Universos paral·lels

                                                                                                      Entrada anterior: Guerra i religió

Marguerite Yourcenar

En "Memòries d'Adrià", primer capítol, Margarite Yourcenar fa dir a l'emperador Adrià:

Adrià: -"...La tradició popular sempre veié en l'amor una forma d'iniciació, un dels punts de contacte d'allò secret i d'allò sagrat (...) A l'igual que la dansa de les mènades...el nostre amor ens arrossega a un univers diferent, on en altres moments ens està vedat penetrar i on cessem d'orientar-nos així que el deler s'apaga o el gaudi es dissol..."

Un lector anota al marge: Si l'amor ens obre un univers diferent, secret i sagrat; inaccessible a les persones que no estan enamorades, les quals, per la mateixa condició, n'ignoren totalment l'existència. Si les coses són així, aleshores, es podria parlar d'universos paral·lels?

Universos paral·lels

Adrià: -"Fins i tot en els encontres menys sensuals, l'emoció naix o s'ateny pel contacte: la ma un xic repugnant d'aquesta vella que em presenta una petició, el front humit de mon pare agonitzant... Les relacions més intel·lectuals o més neutres s'operen a través d'aquest sistema de senyals del cos (...)"

Nota del mateix lector: El contacte sensitiu amb el nostre cos d'un altre cos, animat o inanimat, persona o animal, desperta records, imatges, emocions, que modifiquen d'alguna manera allò que estem percebent. La percepció s'organitza i modifica segons el passat, recent o remot, del perceptor (experiències, costums, creences, aspiracions, cultura). El contacte de la ma d'una persona enamorada amb la ma de la persona amada no és percebuda de la mateixa manera que la d'una anciana captaire: les emocions despertades, juntament amb els records i experiències obren universos diferents.

No totes les percepcions són iguals

Adrià: -"(...) Tan aviat com [una persona] passa de la perifèria del nostre univers al seu centre i aplega a ser-nos més indispensable que el nostre propi ser, aleshores té lloc el sorprenent prodigi en el qual veig, més que un joc de la carn, una invasió de la carn per l'esperit".

Nota final al marge: Allò que Thomas Mann denominava ànima, Marguerite Yourcenar anomena esperit, quelcom secret i sagrat, un nou univers, sols conegut per la persona la carn de la qual ha sigut invadida per l'esperit. 

Podem preguntar-nos si aquest univers nou és real o imaginari i què passa amb el de  les altres persones. Possiblement el contacte sensible, qualsevulla siga el deler, qualsevulla siga l'amor (a una persona, a la família, a la societat, al país, al saber...), ens obre sempre un àmbit que no és el purament sensible; un àmbit en funció del passat de cada persona i, també, segons els casos, del passat de cada col·lectivitat, agrupació humana o, en definitiva, nació. Un àmbit que diferencia d'alguna manera les persones, unes de les altres, preses individualment o preses en conjunts nacionals. No debades, al segle XVIII Voltaire  volia expressar aquesta realitat amb la denominació excessiva de "l'esperit de les nacions"; Herder, de "l'esperit del poble" (Volkgeist); altres, del "geni de la raça". Ningú dubtarà, potser, que una persona afganesa mostre habitualment una percepció del món diferent d'una nordamericana.

Així, doncs, enamorada o no, la carn de les persones, en contacte amb la carn del món, sol ésser  invadida per al·legòrics esperits  més o menys diferents, que els obren universos, a vegades idèntics, a vegades parcialment distints i, en alguns casos, enterament paral·lels i discordants. És la diversitat humana, que uns toleren o, millor, respecten, mentre que altres la rebutgen i persegueixen en pro de la uniformitat, la seua ("todos espanyoles", "todos en castellano", "todos neoliberales", "todos homòfobos", "todos catòlicos", o "todos musulmanes". Però, "viva la creciente desigualdad entre los ingresos del capital i los ingresos del trabajo!", on la uniformitat en la condició de ser privilegiats els uns es basa en l'eficàcia de la condemna al no res dels altres).

Diversitat rebutjada

Guerra i religió

                                                          Entrada anterior: Se sent per aquí fora una remor creixent

En el conflicte de Síria, no tan intern com sembla, és palès l'enfrontament de dues concepcions religioses dins d'allò que sembla la mateixa religió islàmica: els xiïtes i els sunnites. Hi ha, és clar, altres problemes barrejats (Israel-Iran; Nordamèrica i aliats front a Rússia, Xina i altres que encara no han manifestat el seu alineament; possible alteració del precari equilibri actual; zones estratègiques; dictadura-democràcia...). Però el problema transversal és el religiós.

No totes les guerres que podem analitzar, quan donem una ullada a la història, responen a un problema religiós, però en casi totes participa alguna o algunes religions potenciant el fervor bèl·lic. Tot passa com si les religions s'hagueren inventat per garantir la persistència de la guerra al món, la guerra i la violència repressora, semi-guerrera que no sempre aplega a ser enfrontament de dos exèrcits. Una o altra la trobem per tot arreu, en el passat o en el present.

Tanmateix sembla bastant evident que la violència i les guerres estan arrelades en els gens humans, tan evident o més que en les religions. Es possible que l'esperit bèl·lic violent i l'esperit violent no bèl·lic hagen estat algunes (no totes) de les condicions evolutives per la supervivència dels organismes humans i de les seues societats. És possible que la religió sorgira o es despertara, durant les primeres etapes de l'evolució, com un auxiliar en la lluita per la supervivència, personal o col·lectiva, una manera d'obtenir ajuda de poders sobrehumans en la lluita contra la fam, les malalties, els accidents, les desgràcies, les catàstrofes, les epidèmies, els lladres, els invasors, etc. 

Per tal d'obtenir el favor diví que ajudara a superar aquests problemes la religió es relacionà amb els déus de tres maneres: una, practicant  el culte amb sacrificis, afalacs i adulacions; altra, reglamentant el comportament dels fidels amb prohibicions i manaments, i una tercera, elaborant un corpus doctrinal. 

Aspecte important de la lluita per la supervivència era, i és, la resolució violenta de conflictes interhumans, entre individus i entre col·lectivitats. "La guerra és el pare de totes les coses", va dir Heràclit. I ara sabem que l'evolució de l'univers ha estat i és creadora destructiva o destructora creativa. La gran explosió inicial, col·lisions posteriors, impactes, explosions, combustions en són exemples. En la terra l'evolució s'ha manifestat a través de terratrèmols, volcans, glaciacions, tempestes, inundacions, incendis, sequera. Fins que es configurà el precari aspecte actual.   

Si el gen de violència i guerra va ser posat pel creador en l'ADN o el va generar l'evolució, no ho sé. Però una alarma em rosega l'ànima: la sospita que el susdit creador creà un univers en el qual havia de sorgir una humanitat, dins de la qual la supervivència havia de dependre en gran mesura de la violència i de la guerra.

No sols em deixa desassossegat i perplex aquest fet. Més encara: augmenta la meua confusió veure tantes religions diverses i, a més a més, enfrontades. Com és que déu (en el cas que n'hi haja un i siga únic) no es va preocupar d'informar-nos correctament? Deixar la humanitat amb una confusió tan gran, té "pelendengues", "pelendengues" de sobra. A vegades pense que les diverses teologies o doctrines de déu tenen més d'invenció humana que de revelació divina, cristianisme inclòs.

Algunes de les religions

Les guerres i la riquesa sovint (o sempre) han anat unides. La guerra ha servit i serveix per a robar, robar béns, robar territoris, robar col·lectivitats per a fer-les esclaves o súbdites, i, a la inversa, la guerra ha servit i serveix per a impedir els robatoris, les invasions, els esclavatges, la servitud. La guerra serveix per a colonitzar i sotmetre,  i, a la inversa, serveix per alliberar-se i assolir la independència.

