Votar tapant-se el nas

                                                                                    Entrada anterior: Església i corrupció

A vegades, comentant amb persones conegudes l'aclaparadora evidència de la corrupció política, els he oït dir: "Jo vote tapant-me el nas".

Què significa votar tapant-se el nas? Votar a un partit corrupte, sabent que és corrupte? Votar-lo amb repugnància, però votar-lo? Aleshores, si aquest partit és elegit, continuarà la política corrupta i corruptora. Aleshores, el votant amb els nassos tapats és tan corrupte o més que els polítics elegits per ell ("causa causae, causa causati": la causa de la causa és causa de l'efecte; qui contribueix a la victòria del partit que fa la corrupció és causa de la corrupció, qui contamina l'ambient de manera que aquesta contaminació produeix malalties i morts és causa d'eixes malalties i morts). Per tant, totes aquelles persones honestes, honrades, que no han pronunciat mai una paraula més alta que l'altra, i que voten tapant-se el nas, són tant o més corruptes que els corruptes, segons ens fa saber el principi citat, un principi habitual en la filosofia escolàstica, perquè voten amb mala fe tapant-se nas i ulls i traint la pròpia consciència, 

Juntament amb aquest tipus de persones hom hi troba altres de característiques diferents, però que coincideixen en allò de ser causa de la causa del mal i no se n'adonen, perquè han anestesiat llur consciència i la tenen ensopida i cega. Totes, les primeres i les segons, presenten alguns trets que recorden la tragèdia d'Èdip rei. Èdip mata son pare, rei de Tebes, sense saber que era rei i pare seu. Desxifra l'enigma que li posa la monstruosa Esfinx i aquesta se suïcida. El regent de Tebes el premia (per alliberar-los de l'Esfinx) casant-lo amb la reina vídua (així esdevé rei de Tebes). Ell no sap que és vídua del viatger assassinat per ell ni que és sa mare. Anys desprès, una epidèmia (una crisi, potser?) assola el país, epidèmia que no s'acabarà, mentre no es castigue l'assassí del rei, segons augura un oracle. Èdip, doncs, rei de Tebes comença la investigació per conèixer el culpable del mal, fins que descobreix que és ell mateix. Aleshores es trau els ulls. La ceguera al principi, la ceguera durant i la ceguera al final. És el que passa a gran part dels nostres conciutadans. Comencen per tapar-se els nassos i els ulls fins acabar extirpant-se aquests: són cecs voluntaris obstinats a seguir el fatídic camí de la pròpia i la col·lectiva destrucció. Així estem. 

Alguns diran: era el fat, el destí, la mala sort. Però també podem pensar amb Maquiavel que el destí, anomenat per ell fortuna, (bona o mala) no es mai absolut, no es mai immodificable. Basta la intel·ligència i la voluntat. De qualsevol circumstància es pot sortir airós, si un hom no es tapa els nassos, si té els ulls ben oberts, si és lliure i té el valor d'actuar com a tal. Maquiavel posa exemples de prínceps que han sabut traure resultats favorables davant de situacions adverses.

Sabem que la Troika (Banc Central Europeu, Comissió Europea, Fondo Monetario Internacional) i els interessos alemanys, representats per Merkel, són els nostres enemics: persegueixen cobdiciosament el propi benefici. (El president d'Iberdrola ho ha confessat: “En estos momentos somos más británicos, estadounidenses y mexicanos que españoles”. Perquè així guanyen més. "Los pobres que se jodan", com va dir aquella diputada del PP, filla d'un tal Carlos Fabra). 

Amb tots aquests ens amenaça la mala fortuna. Cal, doncs, que obrim els ulls, que destapem els nassos, i que no votem a partits obedients per a representar-nos en el Parlament de la UE ni en el d'aquí. Partits tan obedients que "hacen sus deberes" (per exemple, els partits privatitzadors, o partidaris de l'acomiadament d'obrers, d'apujar els preus ad libitum, d'anar rebaixant a poc a poc les pensions, etc.), que, fent els seus deures, es beneficien també, gràcies al seus amos. Quan parla algú d'aquests organismes, Merkel inclosa, els polítics d'aquests partits s'agenollen, el cos corvat i el cap en terra com els súbdits d'emperadors tirànics de l'Orient antic (Senyor: hemos hecho nuestros deberes).

Es millor morir dempeus que viure agenollats, pobres i esclaus, xafigats per botes de luxe.

Però no morirem, si resistim dempeus, ens destapem els nassos, obrim els ulls i exercim la nostra llibertat. És més fàcil xafigar els agenollats amb el cos corbat i el cap en terra. 

Església i corrupció

                                                                                    Entrada anterior: Per tot arreu i en ninguna part

Damunt de beatificar-lo el volen canonitzar

La recent notícia d'haver anomenat un nou director general dels "Legionarios de Cristo", "Legión de Cristo" o com es diga (es curiós que una congregació religiosa d'una religió basada en l'amor i la pau haja adoptat un nom tan bèl·lic), congregació fundada i dirigida durant anys per Marcial Maciel, de funesta memòria, m'ha reviscolat records de fets relatius al sexe catòlic.

Quan jo era petit, l'únic pecat important era el sexe. Em varen contar que en el primer ball que es va fer al meu poble desprès de la guerra civil, la policia va detenir algunes parelles, perquè ballaven massa agarrades. Poc desprès hom podia veure a determinades parets cartells il·lustrats en els quals figurava una dona jove ballant amb un dimoni (no imaginaven els autors que la idea de ballar amb el dimoni o la dimona podia despertar encara més el desig?). Estava prohibit passejar-se per la platja en l'estiu vestits/vestides sols amb un banyador, per molt honest que fos. Calia tapar-se amb un barnús o qualsevol peça (o peces) de roba que tapara gran part del cos. Sovint apareixien a la premsa noticies de parelles que havien estat sancionades per immoralitat pública (segurament per un bes d'amor). Abundaven els sermons que pretenien inocular horror al sexe. Els llibres de l'hongarés Tihamer Toht, que ens amenaçaven amb una condemna eterna i doloroses malalties terrenals; aquells altres titulats: "Àguila o sapo?" o quelcom semblant com la cançó: "Montañas nevadas": aquells exercicis espirituals que ens parlaven del cos humà com "un saco de podredumbre", etc.

Per contra, en temps anteriors, la societat catòlica ha estat tolerant en aquest assumpte. Només cal recordar el "Libro del buen amor", de l'Arxipreste d'Hita o les freqüents relacions sexuals de papes i eclessiàstics d'alta graduació (recordem Alexandre VIè, natural de Xàtiva). O el "dret de cuixa" medieval. El clergat solia conviure amb una dona anomenada barragana. Pel que fa a les monges, es diu que solien ser visitades en el convent per cavallers amb els quals mantenien certa relació amorosa. Quan Franco es va revoltar, certs sectors esquerrans van entrar en els convents de monges, en els fossars dels quals trobaren, diuen, esquelets de nounats soterrats. En determinats ambients de la societat masculina conservadora i creient hom podia oir dir: "Dels pecats del piu déu se'n riu".

Va començar, però, la jerarquia religiosa i política a fer-se l'estreta, de tal manera que, a partir d'un moment donat, les autoritats eclesiàstiques començaren a bombardejar-nos amb amenaces de tortures infernals, no solament en l'infern sinó en la terra també a causa de malalties doloroses. Ara bé, mentre que nosaltres vivíem atemorits, mira per on, a l'altre costat de la truita: Marcial Maciel, el fundador de "La Legión de Cristo" i amic privilegiat de Joan Pau II, es passava la vida fent pecats del piu amb dones i amb joves seminaristes. Al mateix temps es va estendre la violació i la pederàstia arreu del món, sobre tot en centres religiosos, per part dels capellans i frares. La jerarquia eclesiàstica callava, amagava i, si de cas, defensava els pecadors de pecats tan nefands.  

Passà tot com si allò que els donava plaer no fos l'amor ni les pràctiques sexuals normals, sinó el sadisme o la transgressió de totes les normes. El dolor produït en la víctima, la humiliació, la destrucció de la sagrada intimitat personal, la destrossa de totes les normes humanes i divines es varen convertir en la font del plaer pederasta i violador. Jo no vull dir que això fos sempre així: no sóc un expert en aquestes coses, però imagine que podria haver-ho estat. Em recorda el film de Passolini, "Saló o los 120 dias de Sodoma", en un moment del qual diu: "La veritable anarquia és l'anarquia del poder". 

És també notable que paral·lelament l'Església insistira en la persecució dels grups defensors de la llibertat, de la igualtat i de l'amor entre humans. Hom perseguí els sacerdots obrers i els moviments catòlics de la teologia de l'alliberament. La putrefacció es trobava ara en tots aquells que volien una societat on no es necessitaren almoines, una societat de persones en la qual a cadascú se li reconeguera dret a tot allò que requerien les seues necessitats i que a cadascú se li exigira d'acord amb les seues possibilitats. No puc estar-me de recordar el papa Joan Pau II recriminant al sacerdot nicaragüenc, agenollat als seus peus, Ernesto Cardenal, directiu sandinista en l'època de la gran amistat que aquest papa professava amb el pederasta fundador de "la Legión de Cristo". Van esborrar el sentit de l'evangeli. I ("de aquellos polvos estos lodos"), el neoliberalisme i la crisi n'és la conseqüència. 

Així hem aplegat a la corrupció vaticana (sexual i econòmica) dels darrers temps que ha obligat Benet XVI, segons diuen, a presentar la dimissió, car no es trobava en condicions de tornar l'Església al solc del recte camí.

Esperem que el nou papa pose remei a tots aquests desastres, tot practicant i predicant el contingut del vell crit francés: "¡Liberté, egalité, fraternité!".

Joan Pau II
prohibint el bé (Ernesto Cardenal)

potenciant el mal (Marcial Maciel)

                                       

                                       

Per tot arreu i en ninguna part

                                                                                                Entrada anterior: Capitalisme i religió

     "Va dir: sóc d'allà lluny. Sóc d'aquí

i no estic ni allà lluny ni aquí.

                 Tinc dos noms que es troben i se separen,

          dues llengües, però he oblidat  quina

                                           era la dels meus somnis"

  (Mahmud Darwix, poeta palestí)

Aquests versos reflexen la condició d'un palestí, però també excaven en les pregones profunditats de l'ésser humà.

Qui sóc jo? Sóc d'allà lluny? Sóc d'aquí? A mi m'han fet. M'han fet molts. M'han fet els meus pares, els gens dels meus pares (els gens que també ells van rebre). M'han fet les llengües que parle, els llibres que he llegit, la gent amb qui he parlat, els amics i amigues que he tingut i tinc, que he estimat i estime, els països que he visitat, els films que he vist, els meus fills. No sabem d'on venim ni qui som. No sabem qui o quins ens han llançat a un món que s'ignora a sí mateix. Sóc d'allà lluny? Sóc d'ací?  D'on sóc jo? Qui sóc? Qui ets tu? Qui sou vosaltres? Què és aquest món? En realitat no estem ni allà lluny ni aquí. Però som d'allà lluny i d'aquí. Sovint en mí trobe els altres i en els altres em trobe a mí.

Jo no sóc jo mateix (dins de mi hi ha parts de mi que no sóc jo!): he sigut llançat a un món que desconec, on visc amb rutines, mitjans i decisions que prenc diàriament, perquè les trobe en mi i no sé per què. Em sóc estrany a mi en un món estranger. I, damunt, venen altres i em volen dominar, explotar, exhaurir o tirar-me fora. I, allò que és més fotut, tampoc saben massa per què (no saben que no saben): se senten llançats a fer-ho. Ja ho va dir Heidegger: som una facticitat llançada al món, on ens veiem precisats (vulgues que no) a prendre decisions per a sortir o no sortir d'una situació en què ens trobem a cada moment, a la qual hom ens ha llançat sense demanar-nos parer; decisions per a viure d'aquesta o de l'altra manera; també, per a viure o morir. Estem llançats a elegir, vulgues que no; fins i tot, a elegir no elegir. Si quan elegim, nosaltres apenes som nosaltres qui elegim, quan altres elegixen per nosaltres, què ens queda? En aquest cas no som ningú: altres ens han furtat el poc ésser propi que tenim.

