Rebombori i efluvis de corrupció

                                                                     Entrada anterior: La desigualtat depèn de nosaltres

El dogma i les expressions dogmàtiques no són exclusives de l'Església, les podem trobar per tot arreu. Resonen com una cridòria insuportable. 

Un va i diu (Felipe Gonazález, per exemple): La independència de Catalunya és impossible, quan tots hem oït per aquí que en aquest món no hi ha res impossible, excepte que una rata faça niu baix la cua d'un gat viu. Una altra (podria ser Alícia Sánchez-Camacho) solta: Mas identifica Espanya com l'enemic; hi ha hispanofòbia (com si la catalanofòbia espanyola fos una quimera); o: Catalunya no és ni ha estat mai una nació (sabuda és i objectiva aquesta senyora). Ho diu com si Espanya haguera estat sempre una nació eterna maquinada per déu per la salvació del món. Com si Espanya ja estiguera prefigurada en Pelai i Covadonga. Com si el regne de Castella, el de Leon, el de Portugal, el d'Aragó, Navarra o, fins i tot, l'Al-Àndalus no hagueren existit. I què dir d'aquell que considera Espanya com un cos, del qual Catalunya seria un braç (un tal Bono, potser?); la independència, doncs, d'aquesta equivaldria tallar o arrancar-li  el braç a la pobra Espanya. També hi ha qui pronostica, desprès de la independència, el desastre econòmic, la segregació de la UE i no sé quantes desgràcies més. Com si no sabérem i no haguérem experimentat en carn pròpia la saviesa ignorant o fàtua neciesa (o potser la vessant gata maula) dels economistes experts que no van saber (o voler) avisar-nos a temps de la crisi i ens van deixar nets (o bruts, segons es mire). 

Pel que fa a la imatge amb la qual hom podria representar la unió Espanya-Catalunya, gose suggerir provisionalment, en lloc del cos i del braç, la d'aquell matrimoni imposat pels pares a l'estil antic, en el qual cadascú té una història, uns costums i un projecte de vida diferents, de tal manera que, passat un temps, no poden acoblar-se l'un a l'altre. Cosa que s'agreuja pel tradicional masclisme autoritari del cònjuge més poderós. Conseqüentment no tenen altre remei que divorciar-se. És la millor forma de viure feliços i en pau, cadascú en sa casa i déu en la de tots. Hi ha cònjuges, però, que no toleren la llibertat de l'altre i reaccionen com aquell que deia: "la maté porque era mia".

Aquest símil no s'esgota en la seua referència al conflicte Espanya-Catalunya: atresora una riquesa impensada d'exemplificacions. Només cal insistir en allò del cònjuge maltractador. Espanya no sols maltracta i ha maltractat Catalunya des que la va conquerir, sinó que maltracta tot el que cau dins de la seua influència. Maltracta las Comunidades autónomas (unes més, altres menys) i maltracta el ciutadà espanyol (se'n troben alguns masoques) des que el va conquerir, com es conquisten els territoris i els seus habitants en les invasions i les conquestes colonials. Els espanyols estan sotmesos a Espanya des que Franco digué: "En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo... La guerra ha terminado". Des d'aleshores el poble espanyol és captiu de l'Espanya victoriosa, que es comporta com un cònjuge maltractador. Un cònjuge maltractador aliat ara amb l'Europa de Merkel i la Troika, la banca (siga espanyola, europea o internacional), els mercats i Obama. El masclisme és ara una disfressa, una de les disfresses que adopta el mal neoliberal del nostre temps.

Tornant al cas català, m'atrevisc a dir, si m'ho permeteu, que Catalunya serà catalana o no serà. Amb açò vull dir, reproduint analògicament un pronòstic nacionalista del País Valencià, emès al principi de la immodèlica Transició: el País Valencià serà d'esquerres o no serà. 

