Obsolescència programada

                                                                                                     Entrada anterior: La banalitat del mal

Ens anem acostumant a renovar periòdicament aparells, artefactes, màquines, vestits i tota classe de productes industrials. Els renovem perquè canvia el gust, la moda, el disseny; perquè milloren els rendiments dels nous productes (o això creiem), perquè tot es deteriora amb el temps. Passa com si la vida i allò que brolla i es mou al seu voltant, sostenint-la, estigueren programats per a una duració curta. Tot passa com si la realitat estiguera sotmesa a una obsolescència programada. I no és que la realitat, o el seu creador, haja copiat els industrials de la segona meitat del segle vint quan van decidir que els productes, abans fabricats amb materials de llarga durada, ho foren amb materials fràgils que els condemnaren a una vida curta. No, és clar. Els industrials, pel seu compte, fent honor a l’egoïsme que déu, amb la seua saviesa, els va insuflar, descobriren que fabricant per als clients no incrementaven els beneficis com ho farien si fabricaren per a sí mateixos. Descobriren que el progrés no es troba en el servei als clients, sinó en el servei als fabricants, en l’auto-servei. És l’egoïsme implantat com principi del progrés.

L’únic problema sorgiria amb els fabricants de la competència, quan els clients es capgiraren cap a ells en preferir productes de llarga duració fets amb materials consistents. Prompte, però, es van convèncer els competidors. Aquests també van deixar de fabricar per als clients. I així estem. La moda, el prestigi i les novetats, contínuament afegides als productes, han incrementat els beneficis dels fabricants, dels publicistes, de la televisió, de la radio i, ara també, d’internet i del telèfon.

N’han incrementat els beneficis, però han disminuït les reserves naturals dels materials emprats i s’han incrementat enormement els abocadors, les deixalles, els residus, els productes obsolets.

És admirable comprovar que la rapidesa amb què disminueixen les matèries primes del planeta és la mateixa amb que creixen els abocadors (fem, deixalles, neveres, ràdios, teles, ordinadors, cotxes, roba, i tantes coses que inventen els fabricants i que àvidament consumeixen els consumidors). És com si fabricants i consumidors estigueren d’acord. Uns, per a fabricar coses que s’autodestrueixen ràpidament, i altres, per abandonar-les més ràpidament encara. És una cursa de destrucció, en la qual, a la llarga no guanyarà ningú. Al final s’albira la destrucció total.

Estant així les coses, ens cau damunt la crisi. La qual ha obert els ulls als plutòcrates de sempre sobre un aspecte que podria augmentar la rendibilitat del sistema: l’obsolescència humana. No la programada per déu, contra la qual la medicina ha estat treballant anys i anys, sinó una nova, programada per éssers humans. Ja s’estan fent experiments amb les retallades. En principi els i les treballadores es jubilaran més tard, la qual cosa suposarà un increment dels guanys dels plutòcrates (més anys de treball i menys de pensions). Les persones malaltes tindran cada dia més difícil l'accés al metge. L'hospital serà privat i car. Les medecines no seran accessibles als ingressos d'un percentatge elevat de persones. Es tracta, com veieu, d’una depreciació del valor de la vida. La vida cada vegada valdrà menys en sí mateixa, si la considerem al marge de l’increment que faça en els ingressos dels plutòcrates. Durarà el temps que siga rendible, el qual condicionarà el seu final, final evidentment programat per necessitats econòmiques.

Desprès vindran els artificis per escurçar la vida dels i de les jubilades, per acabar subtilment amb els i les invàlides i dependents. No obstant això, es prohibirà fermament l’eutanàsia i suïcidi assistit. Car solament es tolerarà, com ara, allò que no es veu i de què no es parla.

Podràs ser homosexual, però en secret. Podràs ser un criminal, com George Bush, però encobert sota accions aparentment necessàries i justes. Podràs ser assassí com els responsables de la crisi, però encobert en mil circumstàncies. Però no ajudes a morir a una persona que ho necessite i t’ho demane, que deixaràs de veure el sol durant bona cosa d’anys. No publiques els secrets dels estats criminals, com wikileaks, que seràs perseguit i passaràs un calvari interminable. L’ésser humà és així: fuig de la veritat i sols es troba bé amb la mentida. Si no tots, la majoria, començant pels i per les que fan professió de seguir-la. Posem, a títol d’exemple, els experts en economia, com de Guindos o Montoro, servidors dels plutòcrates (no cite a Wert, que d’expert no té res, car m’han dit que el Dr. Franquenstein li va llevar el cervell, per inútil, i li va posar el d’un simi, força útil per a l’educació neoliberal).

Banalitat del mal o sadisme?

                                                                                                             Entrada anterior: La veritat

N'hi ha de més llests que els malefactors banals
(oli de Gabriel Alonso, exposat 
al Café Malvarrosa)

Són persones degenerades?

