¡Firm...es! De frente variación derecha... ¡ar!

                                                                                                      Entrada anterior: Selva i civilització

Rajoy en Barcelona: "Mientras yo sea presidente del Gobierno, ni se celebrará ese referéndum ilegal ni se fragmentará España. Que quede claro". ¡Fiiirm...es! ¡De frente variación derecha... ¡ar! ¡Hop...ho! ¡Hep... haro! ¡Hop... ho! ¡Hep... haro! ¡Hop... ho!... ¡Hep... haro!... ¡Aaal... to!

Javier Marias, en El País semanal, 26/1/2014, cita les paraules d'un amic: "...el poder es el poder porque no cuenta con nadie... Digan lo que digan los intelectuales". I Marias afegeix: "Digan lo que digan los ciudadanos". 

Manel Rodríguez-Castelló, que escriu setmanalment un bloc ("La pedra i el Marge") i una columna al diari Levante, ens diu al bloc, en l'entrada del 18 de gener: "ONO em cobra per uns serveis que no he sol·licitat ni rebut per valor d'uns 70 euros. Com que es tracta d'un error, confie que ho solucionarem amb trellat en un tres i no res. Després de múltiples peripècies... una veu de senyora... em diu que la meua reclamació és desestimada perquè a ella li consta la comanda i l'entrega... i que no em tornaran els diners de cap manera. Em preguntar-li amb intenció si la sol·licitud havia estat realitzada des del telèfon de casa que en aquell moment fèiem servir, em respon que es pot tramitar des de qualsevol lloc i que només has de dir nom i DNI.

–Però això ho pot fer una criatura! [diu el bloguer] Són coses de domini públic. Com és que no verifiquen la identitat del client quan fa una comanda, rep l'article i se li passa la factura?

–Em tem que algú ha suplantat la seua identitat [respón la veu de senyora]. ... Jo de vostè aniria a la policia. Bon dia" [i penja].

"... indefensió del ciutadà [escriu el bloguer]. Els sona? A mi m'han volat els diners, el telèfon fix i internet (comprendran que després del desgavell, me n'havia de donar de baixa [d'Ono])...

[Aquest article [continua el bloguer] s'havia d'haver publicat a Levante-EMV el dissabte 18 de gener de 2014 però ha estat censurat pel periòdic...]." 

Desprès m'he assabentat que el diari Levante ha prescindit dels serveis de Manel Rodríguez-Castelló .

Està clar o no que el capital privat és el que mana i que decideix el contigut de les nostres informacions? No penseu que si Ono mana sobre Levante, Ono o/i altres empreses manen sobre aquest i altres mitjans de comunicació o sobre l'Estat? Que el poder no és el poder polític, sinó el poder del capital? Que de res val votar, segons a quins partits, perquè l'Ono de torn, diguem-ne Gürtel, Ecclestone, Adelson, Botín, qualsevol banc, cert ignot poder devot d'alguna infanta, etc. potser dicta una ordre secreta i tot seguit alguns pensen que s'acompleix? Per què, si no, tantes privatitzacions? Per què la crisi i totes les retallades? Per què la innocència forçada de tants delinqüents? Chi lo sa?

Aleshores, gose pensar (tant de bo m'equivocara!) que és vana l'esperança que algú ens salve, si no ens salvem nosaltres amb les nostres mans. El poder polític i privat està en contra nostra. Espavilem-nos, doncs, com la "Marea blanca" contra la privatització dels hospitals de Madrid o com els ciutadans burgalesos del barri de Gamonal.

Selva i civilització

                                                             Enrada anterior: Desviem-nos del camí traçat i fem el nostre

Quan l'home sortí de la selva, vull dir, quan a  l'home se li despertà la intel·ligència i començà a ser allò que diuen "homo sapiens" o "animal racional", s'emportà dins de sí la condició selvàtica. Començà a ser racional, evidentment, però no mai deixà de ser animal selvàtic (o salvatge, tant s'hi val). Un animal intel·ligent, però animal. Selvàtic, però racional. Tan animal i tan selvàtic, que l'instint de la selva, en lloc de ser dominat i extingit per la racionalitat, es potencià gràcies a ella (com els experts econòmics, que potencien la riquesa dels seus amos i no la superació de la crisi). La intel·ligència sorgí com una prolongació dels instints selvàtics i salvatges, esteparis o muntanyencs. El verí, per exemple, gràcies a la intel·ligència, paralitza millor, inutilitza millor, mata millor. La intel·ligència a vegades es comporta com un verí, tant o més nociu que el verí animal. A més a més, la intel·ligència crea nous verins materials i manipula els verins animals per a que els humans els apliquen. L'astúcia de la guineu s'incrementa vertiginosament a un nivell molt alt i molt cruel. No hem de creure que l'ésser humà, en ser racional, deixà de ser animal, no. Esdevingué un animal a qui li havien crescut unes noves eines de lluita. De la mateixa manera que les cobres i els escurçons disposen del verí per atacar i sotmetre la presa, l'homínid racional acabat de sortir de la selva, en lloc del verí, tenia la intel·ligència: un verí més potent, com un tigre a l'aguait, com una cobra a punt de mossegar un rival. Com un cocodril clavant-li les dents i els queixals a un cérvol que bevia a la vora del riu.

Les societats humanes han estat selves més perilloses que la selva purament animal. Els escurçons o les cobres maten amb el verí, però han d'apropar-se a la víctima. Els selvàtics racionals, en canvi, poden matar des d'un despatx a través d'altres que utilitzen unes urpes mortals. Urpes que a vegades produeixen crisis econòmiques i que a vegades viatgen volant ràpidament a més velocitat que les aus de presa (fletxes, projectils d'arma de foc, avions de bombardeig, drones... sicaris, policies, militars...). I el mal que fan és incommensurablement més gran que qualsevol desastre animal. Les catàstrofes produïdes per la intel·ligència humana poden arribar a ser tan descomunals que superen els càstigs bíblics de javéh o les desmesurades còleres de la natura. L'ésser humà és l'animal selvàtic més perillós de la selva, la selva animal i la selva humana.

Quin verí animal podria ser més dolorós que el dels bancs quan expulsen a les pobres famílies de sa casa?

Quines urpes salvatges podrien espedaçar els cossos com els mercats de la crisi espedacen els cossos i les ànimes, amb retallades, amb privatitzacions, amb copagaments, amb corrupcions de tot ordre...?

Quins queixals en la boca del cocodril podrien esgarrar millor el cos d'una persona que la policia d'ordre públic o les bombes llançades per la pau?

És més animal un xuclacabres de l'imaginari popular que un vampir humà real com ho són aquelles empreses que produeixen mercaderies essencials per a la vida a les quals posen preus de sangonera o aquelles altres que rebaixen els sous a nivell de misèria?

Quina espècie d'animals salvatges no descrits ni tan sols descoberts pels biòlegs i estudiosos dels diversos comportament i hàbitats naturals són els nostres governants que ens ho estan llevant tot amb l'excusa de donar-nos-ho tot?

Quin tipus d'animal salvatge és aquell que defensant el pobre el deixa nu; que defensant un país li escamoteja els bens i els porta als paradisos fiscals, com fa el partit comunista xinés? O com fan les persones honorables espanyoles?

Quin tipus d'animal salvatge a la repressió li diu llibertat, com fa Gallardón quan obliga les dones a parir nens i nenes deformes, discapacitats i torturats en vida?

Qui són més salvatges els animals salvatges o els intel·ligents homes civilitzats? 