Efectivament, no ha sigut d'esquerres i, per tant, País tampoc: s'ha quedat en Comunidad amb un himne que comença: Para ofrendar nuevas glorias a España. Una Comunidad en la qual la corrupció és tan pregona que abraça gran part del poble elector. Tant és així que vota i re-vota entusiasmat la corrupció en el govern. És una corrupció coneguda arreu del món. No sols arriba a l'estratosfera, sinó que fins i tot clama al cel. Un amic aviador m'ha confessat que, quan sobrevola el femer valencià, li aplega una pesta tan forta que l'ofega. Algunes vegades ha hagut d'elevar-se per damunt de l'estratosfera perquè la pestilència el marejava.

Si a Albert Pla li fa fàstic ser espanyol, ¿a qui, més o manco, no li fan fàstic, també, els efluvis mefítics  de la Comunidad valenciana (i, si em pressioneu molt, àdhuc els del món sencer)?

Catalunya-Espanya, València, el PP, Rajoy, la Cospedal i Bárcenas, la Troika europea, Merkel, l'espia americà, els mercats, els bancs, el dogma neoliberal, ... Déu meu quin panorama! 

Hi ara, damunt, el Halloween!

La desigualtat depèn de nosaltres

                                                      Entrada anterior: "A propòsit de les beatificacions deTarragona"

Mireu, mireu la sortida del túnel!

"Fa temps, diu Clara Sánchez (Premi Planeta 2013), que hi ha moltes coses que em deixen perplexa i em fan sentir impotent. Qué és la prima de risc i com ens afecta? Que passa amb els desalotjaments? Per què no puc fiar-me del director de la sucursal bancària de la cantonada de casa? Vivim en una cultura de l'engany molt depravada". (Cita extreta de l'entrevista que li feu Jordi Jorca  a l'Ara-cat, 19/10/13). 

D'una banda, els mitjans de comunicació ens ataquen amb notícies optimistes sobre el pròxim futur econòmic. Per exemple ens diu el ministre Montoro que estem sortint de la recessió, que ja estem prop del final del túnel; Botín ens fa casi creure que els diners venen de fora a riuades, etc. D'altra banda, vegem que l'atur no s'atura, els jubilats es mouen sota l'espasa de Dàmocles (els 70 anys per jubilar-se estan al caure, i els aturats, quan es jubilen, amb prou feines cobraran res: passaran de l'atur al retir), les retallades es multipliquen per tot arreu. Part de la classe mitjana va deixant de ser-ho, la pobresa augmenta. Els rics, però, tenen el vent a favor i naveguen en l'abundància. Que significa, si no, les frases de Botín i l'immediat final de la recessió vaticinada per Montoro? Tot això s'està aconseguint per les reformes estructurals que ens han deixat in puribus naturalibus (amb una ma davant i una altra darrere). Tots sabem el que repeteixen els nostres governants un dia sí i l'altre també, que les reformes estructurals són, per dir-ho així, miraculoses com "los polvos de la madre Celestina". Solament, que aquestes reformes només afecten a les classes populars, no a les selectes. Gràcies a elles els pobres amb llur pobresa enceben els rics en llur riquesa. Aquest és el secret de la remuntada: sense l'atur, sense les baixades de salaris, sense els allargaments de la jornada laboral, sense el persistent atac als sindicats (única defensa dels treballadors), sense la llei de l'antipàtic i nefast Wert, sense les privatitzacions (el Tea Party és capaç d'afonar els EUA en la crisi més profunda per tal d'evitar un sistema de salut pública com el que aquí tenim, però que el Tea Party autòcton vol privatitzar), sense tot açò no seria possible que les classes selectes estigueren ja veient el final del túnel.

Gràcies al meu esforç, dejunant
 i guardant el capital,
els diners entren a cabassos.

"...Als Estats Units, assenyala Stiglitz, Premi Nobel d'Economia, any 2001, s'observen algunes de les desigualtats de renda i oportunitats més greus de les economies avançades, amb devastadores conseqüències macroeconòmiques. El producte interior brut nord-americà s'ha més que quadruplicat durant els últims 40 anys i gairebé s'ha duplicat aquests últims 25 anys, però com tothom sap prou bé, els beneficis han anat a parar als de dalt, i cada vegada més als de dalt de tot...". 

