D'escurçons i escorpins

Entrada anterior: "La llei del tic -tac   "

El llaurador i l'escurçó

Un escurçó

Caminant pel camp gelat d'un hivern cru, el llaurador d'aquesta història descobreix inesperadament un escurçó gairebé congelat a la vora del camí. L'home s'hi compadeix i l'abriga sota el tabard al calor del seu pit. Quan l'escurçó es recupera, mata el llaurador, tot seguint la tendència de la seua natura. Aleshores, sentint-se morir, el llaurador exclama: "Bé m'ho meresc per haver cregut en la bondat d'un ser malvat!"

Un altre

L'escurçó  neoliberal,  un ésser  egoista,  traïdor  i malvat, es fingeix, o s'hi troba realment, congelat a la vora del camí. Nosaltres, persones de bon cor, però de poques llums, el reanimem amb el calor del nostre pit. Renunciem a tot  allò  que  havíem  assolit,  li  regalem 100.000 milions d'euros, es reanima i ens inocula el verí de la nostra mort social i política. Ho mereixem per haver cregut en la bondat d'éssers malvats.

L'egoisme natural, recolzat pel principi del màxim profit, és difícil de canviar. Car qui té el cor depravat pel sistema que tots acceptem no pot estar-se de seguir la  seva inclinació egoista de guanyar  més  i  més  caiga  qui  caiga. Si el fundador del cristianisme alçara el cap, se li posarien els cabells de punta quan vera en què s'ha convertit el seu missatge. Ja Dostojewski, en "El Gran Inquisidor", relat dins del capítol cinquè de "Els germans Karamàzov", destacava el materialisme satànic i la religiositat sense déu del cristianisme occidental. Jesús hauria tornat un dia a la terra en Sevilla, on acabaven de cremar heretges a la plaça. En veure'l, la multitud el seguia. El Gran Inquisidor començà a tèmer que aquesta presència li robara autoritat, i ho considerà una intromisió herètica. L'empresonà, doncs, tot amenaçant-lo de cremar-lo com heretge. Per fí el va soltar. A guisa de comiat, li ordenà que no tornara més a destorbar la seua missió pastoral.

El Gran Inquisidor

La lletra cristiana està present per tot arreu; l'esperit, però, no se'l troba en cap lloc.

--------------------------------          



La granota i l'escorpí

Un escorpí

Un escorpí que havia rebut l'ordre de travessar un riu per incrementar els beneficis totals, li va dir a una granota:

- "Porta'm sobre la teua esquena, a través del riu econòmic, fins a l'altra vora neoliberal, on es troba el regne de Xauxa, el de la riquesa per a tots, on es viu lliure i feliç sense treballar, amb cases, palaus, comptes corrents inesgotables; educació, sanitat i medicaments gratuïts; viatges, cotxes, iots, festes, futbol, Fórmula 1..."

Xauxa (Bruegel)

-"Que et duga a la meva esquena?" Va contestar la granota. -"Ni pensar-ho! Et conec! Si et duc a la meva esquena, em picaràs i em mataràs, em deixaràs en la misèria i sense els drets assolits amb tanta lluita social i política!"

-"No sigues estúpida, li va dir llavors l'escorpí. "¿No veus que si et pique i t'enfonse, m’enfonsaré amb tu?" 

Els dos animals van seguir discutint durant una estona, i l'escorpí es va mostrar tan persuasiu que la granota va acceptar passar el riu amb ell. El va carregar sobre la seva lliscosa esquena, ell s'hi va agafar, i van començar la travessia.

Arribats enmig del gran riu, de sobte, l'escorpí va picar la granota. Aparegueren les hipoteques subprime, esclatà la bombolla immobiliària, hom començà a fer retallades imprevistes, es van descobrir balafiaments exorbitants, corrupcions immesurables i hom va fer lleis econòmiques, socials, polítiques, de comunicació que destruïen tota possibilitat d’aplegar a l’altra vora del riu, on es viuria rics, lliures i feliços sense treballar. Adéu a l'ensenyament i sanitat gratuïts, als drets laborals, a una edat de jubilació i una pensió dignes, a un treball ben remunerat i segur... La granota va sentir que el verí mortal s'estenia per tot el seu cos social i, mentre s'ofegava, i amb ella l'escorpí, li va cridar: -"Veus? T'ho havia dit! Però què has fet?" -"No puc evitar-ho", va contestar l'escorpí abans de desaparèixer en les glauques aigües del rescat, "-És la meva naturalesa avariciosa irrefrenable de diners i de poder". Era el neoliberalisme de la senyora Merkel, era la corrupció generalitzada, era l'avarícia infinita. Eren les primes de risc que estaven i estan fent més opulents encara els que dirigeixen els escorpins. Quant més rescats hi ha, més diners guanyen; superada la crisi, se'ls acaba el negoci.

Altres escorpins

I nosaltres, pobres granotes de mentalitat simple, lliurem la nostre vida i el futur dels nostres descendents als malvats escorpins neoliberals. Amb ells acabarem tots. Una de les promeses sí que assolirem els que restem en vida: viurem, com siga, amb penalitats, però sense treballar.

Una forma d'acabar amb els escorpins

La llei del Tic–Tac

Entrada anterior: Rescat o segrest?

Sístole i diàstole

O la llei del batec del cor (sístole i diàstole, contracció i expansió, tic i tac).

Tot començà, quan un punt de densitat infinita, com diuen els científics, explotà (“Big Bang”) i s’expandí produint en 13 mil milions d’anys un univers tan enorme que un raig de llum en necessitaria 90 mil milions per travessar-lo. És la gran explosió que produí la gran expansió (expansió més ràpida que la llum!). Hi hagué, doncs, un “tic” de concentració infinita, o quasi, i un “tac” d’expansió corresponent ("tic-tac"). Una cosa així com la sístole i la diàstole originàries del món. Allò curiós, però, és que hi ha una teoria (la de la “Big Crunch”) que defèn la idea que el final de l’univers actual serà la tornada al punt inicial mitjançant una progressiva concentració. Així, desprès de la gran explosió ("tac") vindrà la gran implosió ("tic"), dilatació i concentració (i, possiblement, tornada a començar: desprès del “tic” un altre “tac”: "tic-tac"). L’univers, doncs, estaria tot dins d’un gran batec, que abraçaria milions i milions de batecs més o menys petits de classes infinitament diferents. Noves nebuloses que apareixen i desapareixen, noves estrelles, el sistema solar. El sol, que un dia explotarà i destruirà els seus planetes. En tots els casos hi ha concentracions i dilatacions. La realitat és dinàmica, i eixe dinamisme inacabable, per concentració i dilatació, per processos que concentren i processos que dilaten sense aturar-se mai, forma el "tic-tac" de la realitat, manifest en altres aspectes com hivern-estiu, sequera-pluja, bonança-tempesta. "Tic-tac" que trobem, també, en els éssers vius. Un dia trobem centenars de formigues en la cuina de casa ("tac") que deixaran els ouets ("tic") en el cau i desapareixeran per aparèixer més avant ("tac"). Una llavor ("tic") concentra en sí l’energia que s’expandirà ("tac") en una planta o un arbre. Aquest arbre produirà els seus fruits ("tac") en què concentra la llavor ("tic") de l’arbre futur ("tac").

El Big Bang de l'univers podria haver estat així

I què direm dels mamífers i, amb ells, de l’ésser humà? Allò primer que ens ve a la ment és el batec del cor ("tic-tac", sístole-diàstole, concentració-dilatació). També tenim l’òvul fecundat ("tic") que es converteix en ésser viu ("tac").

Pel que fa a l'àmbit de l’activitat humana, podríem mirar el treball com concentració ("tic") i la festa com expansió ("tac"), la pobresa o la crisi com concentració ("tic"), mentre que els períodes d’esplendor econòmic diríem que són expansió ("tac"). 

Per altra banda, podem considerar el "tic-tac" com dues cares del mateix fenomen ("tic/tac"), més o menys simultànies, de manera que quan una creix, l’altra s’arronsa i viceversa: l’augment de la pobresa d’uns (concentració, “tic”) sol anar acompanyada de l’augment de la riquesa d’altres (expansió, “tac”): pobre/ric, no n’hi ha un sense l’altre, “tic/tac”. Inclús en èpoques de crisi, amb la riquesa disminuïda, el parell d’oposats complementaris persisteix. La victòria en una guerra és expansió per als vencedors i destrucció per als vençuts (victòria/derrota, “tac/tic”, l’una conseqüència de l’altra); l’expansió d’una llengua ("tac") pel poder dels seus parlants i del govern que els tutela comporta l’aniquilació d’altra ("tic"), per la debilitat dels seus o perquè estan desemparats; a mesura que la salut augmenta en un cos (expansió, “tac”) la malaltia s’arronsa, disminueix ("tic") i viceversa (si una augmenta, l’altra disminueix); economia en expansió/vida en retrocés (el desenvolupament amenaça el planeta: l'escalfament global). Per això segurament, les classes poderoses, beneficiàries del neoliberalisme, han provocat la crisi econòmica definitiva: el "tac" etern per a elles i el "tic" etern per a les febles. Es pretén així salvar el planeta fins el "Big Crunch" final? No ho sé.

Podríem adduir un reguitzell de centenars d’exemples, i no acabaríem mai.

Així, doncs, amic lector o lectora, tu i jo, i tots els altres, al capdavall, no som més que un “tic” que s’ha expandit en un “tac” (o es complementa amb un “tac”) dins de la immensitat de l’univers. I para de comptar. Encara que alguns solem ser més "tic" que "tac", sobre tot en les crisis. En aquesta crisi ("tic") hi ha una majoria "tic" i una minoria "tac", la qual, gracies als "tic" és cada dia més "tac". Les primes de risc, per exemple, les paguem els "tic" per a que progressen els "tac".

Hem descobert una llei científica? Es tracta d’una imatge suggeridora? És més bé un disbarat? “Chi lo sa”? Respectem, però, com podria haver aconsellat Calderón de la Barca en “La Vida es Sueño” (però no ho va fer), a

                                  qui pensar i dir pretenga

                                  que aquesta vida en conclusió

                                  sols és un tic-tac rodó

                                  en ca que ningú no ho entenga.

                                                                               Rais

Un "tac"

                                            

El "tic" d'aquell "tac"

RESCAT O SEGREST?

(Entrada anterior: "Fiat lux!" I aparegueren les tenebres)

Rescat o segrest?

Al principi de la crisi, quan vaig oir per primera vegada la paraula "rescat", vaig pensar que era una cosa bona. Alliberar una persona segrestada o captiva, redimir un deute, obligació o gravamen, sol ser una cosa bona, segons conten novel·les i pel·lícules. I moltes voltes, en el cas del segrest, té un final feliç. Em va sorprendre, però, el contorn pessimista i tenebrós que envoltava la paraula en els mitjans de comunicació.

Ara nosaltres també hem sigut rescatats. Per 100.000 milions d'euros!  No ens els donen, és clar: els ens presten al 3%. I no de colp, sinó a mesura que els supervisors, els homes de negre, vagen comprovant que s'hi compleixen les condicions del rescat: la reestructuració financera i pressupostària, el compliment del pla d'estabilitat, l'austeritat mare de totes les desgràcies. Quan parlen de reformes estructurals, ja sabem: es tracta d'augmentar la penúria i el sofriment de les classes populars.

Si aquesta funesta reforma falla, s'interrumpirà el préstec. En tot cas, com els diners prestats són prestats, s'han de tornar amb interessos. Si els bancs beneficiats no els tornen, els haurem de tornar nosaltres mitjançant més retallades encara, ja que els préstecs als bancs (Bànquia, especialment) es fan a través del FROB, entitat estatal. Per tant, l'Estat n'és responsable. I si l'Estat n'és responsable, qui paga és el contribuent i, quan no basta amb els impostos ordinaris, com ara és el cas, es paga amb retallades de tot tipus. I tots sabem que qui paga amb les retallades som nosaltres: els pensionistes, els aturats, els treballadors, els dependents, els malalts, els funcionaris, els educands...

Els països PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia, Spain), han hagut de ser rescatats per culpa de les classes corruptes neoliberals (banca, grups financers, polítics, empresaris i els media que els recolzen). Les classes populars en són les víctimes, en tot cas manipulades i enganyades. És a dir, les víctimes segrestades, les víctimes a les quals arbitràriament ens han carregat un deute, o sobre les quals ha caigut un gravamen, som les víctimes innocents. Per tant, en rescatar-nos, en aplicar-nos els rescats en vigor made in la Troika (Comissió europea, BCE, FMI), ens fan víctimes d'una injustícia. En les pel·lícules i en les novel·les, les persones segrestades solen ser alliberades per la policia, i els segrestadors, empresonats o morts. Els rescats europeus, neoliberals, per contra, en lloc d'alliberar-nos, ens segresten, ens captiven; en lloc de redimir-nos, ens carreguen obligacions, deutes i gravàmens. Les alliberades són les classes poderoses, les culpables (banca, finances, polítics corruptes neoliberals, empresaris). Nosaltres som la moneda amb la que paguen, som la víctima, l'hòstia que, segles abans, hom immolava al altar dels déus per tal d'aplacar-los i obtenir riquesa i abundància. Qui ha de ser aplacat ara són els mercats. I davant d'aquest altar neoliberal hom sacrifica les classes populars, com abans hom sacrificava els presoners de guerra o, desprès, els animals. En altres paraules: el rescat neoliberal no és un rescat, és un càstig, és un segrest, una immolació ritual. I, per a més INRI, empren un llenguatge amb el significat invertit, allò que George Orwell deia neollengua en la novel·la 1984. Així, doncs, ens alliberen segrestant-nos. Els neolingüisticament rescatats, necessitarem, més prompte o més tard, ser rescatats del rescat, ser alliberats de l'alliberament, ser redimits de la redempció. El llenguatge neoliberal és mentider com el del PP: sempre significa el contrari del que diu. En aquest cas, rescaten la classe dominant, segrestant les classes populars, que, comptat i debatut, és el que ha passat sempre: els rics han viscut i dilapidat a costa dels pobres.

Grrrr

Perquè  la classe poderosa puga incrementar els beneficis, acumular bens, expandir els negocis i dominar la política, hom necessita produir barat i vendre car. Això només s'aconsegueix amb multitud de treballadors en l'atur sense lleis que els emparen, que, amb necessitats peremptòries, s'oferisquen a qualsevol preu a qualsevol jornada laboral i en les condicions que l'amo vulga. És açò el que significa en la neollengua neoliberal el mot "rescat".

Les crisis econòmiques són, segons Marx, un element constitutiu del capitalisme i estan causades per la superproducció (per exemple, superproducció immobiliària, superproducció d’hipoteques subprime, superproducció de saquejos bancaris…) precedida d’un període expansiu. De les crisis només s’en surt amb la renovació total de l’aparell productiu: destruir per a tornar a construir. D’aquesta manera el capital pot tornar a produir beneficis. Finalitzen quan hom recupera la tassa normal de benefici, tot restablint l’equilibri del sistema. Marx les compara amb el vòmit dels romans, fer lloc per a poder continuar menjant(1).

El neoliberalisme també vomita: ens vomita nosaltres, ens vol convertir en vòmit repulsiu. Fins ara ens estava menjant dificultosament (problemes amb els queixals i males digestions). Per fi ha decidit vomitar-nos, desprès d'haver-se adonat que la causa del seu malestar radica en la consistència òssia del nostre esquelet: els drets adquirits durant anys de lluita social. No ens mastega bé i ens digereix pitjor. Així és que, com els gossos, ens vomita per a engolir-nos desprès sense mastegar-nos, desossats, blanets i mengívols. 

No cal mastegar

____________________________

(1) vide: Ignacio Sotelo, “Reivindicación de la parresia”, El País, 4/6/12. 

"Fiat lux!" I aparegueren les tenebres.

La corrupció satànica no està sols en Espanya (en la judicatura, en la banca, en els polítics, en els governs autonòmics, en el govern de l’Estat, en gran part dels ciutadans). També està fora d’Espanya. I ara es parla, mira per on, del Vaticà. Només cal llegir recents articles de "El País". Allí ens assabentem que L’IOR (Institut per a les Obres de Religió), conegut també amb el nom de “El Banc de Déu” està fent ús del nom de Déu en va, ja que es dedica a obres no solament profanes, sinó a negocis que hom podria anomenar impius o sacrílegs. Blanqueja capitals d’origen més que dubtós i fa inversions que, de moment jo encara ignore, però imagine, gràcies al dret i l’estimul que em dóna l’opacitat vaticana, la més fosca i més impenetrable de tot el planeta, més que la transparència opaca de Rajoy (l’opacitat misteriosa incita la imaginació), a més dels suggeriments que trobe a la premsa lliure. Podrien ser fàbriques o tràfic d’armes, podria ser tràfic de drogues, podrien ser casinos de joc, podrien ser inversions en els famosos hedge funds, podrien ser tèrboles relacions amb la màfia, podrien ser alguns d'aquells que exigeixen una alta prima de risc tot donant-li a Rajoy l'excusa per a no parar de fer retallades, podrien ser...).

Fiat lux!

Llegim al Gènesi: “Déu digué: Siga la llum. I la llum va ser. Aleshores Déu veié que la llum era bona i separà la llum de les tenebres” (segurament l’escriptor bíblic s’oblidà d’afegir: “I posà les tenebres al Vaticà, a Espanya i a al cor de la Jerarquia eclesiàstica”).

A més de tot açò, sembla que el Vaticà és un camp de batalla de faccions enfrontades (“niu de corbs”, diu algú). Ettore Gotti Tedeschi, president del IOR, el banquer de Déu, destituït recentment, temia ser assassinat ("El País"). Fins i tot, hi ha molts qui temen l’assassinat del Papa. Al cap i a la fi, no seria el primer ni el segon.

Joan Francesc Mira diu a la Revista “El Temps”, 5/6/12, que els darrers fets escandalosos ocorreguts al Vaticà, “... són mostres de fosques lluites de bàndols dins i fora de la cúria, i de la posició incerta del secretari d’estat, Tarcisio Bertone. I al fons de tot, [hom pot veure] la figura trista i distant del sobirà: Benet XVI, aïllat, impotent, sense esperança, incapaç d’aguantar ferm el timó en aquell petit món ple de cobdícia i d’ambicions, de negociacions i de complots, i de visions oposades sobre l’Església present i futura. Més o menys com ha estat sempre, a l’interior dels murs del Vaticà”.

En altra part de la Bíblia, en algun Evangeli, hom pot llegir: “Vosaltres sou la llum del món... Ningú encén un llum i el cobreix amb un atuell, o el posa sota d'un llit, sinó que el posa sobre el portallànties, perquè els qui entren en vegen la llum. Car no hi ha res amagat que no s'haja de descobrir, ni res de secret que no s'haja de saber i descobrir”.

Els que creuen en la Bíblia poden tenir l’esperança que tot allò que roman amagat i secret al Vaticà aplegarà a descobrir-se i algun dia se sabrà.

Desgraciadament, alguns dubtem que la llum aplegue al govern i política espanyoles, a la banca, a les transmissions financeres, a la justícia, a la Generalitat valenciana, ni tan sols a Mouriño, potser perquè els espanyols no estan generalment dotats per a la llum: viuen des de sempre en les tenebres polítiques i religioses. És en els ulls d’aquests espanyols on Déu posà part de les tenebres que separà de la llum, les que li sobraren del Vaticà.

Caricatura de la revista "Flaca", 1869,

sobre el clero carlí.

Txiss! Mut! Calleu, que hi ha roba estesa!

Quan jo era petit i algun dels majors que m'envoltaven començava a contar un succeït que els meus pares consideraven inadequat per a les meues orelles, sempre hi havia algú que deia: "Txiss! Mut! Calleu, que hi ha roba estesa!" Jo era menor d'edat i no devia oir allò.

En l'Estat espanyol, mires cap on mires, tot sembla un abocador putrefacte i pudent. La fiscalia, per exemple, arxiva el cas Dívar. És tracta del president Dívar, el president per partida doble: del Tribunal suprem i del Consell General del Poder Judicial. No obstant això, o per això, no vol parlar. Poc desprès, desprès d'anar algun temps amagant-se pels racons, Dívar, tan important cimera de la justícia espanyola i garantia de l'honradesa de l'Estat espanyol, es presenta, per fi, a la premsa. Però no diu res (practica la transparència de Rajoy, la transparència muda, la transparència opaca). Sembla un predicador untuós amb modals que recorden certs capellans amariconats. Hom voldria saber amb qui anava, amb qui se solaçava, per què dilapidava gran quantitat de diner públic. Què feia. Quina missió complia. Ni ell, però, ni ningú ens ho vol dir. Potser perquè hi ha més implicats dels que pensem. Potser perquè és un secret d'Estat. Misteri. No convé que el poble ho sàpiga, perquè no té criteri ben format per a comprendre-ho. És menor d'edat. Així que "txiss! Mut! Calleu, que hi ha roba estesa!". 

Però nosaltres, la roba estesa, ens preguntem, gràcies a la transparència muda, al silenci suggeridor: per què callen? Serà per relacions il·lícites, amors prohibits contra natura amb Merkel, amb la Gürtel, amb Rajoy, amb la Lideresa, amb tots els vocals del Poder Judicial, menys un, el que l'ha denunciat? Serà perquè, a poc a poc, tots i totes hem d'ésser passats per la pedra de Marbella al llit del senyor Dívar? ("Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?"). Aleshores, per què no ens revoltem i apliquem nosaltres la justícia, a ell i a tots els que  l'envolten i encobreixen, ja que no hi ha jutges ni déu que ens empare? 

Qué passa amb Fabra, el amigo de sus amigos, el amigo de hacer favores, aquell de: "eso lo pago yo". Aquell que ha passat per tants jutges i ningú l'ha jutjat? Què passa amb aquest Fabra, a més dels jutges? O millor, què passa amb aquests jutges? Són fills, deixebles, amants, companys de missa i rosari de Dívar? Quina tropa ens rodeja? Però el que diuen és: Txist! Mut! Calla, que hi ha roba estesa! I nosaltres, menors d'edat, innocents i sense criteri, imaginem allò que no devíem, gràcies a la transparència muda: que, amb tantes loteries que li han tocat ara i adés a l'ínclit Fabra, aquest té el costum i el poder de comprar la judicatura sencera; que és més poderós que la Gürtel i els té tots agafats pels ous. Si obrin la boca, estreny les mans i surt un crit semblant a una botzinada: mec, mec!  ("Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?")

El benefactor

Bankia és una bankia de Caixes feta pols, buida, buidada. Per qui o per quins? On ha anat a parar el capital que hi havia, els milions que la gent hi havia depositat? No ho sabrem mai. No tenim criteri. Txiss! Mut! Calleu que hi ha roba estesa! Imaginem (gràcies a la muda transparència), que entre dirigents, familiars, amics, coreligionaris, Lideresa i tota la faramalla, s'han apoderat de tot i ho tenen en lloc segur (illes Caimán casualment?). Per què no ens revoltem i apliquem a tots els bankians, els anteriors i els actuals ("que truquen de matinada"), la nostra justícia, ja que no hi ha jutges ni déu que ens empare.  

Per què callem, també, les classes populars, les víctimes, la roba estesa? Per què no ens revoltem? Serà perquè tenim "el corazón partío", "Una mujer que me quiere y otra a quien quiero yo", "coneixem el bé i el volem, però practiquem el mal", volem i no volem? Per ventura estimem i odiem al mateix temps la mateixa escòria humana que ens jutja, ens mana, ens dirigeix, ens vigila, ens informa, ens educa i adoctrina, ens "come el coco", ens buida el cervell, ens autoritza, prohibeix i reprimeix, "ens truca de matinada"? Ay, déu meu, "Mi rival es mi propio corazón, por trahicioneero, por trahicioneero...". 

Per què, doncs, no ens apliquem a nosaltres mateixos la llei de Lynch o alguna altra pareguda, car no hi ha déu que ens empare? Deixaríem la península neta, un camp lliure per a la justícia. Així, altres, més agosarats, tendrien ocasió d'hi practicar-la.