La "Operación Palace"

                                                                                                Entrada anterior: Votar tapant-se el nas

Lagarde-Draghi

Quin rebombori mediàtic i social ha originat la ficció "Operación Palace" de Jordi Évole! Uns l'han vista i els ha agradat; altres l'han vista i els ha emprenyat. Uns creien que la ficció, mentre la veien, era un documental verídic, altres, no. A uns els ha servit per a reflexionar sobre la ficció bàsica de la política espanyola; a altres, per a demanar més informació i menys ficció. En fi, molts reclamen que ja és hora de saber la veritat del 23-F. Desprès de tants anys, és ben sospitós que la revelació més colpidora de les investigacions sobre els nostre boirós passat siga una obra de ficció. 

Si més no, Espanya és, des del cop d'Estat franquista fins ara, una espècie de "Operación Palace" inversa, intencionadament tergiversadora, una opereta inventada per tapar una tragèdia, una espècia de bíblic sepulcre blanquejat. La política i l'economia és un teatre maliciós inventat per a tapar i enganyar; no és com el teatre, el cine, la novel·la o la poesia, quan són ficcions creadores que descobreixen la realitat de la política, de l'economia, dels sentiments, i de les aspiracions humanes. La política, en canvi, i l'economia aparents encobreixen la política i l'economia reals. El parlament, per exemple, no deixa de ser un artifici en el qual es parla per a ocultar la realitat. 

No obstant això, hi ha expressions que descobreixen la realitat volent negar-la. Per exemple, quan Montoro digué que els salaris (o els llocs de treball, tant s'hi val) apujaven, sabent tots que abaixaven; o quan Gallardón afirmà que la llei que preparava per prohibir l'avortament faria les dones més lliures; o quan Rajoy ens promet ara, desprès de tantes promeses incomplides, un immediat futur de roses i margarides, per la senzilla i oculta raó que les eleccions europees estan al caure. En aquest sentit trampós s'acaba d'expressar, també, l'agència de qualificació, Moody's, apujant la nota d'Espanya. La va abaixar quan això beneficiava els seus clients; ara l'apuja, amb la vista posada en les eleccions europees, perquè necessita poder neoliberal a la UE per la mateixa raó. Qui utilitzen els serveis d'agències de qualificació com aquesta no són precisament pobres. Per desgràcia per a ells (els molt rics), els pobres voten. 

Agència de qualificació! No et fot?: "Dime de qué presumes y te diré de qué careces". Ja és hora que les qualificadores siguen desqualificades (els desqualificadors que les desqualifiquen bons desqualificadors seran). I si les desqualificàssem nosaltres? Però necessitaríem creacions literàries, fílmiques, plàstiques, per descobrir la realitat enterrada sota una faramalla de fem, rebuig i deixalles. 

A mí, la ficció d'Évole em desperta el desig de saber quina realitat s'amaga sota la immodèlica transició (el franquisme per altres mitjans: "Atado y bien atado"). I em confirma la convicció que el 23-F va servir per recordar als poregosos espanyolets que "la Cruzada de liberación" estava a quatre passes, en girar el primer cantó.

És evident que aquest documental és falç com documental, però ens contagia un desassossec, com una denúncia de la mentida que camufla la realitat del 23-F (i, per extensió, de tota la política espanyola). Ens posa dintre una espècie de ratolí rosegant-nos i dient-nos que la versió oficial del 23-F és una ficció.

En la guerra que deien croada, els revoltats contra la democràcia s'autodenominaven nacionalistes; els defensors de la república elegida legalment, eren ultratjats amb el nom de rebels. Els agressors que provocaven el desordre de la guerra es consideraven gent d’ordre agredida, quan eren ells qui agredien els defensors de l’ordre republicà, resultat de la voluntat popular. El bé era el mal i el mal, el bé. 

Si la "Operación Palace" és una ficció que ens descobreix o ens suggereix que la versió oficial del 23-F és també una ficció, per què no hem de sospitar que hi ha una realitat encoberta en allò que ens han dit de la croada, la dictadura franquista, la transició i la democràcia? Què hi ha realment sota aquesta democràcia, sota aquesta crisi, sota les necessàries reformes estructurals, sota les necessàries privatitzacions, sota les necessàries retallades, sota una Constitució que ens encadena a tots, però que el 70% dels actuals ciutadans no votaren (a més de saber que bastants d'aquells supervivents que aleshores la votaren moguts, com sempre, per la por, ara no la votarien)?

Gràcies, Jordi Évole, per aquesta ficció creadora, mitjançant la qual hem pogut entreveure que la realitat roman encoberta, encoberta per una altra ficció: aquella ficció manipuladora que pretén mantenir-nos encadenats per sempre més! Salut!

I els catalans què?