"...La desigualtat va començar, continua Stiglitz, a créixer als Estats Units fa 30 anys, quan es van abaixar els impostos dels rics i es va flexibilitzar la regulació del sector financer. I això no és pas una coincidència. La desigualtat s'ha agreujat perquè no hem invertit (es refereix als EUA) prou en infraestructures, ni en educació ni sanitat, ni tampoc en xarxes de protecció social. I s'agreuja a mesura que va rosegant el nostre sistema polític i la governança democràtica..." (article reproduït a l'Ara.cat amb el títol: "La desigualtat depèn de nosaltres").

Des de fa 30 anys! Quan l'actual crisi en dura amb prou feines 5! No serà que la tal crisi està pensada per assolir en Europa de pressa i ràpidament allò que als EUA n'ha costat 30 o més?

Per tant, el final del túnel que ens augura el ministre Montoro no ens espera a nosaltres, les classes populars, sinó a les classes de dalt, especialment a les de dalt de tot. Nosaltres romandrem en el túnel de les classes baixes durant una temporada llarga, fins que ens adonem del que realment passa i utilitzem el nostre poder popular, organitzant-nos, programant activitats, inventant noves formes d'acció i votant com cal. 

El poder i els seus lacais, gates maules, ens volen fer creure que la realitat és així i no hi ha alternativa possible, si ens agrada, bé, i si no, també. Però, com diu Albert Hom a Ara.cat (19/10/13) celebrant el principi de victòria a Salt de la PHA ("Plataforma de Afectados por la Hipoteca") que ens ha ensenyat a revoltar-nos contra una frase tan castradora, ens suggereix que ens fem les següents preguntes: "per què les coses són així?, qui ho ha volgut?, què podríem fer perquè no fossin així?, i, sobretot, estem segurs que la majoria vol que siguin així?"

Al municipi de Salt: els desnonats i els desnonadors

A propòsit de les beatificacions de Tarragona

                                                                                          Entrada anterior: La vida no paga interessos                                                                      

A 30 anys i escaig de la instauració de la denominada democràcia espanyola (democràcia, però sui generis, -Espanya "is different", el franquisme per altres mitjans-), se'ls acudeix homenatjar els màrtirs cristians a so de bombo i platerets, amb l'ajuda i presència de les autoritats d'aquesta reial democràcia (va faltar el rei), i se sap, fil per randa, qui són els màrtirs, quants són i com varen morir. Per contra, els màrtirs republicans, lentament, superant obstacles político-administratius i judicials (expulsaren un jutge de la carrera judicial per tal de tapar els fets i fomentar l'oblit, base de la pau cristiana) van apareixent soterrats en les cunetes. I amb entrebancs oficials, a poc a poc, estan en vies, encara, de ser trobats, exhumats i identificats. És evident que, a hores d'ara en Espanya, uns són els privilegiats i altres els menyspreats, uns els vencedors i altres els vençuts. O, millor dit, és evident que hom voldria fer creure que ja tots som iguals, ni vencedors ni vençuts (desapareix la paraula vençuts, però continua la realitat que ella comporta, esdevinguda condició natural).  

Ens prediquen que cal perdonar, oblidar i amar. Ah l'amor! Quantes desgràcies i quants odis no s'han perpetrat i ocasionat amb el teu nom! I l'oblit? L'oblit és i ha sigut bo per tapar els pecats de l'Església i els dels seus amics, els amics de quan feren la guerra i assoliren la victòria, els amics d'ara, amb els quals continuen victoriosos. La memòria porta l'escàndol, per això la temen. 