En ma casa hi ha un gatet que alguna vegada ha embrutat el rebost, que si casualment troba un peix a l'abast, en menja una mica i deixa la resta per als humans de la casa. Tant de bo que els bancs, els experts en economia, els ministres, la Troica, el FMI, els mercats, els milionaris, etc. actuaren com el meu gatet que no té intel·ligència, ni l'ha educat mai ningú!

En vore i pensar tot açò, no puc estar-me d'exclamar com el vell Ciceró: "O dii inmortales! ubinam gentium sumus? in qua urbe vivimus? quam rem publicam habemus?" (Deus immortals! Entre quina gentola ens trobem? En quina classe de ciutat vivim? Quin tipus d'Estat tenim?).

                                        http://youtu.be/KUCFFDQKlkg

Desviem-nos del camí traçat i fem el nostre

                                                                                          Entrada anterior: La mitologia neoliberal

(1)

En la vida dels éssers humans, la social, la política, l'econòmica i la privada, hom sol distingir dos nivells. Dos nivells que es presenten amb diversos noms, segons els autors. Per exemple: Marx distingia la "realitat concreta" (les relacions socials, polítiques i econòmiques) de la "realitat abstracta" (la lògica inexorable, abstracta i espectral del capital, que determina el que passa en la realitat concreta). En les mercaderies, per exemple: el valor d'us ("realitat concreta") i el valor de canvi ("realitat abstracta"). El psiquiatre Lacan emprava també el nom de "realitat concreta", com Marx, i el distingia de "el real" ("le réel") en els problemes dels seus pacients i dels humans en general. Altres utilitzen el terme "sistema" referint-se a la "realitat abstracta" de Marx o "el real" de Lacan. Per tant els mots "realitat abstracta", "el real" i "sistema" els usarem amb el mateix significat

El nivell abstracte, real, el  sistema, diferent del nivell de la realitat concreta, es troba, repetisc, i s'ha trobat sempre arreu de les societats i comportaments humans. Però crida l'atenció la importància que té en l'organització i funcionament del capitalisme, des de la seua implantació. El sistema del capitalisme ha aconseguit la seua finalitat, el benefici d'una classe, emprant la llibertat i l'interés del poble. Ha aconseguit sempre el valor de canvi mitjançant el valor d'us. 

Si les mercaderies pogueren parlar, s'expressarien, segons Marx, en aquests termes: "El nostre valor d'us tal volta interesse als homes. A nosaltres, però, en quant objectes, no ens hi fa res. Allò que ens interessa objectivament és el nostre valor... de canvi". La mercaderia, dic jo, si no fora útil d'alguna manera, no es podria vendre, però el preu que té en el mercat és el valor de canvi (el capital que s'hi ha invertit i el que es pot assolir segons l'oferta i la demanda), no el valor que té per ser útil a la vida de les persones. 

L'antic règim ("l'ancien régime"), que a França fou enderrocat per la Revolució de 1789, i que en Gran Bretanya evolucinà a base de reformes (exigides pels canvis econòmics i estimulades per la influència teòrica d'Adam Smith), es caracteritzava per la monarquia absoluta (el poder venia de déu), el senyoriu i la servitud, l'estratificació de la societat en estaments. El poder, l'economia, la riquesa i els estaments depenien, en gran part, de la sang heretada. 

La característica més important del nou règim ("le nouveau régim") va ser la llibertat i l'eliminació progressiva del privilegi de la sang. En ell s'implantà el liberalisme capitalista, la fabulosa màquina democràtico-econòmica de fer diners, que al poble també beneficià, però no tant ni sempre. Els humans havien descobert la forma de multiplicar els beneficis d'una classe social mitjançant les necessitats i la llibertat del poble (la llibertat al servei de la nova classe dominant). Així hem aplegat fins avui, quan el liberalisme, a força de reblar i reblar el clau mil voltes (contra un poble que gaudia de massa drets per ser solament poble), ha aconseguit  una crisi que pretén aplegar a un "ancien régim" liberal (la fusió dels dos en un, l'autèntic neoliberalisme). Immersos en la crisi, sembla que l'única solució ("no hay alternativas") passa per la posada en pràctica d'una consigna que podria ser aquesta: a la riquesa a través de la pobresa! "El real", el sistema, dirigeix de manera insensible l'increment de la riquesa d'uns a través de la pobresa dels altres. És com si ens diguera: "estas són lentejas, las tomas o las dejas". Està establint-se una aristocràcia dels diners que arreplega en sí el poder econòmic, el polític i els mitjans de comunicació. 