Espanya envaí gran part d'Amèrica i sotmeté els americans per a la major glòria de déu, adoctrinant-los i batejant-los. Les croades tenien la missió d'acabar amb l'islam i apoderar-se dels seus béns. L'any 1936, les classes econòmicament fortes, el poder militar i l'església espanyoles es van revoltar contra la república democràtica, perquè pensaven que la voluntat popular lesionava els seus interessos. El cristianisme es convertí en la religió oficial de Roma perquè l'emperador Constantí va vore en aquesta religió una ajuda inestimable per a triomfar en les seues guerres. En fi, podem comprovar que l'àmbit geogràfic de l'islam coincideix aproximadament amb els territoris que els devots d'alà conqueriren alguna vegada en el passat. Exactament la mateixa apreciació podem fer respecte al cristianisme. L'església perseguí els heretges amb presó, tortures i fogueres, fins que les diferències doctrinals es discutiren amb les armes (recordem la guerra dels 30 anys a Europa entre l'any 1618 i el 1648).

A dios rogando y con el mazo dando

La religió és, si més no, una manera de recaptar i/o d'assolir el favor dels poders sobrenaturals en la lluita per la supervivència individual o col·lectiva aquí i la salvació eterna individual al més-enllà. La religió, doncs, té una enorme influència en els fidels. És per açò que el poder humà es recolza en la religió, i aquesta, al seu torn, en el poder humà, (el real, aixó sí: l'econòmic i el polític), amb el benentès, però,  que el poder contribuïsca al culte i obligue el poble fidel i no fidel al compliment de les lleis divines. 

Poder polític, poder econòmic i religió formen un entreteixit complex, una unitat compacta. Podrem canviar els dos primers sense tocar la tercera?

Escala per a pujar al cel

Se sent per aquí fora una remor creixent

                                                                             Entrada anterior: De l'amor, de la carn i de l'ànima

Antonio Gala

Antonio Gala (Etrevista en "El País"): "La verdad es que estamos gobernados por una pandilla de gilipollas".

"... los domingos se los dedico de una manera especialmente cariñosa a la Iglesia católica, que es una hija de la gran puta, eso está clarísimo".

Rosa Mª Artal (en el blog "EL Periscopio"): "Como pueden leer incluso en la wikipedia, los psicópatas ni empatizan con las demás personas -a las que tratan como objetos para conseguir sus objetivos- ni sienten remordimientos: “Los psicópatas tienden a crear códigos propios de comportamiento, por lo cual sólo sienten culpa al infringir sus propios reglamentos y no los códigos comunes”. Y ahí está la gran función manipuladora de los principales medios y que consiste en hacernos creer que los códigos neoliberales son los comunes (los “naturales”, los que espontáneamente elaboraríamos si fuésemos una sociedad más sana e igualitaria). Así, empatizar (y por tanto ACTUAR) para satisfacer las necesidades más urgentes de la población es lo demente. (...) Muertos ahorramos más al Estado".

Psicòpates

Raúl Zibechi (en "La Haine"): "La Unión Progresista de Fiscales, cuya portavoz dijo que "si todo el mundo hiciera lo mismo [agafar aliments en supermercats andalussos per satisfer necessitats urgents], esto sería el fin de la convivencia pacífica, se llevaría a cabo la ley de la selva". La justicia no considera que los banqueros que actuaron como delincuentes merezcan la cárcel. Defienden la propiedad de los ricos, pero no la de los millones que han perdido sus viviendas y sus empleos (...)  la avalancha mediática ... juzga las acciones de los pobres como "asaltos" y "saqueos" a los supermercados. Los dirigentes del SAT, por el contrario, defendieron ese tipo de acciones que buscan "expropiar a los expropiadores, terratenientes, bancos y grandes superficies, que están ganando dinero en plena crisis económica" (...) Si los de abajo no somos capaces de ir más allá de lo establecido, no hay cambios posibles (...) es mediante este tipo de acciones como los sectores populares se convierten en sujetos de su destino. Cuando los de abajo toman la vida cotidiana en sus manos están forjando poderes contrahegemónicos, locales primero, pero que pueden expandirse e inevitablemente terminan desafiando a los poderes estatales de arriba".