Els màrtirs cristians beatificats i homenatjats a Tarragona són 522 religiosos i religioses. En la zona republicana hi va haver aproximadament, entre religiosos i religioses (inclosos els beatificats), empresaris i polítics, 50.000 víctimes. En la zona dels revoltats (la zona nacional) les víctimes republicanes  que s'hi han descobert fins ara ascendixen al voltant de 150.000 (200.000, si contem les víctimes dels tribunals de Orden Público en la postguerra, desprès de la victòria). 

Crida l'atenció la diferència en el nombre de víctimes d'una part i de l'altra. Una, els facciosos revoltats, que mataven republicans per salvar Espanya (¿?), la riquesa de les famílies riques i la religió catòlica (el Papa la declarà croada). La religió de l'amor, de l'amor a tots, principalment als pobres, lluitava contra els republicans espanyols, els atacava, els quals es defensaven i defensaven l'Estat democràtic de dret. Un gran percentatge d'aquests laics republicans era pobre o simplement gent treballadora. Així doncs, l'Església, que s'ha manifestat sempre partidària de la pau, caracteritzada per amar els enemics i defensora de la vida, participà en una revolta (alzamiento) que deixà milers de morts en el camp de batalla, a més de les víctimes esmentades. Quin amor és eixe que participa en una revolta per matar els enemics amats?  

No vull ara parlar dels bisbes, que ells sols, quan obrin la boca, manifesten qui són. Vull parlar del Papa nou, car sembla que inicia una nova singladura en l'Església. I l'esdeveniment que comentem és una part d'aquest inici.

El Papa Francesc ha demanat imitar els màrtirs perquè "siempre hay que morir un poco para salir de nosotros mismos, de nuestro egoísmo, de nuestro bienestar, de nuestras perezas" y ha animat a ser cristians "con obras y no de palabras" y no ser "mediocres, barnizados, pero sin sustancia". 

Podia haver-se-ho aplicat a si com cap de l'Església i ordenar que l'Església espanyola sortira de si mateixa i del seu egoisme de grup per abraçar les altres víctimes, les republicanes, i homenatjar-les totes, les del bàndol vencedor i les vençudes. Haguera sigut una abraçada de l'amor que predica, d'amor i respecte al que és diferent (què és l'amor sense el respecte a la diferència de l'altre?). Les croades del passat no manifesten amor a l'enemic ni respecte, tampoc les fogueres de la Inquisició cremant heretges, desprès d'haver-los torturat. Per tant no hauríem d'oblidar, hauríem de recordar, si volem iniciar un nou camí i creiem en l'amor respectuós de les diferències. "La veritat us farà lliures".

Hem de perdonar, sí. Però no basta que els vençuts perdonen els vencedors. És necessari que els vencedors demanen perdó als vençuts (l'Estat que destruïren era l'Estat legítim). Però l'han de demanar amb el seu comportament públic i amb fets constatables. Car els crims van ser enormes i públics. Els vencedors de la croada nacionalcatòlica de Franco no varen morir en la creu, com Jesucrist (llevat de les 50.000 víctimes), ni aleshores ni ara llurs famílies. Qui varen morir, i encara moren en la creu cada dia, són els republicans vençuts: les 200.000 víctimes i els supervivents amb la seua descendència, que viuen encara com a vençuts (per bé que alguns no se n'adonen), perquè la democràcia espanyola, segellada per Franco ("atado y bien atado") amb l'ajuda de l'Església, "ist different". Església que ara celebra gloriosament les beatificacions en un acte públic, ostentós i solemne.. 

Tot passa com si hom condemnara els vençuts i llurs descendents a la pena d'arrossegar-se per terra demanant perdó eternament pel pecat d'haver perdut.

...   ...   ...  

Les deu coses que hauries de saber sobre els crims del franquisme

La vida no paga interessos

                                                                                                      Entrada anterior: Parlem del temps

 Sols embolica amb raons

Els nostres governants, amb majoria absoluta per culpa dels electors, han decidit (si no estic mal informat) castigar els treballadors i treballadores que, quan es jubilen, gaudisquen d'una esperança de llarga vida. Com? Donant-los una pensió més reduïda que la d'aquells i aquelles dels quals no hom espere una supervivència molt llarga desprès de la jubilació. 