Al final tots voldríem aplegar a l'Ítaca somiada de què ens parla l'Odissea. Però no sabem bé, si Ulisses aplegà. No sabem si és tracta només d'un somni, mentre dormia en l'últim trajecte de l'illa dels feacis a Ítaca (com alguns intèrpretes pensen), o d'un somni realitzat, no arribem a saber del tot si Ulisses realment aplega, somia que aplega o mor somiant ("Un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim", diu l'Odissea en aquest passatge, traduït per Francesc Mira).

Les persones que són expulsades de sa casa, les persones que són acomiadades del treball, les persones que busquen treball i no el troben, les persones que cobren un sou insuficient, les persones malaltes que no tenen qui les cure, les persones que busquen el menjar en els contenidors del rebuig; totes aquestes persones, i més (les que venen de fora perseguint un somni), som éssers, estrangers o autòctons, que enyorem l'Ítaca perduda. Però trobem un mar enemic, un mur, un mur cada dia més alt i més ample que ens separa de la terra somiada. Els savis honests estan dient-nos, dia sí i dia també, que les desigualtats socials van creixent des de fa ja anys. Creixen les desigualtats, perquè creixen els diners dels que en tenen i la pobresa dels pobres. Tots creixen: uns cap amunt i altres cap avall. Cada dia un mar més gran d'indiferència, de menyspreu, d'odi ens separa de la nostra amada Ítaca.

Tots volem tornar a Ítaca, la pàtria, el descans somiat, la nostàlgia de l’úter matern, l’anhelada sortida de la crisi. Però Ulisses dorm un son profund l’últim tram del seu accidentat viatge, son que alguns identifiquen amb la mort: un son profund, en el qual trobem la felicitat somiada. Somni que només té cabuda en aquest son profund, perquè l’ésser humà no és capaç ni ha estat mai  capaç, d’organitzar un món real en el qual els somnis puguen sortir del son i realitzar-se fora.

No estem ni allà lluny ni aquí. Hem oblidat quina era la llengua dels nostres somnis. Estem per tot arreu i en ninguna part. Som i no som. Som, per desgràcia, "una passió inútil" (com deia Sarte), passió que s’acaba en un son profund, ja sigam palestins, grecs, hispans. Ens hem adormit somiant un últim somni. Dormim un son, del qual possiblement no despertarem mai. I el somni somiat en aquest son s'extingirà. Com es va extingir l'Ítaca d'Homer. Com es van extingir Homer i Ulisses, oblidats juntament amb la llengua dels nostres somnis.

                                          ------     ------      ------

                                                                  
                                      
                                                        (Premi Ciutat de Barcelona)

Capitalisme i religió

                                                               Entrada anterior: Firm...es! De frente variación derecha... ar!

En el núm. 3 de la revista, "La maleta de Portbou" (de humanidades y de economía), dirigida per Josep Ramoneda, al capítol titulat: "La deuda y la culpa", figuren 4 articles. El primer és un escrit, publicat l'any 1921, de Walter Benjamin, assagista i filòsof alemany (1892-1940), titulat "El capitalismo como religión". Hi diu que el capitalisme exigeix als seus creients, com fan les religions, internalitzar un sentiment de culpa pels deutes no satisfets. Afegeix que la Reforma no va facilitar el sorgiment del capitalisme, com alguns pensaven, sinó més encara: es transformà en ell. I afirma que tant el capitalisme com la religió es basen en el deute/culpa ("Schuld" en alemany).

La filòsofa italiana, Elettra Stimilli, diu en el seu article: "Culpa y sacrificios", que la crisi, produïda pels processos productius financers, és constitutiva del capitalisme. Estem, sense cap dubte, en una economia de l'endeutament amb resonàncies culpables. Per això podem parlar de les similituds entre economia i religió, ja que tant l'una com l'altra es basen en l'endeutament i la culpa, que atènyen a tots. 

La crisi actual es caracteritza en allò de no poder adquirir préstecs per a produir ni per a consumir. Si no és consumeix, no es produeix; si no és produeix, no hi ha jornals ni sous per a poder consumir i no hi ha estalvis, ni targetes de crèdit ni compra d'accions ni de títols.

Necessitem consumir, perquè necessitem viure. El consum satisfà les necessitats. Però el capitalisme necessita quelcom més per a poder créixer. Si no creix, incompleix la regla d'or del neoliberalisme. El consum, doncs, no ha de servir per aplacar les necessitats, sinó per a augmentar-les. El deute/culpa capitalista no pretén ser satisfet, sinó ser augmentat. Per això, satisfem les necessitats creant-ne de noves, per les quals ens endeutem (deute/culpa). I, així, tot augmenta en progressió aritmètica o geomètrica indefinidament com un sacrifici religiós en l'altar del capitalisme neoliberal. Fins que la bombolla explota. I torna a començar el cercle viciós. Ens obsessionem per augmentar els beneficis. Ens obsessionem per augmentar el consum (aparells electrònics, restaurants, cotxes, comoditats, segones residències). Som insaciables, perquè eixe és l'imperatiu del neoliberalisme capitalista que s'ha apoderat religiosament de les nostres ments i dels nostres cors. Així es com paguem el deute/culpa. El deute crida al deute; la culpa crida a la culpa. Anem amb la llengua fora, sempre culpables i mai satisfets, perquè l'única satisfacció que tenim és augmentar la insatisfació, l'única forma d'acabar amb la culpa és caure en una altra més grossa. L'únic deute satisfet és un altre més gran. El capitalisme és "el conte de no mai acabar". Un consum que en lloc d'aplacar els desitjos, els estimula. Els objectes produïts tenen el poder de fomentar compulsivament la demanda. L'objectiu que busca el capitalisme és assolir un buit que siga impossible d'omplir.

En canvi, segons ens fa reflexionar Elettra Stimilli, l'economia cristiana pot ser diferent. No és, però, una economia habitualment practicada pels cristians. Ja hem llegit el que diu Benjamin: el cristianisme s'ha transformat en capitalisme. Però en el cristianisme hi ha principis que ens podrien servir per a transformar el capitalisme. Un capitalisme cristià, prou desconegut pels cristians de tots els nivells, i no un cristianisme capitalista com estem acostumats a veure. 

El deute/culpa cristià no necessita aplacar a déu fent sacrificis propis o aliens: es condona amb l'ajuda de la gràcia divina i aprenent a dominar-se u mateix. Perque déu ja està satisfet amb el sacrifici del seu fill. L'economia cristiana, diu Elettra Stimilli, produeix i progressa amb el control personal de sí: la vella ascètica cristiana.

El deute capitalista neoliberal se salda augmentant-lo indefinidament. El deute/culpa cristià, en canvi, se salda posant límits als desitjos i reduint el consum a allò necessari amb l'ajuda de la gràcia de déu. El cristià no fa sacrificis per aplacar a déu (a déu ja l'ha aplacat el sacrifici del seu fill), sinó per reduir les necessitats innecessàries (saldar el deute/culpa). El cristià no compra favors de déu ni dels sants, ni dels polítics, ni dels capitalistes benestants, amb misses, almoines, rosaris, regals, o altres tipus de favors, etc., per tal d'augmentar el consum (el deute/pecat). El cristià salda el deute/pecat amb el domini de sí en companyia de tots, a l'aire lliure, no solament en convents o monestirs. Aquesta seria la inversió en  una economia cristiana. I no oblidem que "vivir por encima de nuestras posibilidades" és el primer imperatiu neoliberal.

Tant de bo que prompte el capitalisme es faça cristià i el cristianisme deixe de ser capitalista. Tant de bo que els partits capitalistes i neoliberals no siguen els preferits dels cristians. Tant de bo que un dia l'economia del món no perseguisca augmentar les necessitats, sinó disminuir-les. Tant de bo que un dia les autoritats eclessiàstiques adopten la teologia de l'alliberament i abandonen la de la submissió neoliberal que potencia el creixement indefinit del deute/culpa.