Persones que no tenen cor ni ànima, com animals que es mengen la presa sense compartir res amb ella, només el plaer de menjar-se-la? La presa i el seu sofriment són per a elles com la pedra que cau, l'aigua que corre, el núvol que tapa el sol i ens dóna frescor? Per ventura representen aquestes persones la banalitat del mal com un Adolf Eichmann qualsevol, segons Hannah Arendt? Són persones normals en alguns aspectes, com la majoria de la societat? Són, en altres aspectes, persones que han degenerat al nivell animal, que no pensen, que no jutgen el seu comportament o els principis en què es basa?

Sembla que si no pensen en el mal que fan, és perquè no tenen ni cor ni ànima. El mal produït pot ser monstruós, com ho va ser l'holocaust jueu perpetrat per Eichmann, o com la fam, les malalties i la mortaldat al tercer món, conseqüència del sistema econòmic de l'Occident cristià i de les seues guerres expansives. La monstruositat d'aquest mal requeriria de les persones responsables una crueltat i un sadisme també monstruosos, si hi pensaren i foren capaces de jutjar-se a sí mateixes tot desdoblant-se, per una banda, en "el jo que pensa i fa" i, per altra, en "el jo que jutja allò que pensa i que fa". Sobre tot, si foren capaces de reflexionar críticament sobre els principis que presideixen la seua acció. Si foren capaces de jutjar-se d'acord a l'imperatiu kantià: "Obra de tal manera que uses la humanitat, tant en la teua persona com en la de qualsevol altra, sempre com un fi i mai només com un mitjà" (no per a enriquir a uns exterminant el benestar dels altres).

Humans degenerats o monstres?
Què són, doncs, aquestes persones? Humans degenerats en animals inconscients? O monstres de crueltat i sadisme sense mesura?

Vosaltres mateixos em direu de quina d'aquestes dues classes són les persones que decideixen sobre nosaltres; és a dir, els amos de l'economia mundial (banquers i responsables de grans corporacions econòmiques). També interessaria classificar en alguna d'aquestes dues categories les persones que ens manen directament (governs al servei dels amos suara esmentats i les persones que ens manen indirectament a través dels governs; a saber: persones que defensen el sistema en idees i vots i persones que el toleren.

Algunes d'elles saben el que volen i volen el que saben. I el que volen, mogudes pels seus interessos de classe financera i empresarial, amb els mateixos sentiments que el gat caça el ratolí o el tigre ataca cérvols i gaseles, el que volen és canviar l’Europa social en l’Europa liberal (volen menjar-se el ratolí, volen multituts de persones desemparades, volen pàries de la terra sense bens ni drets, pàries que demanen gràcia i no justícia, que demanen treball com un favor i no com un dret, que accepten el salari agraïdes a la benevolència del noble senyor empresari). Per aconseguir-ho i vèncer les resistències populars, han creat, amb saviesa depredadora, una gran recessió tot imposant tals polítiques amb l’argument que no hi ha alternatives. 

Que no ens vinguen amb aquesta murga, per favor. És indecent pretendre que la pobresa de la majoria és necessària per a superar la crisi. Ben al contrari: la realitat és que la pobresa de la majoria solament és necessària per a mantenir o augmentar la riquesa de la minoria. Si no és així, que ens diguen per què perduren els paradisos fiscals on es guarden els diners que ens han robat i on van a parar els diners que ens roben i on aniran a parar els diners que ens robaran gràcies a l'esclavitud que ens estan preparant. Heu vist alguna vegada que els desfalcs fets pels banquers o els polítics hagen sigut mai tornats? Per què la Merkel necessita que els pobres innocents li tornen els préstecs que els seus capitalistes han fet a banquers i empresaris ineptes i delinqüents? Si no han sabut invertir, que s'aguanten. "Que cada palo aguante su vela", no?. És inadmissible que uns paguen per altres.

Volen que paguem amb la nostra carn

Altres els han seguit i segueixen per avidesa o ignorància com col·laboradors necessaris governant o votant els governants. Tots, depredadors i víctimes, van embarcats en la mateixa nau, uns manejant el governall i altres alimentant el foc de la caldera amb la combustió del benestar dels seus semblants, i el d'ells mateixos, a guisa de col·laboradors necessaris.

És difícil pensar en la banalitat del mal quan ens adonem que som nosaltres qui hem de pagar els deutes que han contret ells. Ells, als qui els surten falcats de bitllets per les orelles, el nas, les butxaques i altres forats corporals o indumentaris.

La reacció serà aquesta?

O serà aquesta altra?

La veritat

Entrada anterior: "D'escurçons i escorpins"

La veritat s'ha desvetllat (Ferdinand Holder)

Manuel Vicent deia l’altre dia (24/6/12) a “El País” que el mètode socràtic més modern per a encontrar la veritat, qualsevol sia qui la busque, si és que n’hi ha algú, és el TAC, eixa tècnica que fem servir per a buscar la causa d’algun malestar considerat greu en el nostre organisme (tan de bo que també servira per a trobar la causa del malestar socio-econòmic actual).