"No ens representen", deien els del 15 M. És clar, el poder no està en els polítics en quant que són elegits, sinó en quan que són comprats (o volen ser-ho). És l'Ancien Régim neoliberal: la nova llibertat és utilitzada pel poble per a perdre-la. La màgia del sistema. Els diners, són ara la sang que corre per les artèries del poder. El poder ja no ve de déu, sinó dels diners. Ni l'un ni els altres arriben al poble. El poder econòmic principal ja no està en mans dels fabricants de mercaderies, sinó de les finances internacionals. Un altre factor que ens pot explicar per què els polítics no representen als electors. La soberania ja no rau en el poble, sinó en els diners. El poder ha esdevingut internacional. No la internacional proletaria, ni la internacional burgesa, ni l'aristocràcia internacional dels diners, sinó la internacional d'entitats financeres, autèntiques màquines sense cor, servides per experts tecnòcrates.

Estem veient tots el dies com el sistema neoliberal ens explota, "porque no hay alternativas". Solament així, ens diuen, sortirem de la crisi. Sortirem de la crisi? En sortirem per a caure en una altra pitjor, això sí. A no ser que decidim sortir, no de la crisi, sinó del sistema, a no ser que siguem capaços i capaces d'eixir-nos de mare i llaurar-nos un altre camí; a no ser que siguem capaços i capaces, com san Juan de la Cruz, d'extraviar-nos: 

"...iré por esos montes i riberas;

no cogeré las flores,

ni temeré las fieras

y abatiré los fuertes y  fronteras" 
...

"haciendo camino al andar" 

Com dirien els versos de san Juan de la Cruz i el de Machado, si ara els haguera compost jo modificant els originals.

Obrirem un nou camí amb els nostres peus:
ens farem un futur a la nostra mesura.

(1) La societat burgesa moderna brotada de les ruïnes de la societat feudal no ha eliminat l’antagonsme de classes, però ha establert noves classes, noves condicions d’opressió, noves formes de lluita en el lloc de les antigues.

La mitologia neoliberal

                                                                                Entrada anterior: Demòcrates del món: uniu-vos!

A mesura que el catolicisme perd adeptes, el neoliberalisme en guanya. El que resulta sorprenent és que aquest neoliberalisme s'està convertint en una religió mitològica politeista i cruel. Més que cruel, tal volta podríem dir robòtica: els déus i el seus servidors, el corpus sacerdotal amb els fidels arreu del món, han esdevingut robots regits per un cervell informàtic, a la naturalesa del qual li manquen els sentiments.

Un dels déus més coneguts és allò que denominem "Mercats", a l'altar del qual cremem (es diuen reformes estructurals) tot el que més falta ens fa: els sous, les jubilacions, els drets laborals, l'esperança de vida, la salut, les cases on vivim, l'alegria de viure... Aquest déu neoliberal es dedica a fumar droga. La que més el complau és el fum que li proporciona el sofriment humà, la foguera que consumeix el nostre benestar. És clar que aquest fum és l'autèntica ambrosia de l'actual Olimp, l'Olimp neoliberal. Els déus que hi habiten han redescobert el fum que encisava els antics déus, anteriors als de l'Olimp, déus de cultures desaparegudes (americanes, europees, asiàtiques, egípcies...), el fum de la carn humana cremada. Em dóna la impressió que la summa sacerdotessa d'aquest déu de la nova mitologia és, ara per ara en la zona que vivim, la senyora Merkel, filla d'un pastor protestant. 