Expropiant els expropiadors

Xavier Sala i Martin en el seu blog: "(...) Tenemos pues a un ministro de hacienda que miente de forma sistemática, que es incapaz de cumplir su obligación de hacer que los ciudadanos [que evaden] paguen lo que deben y, encima, no tiene ningún rubor al justificar un aumento del IVA haciendo pagar justos por pecadores. Mentiroso, incompetente e injusto". 

"Cada uno de esos atributos, por separado, deberían ser suficientes para obligar a que un ministro de hacienda dimita de su cargo. Don Cristóbal Montoro ha conseguido reunirlos en una sola persona".

Mentider, incompetent i injust

Juan José Millás (a El País): “La economía financiera no se conforma con la plusvalía del capitalismo clásico, necesita también de nuestra sangre y en ello está, por eso juega con nuestra sanidad pública y con nuestra enseñanza y con nuestra justicia al modo en que un terrorista enfermo, valga la redundancia, juega metiendo el cañón de su pistola por el culo de su secuestrado”.

"Llevan ya cuatro años metiéndonos por el culo ese cañón. Y con la complicidad de los nuestros.” 

Ens la estan ficant contínuament

Angels Mª. Castells (al blog "Punts de Vista"): España arde y el Fondo Monetario Internacional se encarga de que los fuegos no se apaguen. Fuegos reales y fuegos financieros, tan devastadores los unos como los otros, y mortales ambos de necesidad.

Rosa Mª Artal (Altra vegada al seu blog "El Periscopio"): "Rajoy, la estrategia del percebe. (...) El percebe es un crustáceo cirrópodo que, tras un breve período nadando en libertad como larva, se aferra a una roca o sustrato duro de adulto y allí permanece de por vida. En su cabeza o uña se insertan sus órganos vitales. Es a través del pedúnculo –recubierto con una piel gruesa– como se mueve y consigue su alimentación. Absolutamente impermeable, no tiene corazón (su función la realiza el esófago), es hermafrodita aunque sin capacidad para autofecundarse, y presenta una baja capacidad para el transporte de oxígeno, debido a que carece de agallas como tales. De ahí que precise para instalarse de aguas turbulentas que al batirse liberan más cantidad de ese elemento esencial. Aunque siempre han de ser poco profundas, que no presenten grandes riesgos y ayudados por su buena adaptación a períodos en seco cuando baja la marea. Algunas variedades actúan como parásitos, por ejemplo de los cangrejos..."

De l'amor, de la carn i de l'ànima

                                                                    Entrada anterior: El FMI, una important causa de la crisi

Regant la imaginació

Wehsal, personatge secundari de la Montanya Màgica, lleig i poca cosa, expressa al protagonista Hans Castorp l'amor no correspost a Madame Chauchat ("La Montanya màgica" de Thomas Mann, cap. 7è, epígraf: "Mynheer Peeperkorn acaba"):

"... Sóc capaç de realitzar proeses sense precedents si ella m'obri el regne de les delícies dels seus braços, que són tan bonics com són perquè formen part de l'aspecte de la seua ànima. Li donaria totes les voluptuositats del món, Castorp, si es tractara solament de cossos i no d'ànimes, si no hi haguera la seua maleïda ànima que no vol saber res de mi, però sense la qual jo tal vegada no desitjaria el seu cos...

"... No és únicament el seu tors allò que jo desitge, o la nina de carn del seu cos, car si el seu rostre fos d'una forma tan sols una mica diferent cessaria tal volta de desitjar-la tota sencera, i, en veritat, es veu clarament que és la seua ànima allò que jo estime i que jo l'estime amb la meua ànima, ja que amar un rostre és amar l'ànima que l'habita i vivifica..."

L'ànima de Madame Chauchat?

Si ella estimara Wehsal, aquest la submergiria en incommensurables plaers corporals. La qual cosa, però, de moment no és possible, perquè la carn del seu cos, el d'ella, dels seus braços, de les seues cames, dels seus llavis no li agraden a Wehsal sense l'ànima d'ella en ells manifestada. I ella, ai las!, no l'estima. Ell estima la carn de Madame, perquè allí està ella, ànima encarnada. No ama la possible estàtua del museu de cera, no ama la seua germana bessona, si la tinguera; ama la seua ànima feta cos, de manera que per a tenir entre els seus braços tal ànima feta cos ha de voler ella, ha d'estimar Wehsal.