Volem descobrir la causa del malestar (o malaltia) per a eliminar-la i tornar al benestar. Si la trobem, hem trobat l’ànima, la veritat allotjada dins de l’ànima. És admirable adonar-se que Manuel Vicent, sense presumpcions erudites, ens ha descobert un dels temes fonamentals d’Agustí d’Hipona, expressat en aquell imperatiu programàtic: “No busques fora, cerca dins de tu, en l'interior de l'home habita la veritat". També és d’admirar Agustí, car des del final de l’Antiguitat i principis de l’Edat Mitjana va albirar la futura tècnica del TAC. No digué, però, què fer, posat cas que no hi trobàrem la veritat. En una tal situació M. Vicent aconsella prendre dues cerveses en el primer bar i pujar com King Kong a l’Empire State amb la núvia als braços. Agustí, en canvi, no va preveure els bars, les cerveses, King Kong ni l’Empire Estate. Què haguera fet aquest pare de l'Església si no haguera trobat Déu dins de l'ànima i l'ànima a l'interior del cos? M'esborrona tan sols pensar-ho. No oblidem que la veritat que cerca el TAC és la causa del malestar orgànic, mentre que la buscada per Agustí és Déu.

Llevat de la veritat cercada pel TAC, a molt poca gent li interessa buscar-ne una altra, filosòfica o religiosa. No la filosòfica, car l’existència de tantes doctrines contraposades ens duen a l’escepticisme (de la veritat religiosa parlarem en altra ocasió). Això mateix afirmava Kant al segle XVIII. La filosofia, segons ell, primer va ser dogmàtica, recialles de la barbàrie anterior. Desprès, en fer-se lliure, van sortir tantes doctrines que hom caigué en l’escepticisme. En açò coincideixen els dos, Kant i M. Vicent. Kant, però, no va concloure aquí. Entre la barbàrie dogmàtica i la indiferència superficial escèptica va proposar la filosofia crítica, una versió de la qual és la seua. Jo en propose una altra: la recerca inacabable, en la qual les troballes són sempre provisionals. Ni deixem de banda la recerca, tancant-nos en l’escepticisme, ni ens aturem en les parcel·les de veritat trobades, sinó que restem sempre oberts i actius buscant-ne més fora del marc convencional en què solem viure els humans.

Trencant el marc per sortir, car la veritat està fora.

Abandonada, doncs, la filosofia pel comú dels mortals, en ser desqualificada per l’escepticisme dominant, com envestim les altres qüestions, les que estan fora del nostre organisme, aquelles per a les quals no servix el TAC: el benestar econòmic, la felicitat amorosa, la llibertat, la política, la convivència, l'estima dels altres, les diversions? Hom empra tècniques prou variades. Des de votar polítics dotats d’una consciència política laxa que els impedeix distingir entre els bens propis i els bens de tots, car sabem que faran els ulls grossos davant de les nostres corrupteles, fins a acudir a poders sobrenaturals, la Mare de Déu, si de cas, per a que ens afavorisquen en els nostres afers, passant per l’estudi universitari de com fer un pont, com curar malalts, com sortir-se’n dins l’embull de lleis o com fer inversions rendibles. En altres paraules, ens interessa reeixir, o recuperar-nos d’un possible fracàs, però no ens interessa la veritat vertadera. Millor dit, sí que ens interessa un determinat tipus de veritat: la veritat dins d'un ordre, la que està oculta per l’engany que ens perjudica o intriga. Per exemple, la que ens va ocultar José Luis Olivas quan era vicepresident de Bankia o la que ignorem en el cas dels nens, Ruht i José, desapareguts en Còrdova (o moltes altres semblants). Aquestes veritats, parcials i limitades, només poden ser copçades en la seua veritable naturalesa per una mirada que vinga de fora del sistema, qualsevol siga aquest, el nostre inclòs.

Hem vist més amunt el consell que dóna M. Vicent, posat cas que el TAC no trobe la veritat (la causa del malestar). No diu res, en canvi, per al cas que s’hi trobe. És possible que, a partir d’aquí, la persona afectada torne a creure en alguna filosofia o en alguna religió. Les persones i les societats sotmeses a un xoc fort, siga el descobriment d’una malaltia terminal, siga l’enfonsament en una crisi econòmica profunda (vegeu Naomi Klein: "La doctrina del shock") assumeixen canvis (contra el consell d'Ignasi de Loyola): moguts i mogudes per la por, espaordits i espaordides, s’agafen a qualsevol clau ardent que els donen “las autoridades competentes”, tot abraçant les creences més aberrants i malèfiques: el neoliberalisme, els polítics corruptes, el cristianisme adulterat a través de segles, el feixisme.

En moments com aquests necessitem serenitat, plantejar-nos el problema globalment, sortir de la caverna platònica i mirar el dins des de fora, ultrapassar el marc reduït en què està immersa aquesta societat, obrir horitzons. Perquè altres marcs són possibles ("un altre món és possible". Ho hem oït moltes voltes). Cal inventar. Aquesta és l’única manera de buscar la veritat. El marc ens emmarca marcant-nos el lloc de cada idea, ens encadena, ens traça el camí que hem de seguir i ens dóna les tecles que hem de prémer per a obtenir les respostes que hem de donar. La llibertat de pensament, en canvi, està fora del marc (en Espanya, nacional-catòlic neoliberal). Aquest marc sols ens dóna fanatisme i sectarisme.

Sortint de la caverna

Aquí podeu analitzar algunes mirades des de fora del marc