Guerra i religió

                                                          Entrada anterior: Se sent per aquí fora una remor creixent

En el conflicte de Síria, no tan intern com sembla, és palès l'enfrontament de dues concepcions religioses dins d'allò que sembla la mateixa religió islàmica: els xiïtes i els sunnites. Hi ha, és clar, altres problemes barrejats (Israel-Iran; Nordamèrica i aliats front a Rússia, Xina i altres que encara no han manifestat el seu alineament; possible alteració del precari equilibri actual; zones estratègiques; dictadura-democràcia...). Però el problema transversal és el religiós.

No totes les guerres que podem analitzar, quan donem una ullada a la història, responen a un problema religiós, però en casi totes participa alguna o algunes religions potenciant el fervor bèl·lic. Tot passa com si les religions s'hagueren inventat per garantir la persistència de la guerra al món, la guerra i la violència repressora, semi-guerrera que no sempre aplega a ser enfrontament de dos exèrcits. Una o altra la trobem per tot arreu, en el passat o en el present.

Tanmateix sembla bastant evident que la violència i les guerres estan arrelades en els gens humans, tan evident o més que en les religions. Es possible que l'esperit bèl·lic violent i l'esperit violent no bèl·lic hagen estat algunes (no totes) de les condicions evolutives per la supervivència dels organismes humans i de les seues societats. És possible que la religió sorgira o es despertara, durant les primeres etapes de l'evolució, com un auxiliar en la lluita per la supervivència, personal o col·lectiva, una manera d'obtenir ajuda de poders sobrehumans en la lluita contra la fam, les malalties, els accidents, les desgràcies, les catàstrofes, les epidèmies, els lladres, els invasors, etc. 

Per tal d'obtenir el favor diví que ajudara a superar aquests problemes la religió es relacionà amb els déus de tres maneres: una, practicant  el culte amb sacrificis, afalacs i adulacions; altra, reglamentant el comportament dels fidels amb prohibicions i manaments, i una tercera, elaborant un corpus doctrinal. 

Aspecte important de la lluita per la supervivència era, i és, la resolució violenta de conflictes interhumans, entre individus i entre col·lectivitats. "La guerra és el pare de totes les coses", va dir Heràclit. I ara sabem que l'evolució de l'univers ha estat i és creadora destructiva o destructora creativa. La gran explosió inicial, col·lisions posteriors, impactes, explosions, combustions en són exemples. En la terra l'evolució s'ha manifestat a través de terratrèmols, volcans, glaciacions, tempestes, inundacions, incendis, sequera. Fins que es configurà el precari aspecte actual.   

Si el gen de violència i guerra va ser posat pel creador en l'ADN o el va generar l'evolució, no ho sé. Però una alarma em rosega l'ànima: la sospita que el susdit creador creà un univers en el qual havia de sorgir una humanitat, dins de la qual la supervivència havia de dependre en gran mesura de la violència i de la guerra.

No sols em deixa desassossegat i perplex aquest fet. Més encara: augmenta la meua confusió veure tantes religions diverses i, a més a més, enfrontades. Com és que déu (en el cas que n'hi haja un i siga únic) no es va preocupar d'informar-nos correctament? Deixar la humanitat amb una confusió tan gran, té "pelendengues", "pelendengues" de sobra. A vegades pense que les diverses teologies o doctrines de déu tenen més d'invenció humana que de revelació divina, cristianisme inclòs.

Algunes de les religions

Les guerres i la riquesa sovint (o sempre) han anat unides. La guerra ha servit i serveix per a robar, robar béns, robar territoris, robar col·lectivitats per a fer-les esclaves o súbdites, i, a la inversa, la guerra ha servit i serveix per a impedir els robatoris, les invasions, els esclavatges, la servitud. La guerra serveix per a colonitzar i sotmetre,  i, a la inversa, serveix per alliberar-se i assolir la independència.

Espanya envaí gran part d'Amèrica i sotmeté els americans per a la major glòria de déu, adoctrinant-los i batejant-los. Les croades tenien la missió d'acabar amb l'islam i apoderar-se dels seus béns. L'any 1936, les classes econòmicament fortes, el poder militar i l'església espanyoles es van revoltar contra la república democràtica, perquè pensaven que la voluntat popular lesionava els seus interessos. El cristianisme es convertí en la religió oficial de Roma perquè l'emperador Constantí va vore en aquesta religió una ajuda inestimable per a triomfar en les seues guerres. En fi, podem comprovar que l'àmbit geogràfic de l'islam coincideix aproximadament amb els territoris que els devots d'alà conqueriren alguna vegada en el passat. Exactament la mateixa apreciació podem fer respecte al cristianisme. L'església perseguí els heretges amb presó, tortures i fogueres, fins que les diferències doctrinals es discutiren amb les armes (recordem la guerra dels 30 anys a Europa entre l'any 1618 i el 1648).

A dios rogando y con el mazo dando

La religió és, si més no, una manera de recaptar i/o d'assolir el favor dels poders sobrenaturals en la lluita per la supervivència individual o col·lectiva aquí i la salvació eterna individual al més-enllà. La religió, doncs, té una enorme influència en els fidels. És per açò que el poder humà es recolza en la religió, i aquesta, al seu torn, en el poder humà, (el real, aixó sí: l'econòmic i el polític), amb el benentès, però,  que el poder contribuïsca al culte i obligue el poble fidel i no fidel al compliment de les lleis divines. 

Poder polític, poder econòmic i religió formen un entreteixit complex, una unitat compacta. Podrem canviar els dos primers sense tocar la tercera?

Escala per a pujar al cel