Podem preguntar-nos, doncs, com seran rescabalades aquelles persones de presumpta llarga vida,  si un accident inesperat acaba de sobte amb ella tallant-la tot d'un cop. Per això no puc estar-me de pensar que els nostres governants (amb majoria absoluta per culpa dels electors) volen castigar les persones que tinguen més salut. La qual cosa significa que aquells que hagen de morir prompte seran agraciats amb una pensió més substanciosa. No creieu que aquesta llei pot fomentar el menyspreu pels règims de vida saludables que, a vegades, recomanen les autoritats sanitàries? La gent pensarà: per què hem de portar una vida saludable, renunciant a certs plaers, si desprès patirem fam i no tindrem metges, ni hospitals ni medicaments, tal com s'estan posant les coses? Sembla que els responsables del govern elegit per majoria absoluta per culpa dels electors, tenen tírria a les persones pobres amb salut i llarga vida, qualitats que no sempre acompanyen la riquesa.

El problema no acaba aquí, car el govern de majoria absoluta per culpa dels electors, ha decidit endemés, si no m'equivoque, rebaixar les pensions a tots els jubilats, i també perquè, desprès de la reforma laboral, venuda com un remei diví contra la crisi, s'han abaixat els salaris i s'ha apujat l'atur. Aquesta mala notícia queda agreujada, perquè incomprensiblement els responsables d'aquest govern, amb majoria absoluta per culpa dels electors, asseguren que no es rebaixen les pensions, sinó que se les apuja. Respecte als salaris i els aturats, afirmen que apugen els que abaixen i abaixen el que apugen. Recordeu aquella sentència de Humpty Dumpty sobre el significat de les paraules? Aquell personatge ovoide que va trobar Alícia quan viatjava pel país de les meravelles, segons ens conta Lewis Carroll? Humpty Dumpty deia que allò important pel que fa a les paraules no és saber llur significat, sinó saber qui mana i que quan ell utilitzava una paraula, aquesta significava allò que ell volia que signifcara, ni més ni menys. Ignore si ho recordeu, però Montoro, ho recorde ell o no, és evident que ho practica, com tants altres. Per exemple Wert, que reforma deformant (i no oblidem Matos, amb un cognom tan "predestinato"). 

Estava meditant sobre aquestes qüestions, quan em va venir al cap, no sé per què, el títol d'una novel·la que vaig llegir en la meua adolescència: "La vida no paga intereses". Tractava, recorde vagament, d'un pelacanyes natural i veí de qualsevol petit país centroeuropeu de segona categoria, que va passar per moltes calamitats a la darrera guerra mundial, per causa de malentesos i errors de les autoritats nazis. Ja prop, però, de la victòria aliada, hom descobrí que era un exemplar interessant de la raça ària. Per la qual cosa aparegué el seu nom i les seues fotografies en els mitjans de comunicació més importants del Reich. No cal dir que açò el va perjudicar bastant quan, al poc de temps, els aliats envaïren la zona nazi i l'empresonaren. Aleshores començà per a ell un altre seguit de penes i afliccions. Quan per fi es va aclarir tot, un cop tornat a casa, es va trobar amb una família, la seua, desitjosa de viure en campaments de concentració com els que ell havia patit sota els nazis.

No cap dubte que els sofriments invertits en aquesta vida són com un capital que has invertit treballant anys i anys: et recompensen retallant-te'l sense compassió, i allò poc que arreplegues ho has d'agrair com una almoina. La vida, en busca de la qual has invertit grossos estripalls de gaudi, de salut, de llibertat, al final no et pagarà els interessos esperats i probablement res. Això ja ho havien descobert els medievals quan deien allò de: "Comamos y bebamos que mañana moriremos". A propòsit d'aquesta frase, recorde una de les pel·lícules de Nosferatu, la de Werner Herzog. Quan el comte vampir va arribar a Wisborg, Alemanya, i comenzà a xuclar la sang dels veïns, es va córrer la veu que la pesta s'havia apoderat de la població. Recorde que Herzog ens va regalar amb plànols dels anys si fa no fa medievals presentant-nos àpats i banquets en les places públiques: davant de la mort segura, el gaudi segur de cada dia ("Comamos i bebamos que mañana moriremos").

