"La realitat no té límits. Això no vol dir que és infinita, sinó que no es limita amb res, ni tan sols amb el no-res. (...) Transcendir la realitat és una operació fantàstica que pot portar tant a Déu com al No-Res. És en aquest sentit que el món resulta intranscendent". (Extret de "Non plus ultra", fragment de "L'Estupor", de Josep Iborra, publicat a la revista "L'Espill", hivern 2011).
Amb l'empenta que em dóna aquest text d'Iborra, m'enrotllaré una mica. La transcendència de la vida rau en el seu propi temps, el qual se'ns mostra com un present puntual, que sempre està acabant de transcendir el passat i que sempre està transcendint-se en un futur, com l'aigua que passa en un riu. Aquest futur s'està convertint sense parar en un nou present tot impel·lint el present anterior en el passat i retenint-lo simultàniament en el present de la memòria en forma de passat. La vida humana, doncs, és transcendència continuada, una transcendència que s'acaba quan s'acaba el temps per causa de la mort.
Amb l'empenta que em dóna aquest text d'Iborra, m'enrotllaré una mica. La transcendència de la vida rau en el seu propi temps, el qual se'ns mostra com un present puntual, que sempre està acabant de transcendir el passat i que sempre està transcendint-se en un futur, com l'aigua que passa en un riu. Aquest futur s'està convertint sense parar en un nou present tot impel·lint el present anterior en el passat i retenint-lo simultàniament en el present de la memòria en forma de passat. La vida humana, doncs, és transcendència continuada, una transcendència que s'acaba quan s'acaba el temps per causa de la mort.
Però no solament la vida és transcendència perquè és temps, sinó, també, perquè és conscient i intel·ligent dins del temps. Amb la imaginació intel·ligent transcendim els límits del nostre cos i dels voltants on aplega la nostra percepció sensible. No estem reduïts als límits corporals i sensibles. Tancats en una habitació sense finestres, podem ultrapassar-la i viatjar pel món, pels carrers del nostre poble o per països llunyans on hem estat i, àdhuc, països imaginaris que no hem visitat mai.
També gràcies a aquesta intel·ligència imaginativa, podem ultrapassar dogmes, podem travessar els límits de les nostres conviccions per a visitar-ne altres. A vegades les adoptem tot abandonant les nostres. A vegades elaborem síntesis d'ambdues. I a vegades restem en les que teníem abans. Tots els éssers humans creadors han ultrapassat límits, límits de creences, límits de valors, límits d'idees en què vivien tancats i n'han inventat altres (sistemes filosòfics, progressos científics, progressos tècnics, religions i reformes religioses, creacions i reformes polítiques, creacions i reformes estètiques -literàries, plàstiques, etc.-). Totes les persones creadores han trencat barreres, han ultrapassat límits, han transcendit i han anat més enllà.
Els exploradors i els conqueridors ultrapassen les fronteres físiques del seu país. Però no tots ultrapassen les altres, les culturals, les morals, les polítiques. L'explorador que es limita a contemplar els paisatges i el folklore descoberts i traure'n benefici econòmic; l'explorador que es limita a ridiculitzar les cultures humanes descobertes; aquest explorador no ha sortit realment del seu país: ha ultrapassat les fronteres geogràfiques, però ha restat dins de les fronteres de la seua cultura i del seu egoisme, no ha gosat anar més enllà, hi ha romàs tancat. I què direm del conqueridor? Que s'assembla al caçador: surt del cau per apoderar-se del que hi ha fora i convertir-lo en substància pròpia. No transcendix realment límits ni fronteres: absorbeix dins de sí els països estranys. El podríem qualificar de lladre: no surt culturalment del seu país: sols n'amplia el territori. Aquests tipus humans, tan freqüents en el paisatge humà, són personatges intranscendents, per als quals no existeix la transcendència. Tanmateix solen creure en ella, però no saben en què creuen. Tancats en la intranscendència de les seues conviccions immobilistes, blindat cercle dogmàtic del qual no saben sortir, perquè n'ignoren l'existència, viuen en una contradicció: no creuen en la transcendència de la vida, però creuen que poden transcendir la mort. Ni són capaços de sortir de sí mentre viuen, però creuen que poden sortir de la vida, traspassant la frontera de la mort.
Els conqueridors espanyols no transcendiren els límits de l'ego espanyol, no ultrapassaren els límits de la seua cultura per a entrar en la cultura, en els interessos i en els projectes catalano-valencians, comprendre'ls i estimar-los com són en sí: catalano-valencians. Per contra, imposaren els seus. I encara continuen, ajudats per nombrosos conversos a aquest evangeli de la intranscendència, que té, com principi sagrat i dogmàtic, no transcendir mai les pròpies fronteres. Al contrari, són els altres, els que, de bon o mal grat, han d'enderrocar les seues per a entrar en les espanyoles. Aquí, en aquest afany d'imperi, està l'arrel de la xenofòbia, de l'homofòbia i del racisme.
