El llibre d'Adam Smith, "La riquesa de les nacions" (1776) funda la doctrina econòmica dels mercats i la lliure competència com a base de la riquesa i prosperitat de les nacions. L'interès, que aleshores era sinònim d'avarícia, és a dir, la llibertat de perseguir en els negocis el propi interès egoista, s'instaurarà des d'aleshores com a motor principal del capitalisme. No és la honestedat del forner o del sabater (diu aproximadament) la que ens garanteix pa i bon pa, sabates i bones sabates, sinó la llibertat sense complexos de buscar el propi interès. Tretze anys abans de la revolució francesa (liberté, egalité, fraternité) A. Smith escriu aquest llibre que defensa la llibertat, o lliure competència, com garantia de la fraternitat, però no de la igualtat, la qual no s'inclou dins del que es considera riquesa. Amb tot i això, cal entendre que no és la fraternitat la que garanteix la riquesa de les nacions, sinó l'interès. És com si haguera dit: per assolir la fraternitat haureu de ser egoistes, no heu de ser fraternals en els negocis, car les passions i "els vicis privats fan la prosperitat pública". Havia descobert una llei natural, la de la supervivència del més fort, la selecció social dels més aptes lliurats a sí mateixos, 60 anys abans que Darwin.
Un segle abans que Nietzsche propugnara en la "Genealogia de la moral" la transmutació de valors, Adam Smith n'havia transmutat alguns sense proposar-s'ho: l'egoisme i l'avarícia contra l'austeritat, la fraternitat o l'altruisme; la majoria de les passions humanes contra la serenitat i mesura (s'ha acabat allò de "in medio virtus"); la diferència econòmica i la riquesa individual contra la igualtat i el benestar comú. De tal manera que per a ell aquests nous valors produeixen més beneficis al proïsme que els anteriors. El vici és més beneficiós que la virtut.
Desprès de diversos tràngols, peripècies i conflictes la història ens ha portat a reforçar la creença en la superioritat del mal sobre el bé per a produir el bé. El món, ens donen a entendre, està fet així. Han descobert que els valors antics són antinaturals; que l'avarícia no trenca el sac, sinó que l'incrementa; que la disbauxa viciosa sense fre en els negocis, i desregulada, produeix copiosos beneficis; que el descontrol i la desigualtat és un potent activador del progrés econòmic; que regalar els hospitals de propietat pública a ricots per a enriquir-los més encara millora la salut de tots; que expoliar les vivendes a les famílies tirant-les al carrer és un valor social; que augmentar els preus d'allò necessari per a viure i abaixar els ingressos dels salaris o de les pensions, tot augmentant la diferència entre pobres i rics, és un factor de benestar i de progrés...
Tanmateix, per moltes paraules que vulguen dir i per molts controls dels mitjans de comunicació que tinguen, qui gose obrir els ulls podrà comprovar que els fets són els fets, que la crisi està aquí i no l'han feta els moviments solidaris ni l'esperit de mesura ni la creença en el valor de la igualtat. Ja abans de colpejar-nos de ple la crisi, el Premi Nobel Stiglitz ens deia que l'1% de la població USA acaparava avariciosament el 93% dels ingressos i que els salaris baixos havien augmentat un 15%, mentre que els de nivell superior, augmentaren un 150%, gràcies a les idees d'un economista de Chicago, Milton Friedman, que, dins de l'escolàstica creada per A. Smith, havia publicat el llibre "Capitalisme i llibertat" en 1962, idees que van ser posades en pràctica pel poder legislador de Reagan (USA), Thatcher (RU) Pinochet (Chile) i, més tard, Blair (RU). Havia nascut el neoliberalisme i la tercera via socialista, la qual ha estat assimilada per la major part dels partits socialistes.
Avui, gràcies a "La riquesa de les Nacions" de Smith, a la transmutació de valors propugnada per Nietzsche i a "Capitalisme i llibertat" de Friedman, estem gaudint dels beneficis promesos, beneficis que encara no s'han acomplert totalment. Falta transmutar alguns valors més, segons Friedman. Per exemple, 1) a fi d'assolir una plena llibertat i autorrealització individuals hem d'abolir qualsevol política social, com els salaris mínims, les subvencions a l'habitatge, la seguretat social (la qual haurem de privatitzar totalment), 2) haurem de consolidar la desregulada globalització de les finances, dels mercats. I (traduixc lliurement) haurem de consolidar la desregulada globalització del tràfec d'armes i de drogues, necessàries per incrementar els capitals i la riquesa de les nacions, 3) haurem de continuar fomentant el terrorisme global, tan beneficiós per a justificar l'explotació del tercer món. 4) Com colofó final, haurem d'abolir totes les lleis favorables als treballadors, car no són més que una rèmora per a assolir el benestar de tots i l'exercici de la llibertat, eixe benestar i eixa llibertat que ara ja hem començat a assolir. La crisi que gaudim n'és la prova.
Si us n'adoneu, han descobert el mediterrani. Tant Adam Smith, com Nietsche, com Friedman, Reagan, Thatcher i tutti quanti de la mateixa corda, han descobert una llei tan vella com el món, la llei de la selecció natural, de la supervivència dels més forts; la llei que va descobrir Darwin, però que no va propugnar. Segons ella, les persones febles, malaltes, pacífiques, mesurades, austeres, solidaries, filantròpiques, cooperants, etc. són fem humà que hom ha de tirar a l'abocador.
Quins inventors més originals aquests, oi? Tan originals que ens forcen a tornar a l'origen selvàtic!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada