Desviem-nos del camí traçat i fem el nostre

                                                                                          Entrada anterior: La mitologia neoliberal

(1)

En la vida dels éssers humans, la social, la política, l'econòmica i la privada, hom sol distingir dos nivells. Dos nivells que es presenten amb diversos noms, segons els autors. Per exemple: Marx distingia la "realitat concreta" (les relacions socials, polítiques i econòmiques) de la "realitat abstracta" (la lògica inexorable, abstracta i espectral del capital, que determina el que passa en la realitat concreta). En les mercaderies, per exemple: el valor d'us ("realitat concreta") i el valor de canvi ("realitat abstracta"). El psiquiatre Lacan emprava també el nom de "realitat concreta", com Marx, i el distingia de "el real" ("le réel") en els problemes dels seus pacients i dels humans en general. Altres utilitzen el terme "sistema" referint-se a la "realitat abstracta" de Marx o "el real" de Lacan. Per tant els mots "realitat abstracta", "el real" i "sistema" els usarem amb el mateix significat

El nivell abstracte, real, el  sistema, diferent del nivell de la realitat concreta, es troba, repetisc, i s'ha trobat sempre arreu de les societats i comportaments humans. Però crida l'atenció la importància que té en l'organització i funcionament del capitalisme, des de la seua implantació. El sistema del capitalisme ha aconseguit la seua finalitat, el benefici d'una classe, emprant la llibertat i l'interés del poble. Ha aconseguit sempre el valor de canvi mitjançant el valor d'us. 

Si les mercaderies pogueren parlar, s'expressarien, segons Marx, en aquests termes: "El nostre valor d'us tal volta interesse als homes. A nosaltres, però, en quant objectes, no ens hi fa res. Allò que ens interessa objectivament és el nostre valor... de canvi". La mercaderia, dic jo, si no fora útil d'alguna manera, no es podria vendre, però el preu que té en el mercat és el valor de canvi (el capital que s'hi ha invertit i el que es pot assolir segons l'oferta i la demanda), no el valor que té per ser útil a la vida de les persones. 

L'antic règim ("l'ancien régime"), que a França fou enderrocat per la Revolució de 1789, i que en Gran Bretanya evolucinà a base de reformes (exigides pels canvis econòmics i estimulades per la influència teòrica d'Adam Smith), es caracteritzava per la monarquia absoluta (el poder venia de déu), el senyoriu i la servitud, l'estratificació de la societat en estaments. El poder, l'economia, la riquesa i els estaments depenien, en gran part, de la sang heretada. 

La característica més important del nou règim ("le nouveau régim") va ser la llibertat i l'eliminació progressiva del privilegi de la sang. En ell s'implantà el liberalisme capitalista, la fabulosa màquina democràtico-econòmica de fer diners, que al poble també beneficià, però no tant ni sempre. Els humans havien descobert la forma de multiplicar els beneficis d'una classe social mitjançant les necessitats i la llibertat del poble (la llibertat al servei de la nova classe dominant). Així hem aplegat fins avui, quan el liberalisme, a força de reblar i reblar el clau mil voltes (contra un poble que gaudia de massa drets per ser solament poble), ha aconseguit  una crisi que pretén aplegar a un "ancien régim" liberal (la fusió dels dos en un, l'autèntic neoliberalisme). Immersos en la crisi, sembla que l'única solució ("no hay alternativas") passa per la posada en pràctica d'una consigna que podria ser aquesta: a la riquesa a través de la pobresa! "El real", el sistema, dirigeix de manera insensible l'increment de la riquesa d'uns a través de la pobresa dels altres. És com si ens diguera: "estas són lentejas, las tomas o las dejas". Està establint-se una aristocràcia dels diners que arreplega en sí el poder econòmic, el polític i els mitjans de comunicació. 

"No ens representen", deien els del 15 M. És clar, el poder no està en els polítics en quant que són elegits, sinó en quan que són comprats (o volen ser-ho). És l'Ancien Régim neoliberal: la nova llibertat és utilitzada pel poble per a perdre-la. La màgia del sistema. Els diners, són ara la sang que corre per les artèries del poder. El poder ja no ve de déu, sinó dels diners. Ni l'un ni els altres arriben al poble. El poder econòmic principal ja no està en mans dels fabricants de mercaderies, sinó de les finances internacionals. Un altre factor que ens pot explicar per què els polítics no representen als electors. La soberania ja no rau en el poble, sinó en els diners. El poder ha esdevingut internacional. No la internacional proletaria, ni la internacional burgesa, ni l'aristocràcia internacional dels diners, sinó la internacional d'entitats financeres, autèntiques màquines sense cor, servides per experts tecnòcrates.

Estem veient tots el dies com el sistema neoliberal ens explota, "porque no hay alternativas". Solament així, ens diuen, sortirem de la crisi. Sortirem de la crisi? En sortirem per a caure en una altra pitjor, això sí. A no ser que decidim sortir, no de la crisi, sinó del sistema, a no ser que siguem capaços i capaces d'eixir-nos de mare i llaurar-nos un altre camí; a no ser que siguem capaços i capaces, com san Juan de la Cruz, d'extraviar-nos: 

"...iré por esos montes i riberas;

no cogeré las flores,

ni temeré las fieras

y abatiré los fuertes y  fronteras" 
...

"haciendo camino al andar" 

Com dirien els versos de san Juan de la Cruz i el de Machado, si ara els haguera compost jo modificant els originals.

Obrirem un nou camí amb els nostres peus:
ens farem un futur a la nostra mesura.

(1) La societat burgesa moderna brotada de les ruïnes de la societat feudal no ha eliminat l’antagonsme de classes, però ha establert noves classes, noves condicions d’opressió, noves formes de lluita en el lloc de les antigues.