El cos d'una dona, o d'un home, entregat o usat sense amor (sembla dir Wehsal), és un cos exànime, estàtua de cera, de sal, de plàstic inflat. Fins i tot, si voleu, de carn, però carn inanimada, carn anònima que no viu la pròpia vida...

Wehsal veu l'ànima en el rostre i s'enamora d'ella. Va més enllà del refrany castellà o català: 'la cara és l'espill de l'ànima', perquè, segons ell, l'ànima està en la cara, i en la cara la veu. La cara, segons el refrany, manifesta els estats d'ànim canviants de la persona. Els estats (disgust, emoció, plaer...), no l'ànima sencera. El significat de Wehsal només valdria per a Wehsal i algunes altres persones més, no massa nombroses. Car sovint en trobem moltes en el món de la política, dels negocis, de la delinqüència,  de la religió, en les quals la cara és l'amagatall de l'ànima, que serveix per a enganyar, per a fingir estats d'ànim falsos o ànimes inexistents. Hi ha també la ficció escènica o fílmica, però aquesta, si és art, no enganya, ens obre finestres i portes a un món a vegades inesperat, però real. A més a més, hi ha persones lúcides que perceben el món de cada dia com un espectacle escènic, en el qual el comú de la gent representen seriosament les seues falsedats, ficcions i mascarades. Aquesta gent tenen una ànima doble, triple o quàdruple. O no tenen ànima en absolut.

Els éssers humans pertanyem a un món sensible, sensible perquè està en contacte amb nosaltres; és a dir, sensible perquè pot (ell) ser percebut i sensible perquè el podem (nosaltres) percebre. Veiem coses, persones, animals, perquè són visibles; oïm crits, riures, converses, música, perquè són sonores; olorem perfums i pudors, perquè són olorosos; gustem el sabor (perquè el tenen) d'un plat selecte, d'una fruita, d'uns llavis; toquem milers de coses, persones, animals, nosaltres mateixa (ens toquem i sentim que ens toquem i que som tocats per nosaltres), perquè són, i som, tangibles. El món és un món visible, sonor i audible, olorós, ple de sabors i tangible, en el qual estem, vivim i morim. Sortim sense sortir del nostre cos per a estar en el món. Estem fora, espargits entre les coses i, no obstant això, restem dins de nosaltres. En altres paraules: pertanyem a la carn del món, com diu un cert filòsof.

I en aquest món el contacte del nostre ésser sensible i perceptor (veig, toque, oig, olore) amb els altres éssers perceptibles, perceptors o no (persones o coses), ens obre un àmbit no percebut en eixe moment o no percebut mai: la imaginació (més la memòria, els desitjos, les passions), sobre la qual construïm teories. No veiem l'ànima, però la imaginem i la justifiquem racionalment; no veiem l'altra vessant de la muntanya, però imaginem que hi és; no veiem l'esquena d'una persona, però percibim la persona amb esquena i tot allò que haja de tenir sota el vestit. Els grecs no veien Eolo, déu del vent, no veien Posidò, déu de la mar, no veien Apol·lo, déu del sol, de la poesia, de la música, etc., però els imaginaven. Wehsal és possible que també imaginara l'ànima d'aquesta manera. Ens movem entre la carn del món, però més gran que la carn del món està el món que no és carn, en el qual ens movem, i que és producte de la nostra imaginació, una imaginació raonada que a vegades reflexa la realitat i que a vegades no la reflexa. I així som els humans: vivim en un món de fantasia construït sobre un món de carn. Alguns pensen que la imaginació és l'arma més important en la lluita contra la realitat i altres que la realitat és una creació imaginària.

En què quedem? Allò que imaginem és més important 
que allò que sabem? Imaginar l'ànima és més important que tocar la carn?

El FMI, una important causa de la crisi.

                                                                                       Entrada anterior: Obsolescència programada
                                                                                                     

De què parlaran?

Confesse que he rebut amb esperança la dimissió d’un expert economista, alt càrrec veterà del Consell Executiu del Fons Monetari Internacional, Peter Doyle. Amb esperança, dic, especialment pels motius que addueix, resumits en la incompetència, la ineficàcia i la nocivitat d’aquest organisme llargament demostrada pel que fa a la present crisi i, també,  a crisis anteriors. És possible, i ho espere, que aviat altres persones competents i honestes abandonen aquest i altres organismes nefastos.

Heu aquí, si fa no fa, algunes idees de la carta (vide) que dirigeix al Dr. Saalan, Degà del Comité executiu de l’esmentat Fons.

Peter Doyle

Se’n va,

perquè, desprès de vint anys de servei, ja no pot aguantar la vergonya de mantenir una relació, qualsevulla siga, amb el FMI. No solament per la incompetència d’aquesta entitat davant la crisi global, sinó sobretot perquè els problemes substancials de la crisi actual, com els de les d’altres, tot i ésser identificats per diversos i competents analistes força abans que es produïren, foren, malgrat tot, negats pel FMI.

Ha estat negligent:

era i és essencial copsar a temps els perills i assessorar prest els afectats sobre la manera d’enfrontar-los. En aquest sentit, el fracàs del FMI a l’hora de fer-ho suposa un fracàs de primer ordre. Les conseqüències d’aquest fracàs han suposat i suposen sofriments per a moltes persones. I, compte!, que el pitjor està per venir.

Entre els probables factors

que han causat aquestes fallides en la tasca de vigilància del FMI és especialment notable el nomenament de Directors Gerents, els quals, durant l’última dècada, han actuat d‘una manera infausta, es mire com es mire.

Les causes d’aquesta actuació infausta

són transparents: negligència en els anàlisis, compromisos indeguts amb potents grups de pressió, prejudicis dogmàtics inacceptables.

L’actual Directora Gerent

Tot açò afecta, és clar, a l’actual Directora Gerent, Christine Lagarde, perquè ni el fet de ser dona, ni la seua integritat ni el seu impuls dirigent poden compensar la il·legitimitat essencial del procés de selecció. En una institució jeràrquica com aquesta, les conseqüències implícites de tals designacions es transmeten en cadena a altres llocs administratius via nominaments, contracte per temps definit i planificació de la renovació de personal de direcció, fins contaminar l’organització sencera, malgrat tots els esforços per evitar-ho. L’opció del Comité Executiu produeix un FMI baldat, reduït en la seua capacitat d’acció per les mateixes causes estructurals que han provocat les fallides de vigilància descrites.

Comiat:

“Tant de bo que haguera comprés açò fa vint anys.

Hi ha molta gent bona i sàvia en aquesta institució. Però el sotasignat se’n va per sempre. Potser no vulgueu perdre la resta.”

Sincerament,

Peter Doyle”

Merkel, afectada per la dimissió

No oblidem que Argentina va caure en el “Corralito” quan seguia les directrius del FMI i que se’n va sortir quan trencà tota relació amb aquest organisme.

Com deia al principi, he rebut la notícia de la dimissió amb esperança. Ara afegisc: amb alegria exultant. Car és el primer indignat que surt de la plana major enemiga; el primer vampir que s’aixeca contra els seus congèneres; el primer escorpí que es rebel·la contra la seua tendència natural; el primer escurçó contra natura.

És el primer. Esperem que no siga l’últim.

Resta, però, el problema de les víctimes enganxades, aquelles que obtenen orgasmes cada volta que els xuclen la sang, aquelles que reclamen cada vegada més Nosferatu, més escorpins, més escurçons, més sangoneres. Aquestes persones constitueixen al País Valencià, per exemple, turbes innumerables, les quals, quan alcen el vol, a mig dia es fa de nit. Són tals persones, aquí i tot arreu, les que fan possible aquest FMI que ens dessagna, del qual sortosament abomina Peter Doyle.