Entre aquests, hi ha, també, un nombre apreciable d'humans que traspassen, ja ara en vida, les fronteres del més enllà, com vulgars conqueridors, per apropiar-se l'erari celestial, d'una manera pareguda a aquells que s'apropiaren les terres catalano-valencianes o les terres americanes. No se'n van al cel, es porten el cel a la terra i viuen en el paradís que s'han construït amb trossets de cel. Tenen bancs, tenen iots, tenen la raó, són corruptes-incorruptes. Naden en la merda i els agrada la olor. Ens cau damunt una crisi terrible i ells, per la gràcia celestial, resten indemnes. Elles porten mantellina quan cal i ells, una vara del pal·li sota el qual no se sap mai si va l'hòstia consagrada o el cabdill. Han conquerit el cel i se l'han portat a la terra. Tot allò que fan és sagrat. Llur corrupció emet el perfum de l'arca santa. Tenen el cent per u en aquesta vida i, damunt, creuen que tindran la vida eterna. I potser encerten. Qui ens assegura que el cel no està organitzat com la terra?
També gràcies a aquesta intel·ligència imaginativa, podem ultrapassar dogmes, podem travessar els límits de les nostres conviccions per a visitar-ne altres. A vegades les adoptem tot abandonant les nostres. A vegades elaborem síntesis d'ambdues. I a vegades restem en les que teníem abans. Tots els éssers humans creadors han ultrapassat límits, límits de creences, límits de valors, límits d'idees en què vivien tancats i n'han inventat altres (sistemes filosòfics, progressos científics, progressos tècnics, religions i reformes religioses, creacions i reformes polítiques, creacions i reformes estètiques -literàries, plàstiques, etc.-). Totes les persones creadores han trencat barreres, han ultrapassat límits, han transcendit i han anat més enllà.
Els exploradors i els conqueridors ultrapassen les fronteres físiques del seu país. Però no tots ultrapassen les altres, les culturals, les morals, les polítiques. L'explorador que es limita a contemplar els paisatges i el folklore descoberts i traure'n benefici econòmic; l'explorador que es limita a ridiculitzar les cultures humanes descobertes; aquest explorador no ha sortit realment del seu país: ha ultrapassat les fronteres geogràfiques, però ha restat dins de les fronteres de la seua cultura i del seu egoisme, no ha gosat anar més enllà, hi ha romàs tancat. I què direm del conqueridor? Que s'assembla al caçador: surt del cau per apoderar-se del que hi ha fora i convertir-lo en substància pròpia. No transcendix realment límits ni fronteres: absorbeix dins de sí els països estranys. El podríem qualificar de lladre: no surt culturalment del seu país: sols n'amplia el territori. Aquests tipus humans, tan freqüents en el paisatge humà, són personatges intranscendents, per als quals no existeix la transcendència. Tanmateix solen creure en ella, però no saben en què creuen. Tancats en la intranscendència de les seues conviccions immobilistes, blindat cercle dogmàtic del qual no saben sortir, perquè n'ignoren l'existència, viuen en una contradicció: no creuen en la transcendència de la vida, però creuen que poden transcendir la mort. Ni són capaços de sortir de sí mentre viuen, però creuen que poden sortir de la vida, traspassant la frontera de la mort.
Els conqueridors espanyols no transcendiren els límits de l'ego espanyol, no ultrapassaren els límits de la seua cultura per a entrar en la cultura, en els interessos i en els projectes catalano-valencians, comprendre'ls i estimar-los com són en sí: catalano-valencians. Per contra, imposaren els seus. I encara continuen, ajudats per nombrosos conversos a aquest evangeli de la intranscendència, que té, com principi sagrat i dogmàtic, no transcendir mai les pròpies fronteres. Al contrari, són els altres, els que, de bon o mal grat, han d'enderrocar les seues per a entrar en les espanyoles. Aquí, en aquest afany d'imperi, està l'arrel de la xenofòbia, de l'homofòbia i del racisme.
Entre aquests, hi ha, també, un nombre apreciable d'humans que traspassen, ja ara en vida, les fronteres del més enllà, com vulgars conqueridors, per apropiar-se l'erari celestial, d'una manera pareguda a aquells que s'apropiaren les terres catalano-valencianes o les terres americanes. No se'n van al cel, es porten el cel a la terra i viuen en el paradís que s'han construït amb trossets de cel. Tenen bancs, tenen iots, tenen la raó, són corruptes-incorruptes. Naden en la merda i els agrada la olor. Ens cau damunt una crisi terrible i ells, per la gràcia celestial, resten indemnes. Elles porten mantellina quan cal i ells, una vara del pal·li sota el qual no se sap mai si va l'hòstia consagrada o el cabdill. Han conquerit el cel i se l'han portat a la terra. Tot allò que fan és sagrat. Llur corrupció emet el perfum de l'arca santa. Tenen el cent per u en aquesta vida i, damunt, creuen que tindran la vida eterna. I potser encerten. Qui ens assegura que el cel no està organitzat com la terra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada