De l'amor, de la carn i de l'ànima

                                                                    Entrada anterior: El FMI, una important causa de la crisi

Regant la imaginació

Wehsal, personatge secundari de la Montanya Màgica, lleig i poca cosa, expressa al protagonista Hans Castorp l'amor no correspost a Madame Chauchat ("La Montanya màgica" de Thomas Mann, cap. 7è, epígraf: "Mynheer Peeperkorn acaba"):

"... Sóc capaç de realitzar proeses sense precedents si ella m'obri el regne de les delícies dels seus braços, que són tan bonics com són perquè formen part de l'aspecte de la seua ànima. Li donaria totes les voluptuositats del món, Castorp, si es tractara solament de cossos i no d'ànimes, si no hi haguera la seua maleïda ànima que no vol saber res de mi, però sense la qual jo tal vegada no desitjaria el seu cos...

"... No és únicament el seu tors allò que jo desitge, o la nina de carn del seu cos, car si el seu rostre fos d'una forma tan sols una mica diferent cessaria tal volta de desitjar-la tota sencera, i, en veritat, es veu clarament que és la seua ànima allò que jo estime i que jo l'estime amb la meua ànima, ja que amar un rostre és amar l'ànima que l'habita i vivifica..."

L'ànima de Madame Chauchat?

Si ella estimara Wehsal, aquest la submergiria en incommensurables plaers corporals. La qual cosa, però, de moment no és possible, perquè la carn del seu cos, el d'ella, dels seus braços, de les seues cames, dels seus llavis no li agraden a Wehsal sense l'ànima d'ella en ells manifestada. I ella, ai las!, no l'estima. Ell estima la carn de Madame, perquè allí està ella, ànima encarnada. No ama la possible estàtua del museu de cera, no ama la seua germana bessona, si la tinguera; ama la seua ànima feta cos, de manera que per a tenir entre els seus braços tal ànima feta cos ha de voler ella, ha d'estimar Wehsal.

El cos d'una dona, o d'un home, entregat o usat sense amor (sembla dir Wehsal), és un cos exànime, estàtua de cera, de sal, de plàstic inflat. Fins i tot, si voleu, de carn, però carn inanimada, carn anònima que no viu la pròpia vida...

Wehsal veu l'ànima en el rostre i s'enamora d'ella. Va més enllà del refrany castellà o català: 'la cara és l'espill de l'ànima', perquè, segons ell, l'ànima està en la cara, i en la cara la veu. La cara, segons el refrany, manifesta els estats d'ànim canviants de la persona. Els estats (disgust, emoció, plaer...), no l'ànima sencera. El significat de Wehsal només valdria per a Wehsal i algunes altres persones més, no massa nombroses. Car sovint en trobem moltes en el món de la política, dels negocis, de la delinqüència,  de la religió, en les quals la cara és l'amagatall de l'ànima, que serveix per a enganyar, per a fingir estats d'ànim falsos o ànimes inexistents. Hi ha també la ficció escènica o fílmica, però aquesta, si és art, no enganya, ens obre finestres i portes a un món a vegades inesperat, però real. A més a més, hi ha persones lúcides que perceben el món de cada dia com un espectacle escènic, en el qual el comú de la gent representen seriosament les seues falsedats, ficcions i mascarades. Aquesta gent tenen una ànima doble, triple o quàdruple. O no tenen ànima en absolut.

Els éssers humans pertanyem a un món sensible, sensible perquè està en contacte amb nosaltres; és a dir, sensible perquè pot (ell) ser percebut i sensible perquè el podem (nosaltres) percebre. Veiem coses, persones, animals, perquè són visibles; oïm crits, riures, converses, música, perquè són sonores; olorem perfums i pudors, perquè són olorosos; gustem el sabor (perquè el tenen) d'un plat selecte, d'una fruita, d'uns llavis; toquem milers de coses, persones, animals, nosaltres mateixa (ens toquem i sentim que ens toquem i que som tocats per nosaltres), perquè són, i som, tangibles. El món és un món visible, sonor i audible, olorós, ple de sabors i tangible, en el qual estem, vivim i morim. Sortim sense sortir del nostre cos per a estar en el món. Estem fora, espargits entre les coses i, no obstant això, restem dins de nosaltres. En altres paraules: pertanyem a la carn del món, com diu un cert filòsof.

I en aquest món el contacte del nostre ésser sensible i perceptor (veig, toque, oig, olore) amb els altres éssers perceptibles, perceptors o no (persones o coses), ens obre un àmbit no percebut en eixe moment o no percebut mai: la imaginació (més la memòria, els desitjos, les passions), sobre la qual construïm teories. No veiem l'ànima, però la imaginem i la justifiquem racionalment; no veiem l'altra vessant de la muntanya, però imaginem que hi és; no veiem l'esquena d'una persona, però percibim la persona amb esquena i tot allò que haja de tenir sota el vestit. Els grecs no veien Eolo, déu del vent, no veien Posidò, déu de la mar, no veien Apol·lo, déu del sol, de la poesia, de la música, etc., però els imaginaven. Wehsal és possible que també imaginara l'ànima d'aquesta manera. Ens movem entre la carn del món, però més gran que la carn del món està el món que no és carn, en el qual ens movem, i que és producte de la nostra imaginació, una imaginació raonada que a vegades reflexa la realitat i que a vegades no la reflexa. I així som els humans: vivim en un món de fantasia construït sobre un món de carn. Alguns pensen que la imaginació és l'arma més important en la lluita contra la realitat i altres que la realitat és una creació imaginària.

En què quedem? Allò que imaginem és més important 
que allò que sabem? Imaginar l'ànima és més important que tocar la carn?