Així, doncs, en veritat, en veritat us dic: no us preocupeu pel dia de demà: què menjareu, què beureu, quin vestit es posareu. Tapeu-vos les orelles quan us parle el Maligne neoliberal (Merkel, la Troika, la Comissió europea, el Banc Central Europeu, Rajoy, Montoro, etc., etc.,) i penseu en el menester i el goig de cada dia: allò que va davant, va davant. Cal ser exigents, és el nostre dret. No podem acceptar perdre-ho tot, donar-ho tot als que ara i sempre ho han tingut tot, amb la promesa que prompte sortirem de la crisi. No ho oblideu: "La vida no paga interessos". I els neoliberals, menys. "Mengem i beguem, que demà morirem". Qui ens pot assegurar que al final del túnel no està la pobresa absoluta, o la mort, esperant-nos? No ens deixem enganyar, peguem-li un puntada de peu a l'ovoide Humpty Dumpty, el Maligne suara esmentat, així com a tots els exuberants ricots i ricotes que ens xuclen la sang amb l'excusa de la crisi. Pensem-ho bé i no deixem que ens xafiguen.

(Rapte d'Europa, de Gabriel Alonso, oli/cartró, 2011.
Col·lecció particular)

Espavilem-nos! Despertem-nos! 

Que no ens seduïsca, rapte ni fota 

aquesta vegada el neoliberal Zeus!

Parlem del temps

                                                                                Entrada anterior: Dret a decidir i Vargas Llosa

En el temps vivim perillosament

Ja que parlar de la situació sembla inútil, car tot el que passa ens arrossega cap el convenciment que "Le monde va de lui même", com els ramats de vaques en les películes de l'Oest quan marxen espaordides i folles cap al precipici, és per això que em propose parlar ara del temps, eixe recurs que tenim els veïns o veïnes quan ens trobem al sortir de casa o en l'ascensor i, no sabent què dir, mantenim la relació humana cordial parlant de la calor, el fred, la pluja.

Però resulta que la paraula "temps" és polisèmica, significa l'oratge, però també l'emprem per expressar diferents  aspectes  de la vida, com temps de silenci (títol d'aquella fabulosa novel·la de Luis Martin Santos: "Tiempo de silencio"), o temps d'alegria, de tristor; temps de penitència, temps de sacrifici, temps de reflexió... 

Si fem una ullada a la història, trobarem, entre altres creences, la del mitològic Cronos, déu del temps que passa, del temps cronològic. Aquest Cronos (el Saturn romà) es va menjar els fills que havia engendrat. Era el símbol del temps, progenitor i destructor universal.

Però no tots pensaven així. Aparegué Aristòtil, per exemple al segle IV a. de C. Aristòtil pensava que els éssers, vius o no, tenien la potencialitat de moure's, de canviar accidentalment o d'esdevenir altra cosa. Aquest moviment i aquest canvi no era produït pel temps. El temps per a Aristòtil no era més que la mesura, el nombre resultant de la mesura dels canvis que anaven produint-se en l'esdevenir de les coses, comptant des dels anteriors als posteriors. Per tant, sense una intel·ligència que mesurara no hi havia temps per Aristòtil, només canvis; una intel·ligència que recordara els canvis passats respecte a la situació actual. Quantes fases lunars havien passat per a que cresquera aquesta planta? Quants hiverns havien passat des que va néixer aquest fill? El temps, doncs, segons Aristòtil, no existia, tenia solament una realitat mental, fonamentada en els canvis reals ("ens rationis cum fundamento in re", com dirien desprès els escolàstics). 

