire faria dir als espanyols de la conversa que l'espanyol és la llengua mereixedora de la universalitat. Per què pense això? Perquè durant segles aquests han estat esmenant la plana a déu i la seua voluntat de castigar l'orgull humà en la famosa torre de Babel: han estat infatigables extirpant rabiosament la diversitat de llengües, sobre tot les llengües no espanyoles de la península i de les illes, així com les de sudamèrica. Els queda, no obstant, les doloroses punxes clavades en el cor, les punxes  de la llengua portuguesa a la península i a Sudamèrica, i de la llengua anglesa, a Amèrica del nord. Perquè les llengües dels autèntics americans han sigut pràcticament exterminades. No sols exportaren la llengua de Castella, sinó també la raça. Durant bastant anys el 12 d'octubre ha sigut el dia de la raça (de la península i de l'Amèrica Hispana). Sembla, doncs, que, imitant la ironia volteriana, podríem dir ara que l'autèntica raça americana és espanyola, però no catalana ni valenciana ni illenca, ni..., ni tan sols la dels pobles, nacions, imperis genuïnament americans.

...   ...   ...   ...   ...

Albert Rivera, en El País12/10/14, parlant de Catalunya i el referèndum, diu:

...es agotador tener que levantarse por la mañana a reivindicar lo que uno ya es. Un norteamericano o un francés no te saludan diciendo su nacionalid. Yo soy español, no tengo que reivindicarlo."

Li aconsellaria que no s'alçara de matí a reivindicar, sinó a viure com els seus conciutadans de Catalunya, o que no s'alçara en absolut. Però, clar, perdria vots dels seus seguidors, els de Catalunya i els d'Espanya. D'altra banda, em pregunte: quina ès la seua reivindicació? Negar combativament als catalans el dret a decidir, el dret prohibit per la seua llei espanyola? I em responc: això no és reivindicar, això és voler reprimir, això és persistir en el dret de conquesta, és negar la democràcia en nom de la democràcia, cosa a què estan acostumats els nazi-feixistes, els quals denominaven democràcia (orgànica, és clar) la seua dictadura. Ell pot reivindicar tots els matins el que és: espanyol. I continuar essent-ho. Però als catalans no se'ls permet ni manifestar en referèndum ni assolir la seua condició de catalans, com ell reivindica i manté orgullosament la seua condició d'espanyol. Albert Rivera, per a continuar essent espanyol, té Catalunya i Espanya. Els catalans, en canvi, per a ser catalans, què tenen? Tenen lleis espanyoles, govern espanyol, corts espanyoles i tribunals espanyols que avorten qualsevol intent de fer-ho realitat i persones que es lleven de matí per a reivindicar que són espanyols, una reivindicació supèrflua, perquè tenen darrere totes les lleis de l'Estat i l'Estat també.

Hi ha bestieses que aquest simi no vol oir