Hi ha més déus. Per exemple, la banca, amb els déus menors: els bancs i els seus sacerdots, els banquers. 

Aquest Olimp està presidit, com era d'esperar, per Zeus. El Zeus neoliberal és el nucli suprem que manipula els humans i fa real la realitat neoliberal, l'essència que impregna el neoliberalisme. Gaudeix d'una certa abstracció i s'amaga darrere dels "Mercats".

Gràcies a aquesta essència, les activitats econòmiques, que aparentment estaven dirigides a produir beneficis al temps que satisfeien les necessitats dels humans (segons el capitalisme clàssic), ara han canviat de sentit. Ara solament hom persegueix els guanys: multiplicar els beneficis (els consumidors, que es foten). I gràcies al seu esperit robòtic, ni Zeus ni els altres  déus pateixen pel que puga passar als humans. Per a ells, els humans ja no són els humans d'altres temps, que tenien cor, sentiments, drets, llibertat... Ara els humans estan aplegant al cim de la perfecció: s'estan convertint en economia, només en economia, per la gràcia de Zeus, a través del pla universitari de Bolonya, de la llei d'educació Wert i dels mitjans de comunicació mitològics (un ser humà no passa de ser més que un tros d'economia. Qui no servisca, tireu-lo al femer). Creiem que el tal Zeus, com els déus suprems de les altres religions, és l'origen de sí mateix. Però no és així. L'origen d'aquest Zeus mitològic som nosaltres, els humans. Del neoliberalisme també. Som nosaltres els responsables d'aquest monstre creador de la crisi. Nosaltres, per la nostra passivitat, pel nostre nihilisme i per la nostra credulitat. Crisi que Zeus ha creat simplement perquè li agrada respirar el fum que s'hi desprèn, el fum de la nostra carn cremada.

A més a més, aquest Zeus ha descobert els mercats internacionals financers desregulats. Gràcies a ells, els déus inversors multipliquen els guanys sense produir res. Ha descobert el secret del rei Mides. Però mentre que aquest rei tot allò que tocava ho convertia en or i no podia menjar, el Zeus neoliberal allò que produeix són beneficis, li basta escriure uns números en internet. És l'economia financera. Ja no calen fàbriques, ni comerços. Tot està en les finances, i els beneficis de les finances són paper. L'or, doncs s'ha convertit en paper. 

Aleshores, un humà que estava escoltant, va preguntar: si l'or de Mides es converteix ara en paper, si tot es converteix en paper, què menjaran el déus i què menjarem nosaltres? 

Zeus respongué: vosaltres no  ho sé, però els déus, sí: els déus us menjarem a vosaltres.

La monstruositat del monstre rau en la seua inexistència fora de les ments humanes: un monstre irreal, imaginari, que devora la nostra realitat real. Un mite destructor de la vida. Un "no hay alternativas" inexistent que substitueix les alternatives existents. Aquesta és la monstruositat del monstre: que siguem devorats per un monstre inexistent. Nosaltres no ens alimentem menjant plats imaginaris, però els monstres imaginaris ens devoren a nosaltres. És la gran proesa de la humanitat: que el no-res acabe amb el ser. Heidegger es preguntava: "Per què hi ha ser i no, més aviat, no-res"? ("warum gibt es etwas und nicht vielmehr nichts?"). Hauríem de preguntar-nos ara: per què el no-res està substituint el ser? Per què el nihilisme substitueix el realisme? Per què la irrealitat substitueix la realitat? Per què el no-res devora el ser?

Demòcrates del món: uniu-vos!

                                                                    Entrada anterior: La desigualtat no amaina, s'incrementa

En el llibre "El año que soñamos peligrosamente", al capítol on tracta de les relacions problemàtiques entre cultures, religions, ètnies i nacions enfrontades, Slavoj Zizec suggereix una solució: proposar i lluitar per un projecte universalista positiu que puga ser compartit per tots els participants.  Cita al respecte un fet singular que recentment havia succeït en la Franja de la Gaza ocupada: "a mujeres palestinas que se manifestaban contra el Muro se les unió un grupo de mujeres lesbianas judías. La desconfianza mútua incial se esfumó en la primera confrontación con los soldados israelíes que vigilaban el Muro, y una solidaridad sublime emergió culminando en el abrazo de una mujer palestina vestida al modo tradicional con una lesbiana judía de pelo púrpura. Un símbolo viviente de lo que debería ser nuestra lucha."

Aquest esdeveniment m'ha fet pensar en el conflicte de Catalunya-Espanya. Caldria en aquest cas que els demòcrates, els demòcrates espanyols i els demòcrates catalans, lluitaren units per un projecte positiu compartit per tots els participants: el vot democràtic sobre el que volen ser. Arreu d'el món hauria de ser possible que les col·lectivitats humanes pogueren decidir sobre això mateix. Les lesbianes no pretenien que les palestines foren lesbianes, ni que renunciaren als seus costums, a la seua religió, a la seua terra ni a les seues reivindicacions. Les palestines tampoc volien que les lesbianes jueves deixaren de ser el que eren. Cada grup, tot volent el que era seu, s'unia amb l'altre contra el mur. De la mateixa manera gose pensar que caldria que els demòcrates de ambdues nacions de la península s'uniren contra el mur que impedeix el referèndum català i que imposa que qualsevol decisió d'interès per a Catalunya l'hagen de decidir persones que no són catalanes, ni viuen en Catalunya, ni usen la llengua, ni comparteixen la cultura catalana (i, damunt, disposen de més vots perquè són més nombroses). Espanyols demòcrates i catalans demòcrates haurien de lluitar units contra imposicions antidemocràtiques, com les dones jueves i les palestines s'enfrontaren unides contra el Mur. Units contra el Mur d'imposicions antidemocràtiques que perduren en una Constitució "atada y bien atada, porque no se os puede dejar solos" (segons algun humorista diu que Franco digué). Cal que tots units lluitem contra els palesos dèficits de democràcia arreu del món.

No té el mateix significat la paraula unió o unitat quan es tracta de la unió amo-criats, dictador-manats, vencedor-vençuts, rei absolut-súbdits, metròpolis-colònies, que quan es tracta de la unió democràtica entre iguals. La separació de Catalunya no és necessari que signifique un trencament de relacions, com no significa cap trencament de relacions el fet que Espanya siga independent de qualsevol nació europea. La unió entre nacions igualment independens entre sí és una unió autèntica, pròpia de l'ésser humà, una unió democràtica. Per què, doncs, ha de ser dolenta? 

Estava jo prenent-me un cafè a la cafeteria del cantó pensant en tot açò, quan aplega a les meues orelles, la conversa de dos clients asseguts a la taula del costat: 

Un diu: "Acabe de llegir a El País que 16 línies en valencià dels centres educatius perillen a la Comunitat Valenciana".

L'altre comenta: "Per què les amenaçades no són les línies en espanyol?"

El primer: "Home, perquè açò és Espanya. No has oït mai l'himne de la Comunidad?: Para ofrendar nuevas glorias a España, nuestra región supo luchar...?"

L'altre: "Vols dir que ser espanyol, a més de ser una de las cosas más serias que se puede ser en el mundo, és sobre tot, una cosa que on es clava no en pot haver-hi una altra, com una d'eixes espècies invasores i depredadores que acaben amb la fauna autòctona, segons diuen els biòlegs?"

En aplegar a aquest punt, vaig pensar que la conversa s'estava posant en camisa d'onze vares i en carrer que no trau cap. Així és que, de cop i volta, me'n vaig anar.

Espècies invasores en la "Comunidad"