A partir d'aquesta apel·lació a la ment que va fer Aristòtil per comptar els esdeveniments, se li va acudir a Agustí d'Hipona basar el temps en la consciència. La consciència experimenta realment fets fugissers, fets reals, que se'n van constantment a un passat que realment ja no és, i està sempre vertida realment a un futur que encara no és realment. El passat ja no és, però està present en la consciència gràcies a la memòria: distensió cap al passat. El futur encara no és, però està present en la consciència gràcies a l'anticipació de l'esperança: distensió cap al futur. 

Més tard, ja en el segle XX, trobem que Heidegger, en lloc de les dues distensions agustinianes, esmenta tres èxtasis  temporals. El passat i el futur d'Agustí és completat per Heidegger amb el present. El sentit dels èxtasis heideggerians és més complex que el de les distensions agustinianes. Èxtasis vol dir sortir fora de sí. El futur surt de sí per esdevenir present, el present surt de sí per esdevenir passat, però també surt de sí perquè l'ésser humà (el Dasein, l'ésser-hi) està llançat al futur, s'ha de fer a sí mateix en el món que ens ha tocat en cada cas. L'ésser humà (Dasein) és un projecte llançat al món, una pre-ocupació per com sortir-se'n de cadascuna de les successives situacions en que s'hi troba. En açò consisteix la temporeidat del Dasein, el tems originari del temps comú. El present de l'ésser humà no hauria d'expressar-se amb el present verbal (és), sinó amb el gerundi (essent; estar essent). El present verbal remet a quelcom estàtic, mentre que el gerundi suggereix quelcom esdevenint. No mai som del tot; sempre estem essent. Fins que morim.

Per a Zubiri el temps és un mode del ser en el món. El ser del món és dinàmic, tots els éssers del món estan canviant contínuament (gerundi). No hi ha res immòbil encara que ens ho semble. Hi estan els àtoms, els electrons, els protons, les partícules, les radiacions, les galàxies. L'univers és com un eixam vertiginós, un remolí, un vòrtex, un tornado quasi infinit i interminable. El temps, doncs, és el mode de ser d'aquest món dinàmic. El temps no és ser, sinó mode de ser del ser mundà.

De la mateixa manera que l'experiència humana surt del present i desapareix en el passat, però es reté en la memòria, m'aventure a pensar que en els éssers inconscients, plantes, roques, mars, astres, etc., els canvis que s'estan produint contínuament, romanen d'alguna manera en allò que podríem denominar memòria natural, no conscient, de la naturalesa. Per això la intel·ligència humana pot descobrir fenòmens del passat que han deixat la seua petjada. Per això es pot saber que en tal contrada i havia un mar o un llac fa milions d'anys. Per això podem saber que en un temps del passat al voltant de la terra giraven dues llunes. Per això podem saber que  l'univers actual va començar amb un big bang.

Per la mateixa raó podem dir que la societat, la política, l'economia tenen memòria. Allò que han fet els responsables de la política econòmica ha romàs en la memòria corresponent i és, per exemple, la crisi que tenim (uns perpetren els pecats i altres sofreixen els càstigs, com els alemanys, que perpetraren l'holocaust, però són els palestins qui l'expien). Allò que han fet els polítics espanyols i gran part del poble espanyol ha romàs i ara es manifesta en el desig insadollable d'emancipació del poble sotmès: el català.

Tot el que passa en aquest món deixa rastre i condiciona allò que ve desprès. És la memòria inconscient de la realitat. Allò que ja no és ha deixat les seues petjades en el present. No tot s'esborra: àdhuc els pecats absolts en la confessió deixen un reat de pena, diuen els eclessiàstics. 

La societat té la seua memòria, i les noves generacions es formen alimentant-se d'ella. "Le monde [no] va de lui même", el món marxa condicionat pels errors i la corrupció humanes, anteriors i actuals. 

Tots tenim el temps al cap,

perquè

per a uns és or

i per a altres... sorra.