Entrem i no entrem en el mateix riu

                                                                                    Entrada anterior: Els coneixereu pel que fan

Perquè som i no som els mateixos (Heracli).

Sovint trobem en la literatura la metàfora del riu per parlar de la vida i de la mort. I no es pot parlar de la vida i de la mort sense parlar del temps, del canvi, de l'esdevenir.

Entrem i no entrem en el mateix riu a la vora del qual estem asseguts, perquè, si vosté seu a una riba i jo a l'altra, veurem passar l'aigua quan travessa la línia imaginària que ens uneix, mentre les dues ribes i el llit romanen quietes en certa manera. Li diem riu (del grec "reomai") car l'aigua flueix (del llatí "fluere") pel llit quiet entre les dues ribes, també quietes, travessant la imaginària línia esmentada. Si des d'un lloc, riu amunt, una persona va tirant pètals de distintes flors un darrere de l'altre, l'aigua corrent els anirà fent passar per aquesta línia i mai seran els mateixos: ara pètals de rosa, ara de clavell, ara de gardènia, desprès d'orquídia, a continuació de crisantem, més tard de gladiol... De la mateixa manera les molècules de l'aigua que els transporten cada cop són diferents.

Igual que l'aigua del riu, els constituents de les ribes, del llit fluvial i de nosaltres mateixos, estem sotmesos a un canvi incessant: tot esdevé. Les herbes de les ribes i del llit creixen o moren, les molècules de la terra i de les pedres canvien, desapareixen i es renoven. Però no ho percebem. Al cap d'una estona (passades ja unes quantes molècules d'aigua per davant de nosaltres), la constitució de les ribes i del llit ha canviat. Això mateix podem dir de nosaltres. Al final d'eixa estona el nostre cos ha canviat i les nostres idees, percepcions, emocions i records són diferents. Nosaltres ja no som els mateixos. La segona vegada que entrem en el riu, ni el riu és el mateix ni nosaltres som els mateixos. Entrem i no entrem en el mateix riu i cap persona s'hi banya dues vegades. Aquesta és la raó per la qual Heracli afirma que som i no som: no som, perquè realment fluïm, i som perquè fluïm segons un ordre racional. Per això Heracli també diu que tot esdevé o flueix i no hi ha res que romanga i reste immòbil. L'univers, doncs, està sotmès a un moviment incessant, diversos moviments, millor dit. Sense cap interrupció, tot és, deixa de ser i es renova. Les coses, persones, animals, plantes i éssers inanimats, llurs cèl·lules, llurs molècules, llurs àtoms, es modifiquen, canvien de lloc o moren i naixen sense parar. És per açò que podem parlar de passat, present i futur.

Ara bé, eixa diversitat infinita, o quasi, de canvis, eixe esdevenir interminable, està sotmès, com ja hem insinuat, a un ordre racional, objecte del saber del savi i ignorat pel comú dels mortals, simbolitzat, en els fragments heraclians abans citats, per l'estructura del riu. En aquest riu tot canvia, llevat de la forma o estructura que composen ribes i llit. Aquesta estructura és la raó, el logos que regeix els canvis (les cèl·lules de la rosa no canvien com les del clavell. Aquelles i aquestes estan regides per logos diferents). 

El present és l'instant en què la molècula d'aigua travessa l'esmentada línia imaginària del riu. El passat ja no és: ja no està al lloc anterior. El futur encara no és. Començarà quan ocupe tot seguit el nou lloc (que aviat també deixarà), un cop passada la línia imaginària, símbol del present.

De tota manera, per comprendre millor el temps, no basta la metàfora heracliana del riu, ja que les cèl·lules d'aigua travessen la línia i no deixen rastre, si bé arrosseguen un impuls cap al futur. Un arbre serviria més per explicar-lo. 

El passat de l'olivera, per exemple, ha desaparegut com passat. No obstant això, quelcom d'ell roman en el present. Una cosa pareguda a les petjades que deixem quan deambulem per la platja. El passat ja no és, però deixa rastre, rastre canviant, això sí, en el present, a mesura que aquest canvia. El veiem quan tallem el tronc. Allí està gravat en els anells que anualment han anat formant-se al voltant del cor, més amples o més estrets, més clars o més obscurs, segons les circumstàncies bones o dolentes d'altres èpoques. Són les empremtes del passat arbori, gravades en el present canviant. En el instant present hi ha una retenció del passat desaparegut i una tendència cap al futur que encara no és: la tendència vital a créixer i fer olives. Tres èxtasis en un present que cert filòsof anomenava present espès, per contraposició a l'instant present pur: 1) retenció de l'empremta del passat, 2) el present pur i 3) la tendència cap a l'avenir.

Però on el temps apareix amb tota la seua claredat és en l'ésser humà, el qual, a més de ser temporal com tot, és conscientment temporal, viu el temps i sap que existeix. Allò que ja no és, ha deixat una empremta en la memòria. Per ella recordem i sabem que el fluir va deixant caure interminablement en el no ser tot allò que anem vivint. Les sentides paraules que em va dir aquella persona amb qui parlàrem l'altre dia, el plaer que a l'estiu ens proporcionà el sol i la mar, han deixat la seua empremta en la nostra memòria. Així és que recordem el buit del passat, la presència de la seua l'absència. Envers el futur que encara no és, en el present espès de la nostra consciència, disposem de projectes, esperances, temors.

L'home viu i sap que viu, perquè ha nascut; i sap que morirà, perquè viu. "Nuestras vidas son los rios - que van a dar en la mar - que es el morir...", escrigué Jorge Manrique. Entre la naixença i la mort discorre la vida.

Però, seguint Heracli, podem dir que la mort no està solament a la desembocadura dels rius. Quan diem que el present va deixant el passat en el no res, convertit en empremtes de la memòria, volem dir que la vida va deixant en el passat estripalls de sí mateixa. Així que viure és morir un poc cada dia. "Partir c'est morir un peu", com diuen en França. Però és també partir a cada instant cap un futur on renaixem, de tal manera que morim i renaixem a cada instant. Si el passat és el no ser d'allò que hem viscut, que es conserva en la memòria, el futur és l'esperança de la nova vida, però també el temor. Tant de bo que l'esperança triomfe sobre el temor i acabem amb aquests botxins que no tenen compassió de nosaltres.